diumenge, 22 de juny de 2008

MEM (M'han Encolomat una Moto)



Condueixo, en homenatge a Fernando Trueba, amb un ull a la carretera i l' altre al retrovisor interior del cotxe, controlant que el petit no s'adormi (o no farà la migdiada i ja no podré puntejar l'extracte del banc). La ràdio m'informa de les darreres notícies just en el moment que m'entra un missatge al mòbil. En l'impasse d'un semàfor compassiu el llegeixo: el col.lega que fa el torn del matí m'ha enviat un correu electrònic (Catalunya Arràdiooooo..!). Quan arribi a casa el llegiré, però abans he de passar pel Caprabo i comprar polvos per la rentadora. Aquell de darrera s'adorm. Que li donin pel sac a la roba: me'n vaig a casa i l'espavilo. L'agafo en braços i entro a casa just en el moment que sona el telèfon fixe: ma mare. Mentre hi parlo llegeixo els mails, miro si tinc comentaris al bloc. Amb l'ull Truebil vigilo el petit que, espavilat tot d'una, li estira les orelles a la pobra gossa, que em mira resignada i remena la cua. L'he de portar a vacunar. A veure demà...Ma mare m'explica no se què del podòleg i jo miro les trucades rebudes. He de calentar la sopa. Quina pudor sento. M'ajupo: "T'has fet caca?". L'ull Truebil descobreix un borrissol amb solera sota el sofà. Mentre reflexiono sobre la conveniència de deixar-lo que esdevingui un borrissol pota negra o retirar-lo, truquen a la porta. Intento interrompre a ma mare el seu soliloqui, salvar-li la vida al gos i no ensumar gaire, tot agafant en braços a la Gran Caca. Obro la porta: la cartera em porta un certificat d'hisenda...

Aquesta és una de les múltiples versions de la vida multitasca que s'ha apoderat del món occidental en els darrers anys, aparellada amb l'aparició de les noves tecnologies. Estímuls i informació visual i auditiva alhora, que arriben al cervell i passen per una mena de coll d'ampolla, retardant la velocitat de resposta en uns milisegons (d'aquí el perill de conduir i parlar pel mòbil, per exemple). La meva és una multitasca femenina, una de les més xungues (inclou els estímuls olfactius: l'overbooking del meu neo-córtex és de jutjat de guàrdia).

Per tant, la mateixa tecnologia que tant ens ajuda ens fagocita al mateix temps, ja que els canvis evolutius són molt més lents que els tecnològics. Hi ha, però, un motiu d'esperança: l'espècie humana està accelerant la capacitat d'adaptació, i tot, per haver adoptat en un moment de la història la posició bípeda. A més de tots els avantatges d'adequació al medi que això va representar, va obligar les femelles homo sapiens a tenir les caderes menys amples, estretant el canal del part. Els nadons humans són fetus encara, perquè neixen prematurament. El seu crani s'acaba de desenvolupar a l'exterior i això fa que sigui molt més plàstic per adoptar els nous estímuls tecnològics tan vertiginosos en les seves neurones.

Com us heu quedat? Això vol dir que les properes generacions tindran més capacitat de resposta a tot aquest allau informatiu que és la nostra quotidianitat. I a més, tenim els mems, unitats d'informació cultural que es transmeten horitzontalment (entre germans i amics). Probablement, la tecnologia ja forma part d'aquestes unitats en el nadó, que les rep i les incorpora.

El gran problema és que jo no sóc un nadó, ni tan sols pertanyo a la generació Google. Jo em vaig quedar en la Nocilla, i a mi, aquest mem de la tecnologia em sona a pujada de camisa. I, per la meva condició de femella-successora-de-Lucy, resulta que, a més de suportar estoicament la doble jornada, he d'anar ben depilada, lliure de cel.lulitis, sospirar pel guaperes de torn, vestir-me amb les últimes tendències, córrer desesperada al cinema a veure Sexo en Nueva York i sentir-me identificada amb les protas.

Sabeu què us dic? Que si voleu anar tirant...jo ja faré cap.


4 comentaris:

Majorette ha dit...

Una vegada més, Rous, em descobreixo davant la teva capacitat de fer-nos conectar amb l'actualitat, cada cop més allunyada, valgui la contradicció, de la vida moderna.
Això dels memes (llegiu l'article, val la pena) és una més que teoria brillantíssima sobre el comportament cultural humà i també animal, és dir, intel.ligent.
És doncs, degut als memes, que les alumnes preadolescents corren a abraçar-se cada vegada que es veuen pel passadís ( deu o dotze vegades en un matí), ploren obertament i en comunió quan el seu xicot ha passat d'elles, i ploren també quan el xicot d'una altra ha passat d'aquesta última?
És el meme dels culebrons, reality shows i similars? Ai, quin futur ens espera.
És per això dels memes que els alumnes més alts caminen com si fossin mostruosos pingüins emperadors tot separant les cames per evitar que no els caiguin els pantalons?
Suposo que no deu ser fruit de l'atzar quin meme és escollit entre l'acerbo de memes, que diu l'erudit Dawkins.
Ah, Rous, abans que se m'oblidi, què coi deia el missatge de mòbil que vas rebre quan conduïes?

Rosa Peroy ha dit...

Estimada Majorette, ara que no mos sint dingú:

L'SMS me l'enviava l'amic Eduard Punset, amb el qui mantinc una nombrosa i fluïda correspondència donat el nostre mateix nivell intel.lectual i cultural. El missatge era talment aquest:

"Rosa, noia, ets una mema".

Si ho diu l'Edu (jo li dic així), deu ser una veritat irrefutable. No creus, germana de bloc?

cavaller de blanca armadura ha dit...

Mira,molt estimada multiamiga,de veritat que han aconseguit enganyar-te.
T’explicaré el secret (que compartim tots el inútils).
Primer,es important ser un home,en cas de no ser d’aquest sexe,es força mes difícil de convèncer al personal que no ets capaç de fer rés ben fet.
Una vegada,ja has aconseguit ser un home,has de procurar que tot(tot,eh!)el que et demanin es converteixi en una gran catàstrofe de mides inprevistes.
Per no allargar-me,et posaré un exemple :
Mira maco,tu que tens temps i no fas res,(ara es quan ve el perill)Per que no vas al registre de la propietat i fas el canvi de nom d’aquella casa de ma mare?
I tan que si,ara mateix me n’hi en vaig.(no es te de notar cap vacil•lació)Naturalment,la casa ha de quedar inscrita al registre a nom de qualsevol dels desconeguts que eren a la cua.
No patiu per les conseqüències,segur que seran menys funestes que si ho agüéssiu fet bé.
A mi em va anar molt bé una vegada que em van encarregar de fer la declaració de la renda. Encara l’estic pagant,però no em sap cap greu.
Això,també val per les petites reparacions del cotxe o a casa.
Penseu en els encàrrecs de compra,us podrien descobrir.

Rosa Peroy ha dit...

Enyorat Cavaller:

Com sempre, els vostres comentaris són certament aclaratoris de l'actitud del sexe masculí. Ara entenc que quan li demano al pare dels meus fills que cogui cuixes de pollastre, mengem soles de sabata carbonitzades. La vostra preclara ment em deslliura de la ignorància.

M'heu Emocional Molt.