Es traspassa

A Lleida, a més de la permanent olor de purins, tenim un altre fet diferencial que farà morir d'enveja als que no sou d'aquí i no en podeu gaudir: el nou tanatori. Situat als afores de la ciutat, en una zona on els que tenen possibles es construeixen xalets/mansió amb piscina i pista de paddle particular, s'erigeix una gran construcció de més de 5.000 m2 dedicada íntegrament a la que el meu admirat Vázquez Montalbán en deia la culminación de la gran estafa, els antics tanatos, els creients passar a una altra vida i jo, com la resta dels mortals i valgui la redundància, morir-se.

Després d'haver visitat les instal.lacions (es poden visitar virtualment si us en moriu de ganes, ai què enginyosa estic avui..!) us he de dir que impressiona. L'edifici és ampli, modern, envoltat de zona verda. Només entrar ja tens un panell indicador de la sala on has d'adreçar-te, talment com quan vas als àpats de les bodes: "Enllaç Maria Cinta i Pepet. Sala de les Acàcies". Només que aquí, en principi només figura un sol nom "Sr. Bonifaci Elquepugui. Sala dels Xipresos". Pel demés, el procediment és calcat: si tens la sort de pertànyer al món dels vius-no desposats la sala la busques tu solet. Si la teva condició és de traspassat-desposat, a la sala t'hi porten. El cóctel mortífer (ai, una altra vegada..!) que un diligent cambrer et dóna a l'entrar al casori (i que et cau com una bomba de neutrons a la boca d'un estómac buit i assedegat) encara no forma part dels nombrosos serveis del tanatori, però és una qüestió de temps.

Perquè, per tot allò altre, no falta cap detall: catorze sales immenses, amb hall incorporat, càmera frigorífica amb cabuda per 60 hostes (collons!), possibilitat d'oficiar funerals en múltiples confessions, també laics, i un ampli jardí pels capriciosos que vulguin ser acomiadats a l'aire lliure, tot propiciant que, donat el benèvol clima de Lleida (a l'hivern boira gebradora i a l'estiu calor infernal -ai, se m'ha escapat..!) les possibilitats d'ampliar clientela per una congelació instantània o per un cop de calor siguin més que notòries. Estratègies del màrqueting.

Jo em demano, d'aquí a molts anys si pot ser, unes exèquies a la intempèrie. Deixo escrit que vull que un cunyat que tinc (Josep, t'ha tocat), que malgrat ser d'un poble de secà Catalunya endins té una gràcia andalusa que et mors de riure (perdó, perdó..!) llegeixi, micròfon en mà, uns versos ben emotius del gran poeta Chiquito de la Calzada, amb la gestualitat i l'entonació que el gran mestre ha immortalitzat (ese cobarrrrde de la praderarrrr...!) i que si els assistents pateixen fred o calor, doncs que es fotin, perquè el Josep té dret al seu minut de glòria i jo estaré aguantant com una jabata (no puedorrr..! no puedorrr..!).

Als qui no els deu fer punyetera gràcia és als malalts i familiars que ingressen a l'hospital Arnau de Vilanova (una altra icona de la modernitat de la nostra ciutat) i que per falta de llits i infra-estructura no tenen dret a una habitació com Déu mana i es veuen obligats a quedar-se als passadissos i box de l'edifici mentre un equip de metges totalment desbordats van d'una llitera a l'altra, fonendo en mà, intentant que no s'hagi de trucar al tanatori abans d'hora. Que el tanatori pertanyi a una empresa privada i que l'hospital sigui res publica és una circumstància que de ben segur no ve al cas.

I com que de previsor no se n'és mai prou, em demano també el bon ofici del millor maquillador (que també n'hi ha) que en aquell moment tingui el tanatori. Que cap de les gàrgoles que vinguin a fotre el nas a la caixa de pi pugui fer seus aquells versos de Sabina: "tú has visto, Maruja, como está d'estropeá?/ de ti para mí que está mal follá!"

No ho intenteu fer a casa vostra

Com ja sabeu bé tots els bloggers ponentins, si els meteoròlegs (els del tiempo, que diu ma mare) anuncien durant l'hivern l'arribada d'un "fort anticicló" que s'instal.larà a casa nostra amb una durada més o menys extensa, això vol dir, inexorablement, LA BOIRA. No cal que us expliqui en què consisteix, però si algú de vosaltres la trobeu romàntica, diferencial, i que fa país, és que no viviu habitualment aquí.

La boira, bàsicament, és espantosa. Fred, humitat, poca visibilitat, ambient gris, cabells crespats, maquillatge corregut, cos tremolós, mal d'ossos, de gola, nas rajant, relliscades, topades amb el cotxe, fang, pell tallada, mala llet, depressió. Jo, que no seria ben bé el Marco Polo i em moc en un radi d'acció que no ultra-passa els 30 kms a la rodona, quan, en una d'aquestes llargues temporades en que al pla no veiem el sol, em toca viatjar a Barcelona, per exemple, pateixo el mal que afecta tots els lleidatans tot just sortir del túnel de Bruc (fixeu-vos en la quantitat de vehicles encastats en el lateral de la carretera. Tots els condueixen lleidatans). I és que, en sortir del túnel, la visió d'aquell astre daurat, enmig d'un cel blau obscè, lluïnt majestuós, tenyint de colors brillants i purs tot el paisatge que cinc quilòmetres abans era blanc, gris clar i gris fosc, la trobada del sol, com us deia, provoca en els ensopits ponetins una crisi aguda i perillosa de la sindrome d'Sthendal

És ben sabut que, quan hom té l'ànim trist, ensopit, s'accentua el pensament negatiu, la mala sang, la malvolença al proïsme, es perd el nord i apareix el terrible buit existencial. Però això a mi no em passa, amics. Jo sóc estàlvia d'aquest mal i us en diré la raó: quan sento que el meu pobre esperit es perd en la foscor del no-res vaig corrents a la llibreria més propera i, com assedegat peregrí que ha travessat el Sàhara amb tan sols una ampolla de 33 cl de Solan de Cabras i arriba al llac de l'oasi i s'hi capbussa...jo em perdo en la immensa i salvadora prestatgeria dels benaurats LLIBRES D'AUTO-AJUDA.

Allí hi són tots: Paulo Coelho, Jorge Bucay, Luis Rojas Marcos, Deepack Chopra, Gari Kasparov (sí, sí, el dels escacs) i molts altres que, dedicant-me un somriure de perfecte equilibri interior des de la foto de la contra-portada, m'inviten a que passi per caixa promentent-me que, després de la seva lectura, seré una altra dona, assoliré el nirvana i levitaré per damunt del mundanal soroll per sempre més. Després de babejar una bona estona, tinc en una mà "Mi perro, un amor incondicional", de Shirley McLaine (ves si no es podria limitar a fer pinícules i flims, aquesta dona) i a l'altra "El manantial no tiene que preguntar el camino", de Bert Hellinger, un senyor que a casa seva el coneixen. Al final, em quedo el més car (35 euros), del Bert. Però... què són 35 euros al costat de la felicitat somniada?

Arribo a casa, em poso un ditet de Beefeater acompanyat de mig tranxilium i al segon paràgraf ja he aconseguit de perdre el món de vista. I, a cop de roncs i babeta que em rellisca per la comissura de la boca, se'm reinstal.la el disc dur de l'equilibri per tornar a ser una persona humana uns quants dies més, aguantant la boira, els mals rotllos i els entrebancs vitals amb alegria i bon humor. Els meus gurús no em deceben mai.

Us he de dir que, en ocasions, quan no aconsegueixo conciliar el son amb aquest mètode, faig el següent: els col.loco en forma de pira (a casa en tinc molts, d'aquests llibres: penseu que són anys de crisi existencial), prenc un encenedor i mentre assaborejo un cervesot em relaxo mirant el foc, l'escolto crepitar i alhora em sento, lleugerament, Pepe Carvalho.

Però de les meves piròmanes vel.leïtats us en parlaré en una altra entrada.

La pedra professoral

Llegeixo a la premsa que el desenvolupament de la llei orgànica d'Ensenyament es materialitzarà el curs vinent en un quants canvis prou significatius. En grans trets, es reforçaran les matèries de modalitat en detriment de les "comunes", entre les quals n'hi ha una de nova creació, anomenada Ciencias para el mundo contemporáneo; Castellà i Català perden hores en el global del batxillerat; la religió serà voluntària i només es podrà estudiar en hores no lectives i Filosofia perd una hora a la setmana (quan en realitat és més, perquè incorpora en el seu programa la controvertida Ciutadania). Es veu que els profes de filosofia s'han quedat de pasta de boniato, perquè aquesta disciplina va ser declarada pel Parlament l'any 2001 com "de caràcter vertebrador" i ara passarà a ser una altra maria qualsevol.

Jo, que m'he rellegit no fa gaire el llibre "Planeta ESO", que vaig sentir al telenotícies que l'estat espanyol és a la cua d'Europa en competitivitat acadèmica, que estic envoltada de familiars i amics que es dediquen al difícil ofici de la docència i que, quan feia B.U.P. (ay, tiempos aquellos...)sentia una atracció morbosa per la mitologia clàssica -sí, no estic bé, però no trobeu fascinants unes divinitats que es dediquen compulsivament als assassinats més sagnats, que són meitat homes meitat déus, o meitat animals o directament uns frikis de campionat, que es dediquen a la còpula sense coneixement, incestuosos, bisexuals, polígams, que moren, que baixen a l'Avern, que.., alehop! ressuciten més frescos que una rosa, que maquinen revenges malèfiques, alcohòlics i parranderos o que practiquen l'antropofàgia amb els seus propis fills? Us imagineu com seria la nostra vida actual amb uns referents ètics com aquesta colla d'impresentables..?- bé, el que us deia: quan penso amb els meus amics i germans profes (un besito a tots) no puc evitar recordar el pobre Sísif, la desgraciada història del qual segur que coneixeu. La versió més estesa del seu tràgic destí és que Zeus el va castigar per ser massa intel.ligent i astut (té trons, la cosa), el precipità als Inferns i el condemnà a empènyer eternament fins al cim un enorme penyal que davallava de dalt d'un pendent. Així que la colossal roca arribava a terra, el desventurat Sísif l'havia de pujar fins al cim. Tot això, cegato perdut, in secula seculorum. Mireu la il.lustració. Fa grima. On hi ha la pendent poseu un curs acadèmic, on hi ha el penyal poseu un alumnat heterogeni i amb les hormones disparades, on hi ha la ceguera poseu-hi un pla d'Ensenyament, on hi ha Sísif poseu-hi un mestre abnegat...i ja teniu el paral.lelisme.

La figura de Sísif va ser recollida en un extens assaig d'Albert Camus (Le Mythe de Sisyphe) on el presenta com a metàfora de l'esforç continu i estèril que és la vida de l'home modern. Camus desenvolupa la idea de "l'home absurd" i fa un intensiu repàs literari i filosòfic descrivint el progrés històric del pensament humà fins a teoritzar sobre la consciència de l'absurd. Però totes aquestes filosofades, com saben molt bé els nostres polítics, ja no interessen ningú.

Un apunt optimista: Camus afirma que Sísif experimenta la llibertat durant un breu instant, quan ha acabat d'empènyer la pedrota i encara no ha de tornar a començar des de baix. En aquest punt, Camus sentia que Sísif, malgrat la ceguesa, podia imaginar les boniques vistes des de dalt del penyal. Durant aquell curt moment se sentia feliç: talment com els profes quan comencen les vacances d'estiu i el mes de setembre s'albira lluny, molt lluny, diluït al calendari en una boirina de sofre.

Alícia en el país del creacionisme

El Dodó.

Just un any després que Darwin publiqués L'origen de les espècies, on exposava les bases de l'evolucionisme, el 1860, en una illa perduda de l'oceà Índic, a uns 1.300 quilòmetres de la costa de Madagascar, s'estava superant una fita força menys desitjable. Allí, algún mariner amb una taja com un piano, avorrit i de permís, devia estar pelant, per matar l'estona, al darrer dels dodós, la famosa au no voladora que Lewis Carroll va immortalitzar en un dels espisodis d' Alícia en el país de les Meravelles.

Pobre animaló. Segons la classificació de Linnaeus, el seu nom científic és Didus ineptus. Es veu que era talòs com ell sol, confiat, i la carència d'unes potes ràpides i fortes el convertien en un objectiu irresistible pels joves bergantins, farts de beure vinatxo de bota i perseguir els/les indígenes. Per tant, la publicació del llibre de Darwin i la desaparició del dodó es produiren en un any escàs de diferència. Paradoxes de la història. No sé a vosaltres què us sembla, però per a mi aquesta coincidència no pot exemplificar millor el caràcter sublim i al mateix temps mesquí de l'ésser humà, una espècie d'organisme que és capaç de desfer l'entrellat dels secrets més profunds de la naturalesa i alhora precipitar l'extinció, sense cap finalitat, a una pobra cuca que no li havia fet mai cap mal i que no era ni remotament capaç d'entendre el que li estàvem fent quan li feiem. Es veu que els dodós eren tan curts, els pobres, que segons s'explica, si volies caçar a tots els dodós d'una zona no havies de fer res més que agafar-ne un, fer-lo grallar...i tots els altres acudien a veure què passava.

El nostre coneixement del dodó amb vida, dura, a tot estirar, setanta anys. És un periode molt breu, però pel que diuen els experts (l'ombra de Darwin és allargada) en aquell moment ja teníem milers d'anys de pràctica a l'esquena en el bonic tema de les eliminacions irreversibles. Ningú no sap -afortunadament- fins a quin punt són destructius els éssers humans, però és un fet que en els últims 50.000 anys (màh o mènoh) allà on ha anat la nostra bípeda espècie la quantitat d'animals que ha desaparescut és enorme. Pel que sembla, les zones més perjudicades foren on els homes vàrem irrompre de manera sobtada i relativament recent (el continent americà, Austràlia). A Europa i Àsia, on els animals havien tingut més temps per adquirir evolutivament una útil cautela front els humans, el mal no va ser tan gran.

Però tot això que us he contat no són més que rucades. En els Estats Units, on ha començat la cursa cap a la presidència del govern, Mike Huckabee, que es presenta pel bàndol republicà, està essent el polític revelació. El nostre Mike va ser governador d'Arkansas i pastor baptista. La seva preclara ment posa en dubte la teoria evolucionista de Darwin. En una entrevista el juny del passat any el moderador li preguntà si creia en l'evolució o en el creacionisme. "Crec que hi ha un Déu que va ser present en la creació -contestà Huckabee-. Ara bé, com ho va fer, quan, durant quan temps? Honestament, no ho sé, i no crec que saber-ho em fes millor o pitjor president...Si algú vol creure que és descendent d'un primat, per suposat que pot fer-ho. No sé quan enrere haurà de remuntar.se".

Segons els experts en demoscòpia, un creacionista (a més de fervent creient en la literalitat de la Bíblia, i els seus prejudicis pel que fa a l'homosexualitat, l'abortament i la sida) pot arribar a ser "de facto" president dels Estats Units. Tot depèn del "to" que utilitzi per defensar les seves postures i el grau de simpatia i proximitat que sigui capaç de transmetre a l'electorat. No és tan el que diu si no el com...I jo em pregunto: si el presidenciable Huckabee diu -amb una expressió de polític enrotllat, això sí- que Darwin no en tenia ni idea...qui sóc jo per dubtar-ho?

I com li va dir el bon dodó a Alícia: "Que comenci la Cursa Boja!".

Sense notícies de mi

Mireu, mireu...

A l'alienígena Gurb li sorprenia la complexitat del mecanisme que els humans utilitzaven per a desplaçar-se, ja que per a conduir un automòbil és necessari utilitzar les quatre extremitats. Jo, que comparteixo la perplexitat de l'extra-terrestre del planeta Mendoza, i que utilitzo el cotxe bàsicament per imperatiu legal, i que considero que la carretera és la cosa més xunga que hi ha, i que quan passo de 130 a l'autopista ja m'encomano a Sant Cristòfol i a tota la rècola de sants que tinc per l'ocasió, no puc evitar de fixar-me en els anuncis televisius de cotxes: en una pantalla col.lapsada per un trànsit ideal, el cotxes són sempre nous i en els accidents mai passa res (a excepció de les campanyes de la Dirección General de Tráfico). Partint de la base que hi ha tants tipus d'anuncis de cotxes com classes de conductor (fantasmes, enrotllats, joves, carrosses, sexistes, daltònics, prudents o subnormals), s'ha d'afegir que al fabricant se li presuposa una certa previsió per a evitar accidents i per això els cotxes porten uns frens d'agafa't fort, però malgrat tot, i amb bon criteri, al conductor sempre se'l sap imprudent, per això, inclús en els models més senzills, els cotxes porten incorporat l'airbag, artilugi que sovint no s'infla en el moment convenient, a vegades s'infla en el moment més inconvenient però el que segur que sempre acaba inflant és el preu de sortida del vehicle.

En aquests temps en què la recerca de la seguretat total, sense fissures, s'ha convertit en l'objectiu principal dels nostres polítics, a Lleida, que com sabeu som a l'avant-guarda de tots els avenços (el famós trident Lleida, Nova-York i Tòquio), en la cavalcada dels Reis (dels Reixos) d'enguany, l'Ajuntament ha cregut convenient equipar tots els caramels que ses Majestats i acòlits llencin des dels tractors (perdó, carrosses reials), amb una espècie de coixí d'aire per a evitar que es repeteixin els succesos de cavalcades anteriors: que a més d'un li han hagut de posar punts al cap per culpa d'un caramelasso reial. La primera conseqüència que se'n pot extreure d'aquest fet és que Melcior, Gaspar , Baltasar i tota la trouppe són considerats uns imprudents en essència, malgrat els seu amor incondicional als nens, les seves exhortacions al bon comportament de grans i petits, i la seva aura daurada de bonhomia.

Però jo penso que el risc ha de ser inherent a la devoció. Si us declareu monàrquics, encara que només sigui un cop l'any, assumiu-ne les conseqüències: i si no voleu acabar amb un trep al caparró poseu-vos un casc homologat. Però els caramels han de ser caramels, purs i DURS, perquè en el cas contrari, desvirtuem el tema: és com si a la Patum de Berga o als diables de Cervera el foc i els petards fossin d'atrezzo, als carnestoltes de Río de Janeiro les mulates anessin habillades amb vestit de bus i escafandra o els salts d'esquí del dia u de gener els efectuessin des del rasca-culs del parc del costat de casa meva. O sigui, que a les verdes i a les madures. A mi, com cada any, els reis em portaran carbó, sense airbag i de mentida.

Visca la República.