dimarts, 15 de juliol del 2008

La baldufa i les seves circumstàncies


Llegeixo amb especial interès les cròniques de Pilar Rahola des de Nova York (qui pugués!). Copsa des d'una escena quotidiana d'unes fashion victims passejant per la Cinquena Avinguda, fins la trajectòria de la campanya electoral de Barack Obama. Aquesta darrera es titula "El pensamiento pendular de Obama" i la Pilar (no puc treure'm del cap l'actor Cesc Casanovas imitant-la al "Polònia") es fa ressò dels continus canvis de criteri que el polític ha anat palesant des de l'inici de la seva candidatura. Diu Rahola que una periodista de Vanity Fair va qualificar Obama de empty box, que es podria traduir com una "bonica caixa de nadal plena de no-res" i enumera alguns temes claus en els quals Obama ha anat canviant de parer segons les circumstàncies electorals. En un moment del lúcid article, la periodista escriu: "además se ha mostrado favorable a la pena de muerte y su posición respecto a Irán dando un giro de 360º".


Donar voltes al voltant d'un mateix, a condició que el moviment no es faci molt ràpidament (i sobrevingui el mareig), és la manera més sàvia d'estar en concordància amb les lleis que regeixen l'univers. Des de les micropartícules fins els planetes i sistemes solars, tot sembla rotar (amb perdó) sobre el seu propi eix i al voltant dels altres, articulant un aparell format per peces el moviment de les quals es retroalimenten infinitament, formant un ens perfecte, que dirien els clàssics.


Jo no pertanyo a la generació que jugava amb baldufes, però tinc (5!) germans més grans que jo que em feien mestres demostracions de l'art de llençar-la lluny i fort. I jo, que en aquella època també era una baldufa (o així em deien) observava embadalida el seu perfecte gir, el seu trajecte gràcil i imprevisible pel terra del menjador, i esperava, no sense ansietat, el moment una mica frustrant en el qual la peça acolorida de fusta, cansada de ser objecte de la meva mirada obsessiva anava aminorant els girs, perdent la verticalitat i la decisió inicials i finalment, cloent una lenta agonia, jeia derrotada per les circumstàncies.


Sou lliures de buscar el paralel.lisme de la baldufa en la trajectòria de molts polítics, jo només apunto que això de donar tombs contínuament forma part de l'essència humana, que, com cantava en temps de la meva adolescència Franco Battiato, cerca un "punt de gravetat permanent". O vés que Obama no s'inspiri en els clàssics monistes fent un mad mix amb Battiato i, més que buscar un punt de gravetat, busqui un punt electoral per arribar a la presidència i allí continuar girant, girant, i entrar a formar part de la inacabable espiral que formen els annals (amb dues n) de la Història (amb h majúscula).

I així en lloc de tenir un candidat pendular, tenir, vés per on, un candidat baldufer, que és com han de ser els polítics comme il faut, ecològicament integrats en el sistema. Però a mi no em foteu gaire cas. Jo encara estic buscant el meu punt gravitatori, encara que el fet de no trobar-lo...me la pendula bastant. Paraula de baldufa.






3 comentaris:

Jo ha dit...

I és que la vida consisteix precisament, Rosa, tal i com la saviesa popular ja ens havia avisat, en rodar el món i tornar al Born.

Es tracta, doncs, de fer giragonses i tornar exactament al mateix lloc on estaves: això és el que significa un gir de 360 graus.

Per tant no es veu molt clar on va a parar aquest article de la Rahola. En principi, sembla que ens diu que l’Obama canvia les seves opinions de forma espectacular, i que es col•loca a l’extrem d’on estava... Però si fos així ens diria que fa un gir de tan sols 180 graus, i no de 360!

Com suposem que tant la Rahola com la periodista de Vanity Fair tenen els coneixements de geometría mínims, el que se’ns diu de forma retorçada és que, en realitat, l’Obama és un immobilista: una persona de conviccions fermes a les que hi torna sempre, tot i que de forma fugaç pugui semblar que les varía.

Si ara està a favor de la pena de mort, per exemple, és perque en realitat sempre havia trobat una idea esplèndida això de fregir individus a base de volts. Si suggereix que no seria mala idea llençar uns quants bombardejos preventius sobre Iran (suposem que això és el que vol dir quan parla de diplomacia agressiva) és que de petit, quan jugava a soldadets a les paradisíaques platges del seu Hawaii natal, no jugava com els altres nens a americans contra nipons: ell, sorrudament, ja imaginava el bombardeig de Teheran en lloc del de Pearl Harbour.

Un home de pedra picada, vaja.

Per aquestes contrades tenim d’altres individus amb les mateixes característiques. Què no direm del Zapatero!.

Fugaçment podia semblar, per exemple, que recolzaria l’Estatut, o que disminuiria el dèficit fiscal que patim. Però en la realitat es va acabar aprovant un estatutet que ni tan sols pensa complir, o ens va munyir fiscalment encara amb molta més eficiència que els governs de l’Aznar.

Pensem per això que és un home de poques conviccions? Ben al contrari, molts ja suposàvem que les té ben fermes: de bon principi, sempre havia sabut que ens donaria pel sac : els seus girs són, també, de 360 graus.

Rosa Peroy ha dit...

CARLITOS

HOLA MAMMA!
LA REDACCIÓ DE LA BALDUFA "MA"
AGRADAT MOLT.
"LO" QUE NO ENTENC ES LO DE "JO
EN TINC 5!" QUE PASSE QUE TENS
5 ANYS I NO TE "NAS" ENTERAT!?
EL MEU COEFICIENT INTELECTUAL ES TAN
BAIX QUE NO EM DEIXE CONTINUAR.
¡ADEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEU!
MEN VAI AL CATRE

Rosa Peroy ha dit...

CARLITOS (O CARLES PETIT):

Vai a buscar un drap per torcar-me la baba.