dilluns, 20 de setembre del 2010

Almenar té àngel


Entrem a l'ésglesia de Santa Maria d'Almenar, aquest diumenge a la tarda. Algú ens ha dit que l'actuació comença a dos quarts de set de la tarda, però és a les set. Aquests minuts de més ens permetem posar-nos a primera fila i observar amb deteniment l'espai on ens trobem: una gran nau de planta de creu llatina, que ens recorda que Almenar fou una plaça important en la reconquesta (la sarraïna Al-menara). Els origens àrabs, la construcció gòtica, els elements barrocs i neoclàssics -sabíeu que aquest passat març l'Església ha estat declarada bé d'interès nacional?- fa un aiguabarreig de sentiments que culminen amb el so de les primeres veus, que des de la part posterior de la capella, comencen a sentir-se. Els cantants, vestits com els antics esclaus africans, avancen pel passadís, on, a banda i banda, veiem marededéus ploroses i santcrists policromats. La meua ment, malaltissa i heretge, no pot evitar el curtcircuit d'aquesta visió amb el so d'unes veus càlides que veneren la joie de vivre malgré tout (heus ací la França) i les icones cristianes, doloroses i resignades.

Els integrants del cor es van col.locant a l'altar, sense deixar de cantar. Darrera seu, amb el seu etern somriure -ben bronzejat, aquest cop-, el director Ramon Escalé, els dirigeix, canta i fa les introduccions dels temes. La sintonia, en l'ampli sentit del terme, va creixent a mesura que es van desgranant les cançons: Oh, Mary, don't you weep, The deep River, His eye is on Sparrow...fins a culminar amb l'arxiconegut Oh Happy Day.

Realment, és un dia feliç. Perquè tant és si estem en un poliesportiu, en una discoteca o en un lloc de rés (no confongueu amb "res", que per a nihilista ja em teniu a mi), quan la música està ben dirigida, ben sentida i ben interpretada, no coneix fronteres ni constrenyiments físics.

Al sortir, contemplem el magnífic campanar, culminat per l'àngel d'or que ens assenyala, amb determinació celestial, un lloc indeterminat, que és allà on les nostres ànimes se situen, amb la ciutat sarraïna als nostres peus, en plena Festa Major.

Al-menara, la reconquesta, les marededéus barroques, els focs artificials, l'Àfrica negra, el Bages...voleu més mestissatge? Els de l'Esclat Gospel Singers, un altre cop, ho fan possible. I per molts anys.

Per cert, sabíeu que els almenarencs van disposar de moneda pròpia durants els segles XIII, XIV i XV? Doncs l'espectacle del diumenge, a més de ser gratuït, no es paga amb quartos.




5 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que hi havia alguns àngels més dins de l'església... que per cert estava plena de gom a gom. La gent d'Almenar va al·lucinar amb l'espectacle, però a mi el que més em va sorprendre va ser la capacitat dels gospelians i gospelianes de connectar amb el públic des d'un primer moment.
Encara que hi hagi gent que li agradaria cremar esglésies, la d'Almenar, s'hauria de salvar de la crema, encara que només sigui per la seva factura i, òbviament, per la seva acústica.

Anònim ha dit...

Apreciat Anònimo dijo...(1)

Estic totalment d'acord amb l'acord de no sucarrar de moment aquesta església on hem tingut el plaer d'interpretar el nostre repertori, interactuar amb un públic més que receptiu i intercalar el nostre missatge, que, com mol bé diu la nostra inigualable bloggera, no és precisament que la resignació i el dolor ens duran al paradís...

Ens agrada passar-ho bé, fer que qui ens escolta ho passi encara millor i ens encantaria aconseguir que el ressó de les nostres veus contra les parets de pedra facin tremolar els sants, els santscrists, les marededéus, les gàrgoles, els mossens, les mosses, els cossos i les ànimes fins que no puguin evitar cantar i ballar amb nosaltres.

Un cop més, Síster Rous, gràcies

Anònimo dijo... ( 2)

Rosa Peroy ha dit...

Estimat/da anònim núm. 1:

Estic totalment d'acord amb tu en que els de l'Esclat tenen una capacitat fora del comú per connectar amb el respectable. Jo, de cua, d'ull, vaig veure un Crist Crucificat -no hi ha res més respectable- que movia els peus al ritme del Kumbaià, Déu Meu (Ell deia "Kumbaià, Jo Mateix"). Els movia a la manera dels pallassos de la tele quan feien: naniarananiaraaaa!!! I és que sempre s'ha d'intentar mirar la part positiva de la vida...

Em deixes parada, benvolgut/da blogger, quan em dius que encara hi ha gent que destruirïa esglésies. Colla desaprensius...

Rosa Peroy ha dit...

Estimat/da anònim núm. 2:

Com a part integrant del grup...tu creus que podríeu fer alguna cosa per a que a les gàrgoles (no les de pedra, les de veritat de la bona) se'ls hi avinagrés una mica menys l'expressió?

Els de l'Esclat hauríeu de promocionar un taller (comenta-li al Reverend1), de "Desgargolització a través del Gospel". Darrerament, n'estic anvoltatda, de gàrgoles i d'ambdós sexes.

És només una idea...

Anònim ha dit...

top [url=http://www.c-online-casino.co.uk/]uk casino online[/url] coincide the latest [url=http://www.realcazinoz.com/]casino bonus[/url] manumitted no deposit perk at the best [url=http://www.baywatchcasino.com/]bay attend casino
[/url].