Recordo una celebrada frase d'un personatge de l'Astèrix de la meua infantesa. En una de les històries, un jove centurió romà volia modernitzar les caducades estratègies militars romanes per acabar amb l'irreductible poblat gal. Després de nombrosos intents no reeixits, el jove militar, esgotat, s'asseu en un pedra i, aguantant-se les llàgrimes, diu: He nacido demasiado tarde en un mundo demasiado antiguo. Ho deia en castellà, perquè els meus Astèrix parlaven en castellà. Ara ja fa temps que parlen en un normatiu català, entre d'altres llengües minoritàries (inclús n'hi ha editats en llatí...o tempora o mores!).
Jo m'afegeixo a l'estat d'ànim del pobre centurió. Inclús afegiria: ...y en un cuerpo demasiado obsoleto (i aquí no em refereixo només a les xacres pròpies de la meua edat provecta). M'explico: dos prestigiosos pediatres anglesos han publicat un llibre titulat Mismatch, que en anglès vol dir alguna cosa així com disharmonia, o falta de concordància. La idea principal és que l'evolució tecnològica ha provocat uns canvis socials tan impactants que el nostre cos, preparat per a la vida de fa 10.000 anys, no porta gaire bé.
Ahir la premsa es feia ressò de la creació del primer "ésser viu per ordinador". Quan es produeixen avenços així, a tots els comitès de bioètica (des dels d'Obama fins els del Vaticà), se'ls encenen les alarmes. I és que no donem l'abast...sembla que la modernitat se'ns posi estupendament, però, segons els autors, portem un desajust important entre el nostre cos anatòmicament demodé i el nostre estil de vida. Sembla que el famós "complexe de Peter Pan" es pot explicar per aquesta via: fa 10.000 anys, la invenció de l'agricultura va comportar, paradoxalment, entre molts avantatges, alguns inconvenients: els periodes d'escassetat nutricional per les males collites van fer que l'edat de la primera menstruació de les nenes es retardés fins els 17 anys (les nòmades, que s'anaven buscant la vida, la tenien entre els 10 i 12 anys). També la ramaderia va provocar més malalties infeccioses (és el que té viure amb porcs). Els agrupaments socials van anar augmentant fins els concepte de ciutat. Sembla que el nostre cervellet està adaptat per viure en comunitats de, com a màxim, 150 persones. Un número més gran de contactes ens aclapara (ai, el facebook!). Per tant, fa 200 anys, sabem que la pubertat arribava tard i en ciutats superpoblades. Arribà la Il.lustració i les millores higièniques: vàrem començar a viure millor i amb més salut, ergo, la pubertat va tornar a avançar-se als 12 anys.
I és aquí, segons els autors, on es produeix la discordància: en una societat tan complexa com l'actual, on les regles socials són cada cop més sofisticades, la maduració mental s'ha anat retardant fins els 25 anys. La pubertat física s'ha avançat, però la psicològica s'ha retardat: heus ací la síndrome de Peter Pan.
Hi ha altres exemples de com el nostre cos de l'any de la maria castanya s'adapta malament a la vie d'aujourd'hui. Obesitat i diabetis per dietes hipercalòriques en cossos no preparats pel sedentarisme, resistència als antibiòtics, deformacions en la columna vertebral per una bipedestació forçada (que m'ho diguin a mi, que tinc una escoliosi de llibre!)...
Menció apart us mereixeu els miops, que en el meu cercle més íntim en tinc un grapat: l'ull humà evolucionà per mirar la llunyania en la recerca de possibles amenaces (des d'un mamut fins la pujada sobtada d'un riu), però no per estar llegint amb llum artificial (de fet, a la tribu d'inuits d'Alaska, fa cent anys, ningú era miop; ara, que s'han modernitzat, el 90% d'ells ho són en menor o major grau).
Estimats Rompetechos meus (ho sento: aquest no té versió catalana): que sapigueu que la vostra miopia és de les benignes. N'hi ha que són molt més perverses, com segons quines plataformes ultranosequè. A aquests tipus de col.lectius els recomanaria observar dues hores diàries l'horitzó, que és el que ja no fan els inuits, els pobres. Deixar d'observar-se el melic i mirar cap endavant, cap al futur, no seria una mala mesura.
I al meu admirat Krahe..., parlant de modernització...com no se li acut utilitzar el microones? El forn convencional està, realment, demodé...
2 comentaris:
Llegeixo bé? M’estàs dient que jo, una miop reciclada, tinc un cos poc evolucionat que no ha tingut capacitat per afrontar les noves necessitats del món modern?
Creus que em falten uns quants anys d’evolució i que, com els nostres cossos van evolucionant més lentament que les avenços del món, d’aquí unes dècades tots i totes oblidarem la miopia com a lacra de la societat i direm: “abans els humans tenien cua i alguns eren miops i encara hi ha gent que té aquests atavismes però són minoritaris”?
Oh! Quina trista constatació: jo també he nascut massa tard en un món massa antic!
Quina decepció pels oftalmòlegs dedicats a fabricar “desmiops” a mòdics preus!
Quina decepció per les òptiques dedicades a vendre imatge graduada que passa de moda cada temporada!
Quina alegria pels meus néts i besnéts i rebesnéts que seran capaços d’evolucionar fins que, un dia, els meus successors, sang de la meva sang, no hauran de dur ulleres ni lentilles!
Quina alegria per tots nosaltres que sabem que aquest miops de plataformes ultranosequè tenen les hores contades i poc a poc disminuiran la seva visió borrosa i seran capaços de veure-hi clar!
De fet el món no és tan fosc com ens el pinten! I t’ho diu una miop.
Per cert, els que no sou miops es per què ja heu evolucionat i heu deixat de ser miops o encara heu de començar a adaptar-vos al món? Segura estic que és la primera opció, no ho puc veure d’una altra manera des de que ser que sóc un ésser en evolució cap a una mirada nítida del món.
Què bé em sento!
Muà
Kose
Estimada Rosa,
Els nostres cossos s'adapten al que ve i la ciència s'adapta i es reinventa dia rere dia per donar-nos una solució a les nostres mancances evolutives, i els miops encara estem de sort perquè amb unes ulleres o amb un cop de làser a la retina podem fer una vida 100% normal.
El que se'ns fa difícil per als pobrets Trencasostres es poder mirar l'horitzó dues hores. Viure immersos en la borrositat durant uns segons, quan ens treiem les ulleres, ja és prou càstig. Tenim, sempre, però, l'opció de mirar l'horitzó amb les ulleres, després treure-nos-les, tancar els ulls i retenir aquella imatge durant 2 hores. Perquè, per sort, l'harmonia dels miops passa per veure-hi igual que els altres... quan tots tenim els ulls tancats.
Publica un comentari a l'entrada