dilluns, 12 de maig de 2008

Pètria compostura


Moltes vegades, quan passejo la Coco (més ben dit, quan ella em passeja a mi) coincideixo amb un veí que treu el seu gos, un rottweiler que tot el que té de gros ho té de bo. Rambo es diu. No l'amo, el gos. I, encara que sigui un rottweiler, no és un quillo. No el gos, l'amo.
De fet, és una agradable companyia. Els gossos juguen encantats i ell sempre té coses interessants per explicar-me. L'altre dia em comentava que té un veí que quan arriba el bon temps, es posa al balcó de casa seva, recolzat despreocupadament a la barana, i contempla el carrer mentre pren la fresca des del primer pis. La cosa no tindria res d'especial (a la ciutat està en desús, però als pobles encara s'estila "aguaitar" a la finestra o al balcó) si no fos perquè el susdit ho fa tal com nostrosinyó el va posar al món: amb porretes. Imagineu-vos l'estampa: un home més aviat gras, de seixanta anys llargs, de cos pelut i mantecós, recolzat en contrapposto, impertèrrit a les mirades divertides, avergonyides o reprobatòries dels qui el veuen. No és que s'exhibeixi, és que li és igual. La seva dona, conscient molt més que no pas ell de l'insòlit de la situació, però totalment impotent, li va dir un dia al meu veí: "I què vols que fasso? L'envereno?".
I mentre això m'explicava l'amo del Rambo em vingué al cap un llibre del qual he après i m'ha divertit a parts iguals: Contra la desnudez, d'Oscar Tusquets. L'autor ens fa un erudit repàs del nu tal com ha estat tractat pels escultors, pintors, i fotògrafs al llarg de la història. El llibre és ple de fotografies i il.lustracions. Especialment divertit és el capítol dedicat al tractament dels cabells pels escultors clàssics i posteriors, i de la manera més o menys enginyosa com van resoldre la papereta. Llàstima que el David de la foto se'ns hagi posat formós i no se li vegi, però el pèl púbic de l'original sembla ben bé haver passat pel coiffeur.
Tot això pensava jo mentre contemplava amb admiració les atlètiques curses dels dos gossos, feliços i desinhibits, mostrant-nos l'elegància del moviment dels seus cossos...completament nus. I no vaig poder evitar d'imaginar-me la fila que haguéssim fet, posem per cas, el meu veí i jo, corrent joiosos envoltats de pomeres i esbarzers. Per la qual cosa vaig estar molt d'acord amb Tusquets en que no és el mateix un Nu que un Despullat, que si a la Bíblia ja sortim amb una fulla de parra tapant-nos les vergonyes per alguna cosa és i que no es despulla qui vol, sinó qui pot.
Perquè com diu l'autor: "No hay nada que hacer, un conjunto de hombres y mujeres desnudos, si están pálidos y en fila, me recuerda irremediablemente a Auschwitz y, si están morenos y retozando por las rocas, un pueblo aborigen australiano".
Serà que sí.

5 comentaris:

cavaller de blanca armadura ha dit...

Però es que ha de ser així,sense dissimulo,de cara a la llum i si cal dons si,en “contraposto”per que si no,encara ens convenceran que no som animals. I això si que no ho podem permetre,que d’animals ho som un rato llarg.............
Encara que els de les americanes ens vulguin fer creure el contrari.
Dono gracies,de que el que no tinc d’ensenyar en públic sigui l’ocellet,per que si fos el nas,em veig amb uns bonics calçotets a la cara.

Majorette ha dit...

Ho he de reconéixer: m'agrada estar despullada. I si ho estic en una platja on els únics habitants visibles són les meduses, encara millor.
Però em costa practicar el nudisme.Els nudistes són gregaris, heus ací el problema. Els altres despullats em sobren, tret, estar clar, de la meva parella. Per a mi el meu cos és únic, irrepetible, sagrat, amb els seus plegaments i les seves protuberàncies.Me l'estimo. Jo. Com puc pretendre que els altres pensin el mateix?
Quan em passejo nua per alguna platja on està permés practicar el nudisme,deixo de ser natural. Quina contradicció! Tota jo em converteixo en cul. I llavors camino fent una contrapposto amb el meu home, per tal d'evitar les mirades, que tot sigui dit, ningú no et fa, perquè només es pot mirar tranquil.lament un cos un en públic, si aquest porta almenys un taparrabos.
A les platges nudistes ningú mira ningú. I això és tan poc natural i tan forçat com fer veure que no coneixes el teu impresentable veí si te'l trobes pel carrer i coincideixes amb ell a la mateixa vorera de mig metre d'ample.
Com m'he d'atrevir a mirar-me un atleta impressionant caminant per la platja, si aquest porta penjant el seu atribut més preuat i alhora més indigne?
Deixeu-me ser tèxtil.

Molt bona l'entrada, Rous.

cavaller de blanca armadura ha dit...

Hola. No cal que intenti transmetre-us la felicitat que sent el cos,tot el cos,al rebre el premi de que el treguin a passejar. Perquè no dubto gens que ja ho sabeu.
Tenint clar aquest concepte,i sense posar-hi mes poesia. Espero i desitjo que tots els meus congèneres em permetin assolir tanta felicitat,sempre que pugui,en les llocs mes adients,sense esgarrifar-se ni entrar a valorar la part estètica ,que jo,com tothom cuidarem al màxim,per el tema del marketting ,més que res.
Deixeu-se acariciar,encara que tan sols sigui per el sol i el vent.
Aquest es l’únic camí per arribar a ser un autèntic animaló,amb tots els seus defectes.
Collons tu. Fins i tot jo m’he espantat de com m’explico .

Rosa Peroy ha dit...

Acovardadeta m'he quedat, Cavaller.

I quan la Coco em col.loca cada matí el collar de punxes i em treu amb pilota picada, ja és el nonplusultra...

el que no entenc és per què tothom es posa a mirar per la finestra i riu...vós m'ho podríeu explicar???

cavaller de blanca armadura ha dit...

De felicitat,sense cap mena de dubte.