Porto una bata abotonada de dalt a baix (immensa bragueta) a ratlles verticals blanques i verdes, on, entre les llànties de vi barat i allioli s'entreveu el nom d'alguna penya; al coll, panyoleta blanca que a aquestes alçades és color ala de mosca. Calor i humitat. Gairebé em cau el vas de plàstic amb calimotxo que duc a la mà dreta quan dos tipus vestits com jo m'enlairen, un per cada costat, i em dipositen damunt d'un entarimat de fusta. Pels altaveus, a tota pastilla, sóna l'exquisida lletra de Paquito el Chocolatero. Suada i escabellada em disposo a desabotonar-me el més sensualment possible la inacabable bata amb el propòsit de quedar-me només amb la samarreta blanca que duc (duc?), a sota. El públic m'esperona: a cada "hey!, hey!" cau un botó. Al meu cervell alcoholitzat li ve la imatge de l'strip-tease de la Kim Bassinger a Nueve Semanas y Media. El paralel.lisme em fa venir la rialleta fluixa. Els cabells enganxats als ulls impedeixen, a més d'altres factors, que vegi la multitud que s'ha congregat al meu voltant i aplaudeix. Cau l'últim botó. Ara m'obro la bata (sense deixar el calimotxo, mira que es difícil) i començo a baixar-la per l'esquena..."hey, hey!".
M'incorporo sobtadament al llit. Tot a estat un malson espantós, una mala jugada del subconscient. I em faig prometre a mi mateixa que mai més llegiré abans d'anar a dormir res capaç de pertorbar encara més la meva ment convulsa. Recordo perfectament el paràgraf de l'Especial Aplec del Cargol:
"Samarretes mullades. Calor regnant, estat etíl.lic i anímic, són determinants per participar en el concurs de samarretes i calçotets mullats. De mica en mica l'han enriquit amb coreografies passades de moda, i cada cop menys roba, afirmen al seu web. Qui ho vulgui comprovar, o si més no, rebaixar la temperatura, té una cita diumenge a les cinc a la parcel.la dels Caragolillo Brillo (...). Per no oblidar".
Mea culpa. Va ser l'últim que vaig llegir abans de resar el "Jesusito de mi vida" i apagar el llum. A qui se li acut. I més tenint en compte que, segons un amic meu (ja el coneixeu: el psicoanalista d'Aubesa) sofreixo una patologia incurable. Tal com em va dir: "vós sos idiooota, querida.." (encara més, devia voler dir), en el sentit d'al.lèrgica a segons quines manifestacions col.lectives (del grec idios: privat, un mateix).
Ara ho veig clar. En el meu cas, rebre segons quin tipus d'informacions és com donar-li a un exalcohòlic una copeta de Pacharán per celebrar que ha deixat el vici. No ho faré més. Us demano, això sí, que si veieu que torno a caure en la temptació de llegir o escoltar segons quines coses, m'impediu perpetrar. No us faci llàstima: és pel meu bé. A canvi, us deixo que m'anomeneu "idiota" per sempre més. Que, com em van ensenyar a casa, no hi ha res que no es pugui dir, sempre que es faci amb carinyo i bona voluntat.
Amb el convenciment que sempre us tindré al costat en els moments més difícils, la vostra idiota torna a la piltra.
Bona nit. ("Hey, hey").
M'incorporo sobtadament al llit. Tot a estat un malson espantós, una mala jugada del subconscient. I em faig prometre a mi mateixa que mai més llegiré abans d'anar a dormir res capaç de pertorbar encara més la meva ment convulsa. Recordo perfectament el paràgraf de l'Especial Aplec del Cargol:
"Samarretes mullades. Calor regnant, estat etíl.lic i anímic, són determinants per participar en el concurs de samarretes i calçotets mullats. De mica en mica l'han enriquit amb coreografies passades de moda, i cada cop menys roba, afirmen al seu web. Qui ho vulgui comprovar, o si més no, rebaixar la temperatura, té una cita diumenge a les cinc a la parcel.la dels Caragolillo Brillo (...). Per no oblidar".
Mea culpa. Va ser l'últim que vaig llegir abans de resar el "Jesusito de mi vida" i apagar el llum. A qui se li acut. I més tenint en compte que, segons un amic meu (ja el coneixeu: el psicoanalista d'Aubesa) sofreixo una patologia incurable. Tal com em va dir: "vós sos idiooota, querida.." (encara més, devia voler dir), en el sentit d'al.lèrgica a segons quines manifestacions col.lectives (del grec idios: privat, un mateix).
Ara ho veig clar. En el meu cas, rebre segons quin tipus d'informacions és com donar-li a un exalcohòlic una copeta de Pacharán per celebrar que ha deixat el vici. No ho faré més. Us demano, això sí, que si veieu que torno a caure en la temptació de llegir o escoltar segons quines coses, m'impediu perpetrar. No us faci llàstima: és pel meu bé. A canvi, us deixo que m'anomeneu "idiota" per sempre més. Que, com em van ensenyar a casa, no hi ha res que no es pugui dir, sempre que es faci amb carinyo i bona voluntat.
Amb el convenciment que sempre us tindré al costat en els moments més difícils, la vostra idiota torna a la piltra.
Bona nit. ("Hey, hey").