Au, Maria Puríssima..!

Potser és casualitat, però darrerament quan se m'acut fer zapping, em topo bàsicament amb entrevistes als polítics de rigor (catalans u otras hierbas) o amb monogràfics de la caiguda lliure del Barça. De les crisis polítiques se'ns en dóna molta d'informació (potser excessiva, si pensem que només veient l'últim Polònia ja ens podem fer una idea del panorama) i pel que fa al futbol...perdoneu-me els aficionats, però a mi que el Barça no s'hagi menjat una rosca aquest any me la repampumpimfla bastant. De fet, quan veig imatges de la darrera temporada, em crida molt més l'atenció l'elegància en el vestir del Rijkaard que l'última declaració del bocamoll de l'Eto'o. I pel que fa al Ronaldinho, no us enganyeu: és la Maruja Torres (o el Pedro Guerra?) embetumat.

Per això, dins d'aquesta avorrida dinàmica del déjà vu s'agraeix quan sobresurt algú que fa les coses bé, amb originalitat i trencant tòpics. És el cas de l'Albert Espinosa, que aquest dies s'ha prodigat als mitjans de comunicació per la publicació del seu llibre El Mundo Amarillo, que és una delícia. Quan algun escriptor surt en un programa literari sense semblar un amargat, amb un llenguatge senzill i allunyat de la pedanteria, sense deixar de somriure i utilitzant constantment l'adjectiu "bonic" o "feliç", com a mínim, et crida l'atenció. Si després vas a la llibreria, compres el llibre, el llegeixes i en gaudeixes d'una tirada i, acte seguit, la curiositat t'empeny a buscar a internet informació sobre la vida i la seva producció cinematogràfica i literària, com molt bé diu Millás, ja es pot considerar un miracle. Deixo a les vostres mans la possibilitat de perpetrar-lo.

Diu l'Albert que les casualitats sempre són per alguna cosa, i vet aquí que jo vaig quedar-me a veure el programa en qüestió un dijous a la nit -quan normalment a aquelles hores sóc en braços de Morfeu, quin gran amant és Morfeu!- perquè vaig sentir com l'entrevistaven en un programa de ràdio que es diu La Vinyeta, a Ona Fm. El director i presentador és Lluís Martínez, er LuisMi, el rialler rostre del qual podeu veure a la foto. Ell és una altra rara avis, que et col.loca els uriculars i t'impedeix de treure-te'ls durant dues hilarants hores. Figuerenc militant, fa divuit anys (divuit, poca conya!) que treballa en El Jardín de los Bonsais amb Luis del Olmo, aprofitant el seu desmesurat talent a l'hora d'imitar veus (en un minut pot ser Acebes, Rahola, Almodóvar, Pujol, Maragall i Rajoy). La Vinyeta és un programa fresc i divertit, amb entrevistes, sàtira política, música i concursos...però va més enllà. Sintonitzar-lo és escoltar ràdio en estat salvatge, amb sortides de guió genials, sincronia de tot l'equip, bon rotllo, llibertat pura, irreverència i mala llet amb grans dosis de simpatia. Com em va dir en Vila, que forma part del team i a qui li dec la seva coneixença: "no havia vist mai un tipus amb una agilitat mental tan gran". Ho subscric. Si teniu ocasió, escolteu-lo. A part de fer-vos uns farts de riure, quan sonin les dotze us sentireu una mica més intel.ligents. El LuisMi té el seu particular Món Groc.

LuiMi, carinyu...s'ha notat molt que som amics?

Pètria compostura

Moltes vegades, quan passejo la Coco (més ben dit, quan ella em passeja a mi) coincideixo amb un veí que treu el seu gos, un rottweiler que tot el que té de gros ho té de bo. Rambo es diu. No l'amo, el gos. I, encara que sigui un rottweiler, no és un quillo. No el gos, l'amo.

De fet, és una agradable companyia. Els gossos juguen encantats i ell sempre té coses interessants per explicar-me. L'altre dia em comentava que té un veí que quan arriba el bon temps, es posa al balcó de casa seva, recolzat despreocupadament a la barana, i contempla el carrer mentre pren la fresca des del primer pis. La cosa no tindria res d'especial (a la ciutat està en desús, però als pobles encara s'estila "aguaitar" a la finestra o al balcó) si no fos perquè el susdit ho fa tal com nostrosinyó el va posar al món: amb porretes. Imagineu-vos l'estampa: un home més aviat gras, de seixanta anys llargs, de cos pelut i mantecós, recolzat en contrapposto, impertèrrit a les mirades divertides, avergonyides o reprobatòries dels qui el veuen. No és que s'exhibeixi, és que li és igual. La seva dona, conscient molt més que no pas ell de l'insòlit de la situació, però totalment impotent, li va dir un dia al meu veí: "I què vols que fasso? L'envereno?".

I mentre això m'explicava l'amo del Rambo em vingué al cap un llibre del qual he après i m'ha divertit a parts iguals: Contra la desnudez, d'Oscar Tusquets. L'autor ens fa un erudit repàs del nu tal com ha estat tractat pels escultors, pintors, i fotògrafs al llarg de la història. El llibre és ple de fotografies i il.lustracions. Especialment divertit és el capítol dedicat al tractament dels cabells pels escultors clàssics i posteriors, i de la manera més o menys enginyosa com van resoldre la papereta. Llàstima que el David de la foto se'ns hagi posat formós i no se li vegi, però el pèl púbic de l'original sembla ben bé haver passat pel coiffeur.

Tot això pensava jo mentre contemplava amb admiració les atlètiques curses dels dos gossos, feliços i desinhibits, mostrant-nos l'elegància del moviment dels seus cossos...completament nus. I no vaig poder evitar d'imaginar-me la fila que haguéssim fet, posem per cas, el meu veí i jo, corrent joiosos envoltats de pomeres i esbarzers. Per la qual cosa vaig estar molt d'acord amb Tusquets en que no és el mateix un Nu que un Despullat, que si a la Bíblia ja sortim amb una fulla de parra tapant-nos les vergonyes per alguna cosa és i que no es despulla qui vol, sinó qui pot.

Perquè com diu l'autor: "No hay nada que hacer, un conjunto de hombres y mujeres desnudos, si están pálidos y en fila, me recuerda irremediablemente a Auschwitz y, si están morenos y retozando por las rocas, un pueblo aborigen australiano".

Serà que sí.

"Épater le botox"

És sabut que l'humà és un animal gregari (no confondre amb Gregory, que és el nom de pila de dr. House, que és el personatge que interpreta el Hugh...ai, callo. Això és una entrada passada. La meva vida és un bucle com el dia de la marmota. Ho superaré. O això em diu el meu psicoanalista). Ser gregari vol dir tenir la tendència a integrar-se en un col.lectiu, en el qual se sent identificat i afirmat com a individu al mateix temps. En el món animal trobem exemples: les formigues, els llops, els dofins...i en la societat humana la història és plena d'associacionismes, conscientment buscats o no, d'arrel laica o religiosa, cadascun d'ells amb una simbologia visual fàcilment identificable. Recordeu els hàbits religiosos, les togues pròpies de la noblesa romana, el controvertit vel musulmà, les barretines de la pagesia catalana...tot és senyal de pertanyença, d'identificació protectora. O sigui que això que cada persona és una illa...sí, però amb trasvassaments.

Ara que se celebren els 40 anys del maig francès, on semblava que la caiguda dels tòpics burgesos estava garantida, i la pèrdua de prejudicis sexuals i la garantia de llibertat una fita assolida, (us recordo que el govern de Sarcozy li ha retirat la nacionalitat francesa a un home per perpetrar un matrimoni homosexual amb un holandès, paral.lelament al fet que la Carla Bruni ha deixat de tenir un aspecte de musa de la gauche divine per a esdevenir un clon de la Jackie Kennedy, ai, les utopies..!), qui no associa aquells dies desinhibits amb la moda ad lib, el flower power, les faldilles de vol, i la supressió del sostenidor, factor aquest últim que haurà propiciat que més d'un cirurgià estètic s'hagi folrat a base de pujar les "popes", que diem aquí, a les antigues hippies, burgeses actuals, de l'alçada de la cintura al lloc més o menys originari.

Exemples posteriors poden ser les crestes de la moda punk, els tatuatges moteros, les rastes reaggies i els piercings, aquests darrers subjectes a una recentíssima normativa de la Generalitat, per evitar mals usos i problemes sanitaris.

Però es veu que tot això exposat ja està demodé. Ara, el que és realment nou, importat d'E.E.U.U., trencador, fuck a system total, és portar les celles rasurades en franges verticals, imitant a l'estrella de hip hop del moment: Soulja Boy.

La gràcia del tema és que les franges són una simbologia numèrica per diferenciar unes tribus d'unes altres, de manera que hi ha bandes que porten una franja en la cella dreta i tres en l'esquerra (formant un tretze: ves per on, tan desacreditades que estaven les humanitats i ara els dóna pels números romans). Altres bandes porten tres bandes a cada ull (sumant-ne sis, el número del dimoni!). Problemes rai pels instituts americans, que es veuen obligats a fer depilar les celles a tots aquests adolescents...

I jo, amb quaranta-un anys, malgrat sóc conscient que tots aquests moviments pertanyen als anys de joventut, proposo per a totes les dones de mitjana edat l'adopció del llenguatge binari propi dels ordinadors (i que no se'ns pugui acusar així d'antigualles carrinclones) a base de portar, ara que ve el bon temps, la cama dreta sense depilar i l'esquerra convenientment passada per l'epilady, de manera que, frontalment, es pugui llegir un u i un zero, i reivindicant, d'aquesta subtil manera, la nostra condició de 10, perquè, malgrat no haver passat pel quiròfan, patir la tirania de la depilació i les arrugues, suportar estoicament la doble jornada, aguantar fills adolescents plens de piercings i tatuatges, i ser testimonis lúcides de la debilitat de les utopies, continuem essent, com la Mary Poppins, pràcticament perfectes...això sí, amb sostens. Algú s'hi apunta?

"La vida es una barca", va dir Calderón de la Mierda

Ho faig poc, cada cop menys (ja sabeu: els fills, la feina, la falta de temps..) però quan perpetro, intento gaudir intensament. I cada vegada li agafo més el gust a fer-ho sola...qui millor que un mateix per saber allò que el satisfà?

No malpenseu, malalts...parlo de viatjar. Aprofitant l'abaratiment dels vols, em faig un Clickair. Em trio una ciutat, coneguda o no, i allà m'hi planto. Aquest cop, Londres, que m'encanta. I m'ha passat una cosa tan increïble que no puc deixar d'explicar-vos-la. Us quedareu de pasta de boniato:

Aterro a Heathrow dissabte al matí. Per la línia Picadilly arribo al Blakemore Hotel, baratet i acollidor. Deixo la bossa de viatge i torno a sortir disparada amb una sola idea fixa (idée fixe, d'aquí ve el nom del gosset de l'Obèlix, Idefix. D'on vindrà Milú? I Scooby Doo?): anar-me'n a Harrod's. Aquests grans magatzems són el paradigma del consumisme dels europeus i turistes d'elit: disseny, luxe, vanguàrdia i preus desorbitats. Com diu ma mare: "no es pot tocar res" (val la pena veure el santuari que Al-Fayed ha erigit al seu fill Dodi i a Diana Spencer. Ja només falta que els beatifiquin...). Em passo el dissabte sencer amunt i avall de les cinc plantes abarrotades. Els turmells em fan "blob-blob". Surto finalment a l'aire lliure en direcció a la boca del metro. La primavera a Londres és això: primavera. Solet suau i rebequeta. I ara ve quan lo maten: mireu qui vaig veure a la zona d'aparcaments: l'actor Hugh Laurie i un dels seus fills. Reprodueixo esquemàticament la conversa, escrivint de manera literal el meu exquisit anglès:

Jo: Mr. Louri, mr. Louri, plis!

Hugh: (rialla perfecta, ulls blaus, altíssim, prim, elegant, gentleman). Yes?

Jo: Maid it ji sinang otograf, plis?

Hugh: Italian? (vull pensar que la pregunta fou fruit de la meva evident semblança física amb la Mònica Bellucci i no pel meu anglès d'spaguetti-western).

Jo: Nou, nou, aiam hisp...gut, catalan.

Hugh: (Sense perdre la rialla espatarrant) Catalan? From Barselona?

Jo: Yes, yes. Barcelona...(ves què cony sap ell on para Lleida).

Hugh: Ou, Barselona! Yo hablo un poquitou de español. Me gusta Barselona. Cuál es chu nombge?

Jo: (visiblement alleugerida). Rosa. Me llamo Rosa.


I així va ser. Dos petons (DOS!), un autògraf amb dedicatòria en una llibreteta groga que sempre duc a la bossa i una conversa en castellà totalment intrascendent (per a ell, és clar).

Com us imaginareu, ja no vaig fer res més de bo en tot el cap de setmana, tocada com estava per la fletxa de Cupido. L'endemà diumenge em vaig dedicar a passejar per Notting Hill, com una vulgar Julia Roberts de 1,48 buscant el seu Hugh Grant. Però cada dia no és diumenge, dic, dissabte. Us fixeu? Tinc debilitat pels Hugh. Recordeu-me que la propera escapada la faci a los madriles a veure si sóna la flauta i em trobo amb l'Hugo Silva.
Per cert, algú dels que em llegiu es diu Hugh???

*Aclaració sense importància: això que us acabo d'explicar és una mentida flagrant. En realitat m'he passat tot el cap de setmana planxant i canviant bolquers...però: hi ha alguna diferència? Ja ho va dir aquell pro-hom el cognom del qual he embrutat vilment en el títol de l'entrada: "que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son".

La insostenible lleugeresa del caos

Llegeixo que, Edward Norton Lorenz, el matemàtic i meteoròleg que va enunciar la famosa teoria de l'efecte papallona ha mort als 90 anys a la seva casa de Cambridge. En principi la seva teoria sorgí com un intent d'explicar la impossibilitat de preveure el comportament climàtic en un termini mig-llarg. Va aplicar equacions matemàtiques per demostrar que es podia crear una turbulència atmosfèrica de grans dimensions allí on s'havia previst una fina pluja, introduint petitíssimes variables (l'aleteig d'una papallona), les quals, influint-se entre elles, podien propiciar el caos en l'altra punta del món. Aquesta idea va tenir tanta repercusió que s'ha utilitzat en altres àrees del coneixement com en l'estudi de les ciències socials fins a la cada cop més canviant -caòtica- economia.

I a mi que aquesta idea sempre m'ha fascinat! D'entrada, perquè les papallones (ja sé que hagués pogut triar qualsevol altra imatge: les ones acústiques del cant de la puput, per exemple) sempre m'han fet una mica de grima. Les ales (de la majoria) són molt boniques i acolorides, però l'insecte que hi ha al mig continua sent una cuca repulsiva. Mireu la foto. Obvieu les ales. Arggg!

Recapitulem: les prediccions meteorològiques i econòmiques són, doncs, termes auto-excloents (com la música militar: o és música o és militar). Ergo: no tenim ni idea si aquest estiu serà calorós o atemperat, no sabem quant durarà la crisi econòmica, i, a més, ves per on, les papallones em resulten repulsives.

I és que tot és fruit de l'atzar i les casualitats. Creieu en l'atzar? I en la sort? Penseu en la noia que es va posar un bon dia una faldilla amb un tall fins al perico, que diu ma mare. Si s'hagués posat uns pantalons amples, aquell parell de galifardeus s'haguessin fotut un pinyasso amb un Seat Panda per Cornellà? I si anessin amb un Micra per Torrelameu? I si el que no conduïa mirava amb el seu mòbil d'última generació si tenia algun mail? O si buscava pel Google alguna cosa mentre el que conduïa canviava el CD i no veia la noia que portava leggins i no pantalons amples? I si els donava per posar-se marranos i buscar la paraula "polla" al Google i riure una estoneta mentre travessaven bancals? En aquest cas, puc predir amb exactitud el que hagués passat: que s'haguessin topat, sense voler-ho, amb el meu bloc ("si una polla xica..."). No us podeu imaginar la quantitat de gent que entra on sou ara per aquesta trista via. I amb la mateixa facilitat que entrarien, marxarien, perquè res del que hi ha aquí els interessaria. I ara ve la -infalible, sr. Lorenz- PREVISIÓ:

Com més paraules guarres conté un bloc, major número de visites tindrà.


(Si després el llegeixen o no, és qüestió de gustos: com que t'agradin o no les papallones).

Els anys que, amb sort, viurem perillosament

Condueixo amb l'eficàcia que dónen els anys d'experiència un carret de compra ple fins a la bandera. A dins s'hi amunteguen, entre altres coses, bolquers, olives farcides d'anxova, paper de wàter, Nocilla (what else?), iogurts i patates. El contingut del carret fa que el meu camp de visió sigui gairebé nul, és un dels inconvenients de no arribar al metre cinquanta; si miro endavant només guipo: Pan Bimbo sin corteza. Però com que l'itinerari del súper me'l conec de memòria, els meus peus s'arrosseguen sols, junt amb el carro, cap a la zona de la llet. El passadís és llarg, i cap al final hi veig una treballadora, amb l'uniforme del mercat, que observa amb mal ull a una senyora octogenària, molt encongideta, que pren un per un els tetra-briks de llet i mira d'obrir la rosca, a vegades amb èxit, a vegades no.

- Que obriu la llet, senyora?

- Només miro si els taps van molt forts, filla.

- Però que no ho veieu que es farà malbé la llet si l' obre? Això no ho podeu fer, dona..!

- Com que no ho puc fer? com que no ho puc fer? -la velleta reacciona amb inesperada mala llet . -Si no la obro jo qui me la obrirà, eh? Jo visc sola, nena! I el que no em puc fer jo no m'ho pot fer ningú!

Observo l'escena parapetada darrera del meu mega-carro, amb la curiositat mesquina que dóna l'anonimat. La treballadora s'arronsa d'espatlles davant la demostració de mal geni de la dona i s'allunya. Ella continua obrint i tancant taps amb evident esforç de les seves mans tremoloses.

I és llavors que jo surto del meu amagatall i, amb silenci, carrego el meu pack de sis litres de desnatada i, continuant amb la meva covardia, no li dic a la dona allò que tinc ganes de dir-li: que a mi moltes vegades em costa obrir els maleïts taps de tetra-brik, que sembla que els hagi posat satanàs, i que quan no puc utilitzo un trencanous, que a més de ser una peça musical de Tchaikovski per a ballar amb tu-tu, és un aparell prosaic i multifuncional, i que a vegades ni amb trencanous me'n surto i és aleshores quan sempre apareix a casa una mà més forta que la meva per ajudar-me, i que si no la tingués em sentiria tan desprotegida com ella es deu sentir. I que el mateix em passa quan he d'obrir un pot de melmelada, o carregar bosses a l'ascensor, o tirar les escombreries amb un malèfic contenidor que s'ha d'obrir prement un pedal gens pensat per a unes cames amb artrosi. I tampoc li dic que quan arribi el moment que no pugui fer res d'això, i que la meva vida sigui molt més solitària i difícil que ara, i que en lloc de comprar bolquers infantils els hagi de comprar per a mi, i que estigui envoltada de gadgets moderns dissenyats amb el forat del shubidubiuaua, voldria tenir la meitat de la mala llet i coratge que té ella.

Perquè, com diu un altre personatge de l'Astèrix, malgrat no tingui -encara- els anys de l'Edatdepèdrix: "Dignitat, abans de res, fills meus".

Per Tutatis.

Tenir-la llarga o curta

Us preguntareu a què venen aquestes dues imatges. La foto aèria és la conca del nostre Segre, que darrerament és en boca de tothom pel controvertit tema de si es fa trasvassament o no per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona, la qual, si Déu (digue-li Déu, digue-li pluja generosa) no posa remei, haurà de patir restriccions domiciliàries molt aviat. L'altre gràfic correspon a la imatge d'un gen. Llegint El cerebro femenino (és fantàstic llegir llibres científics amb ànim divulgatiu: fa que em senti menys cavernícola del que sóc. Dóna bo. Tobeña, Damasio, Punset, Pinker...i ara la Louanne; gràcies a tots ells), me n'assabento del recent descobriment d'un gen que permet explicar per què només el 5% dels mamífers són monògams: els mascles posseeixen un gen receptor de la vasopresina -hormona que actua de "pegament" a l'hora de trobar parella sexual- el filament del qual, com més llarg i ramificat, més marit fidel i pare protector fa al seu portador. En l'espècie humana s'han trobat 17 llargàries diferents, que presumiblement oscil.len entre la promiscuïtat de "morritos" Jagger i l'empalagosa perfecció de papà Ingalls en "La casa de la pradera". L'autora, mig en broma, ens avisa a les lectores que, a l'hora de buscar parella estable, la llargària sí importa.

I ves per quina obscura associació d'idees, la imatge dels ramals, les diversificacions, les llargàries, la promiscuïtat natural...em retornen a l'esmentat problema de l'aigua. Segons els experts (que són les úniques veus autoritzades d'on els governants han d'escoltar les solucions, encara que malhauradament poques vegades és així), ens enfrontem, a Catalunya, amb el problema més greu des del retorn de la democràcia. Poca broma. Els polítics, però, van a la seva bola, com sempre. La cultura de l'aigua s'ha convertit en la "verborrea de l'aigua", de manera vergonyosa.

Quan jo estudiava, és a dir, al segle passat, el molt recordat professor Joan Vilagrasa ensenyava que una de les premises fonamentals per al desenvolupament econòmic era el continu esforç en el reequilibri territorial. Sabem que les infra-estructures per l'aprofitament de l'aigua estan obsoletes, que falta una veritable conscienciació ciutadana...tot això és cert. Però el problema és acuciant i la realitat colpidora: si no cedim hectòmetres entre conques, si no comuniquem cabals, si no practiquem la promiscuïtat més lasciva i descarada, amb l'aigua disponible en aquest moments no arribem a finals d'agost.

I és que, com sempre, ens omplim la boca amb el concepte "nació", però quan pinten bastos ens agafem ben fort a allò que creiem nostre per llei natural i que al veí li donin molt pel sac. I, "si no eres mía, no serás de nadie", que diuen aquells.

Doncs mira, jo proposo una orgia incontrolable entre tots els catalans. Un intercanvi de fluids a tutiplén. A veure què passa. I quan tot estigui més calmat, que cada ovella retorni al seu corral i cada ramal al seu cabal. I ja tindrem temps de demostrar qui la té més llarga.

* Per cert: queda pendent la poligàmia femenina, que entronca força bé amb el tema de les dessaladores. Serà la segona part.