diumenge, 30 d’abril de 2017

Lleixiu

La mare va plegar més aviat, aquell dia. El meu germà havia arribat de passejar la Coco, que feia dies que caminava molt malament. Cansada, es va cargolar al seu sofà i esbufegava. La mare li va fer petons i ella la llepava. El Carles va anar a obrir la porta per fer passar la veterinària, que anava amb un pijama verd i una caçadora texana. Portava una maleta negra, semblant a la del metge que va venir fa dies, una nit que jo no vaig parar de vomitar. Parlava un castellà que em costava d’entendre. Era més jove que ma mare. Devia de tenir l’edat de la meva cosina Alícia, que ja fa un parell d’anys que viu amb el Pep. Em va dir que era malaguenya i em va explicar que ella tenia una gosseta, Laica es deia -la gosseta-. La Coco la va saludar -la veterinària- com ella sempre fa. Movent la cua i amb els ulls. La Coco somriu i saluda amb els ulls.

Rebuscava entre la maleta oberta, plena d’ampolletes i paquets de plàstic. Li va dir a ma mare que s’havia deixat el líquid “eutanásico”. Que el que duia era poca quantitat perquè la Coco era una golden de més de trenta quilos. Ma mare i ella van anar a la clínica de Lleida, a buscar-ne més. La Coco s’havia adormit al sofà, feta una “o”. El Carles l’acaronava i li feia petons al cap i em va dir que m’acostés. Jo estava quiet al sofà del davant. Mon germà sempre em diu “enano” i em fa bromes però aquell dia em va cridar pel meu nom i em va abraçar amb la mà esquerra. Parlava fluix i em va dir que li “digués cosetes” a la Coco. Em vaig posar de genolls i li tocava les orelles. Ella va obrir els ulls i em va mirar. Sempre m’acostava a ella fins que només li veia un ull, jugant. Ho vaig tornar a fer però m’hi vaig estar més estona. La Coco va moure la cua lentament. Aquests dies tot ho feia lent.

Quan van arribar, la noia li va demanar al Carles que l’ajudés, aguantant-li la pota del davant a la Coco, que llepava la mà de mon germà. Li va posar una injecció, com quan li treien sang a la clínica. Es va tornar a adormir, enroscada, i el Carles li va dir “bona nit”. Tots ploràvem en silenci. Jo també. Quan ploro sempre és de ràbia, perquè el Carles m’ha fotut un calbot i és molt més fort que jo i no m’hi puc tornar i em fa una ràbia..! I ploro molt i l’insulto amb paraulotes. Aquella tarda vaig plorar sense fer soroll. M’ofegava una mica i em feia mal a dins, mentre mirava la Coco dormint.

Em vaig abraçar a la mare que em feia petons per tot arreu. El Carles, aleshores, va agafar la Coco en braços. No va ser com d’altres vegades. La va prendre pel cos, sense gaire esforç. El Carles està molt catxes. A la Coco li penjaven les potes, la cua, el cap i la llengua. Li va caure una gota de saliva a terra. Mon germà va ajudar la noia a carregar la Coquito a la furgoneta de la clínica, mentre jo m’anava a rentar la cara i em sonava els mocs, perquè la mare m’ho va demanar. A mitjanit vaig despertar-me i vaig anar al llit de la mare per si podia dormir amb ella. Ja fa temps que no ho faig això, ja tinc deu anys. La mare em va abraçar i em vaig adormir de seguida.

L’endemà no havia d’anar a escola i em vaig despertar al llit de la mare, sol. La vaig veure al menjador, traient les coses de la Coco i netejant amb lleixiu el terra. No li vaig preguntar on és la Coco ara, perquè sé que em diria el mateix que quan li pregunto per la padrina: “no sé on és, però sempre pensem en ella, no?”. El mateix per a la Coco, doncs.

Mentre fregava el terra em va dir que havíem d’estar contents, perquè havia estat feliç i estimada fins al final, “un dolç final”. Després em va dir que anés a la cuina a fer-me l’esmorzar. Jo em vaig quedar allà, plantat, amb el pijama. Fins que la gota de saliva seca de la Coco va desaparèixer amb el pas del fregall de lleixiu.


Mon germà té el mòbil ple de fotos de la Coco. En una, que miro sovint perquè m’agrada molt, els dos som molt petits i tenim el mateix color de cabells. La Coco va néixer un mes després de mi. Els gossos viuen menys que les persones.

diumenge, 13 de març de 2016

I jo, de què ric?

Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestió jueva) de Jean-Claude Grumberg i dirigida per Josep Maria Flotats.


El replà d’una escala entre dos pisos. Aquesta és la senzilla escenografia en la qual els dos protagonistes sense nom veí de dalt i veí de baix- dialoguen en converses ràpides i àgils, amb al·lusions a  jueus i palestins, la Shoah, l'Antic Testament, l'herència d'Abraham, les taules dels Deu Manaments, el Sinaí...—perquè siguem, els espectadors, capaços de transcendir-ne el significat universal i esmicolar-lo amb la intel·ligència de la ironia de Jean-Claude Grumberg, que estructura aquesta obra amb 9 escenes de diàleg a dos i un breu monòleg d'epíleg escrit pel mateix Flotats.
Feia temps que el director i actor volia estrenar a Catalunya una peça de Grumberg, a qui va conèixer en la seva etapa parisenca. Segons el mateix Flotats “em feia certa recança que el públic d’aquí sabés de Grumberg a través d’una obra còmica i d’aparença lleugera”. Però Flotats sap el que es fa. Mitjançant diàlegs tallants i curts, molt  a l’estil de Pinter,  els dos veïns un —jueu i l’altre no, un il·lustrat i l’altre no— el públic riu i alhora reflexiona. Rialles que ens fan preguntar, segons després, de què riem.
A Ser-ho o no, el pretès absurd de fons, del qual beu,  es fa realista. I el pretès rerefons de caire polític o religiós es fa comèdia. La combinació resultant és explosiva i, després de vuitanta minuts, sembla que, havent-hi passat moltes coses i haver parlat de fets molt profunds, no hagi passat res, malgrat que Jean-Claude Grumberg/Josep Maria Flotats portin els espectadors del no-res a la reflexió sobre els orígens de cadascú, de la raó de ser o no ser de la condició humana, de la fe cega en una religió o una ideologia i de les conseqüències d'aquesta fe cega. 
Un jove Arnau Puig li fa la rèplica perfecta a un molt contingut Flotats, autor del text d’un epíleg commovedor, on l’actor deixa de dialogar amb el veí i s’asseu, proper, a les escales de l’escenari. Un focus il·lumina la seva silueta. L’actor fa un repàs de la seva vida la de Grumberg i, mitjançant una anècdota, real, petita i quotidiana que no desvetllarem, les converses anteriors que ens han fet riure adquireixen tot el seu significat. El text es munta i el públic, emmudit, es desmunta.

Vet aquí que la trobada entre dos móns oposats o, tal com desvetlla Flotats citant Pla “entre el molt llegit i viatjat i el no llegit i no viatjat” fa que el públic, després d’aquesta escassa hora i mitja, sense haver-se mogut de la butaca del teatre de La Llotja, s’aixequi molt més llegit i viatjat.

dimarts, 8 de març de 2016

Elles, les XY

Servidora de vostès ha parit dos fills. Quan dic “fills” no és un masculí genèric. Dos mascles. Dos XY. Quan vaig saber-ne el sexe, en ambdós casos, no vaig sentir ni decepció ni alegria. Com qualsevol mare de certa edat, allò que em preocupava era que fossin criatures sanes, que mengessin i creixessin i, després dels bolquers, haver de comprar calces rosa de la Barbie o calçotets blaus del Winnie the Poh era la darrera de les meus preocupacions.

Em llevo a les sis i obro l’ordinador. El doodle del google em saluda amb un ‘Feliç Dia Internacional de la dona #OneDayIWill’. Facebook em rep amb ‘It’s International Women’s Day!’. Twitter bull amb el hastag #FelizDíadelaMujer. Mentre navego per la xarxa sentint-me ‘reina por un día’ oblido per un moment la inacabable jornada de feina que m’espera avui. L’XY de 18 anys s’aixeca i amb una barbuda cara de son em fa petó de bon dia. Mentre s’escalfa el bol de llet al microones prepara l’entrepà seu i de son germà. Vaig a despertar l’XY de deu anys. Sota uns llençols dels Minions posats a l’inrevés descobreixo un cap despentinat que es belluga.
– Holaaaaa... mamiiiiii..!

A mi, com a la majoria de les dones de la meua generació, no és necessari que ens dediquin una data. La nostra vida quotidiana es composa de 365 Dies Internacionals de la Dona. Els XY que viuen amb mi donen fe. Per culpa de –o potser gràcies a- què han vist sa mare matinar cada dia i arribar tard de la feina amb cara de cansada, han hagut d’adoptar els hàbits que els han anat fent més autònoms com a individus. Sense que cap dels tres ho hagués de verbalitzar, la consigna ‘col·laborar i donar poca feina’ és la que ens ha fet funcionar durant anys. Els XY –primer un, després l’altre- estenen la roba, preparen el dinar, van a comprar, passen l’escombra i tenen cura de la gossa. I ho fan tant si sóc a casa com si no.

Em porten una Saldeva a la tauleta de nit quan m’estiro al llit perquè m’ha vingut la regla. El gran fa de GPS quan en alguna excursió dominical m’equivoco -donat el meu nul sentit de l’orientació- de carretera. No són nens excepcionals. Han hagut de pujar així. I servidora de vostès ha deixat de sentir-se culpable per no poder dedicar-los més hores, perquè dubto que aquesta generació -a casa en tinc dos exemplars-  que ha estat testimoni i ha viscut la impossible conciliació de la dona a la vida laboral, menystingui la intel·ligència i la vàlua de les seues futures companyes i col·legues. Brecht deia que les revolucions es produïen en els carrerons sense sortida. Però la vida, com les idees, sempre troben escletxes per enfortir-se. I les mentalitats (masculines i femenines, sense trampes lingüístiques de postureig alternatiu) es forgen en el dia a dia.

Mentre acabo d’escriure aquest article em diuen adéu, carregats amb les motxilles. El petit em xiuxiueja que ahir, canviant-se els llençols, va posar els Minions de cap per avall. Que a la tarda ho arreglarà. I que ha posat els llençols del Mickey Mouse “que són de nen petit” a rentar.

I ens anem fent grans XX i XY plegats. Ai, perdó. Plegades

dimarts, 2 de febrer de 2016

Vetlles

La sala de vetlles no té res d'especial: decoració neutra, mobles funcionals i uns grans finestrals que a aquesta hora del migdia deixen passar un sol, que més que apaivagar el dolor, el desorienta, si és que el dolor té alguna orientació.


Qui ha mort no és especialment conegut, ni massa jove, ni en circumstàncies tràgiques. Un traspassat més en el degoteig dels dies que, junt amb els que l'atzar ha volgut que compartissin contemporaneïtat, plenen el gran vetllatori lleidatà.

Els familiars i amics que hi són presents no són ni molts ni pocs. Alguns serens, altres amb els ulls humits. Em limito a fer petons als qui conec i articular les frases que tots hem dit i alguns ja hem hagut d'escoltar massa vegades.

Mira de reüll la petita estança amb sofà i veig la part inferior d'un taüt al qual no m'apropo, no per basarda sinó per pura rutina. La visió de la mort natural, en caixa, mai m'ha afectat, com sí que ho fa el dolor de la vídua i dels fills, la tristor que ha deixat de fingir-se i s'exposa als altres, com per espolsar-se-la.

I va cap a mi, cap a cadascun dels assistents. M'acomiado i surto sola, amb pas ferm i el cap alt. "Encara tinc la vida", com diu Miguel Hernàndez. Un cop al cotxe, em pregunto per què l'agror de l'absurd, l'acabament de tot, és tan impunement penetrant. I com més sabut i viscut, més em punxa, perquè es fa proper. Com la vacuna que, inoculant el virus per fer-te immune, t'acaba emmalaltint.

Poso un 'ell' en un altre final i no suporto la imatge. I poso un 'jo' i no la sé veure.

I maleeixo el no-res. Que és com no maleir.

diumenge, 30 d’agost de 2015

L'humor és l'EXIT

Aquests darrers dies algú ha publicat a facebook un fragment d’un escrit en prosa de Kerouac. Ell, junt a altres noms com Ginsberg o Burroughs va ser membre destacat d’un grup d’escriptors nordamericans de la dècada dels cinquanta del segle passat, el moviment beat. Creadors transgressors, van ser coneguts inicialment per les seues intervencions teatrals, postures anti establishment i al·legats en favor de les drogues, l’alcohol i la llibertat sexual. L’obra cabdal que defineix el moviment, que poc a poc va anar adquirint naturalesa literària, va ser On the road, de Kerouac.

L’LSD, la mística oriental, la carretera i el Wild side van marcar les pautes d’un concepte ‘beat’ –buit, esgotat-, adoptat per un col·lectiu que ni tan sols volia ser considerat com a tal. Però la història no l’acaben dibuixant els protagonistes, antiherois que, lluny de voler canviar el món, miraven d’escapar-se’n tant com podien. Paradoxes de la vida, el moviment beat va ser l’embrió del que, una dècada més tard, va fer néixer el moviment hippie, paradigma d’una nova visió del món, el flower power i l’esperança d’un futur millor. Com diu un fragment d’una cançó del ciudadano Sabina “ellos que querían comerse la vida y fue la vida y se los merendó”. Majoritàriament, els beat van acabar morint joves pels excessos, i alguna integrant femenina, pel suïcidi, tal era la repressió que la dona havia de suportar.
Berenats els beats, o en psiquiàtrics més d’un (recordem que Burroughs va disparar contra la seua dona), els seus ‘successors ideològics’ -ironies del destí- cantaven aquella cançó per excel·lència dels campaments kumbaiàs d’una adolescència que molts de vosaltres recordareu: Where we have the flowers gone? (Què se n'ha fet, d'aquelles flors?) que serveix de banda sonora final a la pel·lícula Un dia perfecte, de Fernando León de Aranoa. En el film, un grup de cooperants, tot just acabada la guerra dels Balcans, passen 24 hores intentant extreure un cadàver del fons d’un pou, per evitar que es contamini l’aigua i que els pobles, abatuts per una guerra que forma part del nostre passat recent més vergonyós com a europeus (si excloem la tragèdia migratòria que omple portades aquests dies), puguin seguir malvivint, a l’espera d’una reconstrucció llarga i cruel.

En gairebé dues hores ni un sol tret, ni una ferida, ni una explosió, ni una agressió física distorsionen la història. Tan sols la tasca d’uns cooperants que miren, sense heroïcitats però tampoc covardia, portar a terme allò pel que són en territori hostil.

No hi ha soroll, però la por i la tragèdia recent suren en cada frase, en cada expressió, en cada gest. Entremig, nens que no són tan innocents, homes que frisen per assolir una vida convencional, absurds entrebancs burocràtics i amenaces terribles de tan subtils. Una història antibèl·lica on l’humor negre ens arrenca un somriure que se’ns congela als llavis. Léon de Aranoa, sense arribar a l’excel·lència de Los lunes al sol, aconsegueix arrossegar-nos per un relat contingut, minimalista, on gairebé aconsegueix no caure en maniqueismes. Gairebé.

Malgrat això, Un dia perfecte ens recorda les vergonyes de la guerra, la lluita d’uns antiherois que es juguen la vida per salvar la dels altres i ens pregunta, enmig d’una pluja benefactora, on hauran anat a parar aquelles flors. I ens interpel·la directament, perquè els protagonistes, aquests sí, volen canviar el món anant directament al tumor per extirpar-lo, sense fugir-ne covardament. Com a MASH, fan servir un humor negre, estripat. L’humor que només saben utilitzar aquells que han vist amb els seus propis ulls l’horror. És l’única fugida que es permetem. L’humor com a EXIT.


diumenge, 28 de juny de 2015

Estar a l'altura



Et puc enviar una escena eròtica perquè me la critiquis?
Aquest whatsapp m’entra a mitja tarda, sense demanar permís, ni un “hola, Rosa”. Està escrivint la seua següent novel·la i de tant en tant em demana l’opinió. —Va, vull sexe, li contesto. —(per mail).
És un tòrrid coit entre un home i una dona descrit amb prosa impecable, on no hi sobra ni hi falta res. El focus d’atenció és l’actitud desacomplexada i activa d’ella que aconsegueix, amb una barreja exacta d’egoisme i generositat que tots dos gaudeixin d’un plaer inusual.
—Rodó, li escric. No toquis res.
—Ja, però vull saber si ella enamora. Els tios es fotran calents, no necessiten gran cosa més, per això t’ho pregunto a tu. Ella ENAMORA?
Em quedo amb el mòbil pensant, una estona. Finalment, teclejo:
—Sí. Te n’has d’enamorar per força. Qualsevol dona intel·ligent voldria ser ella. Qualsevol home voldria estar allí, amb ella.
—Això espero –i aquí em col·loca una emoticona picant l’ullet- perquè a la resta del llibre tothom se n’enamorarà. Gràcies, bonica.
Torno a rellegir el paràgraf. La dona. Només surt el seu nom, un cop. Però el lector res més en sap: ni l’edat, ni el físic, ni si és la parella habitual o és el primer cop que es troben. Què és el que la fa tan seductora? La seua actitud envers l’home, l’única cosa que reflecteix el text. Tota ella és una oferta enriallada: pren-me i gaudiràs. Ara és el moment. Potser demà no hi serem a temps.

Aquests dies llegeixo contínuament articles d’opinió, sondejos i piulades arran l’apropament de la data del 27S –Romeva escriu que l’ANC i l’Òmnium han creat la campanya ‘27º09’2015”. On tot comença’. És el temps de les majúscules per fer Història, per l’Oportunitat, pel Carpe Diem. És l’Ara o Mai. És el Moment. Som-hi.
I no puc evitar imaginar-me al prota masculí dient-li a ella: mira, no, deixem-ho per més endavant, no estic preparat, noto una certa divisió interior que m’impedeix acceptar l’oferta.
Els lectors reprimits i envejosos se n’alegrarien, d’aquesta reacció. Per a la resta, seria incomprensible: com és capaç de refusar una oferta com aquesta? Quin tipus de desequilibri, d’inseguretat, de complex absurd el fa tirar enrere?

No hi haurà excuses si no estem a l’altura amb l’actitud, de la data, per molta demagògia que ens vulguin vendre. Tal com escriu David Marín en un dels seus magnífics articles: “el que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants saben que cada petó és un regal”.
Podrem aviat gaudir del Regal (així, en majúscules). Si no l’aprofitem, agraïts i conscients de ser privilegiats, com ho són els enamorats, haurem perdut el tren de la història llargament reivindicat.


A no ser que tinguem la certesa interior –i no ho vulguem confessar- que serem incapaços de mantenir la trempera fins al final. Uns pobres impotents (així, en minúscules).

dilluns, 22 de juny de 2015

Un altre pal-índrom




El veritable motor de l’economia, o el pària de la piràmide laboral, segons qui el defineixi. Un autònom. Servidora de vostès. Treballo –amb un parell d’ovaris- en tres llocs alhora. Amb el cotxe al cul, perquè no hi ha transport públic que aguanti la meua trajectòria ni els meus horaris, no sóc un producte ecosostenible. Amb el rellotge incrustat al cervell reptilià, cada dia és una marató per arribar a l’hora a tot arreu. El meu particular cant de sirenes? Una impressora sense tòner, un embús circulatori, una màquina de parquímetre espatllada, un semàfor en àmbar.

A la bústia m’arriba un certificat de l’ajuntament de Lleida informant-me d’una sanció de 200 euros i una pèrdua de quatre punts. Fet denunciat: no respectar el llum vermell d’un semàfor. Se m’encenen tots els llums vermells. La darrera vegada que me’n vaig saltar un va ser el primer cop que m’examinava pel carnet de conduir, al paleolític. Però, ai! no recordava que la Paeria disposa de radars per tota la city, també de control semafòric.

Truco al telèfon de consultes i un senyor molt amable –amb l’amabilitat que dóna el saber que tens la batalla guanyada- m’informa que jo el devia veure en àmbar però en el moment de la foto-finish ja era roig. M’indica com he de pagar per acollir-me a la bonificació (gràcies, paer!) i m’explica què he de fer per recuperar els punts perduts: res. Portar-me bé i no ser sancionada neveratlife.

Liquido l’import de la multa des d’un caixer automàtic amb el cotxe en doble fila, perquè a la zona blava no he trobat cap lloc i no disposo de més minuts per perdre si no vull arribar tard. Pujo, apago els warning i mentre vaig a la segona feina connecto l’altaveu del mòbil i a crits li dic al meu fill que es compri un kebab, perquè no he pogut, amb tot l’affaire infracció, comprar-li dinar.

Ja per la nit, em miro de nou la multa liquidada. Em diu dia, hora i lloc exacte del meu delicte. Anterior a les municipals, la rebo després. Visualitzo els mapes que circulen per les xarxes socials dels radars instal·lats per tot el casc urbà i calculo les vegades que hi passo pel davant, cada setmana. Em veig parlant per l’altaveu del mòbil i em sento vulnerable davant de la possibilitat que un altre radar-Gran Germà m’hagi pillat.


Per cert, ‘radar’ és un palíndrom: sona i vol dir el mateix tant si és llegida, la paraula,  en una direcció com en una altra. Com el món de l’ós polar del zoo de Barcelona que dóna tombs al seu espai diminut, cap a una o altra direcció,  mentre és observat des de dalt pels visitants. O com el món que ens toca viure a alguns, vigilats per radars, rellotges i infraccions que, damunt, no desgraven IVA. Sort que ara ens convertirem, els lleidatans, en portaveus de la candidatura del Jocs d’Hivern 2026, amb permís de l’Ada (segon palíndrom) i oblidarem la debacle de les municipals, oi, paer? Tot plegat, ben cínic (tercer palíndrom).