diumenge, 25 de maig de 2014

Els reinventats




Miro de reüll quan passo pel davant de l’exemplar de fa un any del ‘Capçalera’, que parla, de manera monogràfica, del periodisme en solitari. Un excel·lent reportatge ple de fotografies d’homes i dones joves, asseguts sols davant un ordinador i amb expressió de què allò que estan escrivint és fascinant.

Conceptes com ‘mobilitat geogràfica’, ‘freelancer’, portals com ‘journajobs.eu’ o tutorials com ‘com planificar la teua jubilació com autònom’ se m’amunteguen al cervell i els tanco a pressió amb una tapa amb el forrellat de la ‘reinvenció’.

Recordo el darrer i excel·lent article de l’AnnaSàez. No, jo no sóc pobra de solemnitat, ningú m’ha estès cap cartilla que m’hi acrediti. Ni m’he vist mirant –com sí que ho he vist a gent gran del poble- l’interior del contenidor d’orgànica. Encara tinc uns mesos de coll per pagar el lloguer i no dormo al carrer.

Fa dos anys que em dedico a reinventar-me, per la qual cosa vaig fer reinventar dues criatures, de 14 i 6 anys que em seguirien a la fi del món. I jo a ells. Per tant, més que encetar un camí, a casa caminem fent cercles.

Com molts de vosaltres, en el seu dia vaig confeccionar dos tipus de CV: un, molt més curt,  que repartia a les botigues i centres comercials quan sabia que necessitaven caixers, reposadors, encarregats, comptables. N’he tirat més de dos-cents, pel cap baix. I l’altre, que sovint lliuro en mà o envio per mail a requeriment d’algú.

Els tres reinventats que vivim en un pis de lloguer no som pobres de solemnitat, però aquest hivern hem passat fred a casa, cada final de mes hem de fer filigranes per pagar la factura de la llum i la marca blanca del súper ha passat a ser producte estrella de la nostra alimentació.

La reinventada gran s’ha acostumat a viure amb l’angoixa constant. Es lleva, després d’una altra nit de mal dormir, amb mal de mandíbula i d’estómac i es fa la juguesca interna de quin dolor serà el primer a remetre-li. A vegades tots dos perduren tot el dia. Però la reinventada, si hi ha sort i fent honor a la seua condició, agafa el cotxe i va a fer allò pel qual podrà estendre una factura que potser no serà d’un impagat i trigarà menys de quatre mesos a cobrar.

Mentrestant el trio de reinventats aguantem la respiració quan portem el petit cotxe a l’ITV i el mecànic dóna per bones, un any més, les cobertes de les rodes. Arribarà un dia que les haurem de canviar. Aleshores, la reinventada gran ja pensarà com fer-ho. I amb aquests inútil consol passa un altre dia, envia un altre currículum, fa una altra trucada.

Els reinventats de solemnitat –i d’això sí que en tinc certificat- no podem aspirar a la famosa reunificació familiar, perquè els pares són morts i si ens queda algun germà, viu lluny.

Els reinventats de solemnitat passem desapercebuts. Tenim cotxes vells, però els procurem portar nets i sense bonys. Ens vestim amb roba intemporal, comprada inclús abans del naixement del darrer fill. I la perruquera del barri ens tapa les canes gairebé per amistat, un cop cada dos mesos.

Tenim els currículums en sobres o en pdf, sempre llestos, escalfant motors. Anem per carrer observant els altres, incrèdulament, perquè no semblen angoixats. Hem perdut l’orgull i permetem que l’ex-cònjuge els compri unes sabates dignes als reinventats petits que, a més de no queixar-se mai ni demanar res, no paren de créixer.

La reinventada pensa que el malson acabarà. Que, com diu el ‘Capçalera’, el futur són les col·laboracions i que un dia o un altre la cridaran. Que d’alguna cosa serviran les tres fulles de currículum d’on pengen, al final, dos o tres petits premis que més que un mèrit, són gairebé una súplica.

La gran espasa de Dàmocles que penja sobre la reinventada és que un dia es quedi sense poder pagar el lloguer, haver de marxar de rellogada a un altre lloc –qui sap si a una altra ciutat- i perdre les úniques coses per les quals cada matí treu forces per fer la juguesca: mandíbula o pit?. 

2 comentaris:

Albert Mercader ha dit...

Força Rosa,
ànims encara que de vegades costi tenir-ne, esperança encara que ara costi demanar-ne, i una gran abraçada de complicitat encara que no ens coneguem.

No paris de lluitar i reinventar-te. En sortirem més forts. N'estic segur.

Rosa Peroy ha dit...

Moltes gràcies, Albert. Una abraçada còmplice. :)