dissabte, 28 de febrer de 2009

LoPaunomtrau



Quina alegria quan la Purificació (la que porta tot allò de l'Associació Femenina) em va dir que mos ho organitzéssem pal dissabte. Què en feia de dies que ho esperava. Sort que m'ho va dir amb temps, la Puri, perquè al Pauet l'he d'anar mentalitzant, que de gràcia no li'n fa gens ni mica. A més vai estar a l'aguait per quan vingués la Marteta (la cartera, que és molt bona noia però com no s'agarro uns quants quilos aquesta no troba nòpbio, t'ho dic jo), i portés la propaganda. És que jo al Pauet no li hai dit res dels secsibois. Com se m'entero no em deixa sortir de casa...i amb la il.lusió que tinc...

La Pilarin, la Marta i jo ("las tres sudamericanas" mos fem dir...si mos ho sabem passar bé, naltres!) ja hem trucat per reservar. Barat, no és, no. Però és una vegada l'any, conxo! I mira que a la Femenina se n'organitzen moltes de coses, que si t'apuntes a tot és un no parar: que si curs de pintar amb aquarel.les, que si de decoració fensuí, que si una xerrada de la "menopausa" (jo lo retiro ja l'hai passat fa dies, i gràcies a Déu em trobo la mar de bé; a la Marta, que se'n va cap als cinquanta-cinc encara li fa lo tonto i quan li agarren les calors se mos ha d'assentar sigo on sigo i esperar que se li passo a cop de vano).

Què us estava dient...que me'n vai d'una cosa a l'altra...ai sí! Que durant l'any estem molt entretingudes. I no només fem coses al Local. Aquest any hem anat a Roma, que només per veure la bendisió urbietorbi del Papa ja va valer la pena les catorze hores d'autocar d'anada i catorze més de tornada. I fem el mondongo(*). I organitzem desfiles de moda, que aquet any vai sortir per la botiga de talles grans i no és par res però jo encara fai molt goig. Ja li vai dir al Pauet que vingués a veure'm però es va estimar més quedar-se amb lo carajillo i la botifarra. Amb ells què els hi expliques. Los homes d'anquesta edat són així.

La Montserrat, que se mos va quedar par vestir sants, però és la més animada de totes, va veure la propaganda a la porta de la botiga de calces aquella tan moderneta de l'entrada del popble. Allí hi anem quan volem comprar fils pal punt de creu. I encara sort, que sino par quatre fils hauríem de baixar a Lleida. La Montserrat és una artista. Ara li està fent un joc de llençols a la neboda que se li casa. Ho hauríeu de veure. L'altre dia la vai acompanyar a comprar un fil de color mostassa per fer el ribet del raïm que està brodant (jo em penso que aquets llençols semblaran més aviat unes astovalles, però no vai gosar a dir-li res, que la Montserrat té mal pronto). La noia de les calces es va estar ben bé un quart d'hora per trobar-li el color que li casés a la Montse (què més voldria ella: casar-se...ai). La noieta aquella és agradapble. Dic noieta però ja està granadeta, però com que és primeta i va molt moderneta a simple vista enganya, però quan la veus d'aprop anda que no se li noten les arrugues..! (per cert, pal popble es diu que no li va gaire bé la venta...m'assembla que pixava de molt alt amb tanta modernor, aquesta!).

Pos lo que us deia. Que ja m'estic preparant pal dissabte. I si al Pau no li fa gràcia que s'hi posi fulles de llaurer. L'altre dia li vai dir que em portés al cini a veure aquella pinícula que surten los mateixos artistes del Titanic, que tracta d'un matrimoni que està passant per una crissis (oi, lo Titanic...lo menos l'hai vista sis vegades...i sempre acabo amb unes ploreres..!). Pues no hi va haver manera: "a mi no em marejos", em va dir.

Pues apa. Ja m'he comprat uns tejanos (que jo sóc molt avançada) i una brusa picanteta a la botiga de l'Asensión. Lo divendres ja m'hai agarrat hora a la Fina, la perruquera, par que em tenyisso i em dixo pentinada. I lo mateix dissabte, quan vingo del tros, al Pauet lo faré feliç amb caragols a la llauna per dinar i costelletes. I abans de la migdiada li hauré de fer un apanyo, que si no ho troben a casa ho busquen a fora. I em dirà, abans de marxar, com cada any: "Pos si tu no ets una dona treballadora", com si per la feina de casa, i tenir-lo content amb ell, no em meresqués un jornal.

I a disfrutar.

L'únic que em fa una mica d'angúnia és lo dibuix que han posat a la propaganda. Que pot donar pistes (que jo vec Lo cor de la Ciutat i sé que les malifetes sempre es paguen) del que li va passar al pobre secsiboi de l'any passat. Que ho vam haver de fer per a que no ens denunciés als Mossos. Si aneu al Turó de la Carena, la terra encara es veu remoguda.

(*) Matança del Porc.

5 comentaris:

la kose ha dit...

I no sabeu bé com n’és de famosa la festa en qüestió. L’altre dia unes conegudes de la capital me van dir d’anar-hi. Què hi han de fotre elles a la nostra festa? Com si no tinguessin puestos on anar! Es deuen pensar que com som de poble podem venir a riure’s de naltros! El que passa és que van mancades de tot!
Els vaig dir que no vinguessin, que no valia la pena, que tot plegat era molt pueblerino (com que són tan fines).

Aquest any no podré vindre. L’Antònio no vol que vinga perquè un del secsibois és el nòvio de la nena. El pobre s’ha quedat sense feina, amb això de la crisis, i au, els caps de setmana fa estriptis ( però no es despulla del tot, que m’ho ha dit) i altres feinetes, com diu la nena. Ella l’acompanya sempre, que no vol deixar-lo ni a sol ni a sombra. És que la nena l’estima molt i ell està molt bon veure i ja se sap que de lagartes n’hi ha a tot arreu.
Ella també treballa a les nits, de vegades amb ell i altres sola. (Amb tants gastos que tenen, ja se sap! Que la casa que s’han comprat els ha costat un potosí i els bancs els collen cada dia més. Pobre jovent!) No sé quines feines fa però va nar a la botiga pistatxo del poble i va comprar roba bonica perquè em va dir que havia d’anar molt arreglada. Ja hi pot ben bé anar, d’arreglada, que la meva visa es va quedar tremolant. Em va dir: “ Ves a pagar que m’he comprat roba” i au a pagar, que per la nena el que calgui. De totes maneres no sé pas quines coses es devia comprar per anar arreglada perquè allí només vaig veure calces, mitges, lligacames i camisons (desabillés, en diuen). Potser es va quedar algun pijameta, que són molt monos i semblen trajos per sortir de nit. És que la nena se sap vestir molt bé i còmoda, que sempre ha set grasseta i les coses atxurades no li queden bé. Últimament s’està aprimant i em fa patir! Ja li faig cassoles de conill i llangonissa però ella cada vegada més prima. Diu que treballa molt. Pobreta!

Bé passeu-ho bé a la festa i compte amb lo conyac, que l’undemà tindreu mal de cap i hem d’anar a missa i al vermut. Feu fotos de tot i del meu gendre també, que encara que l’Antònio no vulgui, a mi m’agradarà fer-li un vistasso.

Rosa Peroy ha dit...

Ai, reina!

Sisquere que lo gendre no t'acabo colgat com lo de l'any passat!

Fore mala sort..!

Afededéu que ja patixo.

Jordi ha dit...

Reentré apoteòsica!!

Rosa Peroy ha dit...

Gràcies pel teu suport...però molt em temo que amb aquesta rentrée he passat a obtenir la condició de proscrita al popble.

Si em trobo un gat despellejat a l'entrada de la botiga ja t'ho faré saber...

I jo donant idees...

Sioux ha dit...

Estimada Rosa, escriu, escriu, escriu ;)