Detectant malfactors a l'ensems

Llegeixo en un diari gratuït (des que tinc la paranoia de la crisi m'abasteixo de gratuïts: entro al Caprabo, em compro un xupa-xups de 0,15 € i em poso a la bossa l'Adn i el Bondia. A vegades, quan em sento esplèndida m'agencio una piruleta gegant de 0,30. Però poques vegades, que la cosa està mu maaaala mu maaala..), que el sindicat UGT denuncia la greu mancança de mossos d'esquadra de trànsit destinats a la Val d'Aran i a la Seu d'Urgell, on cada vegada hi ha més places vacants, ja que els agents (suposo jo), àvids d'entrar en acció, troben més atractives (o menys avorrides) les comarques del Pla de Lleida.

I vés que no tinguin raó. Com tots sabeu, aquest passat dilluns es va produir, per a la felicitat de pares i padrins l'inici del curs escolar i, inevitablement, les cues i els embussos a les carreteres d'accès a la ciutat.

Circulava jo histèrica perduda perquè la bèstia de dos anys asseguda a la cadireta del darrera feia estona que entonava el "mama-caca, mama-caca" -els que tingueu fills ja haureu identificat com la cantarella-preludi d'una catàstrofe imminent- quan, en una rotonda, un jove i atractiu agent em dóna l'alto. Mentre m'aturo per ordre de l'autoritat, aprofito per fer dos o tres mantres en silenci: mommmmm...Baixo la finestreta. El glamourós policia em saluda amb un lleu toc a la boina (porten boina!) i es dirigeix a mi amb modulada veu:

-Bon dia, senyora (ja hi som!). - Ja sap que està excedint el límit de velocitat?
El seu company em mira recolzat des del cotxe patrulla, darrera d'unes ulleres d'espill, a lo Starsky & Hutch. Són tan chics!

Jo m'excuso: -Sí, perdona, és que faig tard a l'escola del nen...
En aquells moments, a jutjar per l'expressió de pau espiritual que tenia el "nen", l'amenaça fantasma acabava de perpetrar-se.

- En aquest tram, senyora, el límit són 80 km/h. Em faria el favor de bufar?

Amb mala llet continguda callo i li bufo (l'alcoholímetre), amb la seguretat que de l'únic que puc donar positiu és de Cola-Cao. -0,0, senyora. Tot correcte. Pot circular, però hem d'avisar-la -oh! el plural de modèstia!- que ultra-passar el límit és una infracció sancionable.

Com us podeu imaginar, tot i aparcar en tercera fila, vaig fer tard, però vaig poder lliurar la bèstia, cagada i, ara també ella, histèrica, en braços de la mestra.

Aquella nit, tot sopant, vaig veure per la tele com els papàs de l'Elionor la duien al seu primer dia de cole (públic, potser?), vestidets tots com per anar a missa, riallers i sense presses. La mamà hasta havia tingut temps de fer-se algun quiròfan, mireu si n'anaven de sobrats de temps. I, mentre em fotia la botifarra i la Xibeca, vaig pensar que potser tenia alguna cosa a veure la recaptació d'impostos indirectes (perdó! de les multes de trànsit) amb l'estrés de molts i la tranquil·litat de molt pocs.

Per aquesta raó, i alguna altra, m'he fet el ferm propòsit que la propera vegada que em facin parar jo apretaré l'accelerador, i, amb una mica de sort, sentiré allò de: "atureu-vos, malfactora!".

I és que això que em tractin com una delinqüent emprant el català de Pompeu Fabra em posa quantitat. Més que menjar-me una piruleta.
* Dedico aquesta entrada a Jo, el nostre Fabià Estapé particular, per l'interès mostrat per a què publiqui una nova entrada, segurament amb la maliciosa intenció de fer-ne escarni cruel, i invitar-lo a que em digui si la meva suposició abans exposada és o no sostenible.

Oh, quin gran goig, quina joia..!

Blocaires tots:

Avui a les comarques de ponent ens hem llevat esmaperduts pel peasso notícia de la qual es feien ressò les portades de la premsa local: vet aquí que en la terrassa d'un piset de Lleida habitat per quatre germans (i que jo sàpigui, el seu cognom no és ni Dalton, ni Marx, ni Tonetti, però, analitzant els fets, ho podria ser perfectament), a la terrassa del domicili, deia, la Guàrdia Urbana ha trobat quaranta plantes (40!) de marihuana (ojo peligro!) de dos metres d'alçada cadascuna.

Curiosament, aquest planter de sequoies de maria, (que, per alguna ànima càndida que ho ignori, és una planta que si l'asseques i te la fumes t'agafen unes ganes de riure d'aquelles tontes-tontes i et patinen les consonats oclusives), no va ser descobert fruit de minucioses investigacions estil CSI per part dels nostres cossos policials, ni després de dies de seguiment als presumptes malfactors i costoses interceptacions de trucades telefòniques. Qui va fer acudir als urbanos a l'escenari del crim fou l'avís dels veïns de l'immoble, farts que el gos dels Costo's Brothers -un Pit-bull, per cert, d'aquells que tenen tan mal perdre-, els fes la vida impossible.

Jo estic per creure que allò que va cridar l'atenció al veïnat va ser el canvi sobtat de caràcter de la bèstia, que de fotre uns lladrucs que feien tremolar tota l'escala va passar en qüestió de dies a emetre uns alegres i relaxants udols, deixar-se unes rastes fins més avall de les peülles i entonar, amb joia poc dissimulada, tota la discografia de Bob Marley.

I això ens ha passat a Lleida DF. Ara entenc per què Lucy Luke ha substituït la seva eterna burilla per una branqueta (de sequoia?) i per què, aquest any la boira és tan primerenca: el fum dels petardos es pot tallar amb ganivet i fa plorar els ulls que és un contento.

"No, woman, no cry..."

Saxo, maries i cintes de video (o el marit de la botiguera)

A la plaça de l'Església comença a haver-hi moviment. Les campanes toquen les nou del matí i els comerciants descarreguen tot el gènere per començar a muntar el mercadet. Es fa l'acostumat sorteig per assignar cada tendall a un comerç. La dona pren un número: el sis? És al revés: el nou. Calcula el lloc. -Magnifique-: pensa la dona, des de la seva insufrible -i injustificada- superioritat intel.lectual. -La paradeta just davant mateix dels pallassos de les dotze.

Hem de dir que la dona porta tota la setmana d'un humor verd-bilis, posant tot el gènere en caixes, ordenant talles, classificant models i calculant espai, per acomplir la cita bianual del mercat de les rebaixes. Comprova amb alleugeriment que al costat li toca la parada de l'Elvira, agradable companyia, que ja comença a posar damunt els enormes taulells en forma d'"L" tot tipus de viandes casolanes i saboroses: potets de formatge amb oli, secallones, ratafia en ampolletes de vidre treballat, coques de pinyons, preses de xocolata. La flaire de les exquisides menges atreu els visitants més matiners. La dona, d'un mal humor minvant (malgrat tot, ja hi és), tasta amb delit una de les torradetes de mantega que l'Elvira prepara amb cura com a degustació. Els clients ja són nombrosos. S'acosta el migdia.

L'home de la botiguera, que de bon matí ha ajudat la dona a traginar paquets i alleugerir-li el treball més feixuc, torna a aparéixer amb un nen de dos anys damunt les espatlles: -com et va? pregunta jovial. -Va. La dona contesta secament. I pensa: aniria millor si fos a casa llegint Auster, o escrivint, o, senzillament, tocant-me la pera, en lloc d'aguantar maries i -horror-, música de gralla.

El nen de dos anys contempla, des de les alçades i amb ulls de plat, els preparatius del grup d'animació infantil: furgoneta atrotinada amb rètol de coloraines, joves vestits d'alternatius que es van posant l'uniforme de pallasso, les xanques, la guitarra elèctrica de color fúcsia, la bateria, el saxòfon. Dirigeix l'entramat una noia menuda, d'uns trenta-cinc anys, amb pantalons abombatxats, rastes morenes i piercing al nas. Li pregunta al marit de la botiguera (que ja ha agafat lloc amb altres papes, mames i quitxalla -quina ràbia parlar així!- per gaudir de l'espectacle), on pot ella, l'únic membre femení del grup, canviar-se la roba d'okupa que porta per un ridícul (pensa la botiguera) vestit apedaçat de clown en hores baixes. L'home l'indica amablement (ell sempre és odiosament amable), un espaiós lavabo al Casal del costat de l'Església.

Després de les proves de so: un, dos, tres, va, sí, va, vvvva! (la dona es pregunta per què no poden dir una altra cosa: Na-bbbbu-co-do-no-sor o clí-to-rissss), comença l'espectacle amb puntualitat. A la dona li han col.locat un dels altaveus al costat mateix de la parada, factor que l'obliga a parlar a crits amb les teresines que s'interessen pel gènere exposat.

Durant l'hora i mitja d'espectacle -cançons, contes, globus, rotllanes i confetti- la dona va despatxant. De tant en tant aixeca la vista i veu l'home i el nen a primera fila, participant activament i amb alegria no dissimulada de la "rauxa" (glups!) del moment. Mentre atèn dues dones alhora sent la veu de la clown: -Ara, per acabar l'espectacle...(ohhhh..! contesta el públic), -sí, sí, que ja és hora d'anar a dinar! per acabar, doncs, farem un tren i ballarem per la plaça, què us assembla? (sííí..!, respon la multitud). Continua la noia: -jo li vull demanar a un noi que fa estona que és aquí, i que no m'he pogut deixar de mirar, perquè és molt guapo...és aquí, a la meva dreta, porta una samarreta de El Tocinet Porky, què el veieu? (síííí..! fa la claca), li vull demanar...perquè està "com un tren", que ens faci de maquinista i anem tots al darrera seu, ben agafats, d'acord? (la gent de la xerinola no diuen mai "vale". Fan país.). Un pare enregistra l'alegre serpentina amb una grabadora. Deixant constància.

L'espectacle acaba. Els integrants del grup recullen trastos, munten a la furgoneta i marxen. A l'hora de dinar, quan ja no queden clients, la dona aixeca la vista i troba el seu fill gran de mà del petit de dos anys. -I el pare, on és?, pregunta la botiguera. -No ho sé, mare. M'ha dit que em quedés l'enano, que ell se n'anava.

De cop, la dona ha recordat que avui, de bon matí, mentre ella renegava de la seva sort, el seu marit es planxava la samarreta del Tocinet Porky. I ha constatat que més val un piercing envoltat de rastes i rialla, que un rictus amarg envoltat de sarcasme i ínfules literàries. I la dona ha pres els seus fills i se'ls ha endut a dinar. Que li dongui molt pel sac a la parada.

¡Y eso es todo, eso es todo, eso es todo, amigos..!

Acrítica epistolar

Estimat Benici (ja em disculparàs la catalanització del nom però després de tants anys tenint-te com a number one en el meu imaginari més lasciu i donat les nul.les possibilitats que un tros de porto-riqueny com tu llegeixi aquesta carta, em prenc llicència poètica):


sí, això és una carta. Concretament és una Carta d'Amor. Què caram, amb majúscules i sense complexes. És la primera Carta d'Amor que escric en la meva -no poc dilatada- vida. I l'escric per diverses raons, que passo a enumerar-te no necessàriament per ordre d'importància.

Tots els erudits en la matèria coincideixen en què al gènere epistolar li queden dos tardes. Qui es pren la molèstia d'escriure cartes? ja no parlo de cartes entre dos amants que porten la seva arrasadora passió en secret (com tu i jo, per exemple), sinó cartes entre amics o parents, cartes d'agraïment o de compromís, escrites a mà, amb personal cal.ligrafia (la meva és infumable: ni els cuadernos Rubio amb què les monges em torturaven van poder fer res per mi). Però jo escriuré aquestes ratlles amb les meves il.legibles curses de formigues, les posaré en un sobre, deixaré caure dues gotetes de Ambipur lavanda (se m'ha acabat la Chanel nº 5), enganxaré un segell de la princesa Leticia amb la nasal arreglada i tot, i de cap a la bústia. Com antes.

Ara, però, tot es resol amb mails escuets o missatges sms n ls vcls hn dsprgut. xq kllns ls vlm?. La cosa té més inri, perquè, Benici, molts espectadors, després de visionar la pel.lícula Sexo en Nueva York (a les protagonistes de la qual jo les posaria, vestides de marca i tot, a fer carreteres a Sibèria, per exemple), van posar-se a buscar pel guguel un llibre de cartes d'amor de personatges il.lustres que s'esmenta al film, titulat Love letters of great men, i que resulta, vés per on, que és del tot inexistent. Té trons el tema. Només cal col.locar una trola amb una mica de gràcia per a tenir a milions de fashion victims disposades a llegir Neruda, Kafka i Goethe.

La darrera pel.lícula que parla de cartes es titula Posdata: te quiero (ja em surt l'eczema), la protagonista de la qual és la Hilary Swank, que ha explicat a la premsa que no rep cartes d'amor de la seva parella sinó que li plena la casa de post-it amb missatges romàntics que es va trobant en els llocs i moments més insospitats.

Jo sé que tu, estimat, això no m'ho faries mai. Et limitaries a mirar-me amb aquestes ulleres de drogaddicte que tens de natural, aquesta cara que sembla la versió llatina del Brad Pitt amb un cop de puny a cada ull i aquestes galtes en perpètua retenció de líquids, em faries una mitja rialla des del teu metre noranta i em diries, amb la teva veu d'alcohòlic fumador: hola, sielito...

I jo em posaria una samarreta amb la cara del Che que porten adolescents que no saben qui era, i em creuria això que dius a les rodes de premsa que El Comandante se sentiria orgullós de veure la Cuba actual, i oblidaria, com estic oblidant mentre escric això, el xandall de tàctel que lluu Fidel Castro cada vegada que surt per la tele. Perquè m'ho dius tu. I això és una Carta d'Amor incondicional, que sempre és sinònim de nul.la capacitat crítica, absència de judici i ridícul espantós.

Que ja ho diu Pessoa:
"Todas as cartas de amor sâo
Ridículas"

Però afegeix:
"Mais afinal.
Só as criaturas que nunca escreveram
Cartas de amor
É que sâo
Ridículas"

Ridículament teva,

Rosa

Postdata (ho sento; en les Cartes d'Amor hi ha d'haver una absurda Postdata): per més que busco i rebusco en la meva ment embotada, no sóc capaç de trobar-te cap defecte...o només un: que no em coneixes...ai...

10 x 30 cms de glòria...

Mireu el peu de la pàgina 8 del diari Público!

Quina gràcia, no?

Fes-me metxes i que sembli un accident

Els Pets canten: "Que vingui l'agost" i jo prego que passi ràpid. Agost tòrrid, desèrtic, de festes majors (al poble aquest any ve un grup el nom del qual és "Sonido Crónico"... que nostrosinyó m'agafi confessada), agost olímpic i pequinès.

Sigueu sincers, va, que aquí no ens veu ningú: quants de vosaltres us vau empassar la cerimònia olímpica -tres hores i mitja- sencereta? En les Olimpiades de Barcelona recordo que, tot sopant amb uns amics, no vam perdre detall de la inauguració: jugàvem a casa. Però, amb posterioritat, cada quatre anys m'he limitat a veure els resums dels telenotícies i encara gràcies. Pequín no ha estat una excepció, i tots aquests fasts adquireixen encara un to més fariseu venint d'un país que suspèn reiteradament l'assignatura dels drets humans.

Posteriorment a la culminació de l'espectacle del dia vuit, han anat sortint a la llum algunes trampes que, en honor a la imatge i el bon nom de la Xina es van perpetrar: focs articials fets per ordinador, playback de la nena que cantava amb la veu d'una altra amb un físic menys agraciat...i molts d'altres que segurament no arribarem a saber mai. No cal escandalitzar-se tant: aquí tots sabem que la fletxa que havia d'encendre el pebeter el 1992 va caure fora de l'Estadi Lluís Companys...i no va passar res. Només quan es creu que aquests esdeveniments multitudinaris han d'estar subjectes a l'ètica de "l'esperit de l'esport" i no ser només allò que pretenen, una manifestació de luxe, eficàcia tècnica i submissió a la bellesa plàstica i física per damunt de tot, cal manifestar la repulsa. Si no, acceptem la hipocresia de tot el muntatge (començant pel càsting de les hostesses, que havien d' acomplir uns estàndars físics ajustadíssims i força allunyats del fenotipus de dona asiàtica) i deixem-nos de preocupacions.

Hi ha hagut però una notícia que, donada la meva natural inclinació a l'escatologia, m'ha cridat l'atenció: resulta que els 900 soldats de l'Exèrcit d'Alliberament Popular que manipulaven el gegantí rotlle de paper del centre de l'espectacle de l'Estadi Nacional...portaven bolquers! El cas és que els soldats no podien abandonar el seu lloc durant més de sis hores, perquè per fer-ho havien d'entrar en la pròpia escena, per tant, es van posar uns dodotis i aquí pau i després glòria. Per cagar-s'hi.

Bolquers en edat adulta. Com el personatge de la darrera i excel.lent novel.la de Philip Roth, "L'espectre se'n va" ("Sale el espectro" en castellà, traducció més ambigua). En ella, el prota, de 71 anys, pateix una incontinència d'esfínters arrel d'una operació de pròstata que li recorda l'implacable pas del temps i intenta portar amb secret.

Perquè, ben mirat, a qui li agrada ensenyar les seves misèries, físiques i morals? Allò que més importa és conservar un bon aspecte. Per aquesta raó, l'anterior novel.la de Roth, "La mancha humana" va ser protagonitzada en la seva versió cinematogràfica per Anthony Hopkins i Nicole Kidman. Qui hagi llegit la novel.la s'adonarà que ambdós actors són excessivament atractius per donar credibilitat a la trama. Però la taquilla és la taquilla. Per aquesta raó, em nego, per ara, a veure l'adaptació d'Isabel Coixet de "Animal Moribundo", un exponent del Roth més trist i crepuscular. La Coixet va començar fent anuncis de compreses per a la televisió. I no em puc imaginar una història del Roth més punyent fent dir a la Penèlope Cruz: "a qué huelen las nubes?".

D'anunciar compreses a bolquers hi ha un pas. I el bolquer que avergonyeix l'àlter ego de Roth sembla deixar indiferents els 900 soldats xinesos. O potser als pobres ningú els ha demanat la seva opinió, pel bé de l'estètica. Perquè, malgrat les inexorables necessitats fisiològiques dels éssers humans, tots sabem, com Freddy Mercury sabia ja el 1992, que The Show Must Go On.

O poster és que als pobres soldats no els deixen llegir Roth durant l'estiu.

Fent eses a 40 graus

Lleida DF. 4h p.m. Temperatura de confort: 39ºC (confort per a qui? per als cactus?). La dona travessa la Rambla d'Aragó desèrtica penosament, sota un sol de justícia, acompanyada del seu fill adolescent, que, com a tal, és present en cos, però no en ànima. L'ambient és tan xafogós a aquella hora que afecta el discerniment: la dona no sap si el semàfor és vermell o verd, o si la font d'aigua del final de la Rambla és real o un emmirallament. Les gototes de suor que li cauen a les parpelles potser hi tenen alguna cosa a veure. L'autista que porta al costat vestit amb pantalons pirata, malgrat ser més alt que ella i tenir dos ulls com dos fanals, no l'ajuda a dissipar els dubtes.

Avancen com dos zombies cap al casc antic. La dona es venta mecànicament amb el sobre de les anàlisis de sang que duu a la mà dreta. En un panell elèctric van apareixent consells benintencionats que la Paeria dóna als seus conciutadans per a suportar l'onada de calor: "eviteu sortir al migdia, quan fa més calor" (ah! i per què m'han donat hora a un quart de cinc de la tarda?), "mulleu-vos la cara i la roba" (em presento a la consulta del metge com una miss samarreta mullada?), "mireu de passar dues hores en llocs climatitzats" (i per què no tres setmanes en una platja de Hawai?).

Entren a l'edifici. La frescor que encara conserven les portalades antigues els consola una mica. Pugen a peu fins la primera planta. La dona pregunta absurdament: tens calor, fill meu? La barreja caòtica d' ossos, acnè, pèl de bigoti incipient, neurones òrfenes i hormones esvalotades baixa un moment de la inòpia per respondre la seva mare amb una veu adolescent (o sigui: de senyora gran): "nnnooo..."

Entren a la consulta del metge. La frescoreta de l'escala ja és història: una bafarada de calentor els dóna la benvinguda alhora que la rialla disculpatòria de l'infermera: -Passeu... tenim l'aire condicionat espatllat... tot el dia que truco els tècnics però només fan que donar-me llargues. Us he posat un ventilador al terra...

La dona i el sac d'hormones desorbitades s'asseuen a la sala d'espera. Davant d'ells un pare mira de jugar a la Nintendo de la seva filla, la qual intenta, endebades, que l'home se'n surti. Vençut, l'home pregunta: -Com ho faig per sortir del joc, Laia?. La nena contesta amb candor: -Pues suïcida't, papa. És lo millor.

La dona pren el diari de damunt de la tauleta; durant l'agost els diaris haurien de valer 25 cèntims, perquè tenen com a molt la quarta part del número de pàgines habituals. Li crida l'atenció que, en primera plana, es faci constar que Berlusconi, cansat potser que els periodistes no es fixin en les seves sabates de plataforma, el maquillatge i el cabell pintat de Grecian, ha fet tapar amb un púdic vel una popa d'una figura femenina d'un quadre de Tiepolo que fa de fons a la seva sala de premsa. La dona té tanta calor que no està per valoracions sobre el puritanisme del primer ministre. Veient la imatge, donaria el que fos per treure's la camisa, els sostens, el vel i la vergonya i quedar-se amb pilota picada talment com la Venus abans de ser víctima de l'inusitat atac de pudor de l'amo de Telecinco.

Un cop davant del metge -un granadí molt salat que de tant en tant en fot alguna en català-, la dona lliura les anàlisis i es deixa prendre la tensió. A la sala, com sospiteu, també hi és present el bony hormonal, però no cal que us l'imagineu. Com si no hi fos.

"Pueh, fija meva, vah a seh que estáh hipotensa y anémica. Tieneh la ferritina hesha un asquito. Con este caloh tieneh que está arrastrándote...Te vah a toma una capsulita de hierro durante treh meseh. No te ehtrañe si hases las heses negrah". Les "eses"? es pregunta la dona. El sevillano suat li llegeix el pensament: "Lah caquitas, mujé, lah caquitas...".
Un cop altra vegada al carrer, l'anèmica de les eses fosques i l'apèndix amb pantalons pirata es dirigeixen al dentista (perdó! l'o-don-tò-leg). A la massa informe d'hormones li han de posar aparell d'ortodòncia, que serà -pensa la hipotensa- l'únic consistent que la persona que és el seu fill durà al damunt els pròxims mesos. Mentre caminen penosament la dona prega en silenci que l'aire condicionat del dentista funcioni, encara que només sigui per compensar la fortuna que ha de deixar al ja gras calaix de l'o-don-tò-leg. En cas contrari, sempre es pot prendre la solució que la sàvia nena d'abans aconsellava al seu pare: "pues suïcida't; és lo millor".