Vés que no sigui idiota

Porto una bata abotonada de dalt a baix (immensa bragueta) a ratlles verticals blanques i verdes, on, entre les llànties de vi barat i allioli s'entreveu el nom d'alguna penya; al coll, panyoleta blanca que a aquestes alçades és color ala de mosca. Calor i humitat. Gairebé em cau el vas de plàstic amb calimotxo que duc a la mà dreta quan dos tipus vestits com jo m'enlairen, un per cada costat, i em dipositen damunt d'un entarimat de fusta. Pels altaveus, a tota pastilla, sóna l'exquisida lletra de Paquito el Chocolatero. Suada i escabellada em disposo a desabotonar-me el més sensualment possible la inacabable bata amb el propòsit de quedar-me només amb la samarreta blanca que duc (duc?), a sota. El públic m'esperona: a cada "hey!, hey!" cau un botó. Al meu cervell alcoholitzat li ve la imatge de l'strip-tease de la Kim Bassinger a Nueve Semanas y Media. El paralel.lisme em fa venir la rialleta fluixa. Els cabells enganxats als ulls impedeixen, a més d'altres factors, que vegi la multitud que s'ha congregat al meu voltant i aplaudeix. Cau l'últim botó. Ara m'obro la bata (sense deixar el calimotxo, mira que es difícil) i començo a baixar-la per l'esquena..."hey, hey!".

M'incorporo sobtadament al llit. Tot a estat un malson espantós, una mala jugada del subconscient. I em faig prometre a mi mateixa que mai més llegiré abans d'anar a dormir res capaç de pertorbar encara més la meva ment convulsa. Recordo perfectament el paràgraf de l'Especial Aplec del Cargol:

"Samarretes mullades. Calor regnant, estat etíl.lic i anímic, són determinants per participar en el concurs de samarretes i calçotets mullats. De mica en mica l'han enriquit amb coreografies passades de moda, i cada cop menys roba, afirmen al seu web. Qui ho vulgui comprovar, o si més no, rebaixar la temperatura, té una cita diumenge a les cinc a la parcel.la dels Caragolillo Brillo (...). Per no oblidar".

Mea culpa. Va ser l'últim que vaig llegir abans de resar el "Jesusito de mi vida" i apagar el llum. A qui se li acut. I més tenint en compte que, segons un amic meu (ja el coneixeu: el psicoanalista d'Aubesa) sofreixo una patologia incurable. Tal com em va dir: "vós sos idiooota, querida.." (encara més, devia voler dir), en el sentit d'al.lèrgica a segons quines manifestacions col.lectives (del grec idios: privat, un mateix).

Ara ho veig clar. En el meu cas, rebre segons quin tipus d'informacions és com donar-li a un exalcohòlic una copeta de Pacharán per celebrar que ha deixat el vici. No ho faré més. Us demano, això sí, que si veieu que torno a caure en la temptació de llegir o escoltar segons quines coses, m'impediu perpetrar. No us faci llàstima: és pel meu bé. A canvi, us deixo que m'anomeneu "idiota" per sempre més. Que, com em van ensenyar a casa, no hi ha res que no es pugui dir, sempre que es faci amb carinyo i bona voluntat.

Amb el convenciment que sempre us tindré al costat en els moments més difícils, la vostra idiota torna a la piltra.

Bona nit. ("Hey, hey").

La Bèstia és entre nosaltres

A continuació passo a relatar-vos l'última Perpetració d'un personatge de dos anys, suposadament humà, que habita a casa d'una servidora de vostès: La Bèstia Parda.

La mare de la Bèstia i la Bèstia, al mateix llit, fan la migdiada el dissabte. A causa de les patades de la Bèstia la mare ha conciliat la son fa cinc minuts. Però la Bèstia, amb patades i tot ja fa una hora i mitja que xurraca. Quan la Bèstia es desperta, els únics símptomes visibles que denoten que ja no dorm són bàsicament tres:

1 -La Bèstia obre els ulls.

2 -El xup-xup del xumet de la Bèstia sóna més acceleradament.

3 -La Bèstia li fot un cop al cap a la seva mare, la qual deixa de dormir, ves per on, sobtadament.

L'abnegada mare, comprenent amb endormiscada lucidesa que la Bèstia ja no vol dormir més, el pren dolçament en braços i baixen al sofà del menjador, on la mare tira a la Bèstia en un racó i continua dormint sense remei. La Bèstia adopta la posició bípeda i fent xup-xup-xup comença a jugar amb tot el que troba al menjador: un tren de piles, un gos de plàstic, un gerro de la dinastia Ming...El germà gran de la Bèstia juga amb la DS a l'altre sofà. El pare de la Bèstia dorm feliçment -per ara- al pis de dalt.Un silenci reconfortant només trencat pel xup-xup-xup del xumet invaeix la casa.

De sobte, la Bèstia li fot patada al tren i comença a donar tombs nerviosament per tota la planta baixa, com un lleó en un gàbia de circ. El xup-xup-xup s'accelera. S'apropa a l'endormiscada mare. Es planta a dos dits del seu nas i, amb el xumet a la boca, talment com Lucky Luck amb la seva inseparable burilla (ai, no, que ja no fuma!), amb veueta d'angelet li pregunta:

- Papa?

La mare, obrint un ull i amb un filet de veu li contesta:

- És a dalt dormint.

I el germà, a qui la genètica sembla haver-li donat també una vessant diabòlica, sense aixecar els ulls de la DS li diu:

-Vés a dalt i desperta'l.

De repent, el xup-xup es paralitza. El xumet és expulsat amb velocitat de coet de la boca de la Bèstia que emprèn cursa joiosa escales amunt. La mare i el fill gran senten la patada a la porta que la Bèstia acaba de propinar i tot seguit un crit angoixat del progenitor de la Bèstia:

-Aaaah! No em tornis a donar una patada als ous per despertar-me! Marxaré d'aquesta casaaaaa..!

I amb aquest nou fil musical, la mare es torna a adormir.

Us prometo més aventures.

Au, Maria Puríssima..!

Potser és casualitat, però darrerament quan se m'acut fer zapping, em topo bàsicament amb entrevistes als polítics de rigor (catalans u otras hierbas) o amb monogràfics de la caiguda lliure del Barça. De les crisis polítiques se'ns en dóna molta d'informació (potser excessiva, si pensem que només veient l'últim Polònia ja ens podem fer una idea del panorama) i pel que fa al futbol...perdoneu-me els aficionats, però a mi que el Barça no s'hagi menjat una rosca aquest any me la repampumpimfla bastant. De fet, quan veig imatges de la darrera temporada, em crida molt més l'atenció l'elegància en el vestir del Rijkaard que l'última declaració del bocamoll de l'Eto'o. I pel que fa al Ronaldinho, no us enganyeu: és la Maruja Torres (o el Pedro Guerra?) embetumat.

Per això, dins d'aquesta avorrida dinàmica del déjà vu s'agraeix quan sobresurt algú que fa les coses bé, amb originalitat i trencant tòpics. És el cas de l'Albert Espinosa, que aquest dies s'ha prodigat als mitjans de comunicació per la publicació del seu llibre El Mundo Amarillo, que és una delícia. Quan algun escriptor surt en un programa literari sense semblar un amargat, amb un llenguatge senzill i allunyat de la pedanteria, sense deixar de somriure i utilitzant constantment l'adjectiu "bonic" o "feliç", com a mínim, et crida l'atenció. Si després vas a la llibreria, compres el llibre, el llegeixes i en gaudeixes d'una tirada i, acte seguit, la curiositat t'empeny a buscar a internet informació sobre la vida i la seva producció cinematogràfica i literària, com molt bé diu Millás, ja es pot considerar un miracle. Deixo a les vostres mans la possibilitat de perpetrar-lo.

Diu l'Albert que les casualitats sempre són per alguna cosa, i vet aquí que jo vaig quedar-me a veure el programa en qüestió un dijous a la nit -quan normalment a aquelles hores sóc en braços de Morfeu, quin gran amant és Morfeu!- perquè vaig sentir com l'entrevistaven en un programa de ràdio que es diu La Vinyeta, a Ona Fm. El director i presentador és Lluís Martínez, er LuisMi, el rialler rostre del qual podeu veure a la foto. Ell és una altra rara avis, que et col.loca els uriculars i t'impedeix de treure-te'ls durant dues hilarants hores. Figuerenc militant, fa divuit anys (divuit, poca conya!) que treballa en El Jardín de los Bonsais amb Luis del Olmo, aprofitant el seu desmesurat talent a l'hora d'imitar veus (en un minut pot ser Acebes, Rahola, Almodóvar, Pujol, Maragall i Rajoy). La Vinyeta és un programa fresc i divertit, amb entrevistes, sàtira política, música i concursos...però va més enllà. Sintonitzar-lo és escoltar ràdio en estat salvatge, amb sortides de guió genials, sincronia de tot l'equip, bon rotllo, llibertat pura, irreverència i mala llet amb grans dosis de simpatia. Com em va dir en Vila, que forma part del team i a qui li dec la seva coneixença: "no havia vist mai un tipus amb una agilitat mental tan gran". Ho subscric. Si teniu ocasió, escolteu-lo. A part de fer-vos uns farts de riure, quan sonin les dotze us sentireu una mica més intel.ligents. El LuisMi té el seu particular Món Groc.

LuiMi, carinyu...s'ha notat molt que som amics?

Pètria compostura

Moltes vegades, quan passejo la Coco (més ben dit, quan ella em passeja a mi) coincideixo amb un veí que treu el seu gos, un rottweiler que tot el que té de gros ho té de bo. Rambo es diu. No l'amo, el gos. I, encara que sigui un rottweiler, no és un quillo. No el gos, l'amo.

De fet, és una agradable companyia. Els gossos juguen encantats i ell sempre té coses interessants per explicar-me. L'altre dia em comentava que té un veí que quan arriba el bon temps, es posa al balcó de casa seva, recolzat despreocupadament a la barana, i contempla el carrer mentre pren la fresca des del primer pis. La cosa no tindria res d'especial (a la ciutat està en desús, però als pobles encara s'estila "aguaitar" a la finestra o al balcó) si no fos perquè el susdit ho fa tal com nostrosinyó el va posar al món: amb porretes. Imagineu-vos l'estampa: un home més aviat gras, de seixanta anys llargs, de cos pelut i mantecós, recolzat en contrapposto, impertèrrit a les mirades divertides, avergonyides o reprobatòries dels qui el veuen. No és que s'exhibeixi, és que li és igual. La seva dona, conscient molt més que no pas ell de l'insòlit de la situació, però totalment impotent, li va dir un dia al meu veí: "I què vols que fasso? L'envereno?".

I mentre això m'explicava l'amo del Rambo em vingué al cap un llibre del qual he après i m'ha divertit a parts iguals: Contra la desnudez, d'Oscar Tusquets. L'autor ens fa un erudit repàs del nu tal com ha estat tractat pels escultors, pintors, i fotògrafs al llarg de la història. El llibre és ple de fotografies i il.lustracions. Especialment divertit és el capítol dedicat al tractament dels cabells pels escultors clàssics i posteriors, i de la manera més o menys enginyosa com van resoldre la papereta. Llàstima que el David de la foto se'ns hagi posat formós i no se li vegi, però el pèl púbic de l'original sembla ben bé haver passat pel coiffeur.

Tot això pensava jo mentre contemplava amb admiració les atlètiques curses dels dos gossos, feliços i desinhibits, mostrant-nos l'elegància del moviment dels seus cossos...completament nus. I no vaig poder evitar d'imaginar-me la fila que haguéssim fet, posem per cas, el meu veí i jo, corrent joiosos envoltats de pomeres i esbarzers. Per la qual cosa vaig estar molt d'acord amb Tusquets en que no és el mateix un Nu que un Despullat, que si a la Bíblia ja sortim amb una fulla de parra tapant-nos les vergonyes per alguna cosa és i que no es despulla qui vol, sinó qui pot.

Perquè com diu l'autor: "No hay nada que hacer, un conjunto de hombres y mujeres desnudos, si están pálidos y en fila, me recuerda irremediablemente a Auschwitz y, si están morenos y retozando por las rocas, un pueblo aborigen australiano".

Serà que sí.

"Épater le botox"

És sabut que l'humà és un animal gregari (no confondre amb Gregory, que és el nom de pila de dr. House, que és el personatge que interpreta el Hugh...ai, callo. Això és una entrada passada. La meva vida és un bucle com el dia de la marmota. Ho superaré. O això em diu el meu psicoanalista). Ser gregari vol dir tenir la tendència a integrar-se en un col.lectiu, en el qual se sent identificat i afirmat com a individu al mateix temps. En el món animal trobem exemples: les formigues, els llops, els dofins...i en la societat humana la història és plena d'associacionismes, conscientment buscats o no, d'arrel laica o religiosa, cadascun d'ells amb una simbologia visual fàcilment identificable. Recordeu els hàbits religiosos, les togues pròpies de la noblesa romana, el controvertit vel musulmà, les barretines de la pagesia catalana...tot és senyal de pertanyença, d'identificació protectora. O sigui que això que cada persona és una illa...sí, però amb trasvassaments.

Ara que se celebren els 40 anys del maig francès, on semblava que la caiguda dels tòpics burgesos estava garantida, i la pèrdua de prejudicis sexuals i la garantia de llibertat una fita assolida, (us recordo que el govern de Sarcozy li ha retirat la nacionalitat francesa a un home per perpetrar un matrimoni homosexual amb un holandès, paral.lelament al fet que la Carla Bruni ha deixat de tenir un aspecte de musa de la gauche divine per a esdevenir un clon de la Jackie Kennedy, ai, les utopies..!), qui no associa aquells dies desinhibits amb la moda ad lib, el flower power, les faldilles de vol, i la supressió del sostenidor, factor aquest últim que haurà propiciat que més d'un cirurgià estètic s'hagi folrat a base de pujar les "popes", que diem aquí, a les antigues hippies, burgeses actuals, de l'alçada de la cintura al lloc més o menys originari.

Exemples posteriors poden ser les crestes de la moda punk, els tatuatges moteros, les rastes reaggies i els piercings, aquests darrers subjectes a una recentíssima normativa de la Generalitat, per evitar mals usos i problemes sanitaris.

Però es veu que tot això exposat ja està demodé. Ara, el que és realment nou, importat d'E.E.U.U., trencador, fuck a system total, és portar les celles rasurades en franges verticals, imitant a l'estrella de hip hop del moment: Soulja Boy.

La gràcia del tema és que les franges són una simbologia numèrica per diferenciar unes tribus d'unes altres, de manera que hi ha bandes que porten una franja en la cella dreta i tres en l'esquerra (formant un tretze: ves per on, tan desacreditades que estaven les humanitats i ara els dóna pels números romans). Altres bandes porten tres bandes a cada ull (sumant-ne sis, el número del dimoni!). Problemes rai pels instituts americans, que es veuen obligats a fer depilar les celles a tots aquests adolescents...

I jo, amb quaranta-un anys, malgrat sóc conscient que tots aquests moviments pertanyen als anys de joventut, proposo per a totes les dones de mitjana edat l'adopció del llenguatge binari propi dels ordinadors (i que no se'ns pugui acusar així d'antigualles carrinclones) a base de portar, ara que ve el bon temps, la cama dreta sense depilar i l'esquerra convenientment passada per l'epilady, de manera que, frontalment, es pugui llegir un u i un zero, i reivindicant, d'aquesta subtil manera, la nostra condició de 10, perquè, malgrat no haver passat pel quiròfan, patir la tirania de la depilació i les arrugues, suportar estoicament la doble jornada, aguantar fills adolescents plens de piercings i tatuatges, i ser testimonis lúcides de la debilitat de les utopies, continuem essent, com la Mary Poppins, pràcticament perfectes...això sí, amb sostens. Algú s'hi apunta?