Quina gràcia, no?
divendres, 29 d’agost del 2008
dimarts, 19 d’agost del 2008
Fes-me metxes i que sembli un accident
Els Pets canten: "Que vingui l'agost" i jo prego que passi ràpid. Agost tòrrid, desèrtic, de festes majors (al poble aquest any ve un grup el nom del qual és "Sonido Crónico"... que nostrosinyó m'agafi confessada), agost olímpic i pequinès.
Sigueu sincers, va, que aquí no ens veu ningú: quants de vosaltres us vau empassar la cerimònia olímpica -tres hores i mitja- sencereta? En les Olimpiades de Barcelona recordo que, tot sopant amb uns amics, no vam perdre detall de la inauguració: jugàvem a casa. Però, amb posterioritat, cada quatre anys m'he limitat a veure els resums dels telenotícies i encara gràcies. Pequín no ha estat una excepció, i tots aquests fasts adquireixen encara un to més fariseu venint d'un país que suspèn reiteradament l'assignatura dels drets humans.
Posteriorment a la culminació de l'espectacle del dia vuit, han anat sortint a la llum algunes trampes que, en honor a la imatge i el bon nom de la Xina es van perpetrar: focs articials fets per ordinador, playback de la nena que cantava amb la veu d'una altra amb un físic menys agraciat...i molts d'altres que segurament no arribarem a saber mai. No cal escandalitzar-se tant: aquí tots sabem que la fletxa que havia d'encendre el pebeter el 1992 va caure fora de l'Estadi Lluís Companys...i no va passar res. Només quan es creu que aquests esdeveniments multitudinaris han d'estar subjectes a l'ètica de "l'esperit de l'esport" i no ser només allò que pretenen, una manifestació de luxe, eficàcia tècnica i submissió a la bellesa plàstica i física per damunt de tot, cal manifestar la repulsa. Si no, acceptem la hipocresia de tot el muntatge (començant pel càsting de les hostesses, que havien d' acomplir uns estàndars físics ajustadíssims i força allunyats del fenotipus de dona asiàtica) i deixem-nos de preocupacions.
Hi ha hagut però una notícia que, donada la meva natural inclinació a l'escatologia, m'ha cridat l'atenció: resulta que els 900 soldats de l'Exèrcit d'Alliberament Popular que manipulaven el gegantí rotlle de paper del centre de l'espectacle de l'Estadi Nacional...portaven bolquers! El cas és que els soldats no podien abandonar el seu lloc durant més de sis hores, perquè per fer-ho havien d'entrar en la pròpia escena, per tant, es van posar uns dodotis i aquí pau i després glòria. Per cagar-s'hi.
Bolquers en edat adulta. Com el personatge de la darrera i excel.lent novel.la de Philip Roth, "L'espectre se'n va" ("Sale el espectro" en castellà, traducció més ambigua). En ella, el prota, de 71 anys, pateix una incontinència d'esfínters arrel d'una operació de pròstata que li recorda l'implacable pas del temps i intenta portar amb secret.
Perquè, ben mirat, a qui li agrada ensenyar les seves misèries, físiques i morals? Allò que més importa és conservar un bon aspecte. Per aquesta raó, l'anterior novel.la de Roth, "La mancha humana" va ser protagonitzada en la seva versió cinematogràfica per Anthony Hopkins i Nicole Kidman. Qui hagi llegit la novel.la s'adonarà que ambdós actors són excessivament atractius per donar credibilitat a la trama. Però la taquilla és la taquilla. Per aquesta raó, em nego, per ara, a veure l'adaptació d'Isabel Coixet de "Animal Moribundo", un exponent del Roth més trist i crepuscular. La Coixet va començar fent anuncis de compreses per a la televisió. I no em puc imaginar una història del Roth més punyent fent dir a la Penèlope Cruz: "a qué huelen las nubes?".
D'anunciar compreses a bolquers hi ha un pas. I el bolquer que avergonyeix l'àlter ego de Roth sembla deixar indiferents els 900 soldats xinesos. O potser als pobres ningú els ha demanat la seva opinió, pel bé de l'estètica. Perquè, malgrat les inexorables necessitats fisiològiques dels éssers humans, tots sabem, com Freddy Mercury sabia ja el 1992, que The Show Must Go On.
O poster és que als pobres soldats no els deixen llegir Roth durant l'estiu.
Sigueu sincers, va, que aquí no ens veu ningú: quants de vosaltres us vau empassar la cerimònia olímpica -tres hores i mitja- sencereta? En les Olimpiades de Barcelona recordo que, tot sopant amb uns amics, no vam perdre detall de la inauguració: jugàvem a casa. Però, amb posterioritat, cada quatre anys m'he limitat a veure els resums dels telenotícies i encara gràcies. Pequín no ha estat una excepció, i tots aquests fasts adquireixen encara un to més fariseu venint d'un país que suspèn reiteradament l'assignatura dels drets humans.
Posteriorment a la culminació de l'espectacle del dia vuit, han anat sortint a la llum algunes trampes que, en honor a la imatge i el bon nom de la Xina es van perpetrar: focs articials fets per ordinador, playback de la nena que cantava amb la veu d'una altra amb un físic menys agraciat...i molts d'altres que segurament no arribarem a saber mai. No cal escandalitzar-se tant: aquí tots sabem que la fletxa que havia d'encendre el pebeter el 1992 va caure fora de l'Estadi Lluís Companys...i no va passar res. Només quan es creu que aquests esdeveniments multitudinaris han d'estar subjectes a l'ètica de "l'esperit de l'esport" i no ser només allò que pretenen, una manifestació de luxe, eficàcia tècnica i submissió a la bellesa plàstica i física per damunt de tot, cal manifestar la repulsa. Si no, acceptem la hipocresia de tot el muntatge (començant pel càsting de les hostesses, que havien d' acomplir uns estàndars físics ajustadíssims i força allunyats del fenotipus de dona asiàtica) i deixem-nos de preocupacions.
Hi ha hagut però una notícia que, donada la meva natural inclinació a l'escatologia, m'ha cridat l'atenció: resulta que els 900 soldats de l'Exèrcit d'Alliberament Popular que manipulaven el gegantí rotlle de paper del centre de l'espectacle de l'Estadi Nacional...portaven bolquers! El cas és que els soldats no podien abandonar el seu lloc durant més de sis hores, perquè per fer-ho havien d'entrar en la pròpia escena, per tant, es van posar uns dodotis i aquí pau i després glòria. Per cagar-s'hi.
Bolquers en edat adulta. Com el personatge de la darrera i excel.lent novel.la de Philip Roth, "L'espectre se'n va" ("Sale el espectro" en castellà, traducció més ambigua). En ella, el prota, de 71 anys, pateix una incontinència d'esfínters arrel d'una operació de pròstata que li recorda l'implacable pas del temps i intenta portar amb secret.
Perquè, ben mirat, a qui li agrada ensenyar les seves misèries, físiques i morals? Allò que més importa és conservar un bon aspecte. Per aquesta raó, l'anterior novel.la de Roth, "La mancha humana" va ser protagonitzada en la seva versió cinematogràfica per Anthony Hopkins i Nicole Kidman. Qui hagi llegit la novel.la s'adonarà que ambdós actors són excessivament atractius per donar credibilitat a la trama. Però la taquilla és la taquilla. Per aquesta raó, em nego, per ara, a veure l'adaptació d'Isabel Coixet de "Animal Moribundo", un exponent del Roth més trist i crepuscular. La Coixet va començar fent anuncis de compreses per a la televisió. I no em puc imaginar una història del Roth més punyent fent dir a la Penèlope Cruz: "a qué huelen las nubes?".
D'anunciar compreses a bolquers hi ha un pas. I el bolquer que avergonyeix l'àlter ego de Roth sembla deixar indiferents els 900 soldats xinesos. O potser als pobres ningú els ha demanat la seva opinió, pel bé de l'estètica. Perquè, malgrat les inexorables necessitats fisiològiques dels éssers humans, tots sabem, com Freddy Mercury sabia ja el 1992, que The Show Must Go On.
O poster és que als pobres soldats no els deixen llegir Roth durant l'estiu.
dimarts, 5 d’agost del 2008
Fent eses a 40 graus
Lleida DF. 4h p.m. Temperatura de confort: 39ºC (confort per a qui? per als cactus?). La dona travessa la Rambla d'Aragó desèrtica penosament, sota un sol de justícia, acompanyada del seu fill adolescent, que, com a tal, és present en cos, però no en ànima. L'ambient és tan xafogós a aquella hora que afecta el discerniment: la dona no sap si el semàfor és vermell o verd, o si la font d'aigua del final de la Rambla és real o un emmirallament. Les gototes de suor que li cauen a les parpelles potser hi tenen alguna cosa a veure. L'autista que porta al costat vestit amb pantalons pirata, malgrat ser més alt que ella i tenir dos ulls com dos fanals, no l'ajuda a dissipar els dubtes.
Avancen com dos zombies cap al casc antic. La dona es venta mecànicament amb el sobre de les anàlisis de sang que duu a la mà dreta. En un panell elèctric van apareixent consells benintencionats que la Paeria dóna als seus conciutadans per a suportar l'onada de calor: "eviteu sortir al migdia, quan fa més calor" (ah! i per què m'han donat hora a un quart de cinc de la tarda?), "mulleu-vos la cara i la roba" (em presento a la consulta del metge com una miss samarreta mullada?), "mireu de passar dues hores en llocs climatitzats" (i per què no tres setmanes en una platja de Hawai?).
Entren a l'edifici. La frescor que encara conserven les portalades antigues els consola una mica. Pugen a peu fins la primera planta. La dona pregunta absurdament: tens calor, fill meu? La barreja caòtica d' ossos, acnè, pèl de bigoti incipient, neurones òrfenes i hormones esvalotades baixa un moment de la inòpia per respondre la seva mare amb una veu adolescent (o sigui: de senyora gran): "nnnooo..."
Entren a la consulta del metge. La frescoreta de l'escala ja és història: una bafarada de calentor els dóna la benvinguda alhora que la rialla disculpatòria de l'infermera: -Passeu... tenim l'aire condicionat espatllat... tot el dia que truco els tècnics però només fan que donar-me llargues. Us he posat un ventilador al terra...
La dona i el sac d'hormones desorbitades s'asseuen a la sala d'espera. Davant d'ells un pare mira de jugar a la Nintendo de la seva filla, la qual intenta, endebades, que l'home se'n surti. Vençut, l'home pregunta: -Com ho faig per sortir del joc, Laia?. La nena contesta amb candor: -Pues suïcida't, papa. És lo millor.
La dona pren el diari de damunt de la tauleta; durant l'agost els diaris haurien de valer 25 cèntims, perquè tenen com a molt la quarta part del número de pàgines habituals. Li crida l'atenció que, en primera plana, es faci constar que Berlusconi, cansat potser que els periodistes no es fixin en les seves sabates de plataforma, el maquillatge i el cabell pintat de Grecian, ha fet tapar amb un púdic vel una popa d'una figura femenina d'un quadre de Tiepolo que fa de fons a la seva sala de premsa. La dona té tanta calor que no està per valoracions sobre el puritanisme del primer ministre. Veient la imatge, donaria el que fos per treure's la camisa, els sostens, el vel i la vergonya i quedar-se amb pilota picada talment com la Venus abans de ser víctima de l'inusitat atac de pudor de l'amo de Telecinco.
Un cop davant del metge -un granadí molt salat que de tant en tant en fot alguna en català-, la dona lliura les anàlisis i es deixa prendre la tensió. A la sala, com sospiteu, també hi és present el bony hormonal, però no cal que us l'imagineu. Com si no hi fos.
"Pueh, fija meva, vah a seh que estáh hipotensa y anémica. Tieneh la ferritina hesha un asquito. Con este caloh tieneh que está arrastrándote...Te vah a toma una capsulita de hierro durante treh meseh. No te ehtrañe si hases las heses negrah". Les "eses"? es pregunta la dona. El sevillano suat li llegeix el pensament: "Lah caquitas, mujé, lah caquitas...".
Un cop altra vegada al carrer, l'anèmica de les eses fosques i l'apèndix amb pantalons pirata es dirigeixen al dentista (perdó! l'o-don-tò-leg). A la massa informe d'hormones li han de posar aparell d'ortodòncia, que serà -pensa la hipotensa- l'únic consistent que la persona que és el seu fill durà al damunt els pròxims mesos. Mentre caminen penosament la dona prega en silenci que l'aire condicionat del dentista funcioni, encara que només sigui per compensar la fortuna que ha de deixar al ja gras calaix de l'o-don-tò-leg. En cas contrari, sempre es pot prendre la solució que la sàvia nena d'abans aconsellava al seu pare: "pues suïcida't; és lo millor".
Un cop altra vegada al carrer, l'anèmica de les eses fosques i l'apèndix amb pantalons pirata es dirigeixen al dentista (perdó! l'o-don-tò-leg). A la massa informe d'hormones li han de posar aparell d'ortodòncia, que serà -pensa la hipotensa- l'únic consistent que la persona que és el seu fill durà al damunt els pròxims mesos. Mentre caminen penosament la dona prega en silenci que l'aire condicionat del dentista funcioni, encara que només sigui per compensar la fortuna que ha de deixar al ja gras calaix de l'o-don-tò-leg. En cas contrari, sempre es pot prendre la solució que la sàvia nena d'abans aconsellava al seu pare: "pues suïcida't; és lo millor".
diumenge, 27 de juliol del 2008
Anar just de pell
Aquests dies els veïns del davant són a la platja. Ella, que em coneix i sap que a mi em va -una mica- la marxa, m'ha demanat que li tregui a passejar el seu gos, un beagle mascle, l'Alp, més bo que el pa. El que faig doncs, és, de bon matí, treure primer la Coco, tornar-la a casa i, encabat, trec l'Alp. Quan l'Alp em veu deixar la gossa ja es prepara pel seu torn: s'aixeca i remena lentament la cua curta. Canvio de gos i m'allunyo, notant al clatell la mirada gelosa i implorant de la Coco que, des de dalt les escales de casa sembla dir-me: "traïdora".
L'Alp avança pel camí de terra com un veritable detectiu (en castellà hi ha una paraula molt gràfica: sabueso. Els del Manifiesto amb mi estaran contents). Des del moment que tanquem la porta de casa posa el musell pegat al terra, olorant els rastres dels altres gossos i fent pixadetes aquí i allà, defensant territori. En el silenci del matí, només trencat pel murmuri de les aigües de la sèquia propera, sento amb claredat el gruny-gruny que surt de les seves narius, mentre avança amb la cua horitzontal, el cos llarg i gruixut i les potes curtes i musculades, com si fos un tracció quatre rodes. De tant en tant s'atura un segon per olorar alguna cosa amb delectació, però continua avançat al moment següent, com si alguna tasca peremptòria l'estigués esperant. Mai augmenta la velocitat ni emprèn cap cursa, talment com si funcionés amb corda. L'Alp té els ulls rodons i fora de les òrbites, que li donen un aspecte de boig simpàtic. Amb el cap cot, els ulls li sobresurten encara més del crani, com còniques antenes, pendents del que passa al seu voltant. Mai fa cap intent d'allunyar-se de mi, acceptant l'hora del retorn amb estoica indiferència. En la vorera del camí, sense cap concepte d'impudícia, ajup les potes de darrera i es posa a fer caca. En aquell moment, degut a que la seva pell es tensa més del normal i n'hi fa falta un superàvit per alleugerir budells, el pren prestat de la pell del gland, de manera que durant aquells trenta segons, el penis li lluu, vermell i brillant, amb total impunitat. Les primeres vegades l'observava amb incredulitat, i ell m'aguantava la mirada, treient encara més els ulls cap a fora, com si em digués: "què vols, xiqueta, a mi no em sobra res. Tot ho tinc en la mida justa" (aquesta circumstància em fa venir al cap un acudit molt conegut que té com a protagonista la Sara Montiel (*)).
Quan el retorno, després de posar-li aigua i pinso, deixo d'interessar-li. Mentre menja amb delit m'observa com entro a casa i li faig festes a la Coco, que m'acull com si fos una pecadora que finalment retorna penedida dels seus adulteris. A l'Alp li rellisca que li torni a posar les banyes: "jo ja t'he utilitzat, ara ves-te'n amb qui vulguis".
El procedir de l'Alp em captiva en la mesura en què es distancia del temperament de la meva gossa: ella galopa pel camí traspuant llibertat, s'allunya i em repta a que la cridi, torna a venir i em fa una festa, gaudint del moment de manera irreflexiva, panteixant eufòrica, egoïsta i consentida. A diferència del seu veí, s'allunya púdicament per fer caca, malgrat li sobri pell per tot arreu, i es resisteix com una nena malcriada quan la crido per tornar a casa.
I és en aquests pensaments matiners quan considero que el procedir dels dos animals són formes ben diferents d'encarar la vida: prudent i a ras de terra l'una, evitant cap ensurt i lliure de vergonyes limitants, i esbojarrada i perillosa l'altra, menjant-se la vida a mossegades imprudents però sense abandonar la coqueteria del qui mira per la seva imatge. O més que dues maneres de ser responguin més aviat a dos estadis de la vida, la vellesa i la joventut, i potser jo, que amb 41 anys em situo en l'injust terme mig no sàpigui ben bé cap on tirar.
Tal vegada la solució rau en ser un creuament genètic d'ambdós vessants, el resultat del qual fos un petaner cautelós i esborrajat, púdic i sense prejudicis, egoïsta i alliberat, ingenu i de tornada de tot. I amb un petit, però (convindreu amb mi, molt necessari), superàvit de pell.
* Si algú de vosaltres no coneix el contingut de l'acudit en qüestió, estaré encantada de transmetre-li en "petit comité". Aquí em fa vergonya...
L'Alp avança pel camí de terra com un veritable detectiu (en castellà hi ha una paraula molt gràfica: sabueso. Els del Manifiesto amb mi estaran contents). Des del moment que tanquem la porta de casa posa el musell pegat al terra, olorant els rastres dels altres gossos i fent pixadetes aquí i allà, defensant territori. En el silenci del matí, només trencat pel murmuri de les aigües de la sèquia propera, sento amb claredat el gruny-gruny que surt de les seves narius, mentre avança amb la cua horitzontal, el cos llarg i gruixut i les potes curtes i musculades, com si fos un tracció quatre rodes. De tant en tant s'atura un segon per olorar alguna cosa amb delectació, però continua avançat al moment següent, com si alguna tasca peremptòria l'estigués esperant. Mai augmenta la velocitat ni emprèn cap cursa, talment com si funcionés amb corda. L'Alp té els ulls rodons i fora de les òrbites, que li donen un aspecte de boig simpàtic. Amb el cap cot, els ulls li sobresurten encara més del crani, com còniques antenes, pendents del que passa al seu voltant. Mai fa cap intent d'allunyar-se de mi, acceptant l'hora del retorn amb estoica indiferència. En la vorera del camí, sense cap concepte d'impudícia, ajup les potes de darrera i es posa a fer caca. En aquell moment, degut a que la seva pell es tensa més del normal i n'hi fa falta un superàvit per alleugerir budells, el pren prestat de la pell del gland, de manera que durant aquells trenta segons, el penis li lluu, vermell i brillant, amb total impunitat. Les primeres vegades l'observava amb incredulitat, i ell m'aguantava la mirada, treient encara més els ulls cap a fora, com si em digués: "què vols, xiqueta, a mi no em sobra res. Tot ho tinc en la mida justa" (aquesta circumstància em fa venir al cap un acudit molt conegut que té com a protagonista la Sara Montiel (*)).
Quan el retorno, després de posar-li aigua i pinso, deixo d'interessar-li. Mentre menja amb delit m'observa com entro a casa i li faig festes a la Coco, que m'acull com si fos una pecadora que finalment retorna penedida dels seus adulteris. A l'Alp li rellisca que li torni a posar les banyes: "jo ja t'he utilitzat, ara ves-te'n amb qui vulguis".
El procedir de l'Alp em captiva en la mesura en què es distancia del temperament de la meva gossa: ella galopa pel camí traspuant llibertat, s'allunya i em repta a que la cridi, torna a venir i em fa una festa, gaudint del moment de manera irreflexiva, panteixant eufòrica, egoïsta i consentida. A diferència del seu veí, s'allunya púdicament per fer caca, malgrat li sobri pell per tot arreu, i es resisteix com una nena malcriada quan la crido per tornar a casa.
I és en aquests pensaments matiners quan considero que el procedir dels dos animals són formes ben diferents d'encarar la vida: prudent i a ras de terra l'una, evitant cap ensurt i lliure de vergonyes limitants, i esbojarrada i perillosa l'altra, menjant-se la vida a mossegades imprudents però sense abandonar la coqueteria del qui mira per la seva imatge. O més que dues maneres de ser responguin més aviat a dos estadis de la vida, la vellesa i la joventut, i potser jo, que amb 41 anys em situo en l'injust terme mig no sàpigui ben bé cap on tirar.
Tal vegada la solució rau en ser un creuament genètic d'ambdós vessants, el resultat del qual fos un petaner cautelós i esborrajat, púdic i sense prejudicis, egoïsta i alliberat, ingenu i de tornada de tot. I amb un petit, però (convindreu amb mi, molt necessari), superàvit de pell.
* Si algú de vosaltres no coneix el contingut de l'acudit en qüestió, estaré encantada de transmetre-li en "petit comité". Aquí em fa vergonya...
diumenge, 20 de juliol del 2008
Post (mani)festum, pestum (*)
El "Manifiesto por la lengua común" (i jo afegiria:"y ¡olé!") està portant cua. El contingut del manifiesto és tan conegut com previsible: una grollera utilització de l'idioma amb finalitats polítiques i econòmiques, que sempre van de la mà, que intenta fer pressió a una oposició que mira de projectar una imatge més centrista i moderada (si es veiessin amb els meus ulls..), i que posa en pràctica aquella metafòrica frase, que no per pertànyer al castellà més castís deixa de tenir una plàstica bellesa: "a río revuelto, ganancia de pescadores". A més, van buscat col.leguilles arreu, que els doni més cachet al tema, encara que més d'un els ha dit que Sant Pere és bon home (la RAE i molts intel.lectuals gens sospitosos de ser nacionalistes, com el catedràtic lleidatà José Álvarez Junco).
Alguns signants d' aquest -com el podríem anomenar...honorós intent de salvar una llengua que usen més de 500 milions de persones i que és l'idioma més parlat després del...xinès mandarí! de la perillosa amenaça que constitueix la seva convivència amb els "fagocitants" català, euskera i gallec?- alguns signants, deia, m'han sorprès molt, d'altres, no tant.
Només us diré que aquesta nit el meu esperit Carvalhil s'ha despertat del seu embotament i m'ha tret del llit a les dues de la matinada. He pujat les escales fins les golfes amb una mà agafant-me la blanca camisola fins els peus i amb l'altra prenent un canelobre tipus llanterna que em vaig comprar al xinos, formant una estampa digna dels millors contes de Poe. Poc a poc, en la penombra, he anat amuntegant els llibres de José Antonio Marina, coronant tan bonic (i alt) castell amb La Teoria de los Sentimientos, de Carlos Castilla del Pino. Abans de tornar, sonàmbula, a embotir-me dins del sobre, Carvalho m'ha fet deixar els mistos amb els que em fumo els caliquenyos (me estoy quitaaaando...) al costadet de tan preuat material, deixant-ho tot curiós i llest per la perpetració que pensava portar a terme ara mateix.
Abans, però, de començar a fer senyals de fum, i per completar la litúrgia, jo, que no tinc cap Biscúter que em cuini, m'he menjat, per allò de tenir alguna cosa a l'estómac abans d'atacar el Beefeater, unes barretes de pa torrat l'envoltori del qual indica que són made in Valencia. Els ingredients de tan saborosa menja estan escrits en ES (espanyol, la llengua moribunda), EN (anglès, una altra que tal), FR (francès) DE (alemany) i VA (valencià!). Transcric (quan ho llegiu feu-me el favor de pronunciar-lo a la manera de Raimon, no oblideu les erres finals):
VA: PANS ESPECIALS AMB PIPES/INGREDIENTS: farina de blat, oli vegetal, pipes de gira-sol i llevat natural. Este producte pot contenir mostres de cacauet, de sèsam i derivats. Una volta obert, conservar en lloc fresc i sec. Per poder apreciar millor les seues qualitats es recomana consumir-lo abans de cinc dies. Fabricat a Espanya.
Sense complexos. Jo proposo que per les Olives Arbequines (que, per cert, combinen a la perfecció amb el Beefater) el nostrat fabricant faci constar això:
LLE: AULIVES D'ARBECA SELECCIONADES AMB LA MÀXIMA QUALITAT/INGREDIENTS: aulives collides pal pagès d'Arbeca, aigua i sal. Pot portar mostres de préssics d'Aitona i mansanes de Torrelameu. Una vegada aubert lo pot, conservar en lloc fresc. Ambasat a Aspanya. Vés quin remei.
I així, fer d'aquesta llengua nostra potencialment tan perillosa un cúmul de diversitats folclòriques. I els del Manifiesto es faran uns farts de riure. Perquè, continuant amb els llatinismes, ja ens ho deia Juli Cèsar: (*) Divide et vinces.
Alguns signants d' aquest -com el podríem anomenar...honorós intent de salvar una llengua que usen més de 500 milions de persones i que és l'idioma més parlat després del...xinès mandarí! de la perillosa amenaça que constitueix la seva convivència amb els "fagocitants" català, euskera i gallec?- alguns signants, deia, m'han sorprès molt, d'altres, no tant.
Només us diré que aquesta nit el meu esperit Carvalhil s'ha despertat del seu embotament i m'ha tret del llit a les dues de la matinada. He pujat les escales fins les golfes amb una mà agafant-me la blanca camisola fins els peus i amb l'altra prenent un canelobre tipus llanterna que em vaig comprar al xinos, formant una estampa digna dels millors contes de Poe. Poc a poc, en la penombra, he anat amuntegant els llibres de José Antonio Marina, coronant tan bonic (i alt) castell amb La Teoria de los Sentimientos, de Carlos Castilla del Pino. Abans de tornar, sonàmbula, a embotir-me dins del sobre, Carvalho m'ha fet deixar els mistos amb els que em fumo els caliquenyos (me estoy quitaaaando...) al costadet de tan preuat material, deixant-ho tot curiós i llest per la perpetració que pensava portar a terme ara mateix.
Abans, però, de començar a fer senyals de fum, i per completar la litúrgia, jo, que no tinc cap Biscúter que em cuini, m'he menjat, per allò de tenir alguna cosa a l'estómac abans d'atacar el Beefeater, unes barretes de pa torrat l'envoltori del qual indica que són made in Valencia. Els ingredients de tan saborosa menja estan escrits en ES (espanyol, la llengua moribunda), EN (anglès, una altra que tal), FR (francès) DE (alemany) i VA (valencià!). Transcric (quan ho llegiu feu-me el favor de pronunciar-lo a la manera de Raimon, no oblideu les erres finals):
VA: PANS ESPECIALS AMB PIPES/INGREDIENTS: farina de blat, oli vegetal, pipes de gira-sol i llevat natural. Este producte pot contenir mostres de cacauet, de sèsam i derivats. Una volta obert, conservar en lloc fresc i sec. Per poder apreciar millor les seues qualitats es recomana consumir-lo abans de cinc dies. Fabricat a Espanya.
Sense complexos. Jo proposo que per les Olives Arbequines (que, per cert, combinen a la perfecció amb el Beefater) el nostrat fabricant faci constar això:
LLE: AULIVES D'ARBECA SELECCIONADES AMB LA MÀXIMA QUALITAT/INGREDIENTS: aulives collides pal pagès d'Arbeca, aigua i sal. Pot portar mostres de préssics d'Aitona i mansanes de Torrelameu. Una vegada aubert lo pot, conservar en lloc fresc. Ambasat a Aspanya. Vés quin remei.
I així, fer d'aquesta llengua nostra potencialment tan perillosa un cúmul de diversitats folclòriques. I els del Manifiesto es faran uns farts de riure. Perquè, continuant amb els llatinismes, ja ens ho deia Juli Cèsar: (*) Divide et vinces.
dimarts, 15 de juliol del 2008
La baldufa i les seves circumstàncies
Llegeixo amb especial interès les cròniques de Pilar Rahola des de Nova York (qui pugués!). Copsa des d'una escena quotidiana d'unes fashion victims passejant per la Cinquena Avinguda, fins la trajectòria de la campanya electoral de Barack Obama. Aquesta darrera es titula "El pensamiento pendular de Obama" i la Pilar (no puc treure'm del cap l'actor Cesc Casanovas imitant-la al "Polònia") es fa ressò dels continus canvis de criteri que el polític ha anat palesant des de l'inici de la seva candidatura. Diu Rahola que una periodista de Vanity Fair va qualificar Obama de empty box, que es podria traduir com una "bonica caixa de nadal plena de no-res" i enumera alguns temes claus en els quals Obama ha anat canviant de parer segons les circumstàncies electorals. En un moment del lúcid article, la periodista escriu: "además se ha mostrado favorable a la pena de muerte y su posición respecto a Irán dando un giro de 360º".
Donar voltes al voltant d'un mateix, a condició que el moviment no es faci molt ràpidament (i sobrevingui el mareig), és la manera més sàvia d'estar en concordància amb les lleis que regeixen l'univers. Des de les micropartícules fins els planetes i sistemes solars, tot sembla rotar (amb perdó) sobre el seu propi eix i al voltant dels altres, articulant un aparell format per peces el moviment de les quals es retroalimenten infinitament, formant un ens perfecte, que dirien els clàssics.
Jo no pertanyo a la generació que jugava amb baldufes, però tinc (5!) germans més grans que jo que em feien mestres demostracions de l'art de llençar-la lluny i fort. I jo, que en aquella època també era una baldufa (o així em deien) observava embadalida el seu perfecte gir, el seu trajecte gràcil i imprevisible pel terra del menjador, i esperava, no sense ansietat, el moment una mica frustrant en el qual la peça acolorida de fusta, cansada de ser objecte de la meva mirada obsessiva anava aminorant els girs, perdent la verticalitat i la decisió inicials i finalment, cloent una lenta agonia, jeia derrotada per les circumstàncies.
Sou lliures de buscar el paralel.lisme de la baldufa en la trajectòria de molts polítics, jo només apunto que això de donar tombs contínuament forma part de l'essència humana, que, com cantava en temps de la meva adolescència Franco Battiato, cerca un "punt de gravetat permanent". O vés que Obama no s'inspiri en els clàssics monistes fent un mad mix amb Battiato i, més que buscar un punt de gravetat, busqui un punt electoral per arribar a la presidència i allí continuar girant, girant, i entrar a formar part de la inacabable espiral que formen els annals (amb dues n) de la Història (amb h majúscula).
I així en lloc de tenir un candidat pendular, tenir, vés per on, un candidat baldufer, que és com han de ser els polítics comme il faut, ecològicament integrats en el sistema. Però a mi no em foteu gaire cas. Jo encara estic buscant el meu punt gravitatori, encara que el fet de no trobar-lo...me la pendula bastant. Paraula de baldufa.
I així en lloc de tenir un candidat pendular, tenir, vés per on, un candidat baldufer, que és com han de ser els polítics comme il faut, ecològicament integrats en el sistema. Però a mi no em foteu gaire cas. Jo encara estic buscant el meu punt gravitatori, encara que el fet de no trobar-lo...me la pendula bastant. Paraula de baldufa.
diumenge, 13 de juliol del 2008
Això és la guerra!
"Tenir fills és la guerra". Aquesta metafòrica afirmació és l'eix gravitacional al voltant del qual gira un assaig de la francesa Corinne Maier (recordeu, "Bon dia, peresa"?) que és titula "No kid: 40 buenas razones para no tener hijos". L'autora, mare de dos fills, fa una anàlisi enginyosa i divertida de la maternitat, a la seva manera tan francesa com en el seu anterior llibre, on llença flashos crítics i desmotivadors contra el treball en les grans empreses, proclamant l'individualisme i la ineficàcia com a sabotatge, encara que ella pertanyi a una casta d'endollats en el funcionariat francès, treballant en una privilegiada mitja jornada que li permet: a) riure's del mateix sistema empresarial que la protegeix, b) criar dos fills sense més impediments que "donar ordres de tant en tant" i c) compaginar sense complicacions la vida familiar i la laboral, tenint temps per dedicar-se al psicoanàlisi i a l'escriptura.
És en aquest sentit, si prenem la lectura no amb ànim polemitzador, sinó simplement "amusant" i irònic, que podem gaudir d'algunes perles, no exemptes de raó, tenint en compte aquest corrent nyonyo-paidòfil que la nostra societat està travessant (els fills com a paradigma d'una felicitat impostada i absurda, que prediquen molts famosos i no pocs coneguts meus). En cito algunes, amb permís de l'Imma Monsó, que les treu a la llum en un magnífic (com gairebé tots) article seu a La Vanguardia: " Tenir un fill és la millor manera de no haver de plantejar-se el sentit de la vida, perquè tot gira al voltant seu. Respondre a la qüestió del sentit de la vida reproduint-se equival a traspassar el problema a la generació següent". O la meva preferida: " Un dels efectes més obvis de l'arribada d'un nen a la família és tornar completament idiotes a uns simpàtics pares que sense ell no haurien passat de simplement imbècils".
L'objecció que tal vegada podria fer-li a la Corinne, jo que conec parelles voluntària i involuntàriament amb fills, parelles voluntària i involuntàriament sense fills, dones soles amb fills adoptius, individus al.lèrgics a la maternitat i paternitat, parelles homosexuals en vies d'adopció mentalment i econòmica exhausts per les repetides fecundacions in vitro a les que han estat sotmesos, que, entre tots ells, hi podem trobar: els que es qüestionen The Meaning of Life, dit a la manera Monthyphytiana, els que només pensen en el que faran per sopar aquesta nit, els que són completament idiotes, senzills imbècils o bellíssimes persones.
Aquesta nova tendència childfree (lliure de fills), tal com apunta la meva admirada paisana Monsó, és que presenta un falsa controvèrsia: tenir fills, com enamorar-se o suicidar-se, forma part d'una opció personal que no pot ser objecte de debat (encara que l'exemple de l'enamorament no deixa de sorprendre'm: és realment una opció que escollim, ponderem, dominem?).
Un darrer incís, a risc de fer aquesta entrada excessivament llarga per als pocs que us preneu la paciència de llegir-la: l'asseveració de "els fills com a batalla" m'ha remès a un assaig de recent aparició del lingüista valencià Jesús Tuson, on analitza la metàfora com a tresor inalienable de la nostra capacitat humana verbal. Com ens recorda Tuson, per dissort, la nostra parla va plena d'expressions bèl.liques o de referències violentes. En el tema que ens ocupa, diem que afusellem amb la mirada a un fill adolescent que, amb les seves respostes feridores acaba per desarmar-nos o derrotant-nos malgrat la nostra condició de pares, en la qual ens atrinxerem per conservar la jerarquia, encara que els nostres descendents ens torturin amb els seus xantatges, dividint la família en bàndols i sotmetent-la a setges, treves i pírriques victòries.
Jo, amb permís vostre, continuaré fent la mili amb els meus fills, que, sense ser afortunadament l'única, és una de les raons que articulen el meu Meaning of Life, assumint el risc que em titllin de carrinclona.
I, continuant amb les perles de Maier, "on la glorificació de la maternitat és la resposta per afrontar una vida miserable: és millor ser molts", jo afegiria aquí una altra metàfora que sempre m'ha fet molta gràcia: "Mengeu merda, amics. Cinc mil milions de mosques no poden equivocar-se".
És en aquest sentit, si prenem la lectura no amb ànim polemitzador, sinó simplement "amusant" i irònic, que podem gaudir d'algunes perles, no exemptes de raó, tenint en compte aquest corrent nyonyo-paidòfil que la nostra societat està travessant (els fills com a paradigma d'una felicitat impostada i absurda, que prediquen molts famosos i no pocs coneguts meus). En cito algunes, amb permís de l'Imma Monsó, que les treu a la llum en un magnífic (com gairebé tots) article seu a La Vanguardia: " Tenir un fill és la millor manera de no haver de plantejar-se el sentit de la vida, perquè tot gira al voltant seu. Respondre a la qüestió del sentit de la vida reproduint-se equival a traspassar el problema a la generació següent". O la meva preferida: " Un dels efectes més obvis de l'arribada d'un nen a la família és tornar completament idiotes a uns simpàtics pares que sense ell no haurien passat de simplement imbècils".
L'objecció que tal vegada podria fer-li a la Corinne, jo que conec parelles voluntària i involuntàriament amb fills, parelles voluntària i involuntàriament sense fills, dones soles amb fills adoptius, individus al.lèrgics a la maternitat i paternitat, parelles homosexuals en vies d'adopció mentalment i econòmica exhausts per les repetides fecundacions in vitro a les que han estat sotmesos, que, entre tots ells, hi podem trobar: els que es qüestionen The Meaning of Life, dit a la manera Monthyphytiana, els que només pensen en el que faran per sopar aquesta nit, els que són completament idiotes, senzills imbècils o bellíssimes persones.
Aquesta nova tendència childfree (lliure de fills), tal com apunta la meva admirada paisana Monsó, és que presenta un falsa controvèrsia: tenir fills, com enamorar-se o suicidar-se, forma part d'una opció personal que no pot ser objecte de debat (encara que l'exemple de l'enamorament no deixa de sorprendre'm: és realment una opció que escollim, ponderem, dominem?).
Un darrer incís, a risc de fer aquesta entrada excessivament llarga per als pocs que us preneu la paciència de llegir-la: l'asseveració de "els fills com a batalla" m'ha remès a un assaig de recent aparició del lingüista valencià Jesús Tuson, on analitza la metàfora com a tresor inalienable de la nostra capacitat humana verbal. Com ens recorda Tuson, per dissort, la nostra parla va plena d'expressions bèl.liques o de referències violentes. En el tema que ens ocupa, diem que afusellem amb la mirada a un fill adolescent que, amb les seves respostes feridores acaba per desarmar-nos o derrotant-nos malgrat la nostra condició de pares, en la qual ens atrinxerem per conservar la jerarquia, encara que els nostres descendents ens torturin amb els seus xantatges, dividint la família en bàndols i sotmetent-la a setges, treves i pírriques victòries.
Jo, amb permís vostre, continuaré fent la mili amb els meus fills, que, sense ser afortunadament l'única, és una de les raons que articulen el meu Meaning of Life, assumint el risc que em titllin de carrinclona.
I, continuant amb les perles de Maier, "on la glorificació de la maternitat és la resposta per afrontar una vida miserable: és millor ser molts", jo afegiria aquí una altra metàfora que sempre m'ha fet molta gràcia: "Mengeu merda, amics. Cinc mil milions de mosques no poden equivocar-se".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)