En una immensa sala d'un multi-cine arxiconegut a Lleida una mare dilecta porta el seu fill de quatre anys a veure, en sessió matinal, una pel.li infantil-però-per-nens-intel.ligents. La pe.li comença per Toy i acaba per Story (ho sento, però fins aquí puc llegir).
L'arxiconeguda sala de cine va tenir a bé al seu dia (un dilluns que és quan hi ha menys recaptació, esclar), apuntar-se a la "vaga" -ara en diuen així a una rebequeria d'empresaris emprenyats- per protestar en contra de la llei de cinema en català. En l'enorme sala s'hi troben: el nenet ros i blanquet susdit, la mare que el va parir i dos pares també dilectes amb llurs fills, d'edats similars. I prou. Tres persones i tres personetes per amortitzar una projecció de gairebé dues hores de la factoria PIXAR (feu el favor de pronunciar-ho en català nostrat, caram!).
La mare que el va parir avisa el seu fill -el qual, com a bon lleidatanet de pro, té com a llengua familiar el català sense vocal neutra i el P3 l'ha fet en un col.legi públic, però pseudo-hippie-, que la projecció que està a punt de visionar és en castellà. -Però l'entens, no? diu la dona- els lunnis són en castellà, i prou que t'agraden...Un ulls rodons i un mirada fixa en els de la mare són la silenciosa resposta del minyonet.
La dona no pot deixar de recordar que la seva padrina (en lleidatà és l'equivalent de l'àvia), casada amb un esquerrà de tota la vida i de sang catalanista, sempre deia rient: "Jo no parlo el castellano perquè no vullo però sí que en sapo".
El nen no en sapo gaire, tampoc. I malgrat la pel.li no està malament del tot, als vint minuts de projecció la criatura ja ha perdut el fil i (com que no té, per ara, cap Ariadna que el salvi del Minotaure), recorre a la mare que el va parir, que, rendida a les circumstàncies, claudica, li promet al nen un paquet de crispetes i abandonen la sala, just abans que un dels pares dilectes surti també per la porta, amb el seu petit en braços, que ha sucumbit, no al Minotaure, sinó a Morfeu.
I la mare que va parir el sapo pensa que tal vegada una versió en català del flim hagués impedit el malbaratament dels catorze euros de l'entrada i sobretot, la desil.lusió del batraci.
Però la mare que el va parir li dóna molt petons al sapo i de seguida el converteix en un príncep feliç amb una gran bossa de crispetes.
I pensa que el pare i el nen que encara romanen a la sala, són naturals de Salamanca o llegeixen els llavis als protas, que parlen amb anglès. I que, tractant-se de dibuixos animats, ja té codonys.
Aclariment al títol: Quan explicava aquesta anècdota, que no sé si és real o inventada, vaig fer-me un embolic amb l'adjectiu possessiu: llur, llurs. Un dels oients m'ho va recordar, de bon rotllito, que diria ell. El que no sap és que em va trair el subconscient i la reiterada utilització de "llurs" respon a les inicials de LLavors, Us Recomano Subtítols. De bon rotllito.
L'arxiconeguda sala de cine va tenir a bé al seu dia (un dilluns que és quan hi ha menys recaptació, esclar), apuntar-se a la "vaga" -ara en diuen així a una rebequeria d'empresaris emprenyats- per protestar en contra de la llei de cinema en català. En l'enorme sala s'hi troben: el nenet ros i blanquet susdit, la mare que el va parir i dos pares també dilectes amb llurs fills, d'edats similars. I prou. Tres persones i tres personetes per amortitzar una projecció de gairebé dues hores de la factoria PIXAR (feu el favor de pronunciar-ho en català nostrat, caram!).
La mare que el va parir avisa el seu fill -el qual, com a bon lleidatanet de pro, té com a llengua familiar el català sense vocal neutra i el P3 l'ha fet en un col.legi públic, però pseudo-hippie-, que la projecció que està a punt de visionar és en castellà. -Però l'entens, no? diu la dona- els lunnis són en castellà, i prou que t'agraden...Un ulls rodons i un mirada fixa en els de la mare són la silenciosa resposta del minyonet.
La dona no pot deixar de recordar que la seva padrina (en lleidatà és l'equivalent de l'àvia), casada amb un esquerrà de tota la vida i de sang catalanista, sempre deia rient: "Jo no parlo el castellano perquè no vullo però sí que en sapo".
El nen no en sapo gaire, tampoc. I malgrat la pel.li no està malament del tot, als vint minuts de projecció la criatura ja ha perdut el fil i (com que no té, per ara, cap Ariadna que el salvi del Minotaure), recorre a la mare que el va parir, que, rendida a les circumstàncies, claudica, li promet al nen un paquet de crispetes i abandonen la sala, just abans que un dels pares dilectes surti també per la porta, amb el seu petit en braços, que ha sucumbit, no al Minotaure, sinó a Morfeu.
I la mare que va parir el sapo pensa que tal vegada una versió en català del flim hagués impedit el malbaratament dels catorze euros de l'entrada i sobretot, la desil.lusió del batraci.
Però la mare que el va parir li dóna molt petons al sapo i de seguida el converteix en un príncep feliç amb una gran bossa de crispetes.
I pensa que el pare i el nen que encara romanen a la sala, són naturals de Salamanca o llegeixen els llavis als protas, que parlen amb anglès. I que, tractant-se de dibuixos animats, ja té codonys.
Aclariment al títol: Quan explicava aquesta anècdota, que no sé si és real o inventada, vaig fer-me un embolic amb l'adjectiu possessiu: llur, llurs. Un dels oients m'ho va recordar, de bon rotllito, que diria ell. El que no sap és que em va trair el subconscient i la reiterada utilització de "llurs" respon a les inicials de LLavors, Us Recomano Subtítols. De bon rotllito.
