Joc de miralls

Aquest darrers dies per facebook s’ha endegat una juguesca: un amic penja en el seu mur una foto seva de quan era petit i convida dos amics més a fer el mateix. Si algun d’ells no compleix, pagarà el sopar al qui ha fet la proposta. Jo hi he participat, no sense una mica de mandra. Vaig haver de buscar una petita carpeta vermella on guardo unes quantes fotos de color sèpia i triar-ne una.

En la imatge se’m veu amb un any i escaig, calculo, asseguda en una cadira en un carrer que no recordo, un dia que no recordo. Tanmateix, sóc capaç de reviure el moment en què la meua mare em posava el gorret de vellut blanc que duc al cap: me l’ajustava com una funda i després, primer un costat del cap i després un altre, m’allisava els cabells passant la mà per dintre. El soroll del vellut fregant els seus dits tan a prop de les orelles no m’agradava, però aguantava estoica la maniobra perquè, quan finalment em feia el llaç de seda blanca sota la barbeta, sentia la seua veu: ‘Però que guapa estààààs...!’ I jo saltava de la cadira i corria a mirar-me al mirall.

Al llarg de la vida anem omplint el disc dur de la memòria amb aquestes imatges, inventades o no. Com quan, agafada de la mà de la meua mare, una tarda de dissabte, vam anar a les firetes. Lleida en el tardofranquisme agonitzant, potser literalment. L’avinguda dels Campos on s’instal·laven les atraccions, el terra polsegós sense asfaltar. El soroll de les rifes, els núvols de sucre rosa i les mançanes amb caramel, que mai no em van agradar. Sé que les meues germanes rondaven per allí, també, però jo era molt petita i ma mare no em deixava la mà enmig de la gentada, mentre caminàvem pel passeig central. Ens vam aturar davant d’una carpa antiga, on hi havia una filera de gent esperant. El rètol de l’entrada, fet amb bombetes grogues, era ben explícit: “La mujer serpiente”.

De sobte ja érem a dins, dempeus, envoltades de gent. Devia ser l’atracció estrella d’aquell any. L’escenari semicircular i enfonsat ens mostrava el cap immòbil d’una  noia morena, que des del coll era una funda lluent verda i negra, estreta com un fanal; un tub-cos sense a penes moviment que s’allargassava cap al terra sense deixar-nos veure l’acabament, la impossible cua. El presentador portava un micròfon de cable a la mà i li anava fent preguntes. Recordo un sòrdid: “¿Tú no comes niños, no?” I la dona-serp, sense deixar de somriure: “No... como mucha fruta”. I tothom reia. Durant tota l’actuació no es va moure ni un mil·límetre. Encara ara no sé on era el truc.

Al final de l’actuació, per demostrar que aquell monstre estava entre nosaltres i no es tractava de cap holograma –cosa que sí que hagués estat sobrenatural donada la tecnologia de l’època- el presentador li feia preguntes relacionades amb el nombrós públic que la mirava. Una d’elles va ser: “Para ti, ¿cuál es la mujer más guapa del público?”. La serp-noia va mirar uns segons al voltant seu, enmig d’un silenci expectant. De sobte, va aturar la mirada en un punt fix i accentuant el somriure: “la señora rubia de la blusa de topos”. Totes les mirades van clavar-se en la meua mare, que va fer una rialleta entre avergonyida i satisfeta. Jo li vaig buscar la mà. Quan sortíem, en silenci, un home darrera nostre comentava que “se veía el tubito por detrás, en la cabeza, para darle oxígeno” i un noi jove amb barba li deia a la noia que portava del braç que tot plegat allò era un ‘joc de miralls’.

Pep Bras té raó quan diu que els records són sempre mentida, i la nena satisfeta del mirall recorda amb nitidesa inventada la maniobra dels dits àgils de la seua mare, perquè –diuen- amb dos anys no es recorda res. I la nitidesa augmenta en les paraules en castellà d’un monstre de fira que es va fixar en la bellesa d’una dona amb una brusa clapejada. Segurament el noi barbut que tenia pinta de córrer davant dels grisos tenia raó i tot era un joc de miralls, posats per fer creure allò que no era.

Els records que anem bastint deuen ser això. La nena del mirall s’ha fet gran a base de fer-ne jocs. I mentre es construeixen uns es destrueixen uns altres. Les vivències de l’adolescència, el primer petó, la joventut impetuosa, els fills i la maduresa les anem inventant i mitificant, com a defensa, perquè sinó tot seria molt més dur. Els jocs de miralls ens guarden de la intempèrie com la carpeta vermella guarda les delicades fotos antigues. I quan ja se’n té una bona col·lecció, de fotos i de vivències, ens adonem que continuem vivint en elles. Perquè els anhels, allò pel que lluitem, el que ens fa posar cada dia dempeus,  els construïm nosaltres amb l’esperança que esdevinguin realitat, malgrat el vent bufi massa sovint de cara. I la dona que sóc ara es mira al mirall i veu el joc d’uns fills sans que creixen, d’una feina digna, d’un nus que es desfà, d’una abraçada càlida que mai ha de faltar-li. I per darrere, sense que ningú se n’adoni, sota el gorret, pren oxigen.