diumenge, 1 de juny de 2008

Ets un Botifarró Cordat?


  1. O ets un Bon Conductor? o un Botifler Cabró? o un Borratxo Consumat? o un Batraci Capgròs? o un Bomber Cremat? o un Bus Compressionat?

O no ets res d'això però ets un
BC? Llavors només hi ha dues possibilitats: o bé ets un Bicing Captor (és a dir un lladre de bicicletes municipals de Barcelona; a Lleida se n'ha trobat un passejant impunement pel Carrer Major: vergonya negra), o simplement ets un dels 33.000 integrants de la xarxa bookcrossing de l'estat espanyol.

Des del 2001 aquest moviment té cada cop més afiliats, que tenen la possibilitat d'agafar un llibre en un lloc públic, llegir-lo i alliberar-lo novament, per a que algú altre pugui tornar a gaudir de la seva lectura, amb la possibilitat de seguir el seu itinerari (a vegades trans-oceànic), per internet. Com totes les iniciatives amb cert seguiment social, té també els seus detractors, com els que creuen que els
BC frivolitzen la literatura i els llibres. D'integristes n'hi ha a tot arreu. A mi aquestes mogudes no em semblen pas malament. Només hi poso una objecció, segurament derivada de la meva recent descoberta condició d'idiota: saber que un llibre ha passat per tantes mans abans d'arribar a les meves em fa venir una mica d'angúnia. Com quan agafo llibres de préstec a la biblioteca, que és molt sovint. Jo, que tinc costum d'emportar-me el llibre a tot arreu (posar-lo dins de la bossa, deixar-lo damunt de la taula, endur-me'l al llit i recolzar-lo al coixí), només de pensar que aquest llibre ha pogut ser en mans de segons qui a segons quin lloc, em fa gomitar. En el moment que el llibre es converteix en un objecte d'intercanvi, i no li busqueu a aquesta afirmació connotacions metafísiques, per al meu hipocondríac esperit ja té la mateixa categoria dels bitllets i les monedes: un exèrcit de microbis.

Alguns d'aquests llibres tenen més quilòmetres que El Correcaminos, serveixi com a exemple la gesta heroica que va perpetrar el meu amic Fernández Ramallo (sí, home, l'autor de "Nocilla dream") que se'n va anar premeditadament a Tailàndia per a alliberar un poemari en una estació aprop de Bangkok. Dos dies després el pobre noi va tenir un greu accident i va aprofitar l'estada hospitalària per a escriure el seu projecte Nocilla (des d'aleshores, ves que tots els hospitals tailandesos no incloguin en el càtering entrepans de Nocilla amb pa de motlle per berenar).

A casa meva, el llibre que més quilòmetres porta al damunt (
palabrita de niño Jesús) és Ninguna guerra se parece a otra, de Jon Sistiaga, que una molt amiga meva d'Irun va fer arribar a la seva familía, la qual li va enviar per valisa a l'Afganistan, on Jon em va fer una bonica dedicatòria amb lletreta de formiga; el llibre tornà per valisa a Irun i la meva amiga me'l va donar a mi en mà. Aquest llibre, lluny d'inspirar-me repugnància, l'agafo sovint: Sistiaga no és un escriptor ni ho vol ser, explica els fets amb la senzillesa del qui els ha viscut en primera línia, jugant-se la pell per denunciar-los sense la més mínima petulància. Igualet-igualet que el seu ex-col.lega Arturo Pérez-Reverte, que ara que és acadèmic i està per damunt del bé i del mal, la idea del BC el deu fer arrojar.

8 comentaris:

Jo ha dit...

Quina mala bava! Comences temptant-nos a trobar significat a les sigles BC, i acabes esmentant el Pérez Reverte.

Suposo que ens temptes a que seguim el joc amb el que ens suggereix aquest, per dir-ho així, escriptor.

Jo ja tinc una proposta, recolzada en els dos o tres articles d'aquest bon home que he tingut ocasió de trobar darrerament:

BC: Bon Capullo!

Per cert, et felicito per ser la propietària del llibre del Sistiaga, tant pel llibre en sí com per la seva peripècia viatgera. Si un dia fas com el Carvalho i et dediques a cremar llibres a la llar de foc, aquest mereix d'esser indultat.

Rosa Peroy ha dit...

Benvolgut (i enyorat) Jo:

La teva definició del BC de marres és exactíssima. Quan senti l'esperit de Carvalho dins de mi, abans i tot que els de Coelho, agafaré els del Bon Capullo, perquè són Bàsicament, Cremables.

Ja noto que se'm desperta el personatge de Montalban. Vaig a buscar los mistos...aquells grossos que faig servir per fumar-me los caliquenyos...

Jordi ha dit...

Quin prepotent insuportable està fet el sr. Bon Capullo, personatge indecent que em supera; aquella mirada afilada, com escrutant un horitzó supermístic i com dient-te, “ara no em molestis, miserable, que estic pensant” o aquell parlar greu de sobrat a més no poder que mentre parla i et mira sembla que et digui (en la intimitat segur que t’ho diu de veritat) “tu ruc, escolta’m , que sóc el camí i la veritat” -com nostre senyor, vaja-. Aquell home llufa que va sempre donant lliçons morals, remetent, una vegada i una altra als nobles escrits d’Homer (el grec, és clar, que el Simpson li deu semblar un horror del populatxo indigne de la seva elevadíssima condició), aquell home que més que caminar deu levitar de tan amunt que es pensa que està per sobre dels demés i que quan pot explica que ell només es pot sentir feliç i autèntic quan està sol enmig del mediterrani amb la seva barca, en el mateix àmbit en el qual Ulisses va dur a terme les seves intrèpides aventures. Aquell home que diu que ja només és home quan navega i el vent de tots els avantpassats li acarona la cara. Aquell home de bofetada –que diu mon pare- que diu aquestes coses i horterades i xuleries encara pitjors; aquestes coses que, com tu dius, Rosa, et fan gomitar. Aquell home que es deu pensar que els humans, a única condició seva –per descomptat-, som una colla d’ineptes i dèbils mentals que necessitem de la seva visió superlativa de les coses per entendre alguna cosa d’aquest món confús i del qual només ell en pot entendre mínimament el mecanisme de funcionament amb l’experiència i el profund coneixement que li han donat les múltiples guerres que ha viscut com a corresponsal. Realment és un Bon Capullo...I és que Rosa, cony, n’has anat a tocar un...Ets una provocadora i em fas començar la setmana amb el pols accelerat!!

Rosa Peroy ha dit...

Jordi, xiquet, qui "retrato" més ajustat que li has fet!

Quina ràpbia que porto...me'n a la seva "Cartagena cuna de sivilisasiones" dels collons i li trenco les cames. Per exemple.

Jordi ha dit...

Para, para que a aquest pas acabarem fundant el "Komando Capitan Ala...mierda" i ja em veig muntant-ne una de massa grossa.

Jo ha dit...

Ja em disculparàs la meva nova intervenció... És que la possessió de llibres de segona mà, que a tu et fa venir tota mena d’angúnies i de prevencions sanitàries, té una solució que ja s’ha experimentat en d’altres camps.

Per exemple a casa meva hi ha hagut, aquests darrers anys, una invasió de guitarres elèctriques, la majoria d’elles procedents del sofert mercat d’ocasió.

Per a molts guitarristes, una guitarra de segona mà té un valor afegit. Un instrument amb marques evidents d’ús i maltracte (ratllades, cops, pintura desgastada o escrostada, hardware amb principis d’òxid...) suggereix un passat de sex $ drugs & rock & roll way of life. Qui devien ser els anteriors usuaris? Quantes actuacions portaven a les esquenes? En quin fastigós motel devien morir de sobredosi o alcoolisme?

Un instrument així per força concentra un poder energètic i espiritual que no el té ni la central d’Ascó. La seva possessió investeix al propietari amb l’autèntic esperit del rock, i li atorga inspiració i poders hipnòtics sobre el públic. Una persona que fins aquell moment només era capaç d’interpretar La Gallina Turureta, i encara amb prou feines, es converteix en un Guitar Hero i és capaç d’omplir estadis.

Però ha de assumir, com molt bé apuntes, un risc sanitari evident. Quins tipus de virus i bactèries – mortals en el millor dels casos- deuen viure en la ronya acumulada, disposats a precipitar-se a la menor oportunitat en el torrent sanguini del músic? Ja ens va avisar el malaurat Gato Pérez, i va predicar amb l'exemple, que el cantant i els músics es juguen la vida.

Però heus aquí que la indústria ha convertit en oportunitat comercial aquesta circumstància dissortada: Aquesta és la grandesa del capitalisme!

I és així com primeres marques com Fender comercialitzen (i a quins preus!) guitarres completament noves però que han estat “relicades”, això és, maltractades durament però amb procediments científics, de manera que arribin a mans de l’usuari ja historiades i fetes un cristo però, això sí, noves de trinca, de manera que el risc sanitari sigui zero.

Com aquesta, a un preu d’uns 5000 dòlars.

Vegeu el procediment, per si ho voleu provar, per exemple, amb el vostre cotxe.

No es podria fer els mateix amb els llibres?

I amb el BC?

Majorette ha dit...

Bé, nois, com que el subjecte BC ja ha estat suficientment i justament ultratjat, només em deixeu un racó per a exposar la meua admiració a la nostra Rous, que és un pou de coneixements.D'aquells que és impossible de trobar en els llibres, ni en els documentals, ni a TV3, ni al diccionari de la Real Academia ni en el fondo del mar matarile rile rile.
Té la capacitat de fer de l'anècdota que apareix en un racó d'una pàgina de diari una reflexió sociològica que ja la voldria el meu admirat Cardús. D'on treu el temps per poder llegir llibres que jo no n'havia ni sentit parlar és algo que mai podré esbrinar (en tinc una bona llista per llegir-me'ls aquest estiu).
I ara, per si fos poc, em sorprén descobrint-me un món paral.lel, un mon petit i meravellós, un món de guixos de colors... el bookcrossing. Estic preparant alguns llibres per deixar-los a l'abast de les ànimes tendres que encara creuen en la bondat de l'ésser humà. Heus ací:
a) Poemas satíricos de Quevedo
b)Las cenizas de Àngela
c)Diccionario de uso del español actual
Quin agafaríeu primer? Prometo sotmetre'ls a una desinfecció i desinsecció exhaustives, una pulverització d'Eau de Rochas i els posaré una dosi de vacuna antiràbica enganxada amb selo, perquè us la poseu vosaltres, clar.
Ets genial, Rous, mereixeries ser la meua germana.

Rosa Peroy ha dit...

Ai...ara m'hai mocionat...snif...

I si fem circular el Kamasutra?
Jo no me l'he llegit...a mi enganxeu-m'hi amb selo un Manual de los Primeros Auxilios en Traumatología,que jo ja tinc una edat.

Ves que no mos haguem de fer una prova d'ADN, estimada Majorette.