diumenge, 6 d’abril del 2008

Tenir-la llarga o curta


Us preguntareu a què venen aquestes dues imatges. La foto aèria és la conca del nostre Segre, que darrerament és en boca de tothom pel controvertit tema de si es fa trasvassament o no per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona, la qual, si Déu (digue-li Déu, digue-li pluja generosa) no posa remei, haurà de patir restriccions domiciliàries molt aviat. L'altre gràfic correspon a la imatge d'un gen. Llegint El cerebro femenino (és fantàstic llegir llibres científics amb ànim divulgatiu: fa que em senti menys cavernícola del que sóc. Dóna bo. Tobeña, Damasio, Punset, Pinker...i ara la Louanne; gràcies a tots ells), me n'assabento del recent descobriment d'un gen que permet explicar per què només el 5% dels mamífers són monògams: els mascles posseeixen un gen receptor de la vasopresina -hormona que actua de "pegament" a l'hora de trobar parella sexual- el filament del qual, com més llarg i ramificat, més marit fidel i pare protector fa al seu portador. En l'espècie humana s'han trobat 17 llargàries diferents, que presumiblement oscil.len entre la promiscuïtat de "morritos" Jagger i l'empalagosa perfecció de papà Ingalls en "La casa de la pradera". L'autora, mig en broma, ens avisa a les lectores que, a l'hora de buscar parella estable, la llargària sí importa.

I ves per quina obscura associació d'idees, la imatge dels ramals, les diversificacions, les llargàries, la promiscuïtat natural...em retornen a l'esmentat problema de l'aigua. Segons els experts (que són les úniques veus autoritzades d'on els governants han d'escoltar les solucions, encara que malhauradament poques vegades és així), ens enfrontem, a Catalunya, amb el problema més greu des del retorn de la democràcia. Poca broma. Els polítics, però, van a la seva bola, com sempre. La cultura de l'aigua s'ha convertit en la "verborrea de l'aigua", de manera vergonyosa.

Quan jo estudiava, és a dir, al segle passat, el molt recordat professor Joan Vilagrasa ensenyava que una de les premises fonamentals per al desenvolupament econòmic era el continu esforç en el reequilibri territorial. Sabem que les infra-estructures per l'aprofitament de l'aigua estan obsoletes, que falta una veritable conscienciació ciutadana...tot això és cert. Però el problema és acuciant i la realitat colpidora: si no cedim hectòmetres entre conques, si no comuniquem cabals, si no practiquem la promiscuïtat més lasciva i descarada, amb l'aigua disponible en aquest moments no arribem a finals d'agost.

I és que, com sempre, ens omplim la boca amb el concepte "nació", però quan pinten bastos ens agafem ben fort a allò que creiem nostre per llei natural i que al veí li donin molt pel sac. I, "si no eres mía, no serás de nadie", que diuen aquells.

Doncs mira, jo proposo una orgia incontrolable entre tots els catalans. Un intercanvi de fluids a tutiplén. A veure què passa. I quan tot estigui més calmat, que cada ovella retorni al seu corral i cada ramal al seu cabal. I ja tindrem temps de demostrar qui la té més llarga.

* Per cert: queda pendent la poligàmia femenina, que entronca força bé amb el tema de les dessaladores. Serà la segona part.




3 comentaris:

alice ha dit...

VUENAS NO HENTENDI MUCHO EL PALALELISMO ENTREL AGUA Y EL LIVERTINAJE PERO BINE A DESIR K ACA EN MEXICO EZTA PROIVIDO TENER MAS MARIDOZ DE LOZ K IA SE TIENEN YA PO ESO

EZPERO K N CATALUÑA SE REKUPEREN PRONTO A MI ME GUZTARIA DARLES UN POKO DE MI AGUA 100PRE K BOI A VEBER PIENSO OJALA LO TUBIERAN LOS NIÑITOS CATALANES

PO SE CUIDA PA C C POR MI BLOG ZERA VIENBENIDA!!!!!!!!11111111111!!!!!!!!!!!!!11!uno!!!1!

m4c4r3nitA****

Majorette ha dit...

Doncs, sí, filla.
El problema de l'aigua s'està fent molt llarg.
Darrerament, s'han fet arribar denúncies als Mossos per part d'alguns ciutadans de Barcelona contra els seus propis veïns d'urbanització, perquè aquests darrers malgastaven l'aigua de boca (em fa gràcia pensar com es deu dir l'aigua que no és de boca) regant generosament les seves verdes catifes de gespa o netejant el seu vehícle a manguerades.
Vaig estar a punt de denunciar a una veïna perquè tenia uns geranis verds, tendres i ufanosos al costat dels meus, cadàvers macabres.
Mentre, a pocs kilòmetres d'aquí, on la boira ferotge s'aferra avariciosament a les ments d'alguns habitants, no només en els mesos d'hivern, els camps de conreus romanen gairebé permanentment INUNDATS ( d'aigua de boca, suposo) fins semblar prodigiosos miratges enmig del desert.
Qui malmet més l'aigua?
Com tu molt bé dius, Rous, que opinin els experts. I escoltem-los, sisplau.
Estic disposada a trobar el terme mig, igual que la llargada mitjana del filament que fa que els mascles romanin fidels o se vayan cada día con cualquiera, com fa el Sabina ( encara que crec que ara ja no pot)
Que es valori l'aigua, que s'estalviï, que es guardi, que plogui, però sobretot, que es comparteixi.

Ah, Rous, el dia 19 estic convidada a un dinar a casa d'uns parents de Lleida. Tu t'emportaries una ampolleta d'aigua, o creus que ens en donaran (de boca) ?
Què faig, què faig, què faig....?

Rosa Peroy ha dit...

Estimada Majorette:

Responent al teu dubte existencial respecte al dinar que tens pendent i tenint en compte que "lleidatà i home de bé no es pot ser", jo de tu m'enduria de ca teua una ampolleta de Solan de Cabras pel que pugo ser. Perquè l'aigua de boca de Lleida no és dolenta, però té un punt de record a granja de tocinos que qui la beu fa bona aquella dita: "de lo que se come, se cría".

Jo mateixa, com que no em gasto un duro en aigua envasada m'estan sortint unes orelles rosades amb pèls i una cua cargoladeta la mar de mona. Estic estupenda. Oink.

De totes maneres, jo crec que si t'han invitat deuen ser bona gent i abans de portar-la a taula li fotran a la gerra una pastilla de cloro.

Oink, oink.