diumenge, 3 de maig de 2009

Amb els pensaments a l'esquena






Feu-me el favor de barrufar la següent entrada amb veu de Barrufet. Barrufeu-vos els dos forats del nas, si convé; és per donar credibilitat. Espero que barrufeu de la lectura...


Odiat i vilipendiat per mig món civilitzat, aquí em teniu: posicionat estratègicament en el replà d'una casa de poble, en un racó mig d'amagat, condemnat a suportar in eternum un sac de pensaments morats, flors que acaben d'esclatar amb l'arribada de la primavera amb tot el seu impúdic esplendor, contrastant amb la meva ridícula expressió d'encantat, perquè l'escultor (escultor?) que va fer-me el motlle es va quedar descansat el malparit; amb la mala fama que tenim ja m'hagués pogut donar un aire que fes una mica menys de grima, almenys per a que la veïna que viu a la casa del costat, aquella pobra que tot just és una mica més alta que jo i treu a passejar un gos cada matí, no hagués de reprimir, el dia que em va descobrir, un crit d'ensurt, o de fàstic, o què sé jo, a l'advertir la meva absurda presència i aparença de ridícul Atles fent-se càrrec de la bola d'un món en forma de sac de pensaments, subtil metàfora dels nostres dies, quan els propis pensaments -no les flors, els altres-, ha de fotre-se'ls un a l'esquena (tot m'ho foto a l'esquena, jo, i vosaltres també, creieu-me), i més tractant-se de mi: mig metre de nan pota-curt, amb barbes mal resoltes de
Moisès escaiolat i escanyolit, que no poden ocultar uns llavis sensuals, lascius, diria jo, que serien l'enveja de la Carmen de Mairena i la duquessa d'Alba juntetes, per no parlar de les mans, manetes molsudes de bebè sobre-alimentat, però que s'agafen amb fermesa, malgrat tot, al munt de pensaments que, comptat i debatut, és el que em permet parlar ara amb vosaltres (i el vostre sac de pensaments fa que em pogueu escoltar, creieu-me), que per aquesta raó, la veïneta del costat -i el diminutiu no és per morbo, és que és baixeta, la pobra, per això hi ha feeling entre nosaltres, encara que ella no té barba, m'assembla-, després d'incorporar la meva insòlita presència al seu propi sac de pensaments, al tercer o quart dia, va començar a mirar-me amb curiositat primer, després amb simpatia, diria jo, perquè una altra cosa no, però ulls de bon jan (bon nan!) sí que els faig, mireu-me bé, inspiro tendresa, sóc un tros d'escaiola tendra, malgrat el que diguin, que sap lluir els seus pensaments amb orgull, i els rega, i els adoba, aprofitant qualsevol oportunitat, escoltant converses, llegint els números i lletres de les matrícules dels cotxes que circulen lentament pel carrer poc transitat, i sobretot, -moment àlgid!- quan freguen el terra del replà i posen fulles esteses d'exemplars antics del diari Segre, llavors faig l'agost: baixo els ullets sense que ningú em vegi i llegeixo, absorbeixo, incorporo, contrasto, em posiciono (jo! que sóc bàsicament estàtic, em posiciono! quina fantàstica paradoxa!), fins que la veïna em va enxampar, que és petita però no cega, i es va adonar, perquè entre sonats ens entenem, de la meva ànsia lectora, i de saber coses i fruir-les, i des d'aleshores que em passa, entre els barrots de la barana, llibres que ella ha llegit i li han agradat i li han fet florir més pensaments, i mentre escriu concentrada en un ordinador portàtil, em va passant les pàgines dels llibres dissimuladament, com qui no vol la cosa, i si passa algú pel carrer torno a aixecar la mirada i a fer cara de no veure tres en un ruc, fins que s'allunya el perill i sant tornem-hi: els darrers llibres de Màrius Serra, Margarit, Tusset, Benedetti, Roth...el meu sac de pensaments està que peta, i la dosi periòdica de periòdic: les fulles del Segre per tot el replà, una catifa de llavors de pensaments que prometen grans coses, com quan alguna fulla llegida fa que em senti agraït de ser un nan apalancat i estàtic, perquè l'oferta dels nans viatgers de tren, per exemple, i amb tots els respectes per la indiscutible qualitat de Rodoreda i Oller i per les benintencionades campanyes de foment de la lectura, sembla que és pelet més totxo que la meva, o això és el que diu la veïneta, que no deixa de ser la meva mentora...però, entre nosaltres i com que una cosa no treu l'altra us diré que és una mica marranota: ella no frega mai el terra del seu replà. Creieu-me.



3 comentaris:

Jordi ha dit...

Bon dia nan... Vols dir que no t'acabes de llegir "Una sol·litud massa sorollosa" de Bohumil Hrabal, tu?... No sé,aquest llibre té com un aire Hrabalià fantàstic (com no podria ser d'una alrtra manera tant si parlem d'Hrabal com de tu). Salut!

Rosa Peroy ha dit...

Home, Jordi, no me l'he llegit, no..!

Li hauré de dir a l'enana del costat que s'agencïi aquest Hrabal, que la pobra (i això que li estic agraït) és limitadeta.

Mira! Ara que la veig (què estrany!), fregant lo terra, miraré de fer-li entendre.

Gràcies, com sempre.

Una barrufada ben forta.

bartomeu ha dit...

I mira que els trio amb cura eh!
Sobretot a les nits, que me’n intenten col•locar cada un de pensament al sac que ja t’ho diré.
Als vespres, quan tothom dorm i la meva “veïneta” també ho intenta, vaig traient tots els mals pensaments del sac , que jo gairebé ja se quins son. Només per la cara de qui me’ls ha entaforat puc endevinar-ho.
Els bons,me’ls vaig posant a una banda i em plau d’acaronar-los i jugar-hi, i veure com entre ells es saluden,juguen i s’ajunten per entre tots fer un mont millor per a la gent,els animalons i tot això.
A l’altra banda,també molt ben posats,un al costat de l’altre,hi vaig deixant caure els dolents i de vegades,me’ls miro amb por i tot de tan negres que poden arribar a ser alguns.
Però si me’ls remiro poc a poc i amb atenció,alguns no son tan dolents com semblen a primer cop d’ull, desafortunats o “torpes” tan sols. Això em permet que una vegada ben espolsats,nets,planxats i pentinats,els pugui tornar a carregar al sac.
Una vegada feta la tria,ja només em queda fer una foguera per cremar immediatament tots els realment dolents per tal que no quedin abandonats al jardí o el vent els faci circular altra vegada.
Com que normalment a aquestes hores de la nit no passa mai ningú,puc deixar el gros sac al terra i assegut mirar amb plaer,sense pressa de cap mena,com es consumeix tanta malla let que ens podria haver amargat un altre dia.
Ui! Ja clareja per llevant........................
Cal carregar el sac altra vegada i adoptar el meu aire impertorbable al jardí.
Que tingueu un bon dia.