dimarts, 2 de febrer del 2016

Vetlles

La sala de vetlles no té res d'especial: decoració neutra, mobles funcionals i uns grans finestrals que a aquesta hora del migdia deixen passar un sol, que més que apaivagar el dolor, el desorienta, si és que el dolor té alguna orientació.


Qui ha mort no és especialment conegut, ni massa jove, ni en circumstàncies tràgiques. Un traspassat més en el degoteig dels dies que, junt amb els que l'atzar ha volgut que compartissin contemporaneïtat, plenen el gran vetllatori lleidatà.

Els familiars i amics que hi són presents no són ni molts ni pocs. Alguns serens, altres amb els ulls humits. Em limito a fer petons als qui conec i articular les frases que tots hem dit i alguns ja hem hagut d'escoltar massa vegades.

Mira de reüll la petita estança amb sofà i veig la part inferior d'un taüt al qual no m'apropo, no per basarda sinó per pura rutina. La visió de la mort natural, en caixa, mai m'ha afectat, com sí que ho fa el dolor de la vídua i dels fills, la tristor que ha deixat de fingir-se i s'exposa als altres, com per espolsar-se-la.

I va cap a mi, cap a cadascun dels assistents. M'acomiado i surto sola, amb pas ferm i el cap alt. "Encara tinc la vida", com diu Miguel Hernàndez. Un cop al cotxe, em pregunto per què l'agror de l'absurd, l'acabament de tot, és tan impunement penetrant. I com més sabut i viscut, més em punxa, perquè es fa proper. Com la vacuna que, inoculant el virus per fer-te immune, t'acaba emmalaltint.

Poso un 'ell' en un altre final i no suporto la imatge. I poso un 'jo' i no la sé veure.

I maleeixo el no-res. Que és com no maleir.