divendres, 26 de desembre del 2008

Me (d)bebo a mi público

"Mi corazón
es un músculo sano
pero necesita acción."
Ariel Rot

M'ho vaig prometre a mi mateixa: "Rosa, que canses. Que els quatre benintencionats que et llegeixen no es mereixen aquest càstig. Que et pot llegir algun menor. Que el tema està gastat. Que quina culpa tenen que siguis una amargada..." Però aquí em teniu, amb l'escopeta carregada de bilis i una rialleta sardònica als llavis. Sou a temps de prémer "salir". Quedeu avisats.

Quaranta-set minuts de rellotge per fer-me una ecografia de cor. Us en han fet mai cap? Us col.loquen en una llitereta pensada per acollir elfs escarransits (ai, ja m'ha caigut el primer pet!), que per a mi no es problema, donada la meva baixa talla; us despullen de cintura cap amunt, que tampoc m'és obstacle, donada la meva baixa talla moral i us unten d'una espècie de gel llefiscós que sembla comprat en un sex-shop de barriada. El metge -seixanta anys, mirada circumspecta, barba blanca a
lo Pare Noel (el segon pet!)- va passant una mena de lector de codi de barres per tot el meu tòrax i mira atentament una pantalla d'ordinador que jo no puc veure. En una habitació a les fosques i en silenci, només sento els batecs en estéreo del meu cor. Hi ha moments que el barbut apreta sota les costelles, em diu que no respiri, que em giri de costat. Jo no puc evitar la cantarella interior (no us passa que en moments de tensió us ve una melodia a contracor, mai millor dit?): "sho estaba esperando que cantes mi cansión". El metge em diu que faci força "como si quisieras ir de vientre". Bonic eufemisme. Em visualitzo a mi mateixa com a caganer nadalenc (m'ha caigut el tercer!) i m'hi esforço. "Ya hemos acabado", conclou el galè. Encara sort, perquè jo estava a punt de començar.

Una vegada asseguts a la taula de la consulta, escolto el diagnòstic: -
Todas las pruebas son normales. No se observa ninguna cardiopatía. Las taquicardias responden a un típico cuadro de ansiedad-. Em mira als ulls. Li aguanto la mirada mentre li imagino un barret vermell al cap. M'escriu en una recepta "unas dosis muy suaves de lorazepam, ho ho hooo!" (quatre! quatre!) i em recomana vida contemplativa "dame pas y dame guerra y un dulse colocón".

Al sortir de la consulta, comença la meva vida contemplativa: truco a casa i em diuen que el petit té febre encara. Si m'afanyo encara el podré portar al pediatre i entrar a treballar sense retard. Em planto al CAP en mitja hora. La sala abarrotada de prole malalta, pares esgotats i estossegades inacabables. El nen, en contacte amb els dos graus sota zero de boira gebradora ha reviscolat "
hase calor, hase calor". Una pediatra que fa la cara de necessitar més el lorazepam que jo m'etziba: -Un refredat molt fort amb complicació d'otitis dreta. Posa-li un humidificador a l'habitació. "Fum, fum, fum" -penso jo (cinco! Por el dallonses te la...!).

Novament enmig de la boira, directes a la farmàcia "
esha tiene la reseta para estar mucho mejor". Pel camí, compro La Vanguardia. Un farmàceutic jove "sin truco, sin prisa, me entrega su sonrisa" em posa les pòcimes a dins una bossa: el lorazepam, l'antibiòtic pediàtric, les gotes per l'oïde...

Un cop a casa, l'intento posar al nen les gotetes dins de l'orella, que es resisteix. Observo que en la Contra
de la Vanguardia hi ha una entrevista al Pare Noel on ens explica (ell!) que és originari del mont Korvatunturi (Mont de l'Orella). Això és un senyal, un càstig per riure'm de la màgia del Nadal. Aconsegueixo que les gotes penetrin en el korvatunturi del meu fill.

Després, pel celebrar-ho, em prenc un lorazepam acompanyat amb una copeta de Cabernet Sauvignon "
que abras esa botesha y brindemos por esha y hagamos el amor en el balcón". Estic sota els seus efectes. Bon Nadal a tots (i...sis, el número diabòlic).



14 comentaris:

Jo ha dit...

(per fí, Rosa, tornes a perpetrar. Els pobres lectors ja teníem un atac d’ansietat i estàvem a punt d’anar al cardiòleg).

Ves per on, jo també he passat per una ressonància Doppler com tu. En el meu cas va ser arran d’una revisió mèdica rutinària a la feina: el metge m’auscultava i em mirava amb cara de preocupació.

- I vostè... no es cansa molt, darrerament?

- Doncs jo crec que no, però potser sí –vaig contestar amb ganes d’agradar.

- Miri, vagi ràpidament a un cardiòleg. I mentrestant no faci cap mena d’esforç físic – em va dir amb gest funest i cara de contricció.

Al cap d’una setmana vaig anar a veure un típic cardiòleg de gest reposat, cabell blanc, d’aquells que més que un diagnòstic et donen un veredicte.

Em va auscultar pel dret i pel revés mentre jo em mantenia en un silenci funebre.

En finalitzar, em va posar la ma damunt de l’espatlla i em va tranquilitzar amb un mig somriure:

- Animi’s que no hi ha de què preocupar-se: ¡hi ha gent que encara viu uns quants anys després d’una operació a cor obert!.

- .... (la meva intervenció fou un silenci absolut: i és que ni tan sols respirava, per començar-m'hi a acostumar).

El doctor va acabar la seva intervenció amb unes paraules aclaridores:

- Miri, el primer que hem d’aprendre és a conviure amb la malaltia. Qui no té un nap té una col. Per tant tranquil, que no passa res. Es tracta d’adaptar-se. La felicitat s’obté rebaixant expectatives: vet aquí el sentit de la vida! La qüestió és anar tirant, no li sembla?

Dit això, em fa donar un volant per anar a fer un Doppler, i em va acomiadar afablement:

- Alegri aquesta cara, home, que no n’hi ha per a tant: la vida és una merdeta, ja ho diuen els Monty Phyton.

Va subratllar tan encertada referència amb una riallada, que va acompanyar d’un cop de colze al meu estòmac i una guerxina, i abans que pogués reaccionar em va fotre una empenta i em va tancar la porta als morros.

I així va ser com em vaig trobar en la mateixa situació que tu quinze dies després.

Renuncio a contar la resta, i és que no puc superar, per motius obvis la teva triunfal entrada a pit(s) descobert(s) (... un moment ... ara m’estic concentrant a visualitzar-la).

Rosa Peroy ha dit...

Estimat (i rapidíssim Jo):

Com tu molt bé dius, amb aquesta sapiència teva d'horta, malgrat ser més de secà que una auliva, qui no té un nap té una col, i qui no té un all, té una ceba. I que cadascú aguanti la seva ceba. I que cada perro se lama su cipote, i no hi ha més cera que la que crema. Y no por mucho tempranar amanece más madruga.

I com que tu ets molt culte i dius Doppler i jo ecografia, fem cas als nostres admirats Monty Phyton i:

ALWAYS LOOK ON THE BRIGHT SIDE OF LIFE

Unknown ha dit...

Massa enveja em fa aquest doctor examinador del cor partit de les meves taquicàrdiques amigues.
El mateix examen,fet per algun instal•lador electricista,de ben segur hauria arribat a conclusions diferents que ara no m’atreveixo a descriure. Per el tema del públic bàsicament.
Pensem que el pobre doctor Pare Nadal,també te viva la il•lusió de que algun dels seus pacients-es tinguin cara i ulls i si aquest-a només te els símptomes de un cor enamorat,doncs mira, millor.
El que potser no podia preveure, es que ja et medicaves amb el Sauvignon.
Probablement,si no comences la Sauvignyon- medicació massa aviat al mati, et farà més profit que el mateix Lorazepan, i en dosis contingudes,també et permetria apuntar millor al Korvatunturi de la pobre criatureta que confia encara una mica en tu i que ja en te prou amb el mal d’orella.
Si notes que et poses les gotetes a les cames o al sofà,es que la criatureta ha fugit i tu de resultes de la medicació, no has sigut capaç d’evitar-ho a temps.
Que només esteu enamorats collóns!!!!!!!!!!!
Ostres,veig que això s’encomana. Tots esteu malalts.
Rosa,que no ens hi arribem,dona..No provoquis.

Rosa Peroy ha dit...

Ves que no tinguis raó, Barto i sigui tot un enamorament mal curaT.

Ara m'ha vingut al cap (estic realment fatal), allò de:

Y YO CAÍ,
ENAMORADO DE LA MODA JUVENIL,
DE LOS CHICOS, DE LAS CHICAS,
DE LOS MANIQUÍS,
ENAMORADO DE TÍÍÍÍÍ..!

Ja ho sé...els meus gustos musicals són més que dubtosos. No recordeu aquesta bonica cançó? És clar que no, sou tan maleïdament joves...

Em sembla, estimat Barto, que et faré cas. Li donaré el lorazepam a la pobra pediatra estressada i jo em passo directament al Sauvignon 500 Forte.

A la teva salut.

Majorette ha dit...

És que hi hauria d'haver consultoris per a pacients intractables, és dir, aquells que no puguin seguir un tractament que seria normal per a qualsevol.
Començo una llista de tractaments alternatius per a pacients intractables:
-Doncs vosté hauria d'atracar un banc i viure tranquil.lament i sense preocupacions monetàries durant la resta de la seva existència . (Aquest és el tractament alternatiu per a l'autònom taquicàrdic)
-Li recomano que fuetegi i insulti en veu alta tothom que s'atreveixi a interrompre'l quan expliqui. (Tractament alternatiu per al professor depressiu)
-Jo de vostè deixaria caure el pes escales avall cada vegada que algú s'atrevís a demanar-li que li pugi el gas al sisè pis. (Tractament alternatiu per repartidor de butà amb lumbàlgia)
-El millor que pot fer és lligar de peus i mans els seus fills de puta, deixar-los amb el seu pare i anar-se`n a fer un quiqui amb el seu nòvio d'abans( Tractament ideal per a mares estressades fora de polleguera)
-Jo de vostè assessinaria...

L'únic inconvenient seria l'esfondrament de la indústria farmacèutica, que veuria caure de forma alarmant les vendes de Prozac, Lorazepan, Turbulín, Cagatil, Cerebron i altres.
Ja sé que hi ha metges que recomanen vacances i uns dies de platja, però això no val.

Perdona'm la caca de comment, Rous, però és Nadal, no m'ha tocat la loteria, prou que plou pel poc que plou i jo tampoc m'aguanto els pets. Quin tractament em recomanes?

Rosa Peroy ha dit...

A mi el Sauvignon 500 Forte m'està anant força bé, estimada Majorette, l'unic popoblema és que en lloc de l'aurella li fico a l'enano les gotes pel forat del cul. Però sembla que li agradi, el molt viciós.

Ahir va nevar a LLeida. Quina merda tot, cony.

Sioux ha dit...

Rosa, ets tota una sorpresa.
Que bé que tornis per Nadal, soc un fervent lector del teu blog, i ja em preguntava per més aventures, més visions d´aquest mon sonat, sonat, sonat.

Continúa així!!!

Rosa Peroy ha dit...

Sioux!

Tu sí que ets uns sorpresa...gràcies per seguir aquesta immensa anada de pinsa. Quan descobreixo un lector nou (i em recupero de la incredul.litat que algú tingui la paciència de llegir-me), encara m'ho agafo amb més ganes...

Sobretot, no em deixissis de participar!

"DE VEZ EN CUANDO LA VIDA
TE BESA EN LA BOCA
Y A COLORES SE DESPLIEGA
COMO UN ATLAAAAAS"

Gràcies...

Diari Mínim ha dit...

Hola Rosa, veig que les festes de Nadal no se t’acaben de posar massa bé. Jo de moment les aguanto dignament (els àpats no massa, però. Fa cinc dies que tinc un ardor d’estómac talment com si a la panxa hi cremessin les calderes del Pere Botero-). A mi, les llumetes multicolors, els inacabables àpats familiars, la compra dels regals i els serveis de pediatria del CAP amb tres hores de cua encara no m’han fet tenir arrítmies (sort en tinc d’anar tot el dia amorrat a ampolles de cava que amago pels racons) però em temo que, al pas que anem, m’hauràs de passar, d’estranquis, una mica d’aquest lorazepam que jo, en lloc de fotre-li a petites dosis, ja veig que li hauré de fotre a l’ample - lorazepim, pam,pum- i aquí pau i allí glòria. En fi, salut i bona entrada d’any!!

Rosa Peroy ha dit...

Enyorat Jordi:

Veig que tu suportes amb mes estoïcitat que jo el tema nadalenc. T'aconsello que si pots anar passant amorrant-te al Segura Viudas, millor, però com et posin -com a mi- un Pare Noel penjat a la casa del costat de metre setanta, t'hauré de fer de camell amb total seguretat. Jo crec que deu ser l'avi, traspassat fa anys, que tenen congelat a l'arcón de casa, i cada nadal el treuen com atrezzo.

Jo, depèn del col.locon que porto, hasta em penso que em fa l'ullet, lo bandido!

Bona entrada d'any, Jordi, i molta salut per a tu i els teus.

cavaller de blanca armadura ha dit...

Hola,ha sobreviscut algú? Estic sol al mon?
Que hi ha algú?
Lorazepanistes units,mai més estarem deprimits!
Cony de boira baixa......................

Rosa Peroy ha dit...

Ai, Cavaller...

és que el lorazepam no és suficient per a les meves taquicàrdies.

Com diu el Sabina:

"ese hacerse mayor sin delicadeza"

però prometo recompondre'm aviat i tornar a les andades.

Paraula de cavaller(a)!

Anònim ha dit...

bop i vco d, [URL=http://www.evansporn.com]evansporn[/URL]. kiz u, mgt ydjoqk|rlt mamofgx e ca id.

Anònim ha dit...

[url=http://onlinecasinose25.com ]casino online [/url]"You are a brave man, Herr." There was admiration in the girl's eyes. http://sverigeonlinecasino.net/ online casino sverige online casino effective for the purpose. The best way is to own yourself unfair at the