diumenge, 13 de juliol de 2008

Això és la guerra!


"Tenir fills és la guerra". Aquesta metafòrica afirmació és l'eix gravitacional al voltant del qual gira un assaig de la francesa Corinne Maier (recordeu, "Bon dia, peresa"?) que és titula "No kid: 40 buenas razones para no tener hijos". L'autora, mare de dos fills, fa una anàlisi enginyosa i divertida de la maternitat, a la seva manera tan francesa com en el seu anterior llibre, on llença flashos crítics i desmotivadors contra el treball en les grans empreses, proclamant l'individualisme i la ineficàcia com a sabotatge, encara que ella pertanyi a una casta d'endollats en el funcionariat francès, treballant en una privilegiada mitja jornada que li permet: a) riure's del mateix sistema empresarial que la protegeix, b) criar dos fills sense més impediments que "donar ordres de tant en tant" i c) compaginar sense complicacions la vida familiar i la laboral, tenint temps per dedicar-se al psicoanàlisi i a l'escriptura.

És en aquest sentit, si prenem la lectura no amb ànim polemitzador, sinó simplement "amusant" i irònic, que podem gaudir d'algunes perles, no exemptes de raó, tenint en compte aquest corrent nyonyo-paidòfil que la nostra societat està travessant (els fills com a paradigma d'una felicitat impostada i absurda, que prediquen molts famosos i no pocs coneguts meus). En cito algunes, amb permís de l'Imma Monsó, que les treu a la llum en un magnífic (com gairebé tots) article seu a La Vanguardia: " Tenir un fill és la millor manera de no haver de plantejar-se el sentit de la vida, perquè tot gira al voltant seu. Respondre a la qüestió del sentit de la vida reproduint-se equival a traspassar el problema a la generació següent". O la meva preferida: " Un dels efectes més obvis de l'arribada d'un nen a la família és tornar completament idiotes a uns simpàtics pares que sense ell no haurien passat de simplement imbècils".

L'objecció que tal vegada podria fer-li a la Corinne, jo que conec parelles voluntària i involuntàriament amb fills, parelles voluntària i involuntàriament sense fills, dones soles amb fills adoptius, individus al.lèrgics a la maternitat i paternitat, parelles homosexuals en vies d'adopció mentalment i econòmica exhausts per les repetides fecundac
ions in vitro a les que han estat sotmesos, que, entre tots ells, hi podem trobar: els que es qüestionen The Meaning of Life, dit a la manera Monthyphytiana, els que només pensen en el que faran per sopar aquesta nit, els que són completament idiotes, senzills imbècils o bellíssimes persones.

Aquesta nova tendència
childfree (lliure de fills), tal com apunta la meva admirada paisana Monsó, és que presenta un falsa controvèrsia: tenir fills, com enamorar-se o suicidar-se, forma part d'una opció personal que no pot ser objecte de debat (encara que l'exemple de l'enamorament no deixa de sorprendre'm: és realment una opció que escollim, ponderem, dominem?).

Un darrer incís, a risc de fer aquesta entrada excessivament llarga per als pocs que us preneu la paciència de llegir-la: l'asseveració de "els fills com a batalla" m'ha remès a un assaig de recent aparició del lingüista valencià Jesús Tuson, on analitza la metàfora com a tresor inalienable de la nostra capacitat humana verbal. Com ens recorda Tuson, per dissort, la nostra parla va plena d'expressions bèl.liques o de referències violentes. En el tema que ens ocupa, diem que
afusellem amb la mirada a un fill adolescent que, amb les seves respostes feridores acaba per desarmar-nos o derrotant-nos malgrat la nostra condició de pares, en la qual ens atrinxerem per conservar la jerarquia, encara que els nostres descendents ens torturin amb els seus xantatges, dividint la família en bàndols i sotmetent-la a setges, treves i pírriques victòries.

Jo, amb permís vostre, continuaré fent la
mili amb els meus fills, que, sense ser afortunadament l'única, és una de les raons que articulen el meu Meaning of Life, assumint el risc que em titllin de carrinclona.

I, continuant amb les perles de Maier, "on la glorificació de la maternitat és la resposta per afrontar una vida miserable: és millor ser molts", jo afegiria aquí una altra metàfora que sempre m'ha fet molta gràcia: "Mengeu merda, amics. Cinc mil milions de mosques no poden equivocar-se".

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Aquest cap de setmana m’he quedat sol amb els meus dos esmolets (3 anys i 10 mesos). La parenta se n’ha anat de parranda amb les amigues. Dissabte al vespre després de passar tot sol el dia amb els meus “Chuckis-muñecos diabólcos” m’hagués fet, sense pensar-m’ho, del club de fans de la tal Corinne Maier. Al vespre, però, em va trucar la meva sogra i em va dir que es volia quedar els nens a dormir a casa seva. Al cap de cinc minuts ja hi era amb els dos interfectes i les seves maletetes tot elevant (qui m’ho havia de dir) la meva sogra al grau de Santa (sense dir-li-ho directament a ella, és clar, que tampoc no és qüestió de donar-li massa alegries) i me’n vaig anar a fer unes cervesetes amb els amics. No hi va haver plan per anar a sopar ni res d’això i a quarts de deu ja era a casa, sol com un mussol. Llavors, cosa increïble, aquella llibertat, solitud i tranquil•litat que tant havia esperat se’m va fer pesada com una llosa. Llavors, quins collons!!, hagués pagat una pasta perquè els dos pets de monja estiguessin amb mi. I es que efectivament, jo abans era un simpàtic i simple imbècil i ara, sense voler-ho, he ascendit, amb l’ajut dels meus fills, a perfecte i absolut idiota (simpàtic, també; sort d’això)”. Però ja ho diuen, “Només els idiotes poden ser feliços”. Doncs això, ara que ja hem entrat per la porta gran al club dels idiotes, mirarem d’arribar tan amunt com puguem.

Rosa Peroy ha dit...

Sí, senyor.

Benvingut al club dels idiotes. Som legió.