El descosit

Asseguda al llindar de la porta miro feinejar el noi que em munta les prestatgeries del ‘despatx’. Mentre treballa –llapis a l’orella, cargol a la boca i trepant última generació a la mà- no calla, assenyalant a cop de mentó les piles de llibres que en difícil equilibri s’amunteguen al passadís:

—    Y todos esos libros te has leído, tú? Supongo que no te sabe mal que te tutee, no, señora? Yo es que soy muy asín, ya me perdonarás... Le acabo de enviar a mi mujer un guasap pa’ que se venga. Ya quedemos asín. Este mueble pesa y necesito que me eche una mano. Y no te ofendas, eh?, pero a ti te veo muy delgadita. A la mujer ya la tengo acostumbrada.

La Vane arriba en cinc minuts. Trenta-cinc anys, pantalons texans ajustats dues talles per davall de les seves necessitats. Càmping vermelles. Fa un tímid ‘hola’ i ajuda el Paco. Amb un ‘plis’ tenen la prestatgeria a lloc.

—    Vane! Por qué no te la llevas a la torre y se la enseñas? A mi

sólo me queda acollar los muebles y ya habré acabado la faena. Sácala a que le toque el aire y que vea el huerto. Que aquí sentadita me haces padecer, chica, no te ofendas, eh?

      La Vane és de poc parlar i em mira amb una mitja rialla, intel·ligent i tranquil·la.

     — Antes de quedarme embarazada estaba delgada com tú. Pero después de tener a los gemelos no me saco los quilos de encima, no tengo voluntad, chica!

      Pugem a un Picasso atrotinat i em duu, en cinc minuts, a una caseta envoltada de pins als afores del poble. Quan entrem pel caminet dos gossos petaners ens donen la benvinguda.

      —Allí tenemos las gallinas. Detrás del huerto. Luego te daré huevos. Ya le diré a mi padre que entre al corral y te coja que el gallo tiene unas malas pulgas...

      Dins la minúscula caseta d’una planta hi ha el pare de la Vane i la mare del Paco.

     —Ésta es la Rosa.

      Aquesta és tota la presentació. Asseguda en una cadira de càmping em serveixen un vas de San Miguel gelada. Al sofà-llit dos bessons de sis anys s’apliquen amb entusiasme amb la PSP, una per cadascun, sense aixecar el cap.

      — Tú tienes dos también, no, me ha dicho la Vane?

      A la mare del Paco li falten els incisius i els canins. Té els mateixos ulls verds que el seu fill.

      — Estos son unos bichos. Ahora los ves con las maquinitas pero cuando no te das cuenta ya han salido pa’ fuera y se están bañando en la piscina. Aquí estamos muy bien... lo compremos cuando el Paco tenía trece años.... imagínate... y lo hemos ido arreglando poco a poco.

      Assenteixo, somrient mecànicament, agafant amb les dues mans el vas de cervesa. El nus a l’estómac.

      —Cuando la Vane va a limpiar yo los cuido. Nos pasamos el verano aquí, que por las noches siempre corre un fresquito... Y cada domingo hacemos barbacoa y caragols a la llauna. Vente un día con los críos, mujer, que desde tu casa es un paseíto.

      —Ya me lo ha dicho su nuera, ya. Sí que vendremos un día.     

      Al cap de mitja hora li insisteixo a la Vane que no cal que em porti a casa, que em ve de gust caminar. El sogre de la Vane –no m’han dit el nom-, m’ha ensenyat orgullós l’hort amb les tomateres, les síndries a punt de collir i els cogombres.

     —Yo me vengo cada día, desde que me he jubilao. Pongo en marcha los aspersores y le doy pienso a las gallinas. Y le tengo al yerno el huerto a punto que tanto el uno como el otro se pegan unas buenas jartás de trabajar.

      Inesperadament, em canvia el registre idiomàtic:

      —Ara són jóvens, els toca treballar. Jo me n’hai fet un fart. Coranta anys de paleta. Ara no em sé estar a casa. La dona ja m’ho diu: vés a la torre que sembles una alma en pena! I ara a l’estiu la consogra cuida els crios i jo, mira, remeno per aquí...

      Enfilo el caminet amb una bossa del Mercadona carregada amb enciams, cabeces d’alls –que se cullen pa’ San Juan però per una setmana ja estan prou madurs- i mitja dotzena d’ous embolicats amb una pàgina de la Mañana. Demà diumenge tenen dinar –que mos arribem a ajuntar entre uns i altres vint persones, i a la piscina no s’hi cap!- i mentre ells preparin el foc jo estaré posant, un a un, els llibres a les prestatgeries.

      Entro a casa i recordo una recent entrevista d’Eva Piquer al poeta Joan Margarit. El refugi de la tristor es troba en tot allò que hem anat nodrint al llarg de la vida: els llibres que hem llegit, la música que ens ha emocionat, l’art que ens ha emplenat. Penso això mentre començo a apilar, desmenjada, aquest meu bastiment interior, en forma de llibres i cedés, a les prestatgeries que el Paco m’ha deixat, buides, molt buides. I demà diumenge, a l’hora que jo ja hagi enllestit la feina, i els nens de les PSP xipollegin a la piscina i els grans prenguin un carajillo de Magno en una taula amb un ‘hule’ de flors, jo estaré llegint, sola a casa, algun poemari que em sargirà –espero- el descosit. Però en aquest moment només escolto el silenci fotut que fa l’absència del que ara -i només ara- jutjo imprescindible i fonamental.

Entrevista Pep Bras a La Mañana

Els reinventats

Miro de reüll quan passo pel davant de l’exemplar de fa un any del ‘Capçalera’, que parla, de manera monogràfica, del periodisme en solitari. Un excel·lent reportatge ple de fotografies d’homes i dones joves, asseguts sols davant un ordinador i amb expressió de què allò que estan escrivint és fascinant.

Conceptes com ‘mobilitat geogràfica’, ‘freelancer’, portals com ‘journajobs.eu’ o tutorials com ‘com planificar la teua jubilació com autònom’ se m’amunteguen al cervell i els tanco a pressió amb una tapa amb el forrellat de la ‘reinvenció’.

Recordo el darrer i excel·lent article de l’AnnaSàez. No, jo no sóc pobra de solemnitat, ningú m’ha estès cap cartilla que m’hi acrediti. Ni m’he vist mirant –com sí que ho he vist a gent gran del poble- l’interior del contenidor d’orgànica. Encara tinc uns mesos de coll per pagar el lloguer i no dormo al carrer.

Fa dos anys que em dedico a reinventar-me, per la qual cosa vaig fer reinventar dues criatures, de 14 i 6 anys que em seguirien a la fi del món. I jo a ells. Per tant, més que encetar un camí, a casa caminem fent cercles.

Com molts de vosaltres, en el seu dia vaig confeccionar dos tipus de CV: un, molt més curt,  que repartia a les botigues i centres comercials quan sabia que necessitaven caixers, reposadors, encarregats, comptables. N’he tirat més de dos-cents, pel cap baix. I l’altre, que sovint lliuro en mà o envio per mail a requeriment d’algú.

Els tres reinventats que vivim en un pis de lloguer no som pobres de solemnitat, però aquest hivern hem passat fred a casa, cada final de mes hem de fer filigranes per pagar la factura de la llum i la marca blanca del súper ha passat a ser producte estrella de la nostra alimentació.

La reinventada gran s’ha acostumat a viure amb l’angoixa constant. Es lleva, després d’una altra nit de mal dormir, amb mal de mandíbula i d’estómac i es fa la juguesca interna de quin dolor serà el primer a remetre-li. A vegades tots dos perduren tot el dia. Però la reinventada, si hi ha sort i fent honor a la seua condició, agafa el cotxe i va a fer allò pel qual podrà estendre una factura que potser no serà d’un impagat i trigarà menys de quatre mesos a cobrar.

Mentrestant el trio de reinventats aguantem la respiració quan portem el petit cotxe a l’ITV i el mecànic dóna per bones, un any més, les cobertes de les rodes. Arribarà un dia que les haurem de canviar. Aleshores, la reinventada gran ja pensarà com fer-ho. I amb aquests inútil consol passa un altre dia, envia un altre currículum, fa una altra trucada.

Els reinventats de solemnitat –i d’això sí que en tinc certificat- no podem aspirar a la famosa reunificació familiar, perquè els pares són morts i si ens queda algun germà, viu lluny.

Els reinventats de solemnitat passem desapercebuts. Tenim cotxes vells, però els procurem portar nets i sense bonys. Ens vestim amb roba intemporal, comprada inclús abans del naixement del darrer fill. I la perruquera del barri ens tapa les canes gairebé per amistat, un cop cada dos mesos.

Tenim els currículums en sobres o en pdf, sempre llestos, escalfant motors. Anem per carrer observant els altres, incrèdulament, perquè no semblen angoixats. Hem perdut l’orgull i permetem que l’ex-cònjuge els compri unes sabates dignes als reinventats petits que, a més de no queixar-se mai ni demanar res, no paren de créixer.

La reinventada pensa que el malson acabarà. Que, com diu el ‘Capçalera’, el futur són les col·laboracions i que un dia o un altre la cridaran. Que d’alguna cosa serviran les tres fulles de currículum d’on pengen, al final, dos o tres petits premis que més que un mèrit, són gairebé una súplica.

La gran espasa de Dàmocles que penja sobre la reinventada és que un dia es quedi sense poder pagar el lloguer, haver de marxar de rellogada a un altre lloc –qui sap si a una altra ciutat- i perdre les úniques coses per les quals cada matí treu forces per fer la juguesca: mandíbula o pit?. 

Entrevista Marta Rojals a la Mañana (24-03-14)

La practicitat del Jalogüin (two)

Cars bloggers:

Ja ha tingut lloc. Com aquells malsons recurrents típics de les ments neuròtiques que a força de repetir-se s'acaben fent realitat, l'amenaça silenciosa que planava per damunt del meu cap d'autònoma endeutada s'ha acomplert: he de pagar una morterada de la liquidació de l'IVA, com cada trimestre.

Ahir el meu gestor em va trucar i, amb eufemismes diversos, em va notificar la bonica quantitat amb la qual he d'obsequiar a hacienda semos todos. Donat doncs que a partir de ja la meva situació socioeconòmica serà, encara més, de misèria recalcitrant i fent bona la dita que la millor fugida és l'atac, el meu cervell malatís s'ha posat en acció, aprofitant la proximitat de la vigília de Tots Sants (encara que la meva idea de "santa" en té ben poc).

Quan era jovenota (pleistocè, any amunt any avall) celebràvem Castanyades memorables a l'institut (birra i moscatell barrejats, -deú meu com no vaig morir!-, fum i musicota). Era el més proper a l'actual botellón que he conegut. La castanya estava assegurada.

Però com diu la cançó: El tiempo pasa y nos vamos poniendo viejos i vet aquí que la Castanyada és susbtituïda (americaaaanooos, os saludamos con alegríaaaa) pel Halloween. Al carrer on visc des de fa anys, els nens del veïnat (tan monos, ells!) es dediquen a disfressar-se de Vart Daders, Frankesteins, Ninjas i alegries diverses i, amb la benedicció dels seus pares amatents, van de casa en casa tot entonant allò tan nostrat de Trick or Treat. Teòricament se'ls ha d'obrir la porta amb somriure beatífic i obsequiar-los amb caramels, xupa-xups, peta-zetas, xocolatines i si es tracta de pre-adolescents, altres substàncies que els puguin fer feliços. A mi, com ja sabeu, nostrosinyó em donà un caràcter més aviat irascible i poc donat a la participació d'aquestes activitats lúdico-festives. Els nens, alertats pels seus preocupats progenitors, a l'arribar a la meva porta passen, sàviament, de llarg.

I us he contat tot això perquè penso solventar la meva paupèrrima situació pecuniària passant-me a l'enemic. La nit del 31 em disfressaré, encara no tinc molt clar si de Luís Bárcenas o de Carlos Fabra (ulleres fumades incloses per donar un aire 'retro') i aniré casa per casa declamant Money or Murder armada amb una efectiva serra mecànica que tinc guardada per l'ocasió. Començaré per la bonica vivenda del director del banc i ves a saber on acabaré. I com algú se'm posi xulo n'armaré una que al seu costat La matanza de Texas semblarà Sonrisas y lágrimas. Per si de cas, si aquella nit sentiu que us truquen a la porta, no obriu. Quan se'm gira el cervell no conec ningú. Després no em digueu que no us vaig avisar. I és que, convindreu amb mi, en aquest món no hi ha res més perillós que un contribuent -molt més, encara més- escanyat. I massa que aguantem. 

Adrian

La dona porta un matí infernal, amunt i avall. El cotxe l’avisa que ha de posar carburant amb urgència. S’atura a una benzinera. El caixer, previ pagament, li obre l’aixeta del gasoli. Deixa la cartera farcida de documents al capó i introdueix la mànega fins que la màquina li fa saber que s’ha acabat el crèdit. Tanca el dipòsit i engega el cotxe. Surt de la benzinera i un cop a l’autovia, accelera.

El noi, dalt del camió, circula per la rotonda. Té calor i pressa. De sobte, veu un objecte en forma de llibreta de pell en mig de la calçada. Els cotxes que circulen pel voltant mouen l’aire i fan voleiar papers i documents que surten de la llibreta oberta. Dóna el tomb complet a la rotonda i deixa el camió al voral amb els llums d’emergència. Surt del camió i vigilant els cotxes agafa l’objecte, que resulta ser una cartera grossa i grisa. Recull targetes, papers i bitllets que s’han anat dispersant. Els cotxes fan sonar el clàxon, avisant del perill. Quan li sembla que ho ha recollit tot, puja novament al camió.

La dona arriba a casa, amoïnada perquè encara no ha fet el dinar del fill gran. Deixa la bossa al sofà. Sona el telèfon fix. Un home amb accent romanès pronuncia el seu nom en castellà. Sent un temor imprecís mentre contesta afirmativament. La veu li pregunta si no troba a faltar res. I mira l’interior de la bossa.

El noi, aturat el camió en una zona de servei, amb una targeta que ha trobat a la cartera amb un número de telèfon, tracta de tranquil·litzar la dona, que acaba d’adonar-se que no té la cartera. No pot esperar-la, a les dues ha d’acabar el repartiment i ja fa tard. Ella li prega que li digui on és, que arribarà de seguida. Davant el prec gairebé histèric, es resigna. Li dóna les coordenades. Li ha de repetir detalladament perquè no aconsegueix orientar-se. Li diu que només pot esperar-la cinc minuts. Ella li promet que no trigarà.

La dona circula per l’autovia buscant la sortida que el noi li ha indicat. A mig camí, imprudent, el truca per dir-li que no veu l’àrea de servei. Ell li pregunta on és i ella li diu que acaba de passar per davant una fàbrica amb una façana verda. Vol saber de quin color és el seu cotxe. Groc. Ja la veu, el noi. Li fa saber. Li diu que entri al lateral i que ell porta una samarreta lila. S’atura al lloc indicat. Un noi jove i rialler amb una samarreta morada se li apropa amb la cartera desordenada, però tancada, a la mà.

El noi veu la dona sortint del cotxe. Quaranta anys, somrient i cansada. Se li apropa. Ell li vol donar la mà però ella li estampa un petó maternal a cada galta. El noi riu, sorprès. Li lliura la cartera i amb el seu castellà amb accent li recomana que comprovi que no falta cap document. La dona amb un cop d’ull s’adona que hi és tot: targeta de crèdit, carnet d’identitat, permís de conduir, targetes sanitàries, vals de descompte, papers inútils i un bitllet de 10 euros. Amb un gest avergonyit ella li ofereix el bitllet. Ell aixeca els palmells i li explica que no vol res, que el que ha fet és el que creia que havia de fer. Ella li torna a donar dos petons maternals, més forts encara. Li diu que li farà un escrit i que el trucarà per saber la seva adreça electrònica.

El noi puja al camió mentre observa la dona que, encara amb presses però alleugerida, s’allunya amb el petit cotxe groc. Se’n riu mentre recorda la frase que li ha dit com a comiat, en un castellà pujat de volum, com la gent gran quan parla als estrangers que no entenen l’idioma. Li ha preguntat si estava casat. Sí que ho està. Li ha assegurat que la seva dona era la noia amb més sort del món.

La dona torna cap a casa. A mig camí, rep un whatsapp del mateix número del noi de la samarreta lila. Es diu Adrian. I un correu electrònic. Posa la ràdio i intenta relaxar-se després de l’ensurt. Les notícies anuncien la posada en marxa de la rifa de cap d’any de Catalunya. I somriu.

Confio, vull confiar i necessito confiar.

Serà un escrit breu aquest, amb un missatge clar, naïf, si voleu: aquesta setmana que encetem hem de deixar enrere, tots els que estiguem a favor del dret a decidir, absurdes diferències internes. Els matisos, les discusions han estat presents fins ara i tornaran la setmana que ve. I això no és dolent. Però aquesta setmana ha de ser un parèntesi per refermar la unitat d'un poble que demana només que se l'escolti.

Jo confio, vull confiar i necessito confiar en què se'ns escoltarà. Des de tot arreu. Per això, aquesta setmana serem una sola veu. Enllaçant mans, enllaçant blogs. Enllaçant el futur.

I, malgrat el vers de Martí i Pol ha estat repetit fins l'esgotament, mai com ara ha tingut tanta força:

"Tot està per fer i  tot és possible".

Ens hi posem?

Aquest blog està enllaçat amb Menjar a Cala Blanca. /http://acalablanca.blogspot.com.es/