"Pos ja no t'ajunto!"

"Et boicotejaré l'equip de cricket en el tour per Anglaterra", diu Gordon Brown ( marrón) a Robert Mugabe (bastant marrón, també). Ui, quina por. És com dir: "com que no et portes bé, cinc minuts al racó de pensar!" i acte seguit comprar-li al marrón l'últim videojoc del catxes del Vin Diesel (Ajax Petroli?) destrossant els carrers de Johannesburg, posem per cas.

I és que les bones intencions dels polítics contrasten amb els interessos econòmics. Tots tenim un ull Truebil molt pràctic, que, en el moment necessari, ens ajuda a mirar cap a un altre costat. Parlant de petroli, la petrolera BP, mines de platí, jaciments de diamants...aquests són exemples de per què al món desenvolupat (que ranci aquest adjectiu!) li ha sobrevingut una lleugera tendència a l'estrabisme. I no serà que la història no ens hagi alliçonat sobre la qüestió.

Albert Sánchez Piñol, que no té res d'estràbic, abans d'escriure La pell freda ja s'havia donat a conéixer en diverses publicacions d'antropologia (ell és especialista en Àfrica). El seu assaig Pallassos i Monstres és especialment clarivident. Recordeu Amin Dada, Bokassa, Macías, Obiang? Sánchez Piñol ens repassa la tragicòmica vida de tots ells, i el que és pitjor, de les seves atrocitats. Un cito un trosset de pròleg:

"Eren pallassos, però també monstres. I en el monstre l'extravagància és inseparable de l'espant. Els seus súbdits van conèixer tot l'espectre dels horrors. Si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l'existència. Però eren reals. Per això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren i tal com són".


I vet aquí que ara s'exhibeix, amb tot el seu esplendor, un altre pallasso monstruós. Però només se'ns acut castigar-lo sense sopar, o recriminar al nonagenari Mandela per què no pren partit. Com al supermercat del meu poble. Ara que fa bo, cada matí es passeja un padrí per la zona de les caixes i es dedica a repassar, darrera d'unes ulleres de montura metàl.lica i unes cataractes considerables (té mèrit la cosa) totes les mamàs que estiguin de bon veure. L'altre dia, després de preguntar-li a la noia que anava davant meu el seu nom ("Marta", respongué ella, tement-se el pitjor) li digué: "senyora, vostè té unes popes molt grosses". Quan fou conscient de la hilaritat que provocà el seu comentari ens mirà a totes i cada una de nosaltres i digué, amb una rialleta entremaliada: "és que jo m'hi fixo molt".

Deixeu doncs Mandela tranquil, bastó en mà, vestit amb saharianes ètniques i tractant la reina d'Anglaterra de tu. Com diria Pujol, a ell ja no li toca. El més trist és que no sorgeixin Mandeles joves per tot arreu, sense bastons, ulleres ni cataractes...i que s'hi fixin molt.

MEM (M'han Encolomat una Moto)

Condueixo, en homenatge a Fernando Trueba, amb un ull a la carretera i l' altre al retrovisor interior del cotxe, controlant que el petit no s'adormi (o no farà la migdiada i ja no podré puntejar l'extracte del banc). La ràdio m'informa de les darreres notícies just en el moment que m'entra un missatge al mòbil. En l'impasse d'un semàfor compassiu el llegeixo: el col.lega que fa el torn del matí m'ha enviat un correu electrònic (Catalunya Arràdiooooo..!). Quan arribi a casa el llegiré, però abans he de passar pel Caprabo i comprar polvos per la rentadora. Aquell de darrera s'adorm. Que li donin pel sac a la roba: me'n vaig a casa i l'espavilo. L'agafo en braços i entro a casa just en el moment que sona el telèfon fixe: ma mare. Mentre hi parlo llegeixo els mails, miro si tinc comentaris al bloc. Amb l'ull Truebil vigilo el petit que, espavilat tot d'una, li estira les orelles a la pobra gossa, que em mira resignada i remena la cua. L'he de portar a vacunar. A veure demà...Ma mare m'explica no se què del podòleg i jo miro les trucades rebudes. He de calentar la sopa. Quina pudor sento. M'ajupo: "T'has fet caca?". L'ull Truebil descobreix un borrissol amb solera sota el sofà. Mentre reflexiono sobre la conveniència de deixar-lo que esdevingui un borrissol pota negra o retirar-lo, truquen a la porta. Intento interrompre a ma mare el seu soliloqui, salvar-li la vida al gos i no ensumar gaire, tot agafant en braços a la Gran Caca. Obro la porta: la cartera em porta un certificat d'hisenda...

Aquesta és una de les múltiples versions de la vida multitasca que s'ha apoderat del món occidental en els darrers anys, aparellada amb l'aparició de les noves tecnologies. Estímuls i informació visual i auditiva alhora, que arriben al cervell i passen per una mena de coll d'ampolla, retardant la velocitat de resposta en uns milisegons (d'aquí el perill de conduir i parlar pel mòbil, per exemple). La meva és una multitasca femenina, una de les més xungues (inclou els estímuls olfactius: l'overbooking del meu neo-córtex és de jutjat de guàrdia).

Per tant, la mateixa tecnologia que tant ens ajuda ens fagocita al mateix temps, ja que els canvis evolutius són molt més lents que els tecnològics. Hi ha, però, un motiu d'esperança: l'espècie humana està accelerant la capacitat d'adaptació, i tot, per haver adoptat en un moment de la història la posició bípeda. A més de tots els avantatges d'adequació al medi que això va representar, va obligar les femelles homo sapiens a tenir les caderes menys amples, estretant el canal del part. Els nadons humans són fetus encara, perquè neixen prematurament. El seu crani s'acaba de desenvolupar a l'exterior i això fa que sigui molt més plàstic per adoptar els nous estímuls tecnològics tan vertiginosos en les seves neurones.

Com us heu quedat? Això vol dir que les properes generacions tindran més capacitat de resposta a tot aquest allau informatiu que és la nostra quotidianitat. I a més, tenim els mems, unitats d'informació cultural que es transmeten horitzontalment (entre germans i amics). Probablement, la tecnologia ja forma part d'aquestes unitats en el nadó, que les rep i les incorpora.

El gran problema és que jo no sóc un nadó, ni tan sols pertanyo a la generació Google. Jo em vaig quedar en la Nocilla, i a mi, aquest mem de la tecnologia em sona a pujada de camisa. I, per la meva condició de femella-successora-de-Lucy, resulta que, a més de suportar estoicament la doble jornada, he d'anar ben depilada, lliure de cel.lulitis, sospirar pel guaperes de torn, vestir-me amb les últimes tendències, córrer desesperada al cinema a veure Sexo en Nueva York i sentir-me identificada amb les protas.

Sabeu què us dic? Que si voleu anar tirant...jo ja faré cap.

De rates i homes

"Même sur un banc d'accusé, il est toujours intéressant d'entendre parler de soi".

A. Camus (L'étranger)

Vizcarra és un caricaturista genial. Nascut a Montblanc el 1967 (bona collita!), té en el seu traç descarat una sàvia manera de treure la idiosincràsia més punyent de cadascun dels seus personatges. El rosegador que s'emparra al micròfon: ulls mesquins, sexe ambigu, rialleta d'animal abjecte, llengua enverinada, fons verd-bilis.

Si fem un esforç d'imaginació, no costa gaire veure el puny que enlaira el micro, protegint-lo del fem que s'escapa de les seves dents esgrogueïdes. La rata parla i nosaltres escoltem. Aquest cop li ha costat 36.000 euros (que potser pagarà amb l'ajut de les benintencionades "X" en la casella de les declaracions de renda). No us pregunteu quants milions serien necessaris per pagar la quantitat d'injúries que ha inflingit a tots i cadascun de nosaltres, bé per ser catalans, bé per ser d'esquerres, bé per no pensar com ell?

Aquest cop inclús els seus acòlits -menys el Paco Clavel diürn- manifesten (que no vol dir que pensin) que s'ha passat tres pobles. Tenen por que a aquest pas es quedin sense feligresos. De fet, comença a haver un moviment social de "donar-se de baixa" de l'església, que cada vegada té més predicament (amb perdó). Es declaren apóstates. Normalment són individus que han estat batejats per pura tradició, com el 90% dels catalans. I senten soroll de rates. I pensen: me les piro, vampiro. Però no hi ha remei; hi ha rates que no callen ni sota l'aigua.

Firmin, però, malgrat ser una rata de claveguera, no pot parlar. Ha crescut en un brut altell d'una llibreria, devorant llibres, primer amb les dents, després amb la seva privilegiada ment. Una rata culta, poètica, melòmana, enamoradissa, plena d'humor, sensibilitat i un punt de patetisme: la condició humana més excelsa encabida en un ridícul coset pelut i sense cordes vocals.

A la inversa de la del micròfon, un home en un cos de rata.

* Pel que fa a si em decideixo o no a abraçar l'apostasia, em passa una mica com a en Monzó: saber que pertanyo al mateix club que el Rouco i el Fedeguico m'estimula d'allò més: em posa. Segur que el vicioset del Firmin estarà d'acord amb mi.

Jo vull ser una relíquia

En l'entrada anterior hem pogut ser testimonis, gràcies a un comentari molt documentat de "Jo", del procès que sofreix una guitarra elèctrica nova de trinca, portat a terme per especialistes, per acabar presentant el mateix aspecte que tindria després d'haver passat anys en antres plens de fum de porro i vapors etílics, en mans d'autèntics Guitar Hero de vida dissoluta, i, de pas, augmentar sensiblement el seu preu de mercat. La primera observació que fa el meu celebro assecat és que, en aquest món de Peters Pans, el fer-se vell és espantós, una indecència imperdonable. Ben vist està, però, tenir un passat, un bagatge ostensible, però portat amb aquella elegància aparentment no estudiada, un charme cuidadament descuidat, un "estic estupendo/a però no ho pretenc".

Aquest "look" tan "cool" (escrivint així em foto ràbia a mi mateixa) es pot aconseguir per diversos camins. La cirurgia estètica és un d'ells, els resultats de la qual pot apropar a l'interfecte a un alt grau de relíquia. El photoshop és un altre (cal dir que no són auto-excloents: se'n pot fer ús d'un, de l'altre o dels dos alhora). Deixeu-me fer en aquesta moment un incís: la conversió en relíquia (amb perdó de la Santa Mare Església...o no), té la màniga més ampla amb els homes que amb les dones: sent demagògicament feminista, i després d'haver vist un estupendíssim Indiana Jones de seixanta-cinc anys...podeu imaginar-vos una Hale Berry sexagenària enfundada en el vestit de cuir de la Cat Woman?

L'Alaska, en la foto, va enfundada en la seva pròpia pell. La causa és noble, a mi les curses de braus em repugnen i no puc entendre com encara no les han prohibides, malgrat les SS (Sabina i Serrat) es van deixar veure per Barcelona admirant una faena de José Tomás (Juanma, Juanma, por qué nos has abandonado?). Avui a La Vanguardia un tal Albert Gimeno surt en defensa d'aquest espectacle adduint que també és cruel el procès d'engreixament dels ànecs per produir foie: és com intentar justificar l'Holocaust per l'existència de les presons de Guantànamo.

Alaska, doncs, sen's posa amb porretes per denunciar la crueltat de "la fiesta". M'ha cridat molt l'atenció la cintureta de pin-up que llueix la senyora, el pit turgent, la pell tersa i la cara d'orgasme que li provoca tenir clavades tres banderilletes a la gepa (ay, qué dolorín...). Però el que
més m'ha impactat és el títol de la il.lustració: La verdad al desnudo. I al final, la paraula "Peta", que no sé si es refereix a la Protectora d'Animals o al petardo que s'ha fumat el publicista per perpetrar aquesta obra d'art.

I és que a mi, que la gent es despulli per mostrar-nos el goig que fa em sembla molt bé, i si volen fer anar el photoshop, doncs millor, que la tecnologia està per això. Però, voleu dir que de tant ensenyar les vergonyes amb reivindicacions i calendaris la cosa ja no té l'efecte buscat? O potser m'equivoco. Jo mateixa, malgrat el meu 1,48 d'alçada i 96 quilos en canal estic pensant en penjar una photoshopada en pilota viva en el "perfil" del bloc. Ves que així no m'entrin hasta els fans del José Tomàs.

Ets un Botifarró Cordat?

1. O ets un Bon Conductor? o un Botifler Cabró? o un Borratxo Consumat? o un Batraci Capgròs? o un Bomber Cremat? o un Bus Compressionat?

O no ets res d'això però ets un BC? Llavors només hi ha dues possibilitats: o bé ets un Bicing Captor (és a dir un lladre de bicicletes municipals de Barcelona; a Lleida se n'ha trobat un passejant impunement pel Carrer Major: vergonya negra), o simplement ets un dels 33.000 integrants de la xarxa bookcrossing de l'estat espanyol.

Des del 2001 aquest moviment té cada cop més afiliats, que tenen la possibilitat d'agafar un llibre en un lloc públic, llegir-lo i alliberar-lo novament, per a que algú altre pugui tornar a gaudir de la seva lectura, amb la possibilitat de seguir el seu itinerari (a vegades trans-oceànic), per internet. Com totes les iniciatives amb cert seguiment social, té també els seus detractors, com els que creuen que els BC frivolitzen la literatura i els llibres. D'integristes n'hi ha a tot arreu. A mi aquestes mogudes no em semblen pas malament. Només hi poso una objecció, segurament derivada de la meva recent descoberta condició d'idiota: saber que un llibre ha passat per tantes mans abans d'arribar a les meves em fa venir una mica d'angúnia. Com quan agafo llibres de préstec a la biblioteca, que és molt sovint. Jo, que tinc costum d'emportar-me el llibre a tot arreu (posar-lo dins de la bossa, deixar-lo damunt de la taula, endur-me'l al llit i recolzar-lo al coixí), només de pensar que aquest llibre ha pogut ser en mans de segons qui a segons quin lloc, em fa gomitar. En el moment que el llibre es converteix en un objecte d'intercanvi, i no li busqueu a aquesta afirmació connotacions metafísiques, per al meu hipocondríac esperit ja té la mateixa categoria dels bitllets i les monedes: un exèrcit de microbis.

Alguns d'aquests llibres tenen més quilòmetres que El Correcaminos, serveixi com a exemple la gesta heroica que va perpetrar el meu amic Fernández Ramallo (sí, home, l'autor de "Nocilla dream") que se'n va anar premeditadament a Tailàndia per a alliberar un poemari en una estació aprop de Bangkok. Dos dies després el pobre noi va tenir un greu accident i va aprofitar l'estada hospitalària per a escriure el seu projecte Nocilla (des d'aleshores, ves que tots els hospitals tailandesos no incloguin en el càtering entrepans de Nocilla amb pa de motlle per berenar).

A casa meva, el llibre que més quilòmetres porta al damunt (palabrita de niño Jesús) és Ninguna guerra se parece a otra, de Jon Sistiaga, que una molt amiga meva d'Irun va fer arribar a la seva familía, la qual li va enviar per valisa a l'Afganistan, on Jon em va fer una bonica dedicatòria amb lletreta de formiga; el llibre tornà per valisa a Irun i la meva amiga me'l va donar a mi en mà. Aquest llibre, lluny d'inspirar-me repugnància, l'agafo sovint: Sistiaga no és un escriptor ni ho vol ser, explica els fets amb la senzillesa del qui els ha viscut en primera línia, jugant-se la pell per denunciar-los sense la més mínima petulància. Igualet-igualet que el seu ex-col.lega Arturo Pérez-Reverte, que ara que és acadèmic i està per damunt del bé i del mal, la idea del BC el deu fer arrojar.