divendres, 7 de desembre de 2007

QUIM VILA

El noi de la foto, que ens dedica aquesta rialla sardònica, mirada de nen entremaliat, posat guitarrer i sabatilles de Fido Dido és el QUIM VILA. Però el Quim és un munt de coses més: és un compositor amb una solidíssima formació musical, autor de cançons amb connotacions jazzístiques, la lletra de les quals són fruit d'un enginy i i una capacitat d'aprehensió de la realitat realment fora del comú. Si això no fos prou, el Quim és un excel.lent monologuista: a cavall entre la fiblada irònica del mestre Capri i el corrossiu discurs de Pepe Rubianes, el Quim, sense deixar de tenir una empremta molt personal, es mou entre el difícil equilibri de l'actor teatral que monologa a l'escenari i unes acuradíssimes interpretacions musicals, acompanyat d'una banda de joves i solvents músics. I tot això ho fa traspuant naturalitat, barrejant enmig d'un acurat guió falques improvisades, espontànies, desternillants.
Aquests dies el podeu veure al Sant Andreu Teatre, a Barcelona, amb l'espectacle "Quan l'alegria és a la sala, la tristesa puja l'escala". Des d'aquest mateix blog teniu el link a la seva pàgina web, on hi trobareu tota la seva trajectòria professional i us podreu fer una idea, llegint els seus textos, del seu tarannà com a creador, com a músic, com a persona. És a més a més molt pencaire: col.labora a Catalunya Ràdio, a RAC 105, a 8tv acompanyat de la seva inseparable guitarra.
Aquesta entrada que esteu llegint, com segurament la vostra sagaç intel.ligència ja haurà desxifrat, és absolutament subjectiva, partidista, parcial. De fet, totes les entrades que surten en aquest bloquet ho són (es pot ser totalment objectiu, d'altra banda?), però així com en els altres "post" em mou més la mala llet, la discrepància i les ganes de tocar (una mica, només una mica) la pera, aquestes línies estan escrites des de la meva més profunda admiració.
El Quim s'està obrint pas pel difícil món de la creació artística i musical en català a cop de pur talent, sense renunciar a la seva causticitat, el toc gamberro, la ironia més pura, l'ocurrència més ràpida i mordaç, sense respectar el que és el políticament correcte. I amb la seva simpatia natural es posa el públic a la butxaca, se'ns posa a la butxaca, i nosaltres, des dels seients, no podem fer altra cosa que riure amb ell, identificar-nos-hi, fruir de la seva música.
El dia que vam anar-lo a veure al teatre, tot i estar mig engripat, ho va donar tot. Al sortir, només feia que sentir comentaris elogiosos del públic que anava marxant. Tal com ell diu: "som un puto escupitajo enmig del univers". I sí, clar que ho som, però durant les dues hores generoses que va durar l'espectacle, aquell puto escupitajo va ser realment feliç.
Ah, i a més, jo que he tingut la sort de poder parlar amb ell en dues o tres ocasions, us puc dir que és encantador. (Quim, guapo, ja parlarem, però aquest darrer paràgraf ja és un altre preu).

2 comentaris:

Majorette ha dit...

La gamberrada és terapèutica.
La irreverència allarga la vida.
La ironia dóna ales.
Insultar és indispensable per la bona salut.
La mofa és un antibiòtic natural.
Riure amb un mateix controla la pressió arterial.
Fer riure als altres elimina toxines.
Improvitzar una cançó sobre una piga manté allunyats els psiquiatres.
I si afegim : qui canta els seus mals espanta...
M'atreveixo a profetitzar,xiquet, que viuràs més de cent anys.
(Y yo que lo vea)

No permetis que la música t'amanseixi la fera que portes dins.

Això ja ens toca fer-ho a nosaltres a les escoles.

Josep ha dit...

Segurament l’únic que li manca al Vila per arribar al Top Uan de les macroaudiències és substituir algunes cançons per hits de Los del Río. Quant a l’humor, també cal fer alguns retocs.. Avui dia a la nostra Pàtria s’ha d’anar cap a Escenas de matrimonio, o rollo Morancos.

I és que el referent de cap manera pot ser el Capri, sino el José Luis Moreno.

Amb tot això... Éxit assegurat!

Lo normal, vaja.

Però jo, com que sóc un capullo, vaig anar al SAT i em vaig petar de riure com la resta de la sala.

I com que he esmentat el pare putatiu del showman en qüestió, vet ací un regal per als lectors del teu bloc:

L’aparició estel•lar del Capri a Top Gun