dimecres, 27 de febrer de 2008

Esternocleidomastoideo & me


En periodes previs a eleccions i referèndums jo tinc un cuquet de la consciència que m'informa sobre l'estat de la qüestió. Tots (tots?) tenim un baròmetre interior, una mena de Pepito Grillo diminut a dins que, amb veu de Barrufet (si tu barrufes jo tambeeee), ens indica que anem pel camí correcte o no. L'Eduard Punset, que és el meu pensador de capçalera -i mai millor dit perquè aquest il.lustre senyor tot ho situa al cap-, ens diu que qualsevol pensament, per més elaborat que sigui, comença amb un determinat estat emocional. Primer, fou l'emoció. Sembla que aquestes teories es confirmen en totes les fascetes de la nostra vida, (la recerca del benestar, l'acceptament del proïsme...) i en aquesta línia se situa la tesi de Drew Western, autor d'un llibre de recent publicació: The political brain. Pels que no sigueu tan afortunats com jo i no domineu l'anglès (a més de 350 llengües més, entre elles el bantú-dialecte-ampurdanès) us diré que, segons el senyor Western, que deu ser, indiscutiblement, gran admirador de John Wayne, les "persones humanes", a l'hora de dipositar el nostre vot a l'urna (lletja paraula), ens deixem portar, en un 80%, per les emocions que la imatge dels candidats en ha suscitat al llarg de la campanya i el 20% restant pels temes pròpiament tractats en els debats i pel programa electoral de cada partit.

Ves que aquest bon home encara no faci curt. O potser jo no arribo a ser persona humana. Però a mi el meu cuquet interior no m'abandona mai. Us el presento: és el meu Esternocleidomastoideo. Jo li dic Deo, que és més curt i li dóna una connotació sobrenatural molt estimulant. El Deo, doncs, se'm manifesta plenament en tots els periodes pre-comicis. Ara el tinc d'un manifestat que fa por. Quan circulo amb el cotxe i vaig mirant a banda i banda de la carretera les banderoles amb les cares dels candidats, la bèstia comença a sortir del seu aletargament. A banda dreta el PP: el Mariano, que per aconseguir fer aquella rialla el pobre fotògraf li haurà lligat aquella immensa llengua amb una goma de pollastre com un botifarró per tal de encabir-li dins la boca, i la Nadal
(vaig conéixer un gripau blau, un gripau blau, babau). A banda esquerra, el PSOE: el Jose Luis, que per molts ullets blaus que li vulguin ressaltar jo li continuo veient cara de Mr. Bean, i la Chacon (per què li hauran tret les ulleres per a la foto i no li han dissimulat la mirada de miop?). Torno a mirar cap a la dreta: el Duran amb una enganxina del Chin-Chan a la calba (culet-culeeeet). El Deo rugeix. A l'esquerra: El Sirera (a aquest no li fa falta cap mena d'atrezzo). Els udols del Deo se senten per tota la comarca.

Arribo penosament a casa, amb l'única possibilitat de mirar al front, i m'empasso senceret el debat Solbes-Pizarro, extreient-ne la sàvia conclusió que el cuquet de la consciència el Solbes el té a l'ull dret i el Pizarro...o no té cuquet o no té consciència. El Deo ha passat de cridar a intentar estrangular-me directament. Estic a punt de l'asfíxia quan en el debat del Manuel Campo Vidal, el Rajoy solta allò de: "
miré ushté: quiero que en mi paíhs la niña que nazca tenga deresho...). El Deo i jo decidim anar al metge.

I, com a cada campanya pre-electoral, acabo amb un volant a les mans, tot esperant que el cel.lador ens cridi per fer una placa al pobre Deo, els esgarips del qual se senten per tota la sala de radiologia. I, com sempre, ens prometem mútuament que el nostre vot anirà a parar al primer canditat que ens asseguri que el personal administratiu de l'ICS (que per molta bata blanca que dugui té tanta idea de medicina com l'actor que fa de House) ens atendrà amb un mínim d'amabilitat. I, per no perdre el costum, el nostre vot quedarà desert.

Au, Deo, reiet, paciència...el dia 10 tot haurà acabat.

4 comentaris:

Marivi ha dit...

Com sempre al teu blog, has donat un altre cop a la diana. Els teus pensaments són com dards que encerten sempre o quasi sempre. Be de fet sempre, encara que, creus que el dia tot haura acabat??? o tornarà a començar???.
La política no acaba mai, es un bucle pecaminos que no acaba mai i que embrutant totes les idees, per pures i utópiques que siguin (maldita econòmia, que tot ho domina). El més trist és aquesta dicotomia de dos partits (unics), anem cap el practicisme americà, (que pràctics i pragmàtics són) quina simplicitat i despreci pel diferent. Be reina bona nit i gràcies.

Majorette ha dit...

Tranquil.la, Rous. Tot s'acabarà aviat. S'acabaran els inacabables debats televisius moderats per un moderador/a de moda. S'acabaran les bústies plenes de material combustible amb les cares eufòriques, maquillades i remasteritzades dels protas del moment. S'acabaran els xirimbolos folrats de nassos pintats, d'ulls amb ulleres de bolígraf, i llavis amb dentadures de comte Dràcula. S'acabaran els anuncis dels que desprestigien les actuacions dels altres . S'acabaran els anuncis dels altres que desprestigien les actuacions dels uns.
I és que ja ho cantava la Maria del Mar:

Què llarga que es fa sempre l'espera
Quan s'espera que vindrà el PITJOR.
Perquè els dies passen sense pressa.
I vols demà, però encara és ahir.
I es fa trist, es fa trist esperar.
( No sé com continua, però al final diu):
Engabiat com un gos rabi-ooooooós.


I també ho cantava la Joan Baez:

Tota la tristor
aviat serà foraaaaaaaa.

I l'Anna Betlem:

Sólo le pido a Dios
Que el futuro no me sea indiferenteee....

I el Lluiset:

No és això, companys, no és aixó...

Ja callo, ja callo, ja call......

Rosa Peroy ha dit...

I com cantava el Camilo (Qué es) Sesto, els vostres comentaris..


MOLAAAAAN MAAAAAAAZOOO...!


Vale, vale. Jo també callo.

Records als vostres Deos.

Marivi ha dit...

Hola Rosa, avui si que soc jo la que escric. Ja veus que l'audiencia te ho demana, has de parlar mes de política encara que no t'agradi gaire, o com tu diries,garie!!!.
Continua així guapa,