diumenge, 10 d’agost de 2014

El parpelleig del drac

Havia passat tot el mes d’agost dormint malament. L’editorial on feia anys que treballava, un grup de referència d’àmbit estatal amb delegacions a les principals capitals europees, havia practicat un ERO a trenta-quatre treballadors per –segons s’havia assabentat-, externalitzar els serveis de correcció lingüística i traducció i abaratir costos.

Havia vist companys que feia anys que treballaven a prop de la seua taula posar, d’un dia per l’altre, les coses mansament en una caixa de cartró, com en una pel·lícula americana –el darrer objecte: la foto emmarcada dels fills- i abandonar el lloc de treball.

A finals de juliol va córrer la veu –com sempre, tot eren conjectures, ningú informava de res- que l’empresa aplicaria un nou expedient just al tornar de vacances. Va fer números ràpidament: els companys que havien fet fora portaven menys anys que ella a l’empresa. Aquesta vegada, segons el volum de treballadors que volguessin acomiadar, bé podia ser ella una de les afectades. Amb aquest dubte rosegant-li l’estómac va passar el mes de vacances com –suposava- bona part dels seus companys.

Va decidir que aquell agost es quedarien a casa. Van fer, ella i els nens, alguna escapada d’un dia a la platja, entre setmana. La resta del mes va transcórrer lent, anguniós. Cada matí recalculava la situació financera domèstica: tenia quatre estalvis i junt amb allò que li pertoqués d’indemnització tal vegada podria treballar com autònom, des de casa. Potser inclús –per què no?- des de la mateixa empresa li podrien lliurar textos per llegir i fer la primera tria, per corregir, per traduir. La seua feina li encantava i no s’imaginava fent res més.

El dilluns u de setembre va arribar, puntual, al final d'una altra nit d’insomni. Després de dutxar-se es va posar una samarreta negra de tirants, uns texans –havia perdut pes durant l’estiu- i unes sandàlies planes. Amb els cabells humits encara i sense fer soroll per evitar despertar els nens que no començaven el curs fins quinze dies després, va tancar suaument la porta i va agafar el metro que la deixava a dos carrers de l’edifici on treballava.

Just baixar del metro va veure un dels documentalistes més veterans que sortia de l’empresa i s’asseia, parsimoniosament amb un paquet a la mà, a la terrassa de la cafeteria de la cantonada. Ella va mirar l’hora al mòbil: encara faltaven deu minuts per les nou.

Quan l’home la va veure li va fer una rialla i, mentre s’encenia un havà, li va indicar amb un gest que s’assegués amb ell. L’historiador tenia seixanta anys, era gras i amb barba blanca. Un bon vivant amable, considerat un dels millors professionals de l’empresa, que treballava feia més de quaranta anys al servei de documentació gràfica. Va demanar un perfumat.

—Aquella mala puta m’acaba d’acomiadar—, li va dir amb una mitja rialla irònica—. Diu que surto massa car a l’empresa... No sap el favor que m’ha fet. La dona i jo ja havíem decidit jubilar-nos i cuidar dels néts. I jo tindré temps lliure per acabar una recerca que em té el cor robat i mai puc enllestir.  El que m’ha fotut més... —se li va enfosquir la mirada— saps què m’ha fet? M’ha “regalat” això.

L’home li va posar a les mans una capseta encara mig embolicada amb paper xarol vermell que contenia un full allargassat. Ella el va mirar inquisitiva.

—És un val. Una estada en un balneari d’aquests que t’hi tanques per aprimar-te. Aquelles collonades de tenir-te menjant pastanaga amb barnús durant quinze dies i fent-te neteja de còlon. M’acomiada amb un parell de collons i em diu que sóc un gras fastigós! La mare que la va parir. Com me n’alegro de perdre-la de vista...

Va esclatar en una rialla aguantant-se l’havà amb les dents. Ella es va acomiadar fent-li una sentida abraçada. No volia fer tard. Notava el nus de l’estómac prement-li el diafragma, dificultant la respiració.

Va arribar a la cinquena planta. Just deixar la bossa al seu seient va venir a saludar-la el bidell, que amb cara de circumstàncies li va dir, amb un cop de cap assenyalant la porta tancada del despatx de ‘Cap de recursos humans’:

—M’ha dit que quan arribessis entressis a veure-la.

Va picar a la porta, prenent aire. Una veu aflautada li contestà des de dins: —Endavant!

Darrera de la taula l’esperava amb un somriure impostat. La va mirar de dalt a baix, amb uns ulls grisos i rodons, exageradament maquillats. Eren de la mateixa edat. Cabells rinxolats tenyits, roba caríssima que amagava un evident sobrepés que anava en augment. Damunt la taula, al costat de l’ordinador, una caixeta embolicada amb paper xarol vermell.

—T’has aprimat, oi, nena? Seu, seu —mentre seia s’empassà la poca saliva que li quedava—. Com ja deus saber, l’empresa està portant a terme una remodelació que considera totalment necessària per adaptar-se als temps de crisi—. Els dits gruixuts plens d’anells jugaven amb un bolígraf amb el logo de l’editorial. —Malauradament, això ha fet que hàgim hagut d’aprimar el número de treballadors. A mi em toca el trist paper d’haver-ho de comunicar a l’afectat, encara que, com ja saps, la decisió no la prenc jo.

La mirava amb les dues rodones grises, envoltades de rímmel, sense parpellejar. —Per aquesta mateixa raó, també sóc l’encarregada de comunicar-te que “els de dalt” han decidit que tu, malgrat alguna opinió en contra... continues amb nosaltres. Bé, si tu vols, és clar.

Ella, que havia anat fent que sí amb el cap, va restar immòbil de sobte. La malvolença que aquesta dona sempre li havia tingut no havia servit de res. La volien a l’empresa. La cap de recursos humans va fer un somriure amb evident esforç.

—Per tant, no cal que pateixis pel teu lloc de treball. De tota manera, m’he pres la llicència de fer-te un regal personal, com un premi per la feina ben feta, pel que es veu.— Li va lliurar la capseta—. No t’ho prenguis malament. Crec que la imatge personal és una bona targeta de presentació per a l’empresa, sobretot en les dones. Tu ets tan... minimalista...

Quan va entrar a l’elitista centre de bellesa l’esteticista li va indicar que el val que portava servia per un any de manicura francesa, de mans i peus. La noia li va agafar les mans, primes i llargues, amb les ungles curtes a ras de carn.

—Li ensenyaré el catàleg, però amb unes ungles tan petites no podrem fer massa cosa.

—És igual. Feu figures d’animals? Mitològiques?

—Aquí podem fer qualsevol figura, senyora. El problema és la poca superfície que tenim per treballar.

—Faci’m un Sant Jordi. I un drac. Jo treballo amb llibres. Vull un Sant Jordi.

—Un drac? Les dues figures quedaran desproporcionades. El drac és massa alt. No hi cabrà.

—Treballo teclejant. No puc ni vull dur les ungles llargues. No pateixi. El farem cabre.

L’endemà, per anar a treballar, ella es va posar els mateixos texans i sandàlies, i es va canviar de samarreta. Se’n va posar una de color verd –‘la imatge personal és una bona targeta de presentació per a l’empresa’-, com el drac que portava dibuixat vint vegades al seu cos.

La nit abans, mentre sopaven, la filla petita li havia mirat amb femení deteniment les ungles decorades. Un Sant Jordi minúscul pren una espasa amb sang. Al costat, la figura dreta d’un drac, que l’ungla fa acabar just on li comença el coll. Al terra, com un punt, el cap del drac ha caigut entre les potes. Els ulls són dues pinzellades rodones i grises, que miren atònites, sense parpellejar.

1 comentari:

Menjar a Cala Blanca ha dit...

Que bonic, Rosa! Una narració que enganxa, és molt vívid.

Fa un any que et vaig llegint...

Blanca