diumenge, 8 de febrer de 2009

Probablement, Déu ha mort, Nietzche ha mort...

...i a mi em falten unes (espero que moltes) tardes.
Així que, a disfrutar-les.



Cada 2 de febrer se celebra en una petita localitat de Pennsylvania el Groundhog Day, el dia de la marmota. Es tracta d'una celebració molt concurrida en què s'espera que Phil (?), la bestioleta protagonista, surti de la lloriguera per observar la seva reacció. Si la marmota s'espanta de la seva pròpia ombra (per tant, el sol lluu) i entra cap dins per tornar-se'n a dormir com una ídem (l'ensurt no deu ser gaire gros), es dóna per fet que l'hivern durarà sis setmanes més. Si, en canvi, el dia està nublo, que diu una coneguda meva, i no es projecta la seva ombra, donem l'hivern per acabat. I tan amples.

Aquesta tradició tan fonamentada científicament (de fet, la marmota l'encerta un 28% de les vegades, bastant més que la majoria dels tiradors de tarot), té tant predicament que és retransmesa per nombrosos mitjans de comunicació, com un
Obama for President Day qualsevol. En el cas de la marmota, l'inqualificable barret de l'Aretha Franklin és substituït per les pintes amormonades dels organitzadors. La tradició és àmpliament seguida tan pels amants del folclore anglosaxó com pels hotelers de la zona, que veuen en la perllongació de l'hivern (com aquest any), unes setmanes més de negoci. En aquest cas, doncs, la marmota li guanya la partida al meteoròleg. Fixeu-vos en la bestiola de la foto: no em negareu que no té cara de dir (com l'Obèlix de la meva infantesa, que parlava en castellà): "Estos humanos estan majaretas".

En la pel.lícula Atrapat en el temps, el prota (Bill Murray, que sempre fa cara d'anar mal cagat, el pobre), es veu immers en un inacabable dia de la marmota. Cada jornada es repeteix, com en un bucle infinit, recollint el que els antics grecs anomenaven "l'etern retorn de l'idèntic", tradició recollida per Nietzche i reflectida en no pocs contes de Borges. I jo avui, que fa tants dies que no escrivia res en aquest bloc (de la qual cosa segur que m'esteu molt agraïts), decideixo solemnement instal.lar-me en el meu particular Groundhog Day.

I és que avui, guardeu-me de mentir, si l'actor James Dean no hagués conduït un buga molón i no s'hagués fotut de cap, celebraria el seu 78è aniversari. I jo, que encara no m'he fotut de cap, en faig 42. I també em sento una rebel sense causa que reivindica l'etern retorn de l'idèntic. I intentaré fer contínues rèpliques de mi mateixa, a risc de semblar una mutant com la Tita Cervera o la Cher...o la marmota de la foto. L'únic problema que veig és que penetrar en aquest bucle quirúrgic, de sueros, drenatges i sondes, és el pitjor dia de la marmota que un acompanyant d'hospital pugui viure. I us ho dic jo, que ja porto gairebé un mes.

Pensant-ho millor, em quedo amb la metàfora de l'aigua d'Heràclit i deixaré que el riu del temps flueixi sense possibilitat de retorn. Mentrestant, quedeu tots invitats al meu aniversari. Aprofito una invitació que m'han fet arribar recentment, d'un col.legi privat molt conegut de Lleida. Juro que és tal qual (fixeu-vos en la darrera línia):




FIESTA DE CUMPLEAÑOS DE:

Sergi
Andrea
Pablo
Maria
Paula

El Sábado 31 de Enero a las 11 h., te esperamos en el Indiana Bill.

Lista de regalos en TOY PLANET (Rovira Roure)(*)


* Jo canvio els regals del Toy Planet per uns comentariets vostres al bloc. On vas a comparar!

Què voleu. 42 anys i lo més calent a l'aigüera (d'Heràclit).


14 comentaris:

Majorette ha dit...

La millor manera de conservar el pellejo en un estat que no pugui ser qualificat de pergamí, sense haver de sotmetre's a lipos, sueros, botox, mascaretes de verí de serp i altres gorrinades, és encomanar-se a SANT ANTONI DE PÀDUA.
Explica la tradició familiar que un obús va caure durant la guerra a la casa que havia quedat buida mentre els seus habitants (padrins, mare i tietes) van estar aixoplugats en una torre dels afores de la ciutat de Lleida. Doncs, bé, sempre segons aquestes fonts primàries, algunes de les quals ja rasquen els noranta anys, quan els habitants de la casa van entrar a l'habitació més afectada per l'impacte, van veure que tots els mobles havien caigut amuntegats en forma de la piràmide que precedeix a la foguera de Sant Joan, i que, parapetat en una punta de l'armariot que ara ja semblava la torre de Pisa, una figura de guix que reproduïa la imatge ( ?) del ja llavors famós Sant Tonet, es dreçava desafiant la gravetat, més xula que un ocho.
Des de llavors, la imatge, el motllo de la qual devia servir per a reproduir Sant Josep, el caganer del Pessebre i el la figura de xocolata de Joan Laporta, ha estat present a les nostres pregàries en els moments més difícils. Consultada la pagina web corresponent, sembla que lo santantoni era el protector de les dones estèrils (ma mare va tenir sis fills, vet aquí), de les bestioles ferides i desganades, els infantons/nes i malaties mal curades.
I dic jo que si els pensilvanesos s'encomanen a una marmota, els habitants de Toy Planet creuen en Indiana Jones, i encara hi ha seguidors d'un marrec de vint-i-tres anys que haguès merescut el premi Darwin, a ningú li ha d'estranyar, doncs, que jo confiï la meva no degeneració a aquest heroi amb sotana, atenent a l'apartat de: malalties mal curades.
Així que ja ho saps, Rous, lo teu té tant remei com lo meu. Pots triar entre repetir el mateix dia, dia rera dia, durant tota la teva vida, o eternitat, i convertir-te en Bill Murray, o comprar-te una figureta de guix, perquè de xocolata no n'he trobat cap.
I et desitjo moltes felicitats en aquest dia tan assenyalat. I per a demostrar-t'ho, t'he fet el regal que m'has demanat.

Rosa Peroy ha dit...

Ai, Majorette!

Gràcies pel regal d'aniversari. Crec que seguiré el teu consell i faré un alicatat de les teves propostes:

Em construiré amb guix una imatge de Sant Antoni de Pàdua, amb la cara de Bill Murray, amb posició de caganer de pessebre (a veure si li arreglem a l'home lo popblema de restrenyiment) i farem que dugui en braços un nen Jesús amb la jeta de l'Indiana Jones. I m'encomanaré a tal engendre per tal que les meves pelleringes puguin desafiar la gravetat tal coma va fer ell, tal com ens expliquen les nostres octogenàries fonts d'informació.

I si em penja algo, us foteu, que jo no m'aupero.

Gràcies, G. Avui, has estat la primera en fer-me un bonic regal.

alice ha dit...

Rosa, anys i anys per molts anys!!!!!!!!!!!!! Bueno, tampoc tants..
No et preocupis per l'edat, ni per lipos, ni per mètodes miraculosos ni res. Estàs guapíssima, carallu. Tens un tipasso que muchas de mi edad querrían!

Com a regal t'explicaré una de les situacions més bizarres viscudes en la meva relativament curta vida. Va passar ahir.
Acababa jo de comprar unes sabates moníssimes que m'han costat 60 euros, un ronyó, sentiment de culpa, unes quantes llàgrimes i una bronca de la meva mare, així que passejava plena de joia per la Rambla de BCN (les sabates les veuràs al meu blog, des d'on t'escric aquest missatget). Em disposava a girarme per creuar mirades amb les maniquís de l'aparador de l'H&M quan el meu camp visual va veure's interromput per una imatge que em va girar l'estómac. Era una dona. Vella. Grossa. Geperuda. Vestida arapajosa (ho sé TOT aaaajajaja em refereixo a les bromes made in Peroy) pero amb estil. Semblava rica, duia uns anells grossets. UNGLES LLARGUES. PINTADES DE VERD FOSFORITO. TALONS DE BRUIXA MALÈVOLA.BARRET AIXAFAT. PINTALLAVIS VERMELL. PERIQUITO EN MÀ.
SÍ.
Duia un periquito viu a la mà. Ben agafat, amb decisió. I el més terrible és que de tant en tant se l'acostava al nas. L'olorava i feia un moviment amb la boca molt a prop del pobre ocellet que recordava a el terrible verb MOSSEGAR.
Un munt de gent es girava per veureho millor (no em funcionen els guionets). I ella, al sentirse observada, es va girar de cara a la paret d'una botiga de sabates i va seguir amb el seu berenar.

Et juro que vaig veure a una dona que semblava una bruixa menjantse un periquito verd, vermell i groc vivito y coleando. I vaig mirar la cara de l'ocellet i ell va cridar amb els ulls fora de les òrbites.
Va ser una estona HORRIBLE. Suposo que ho va ser més per ell, però a mi el trauma encara em dura.
Encara que després em vaig posar les sabatetes al tren i ho vaig oblidar tot jijijijijijiji.

Quan els he explicat la història als pares m'han dit no sé què d'una sèrie que es deia V. Coses vintage, you know.

Espero que puguis dormir aquesta nit!

Happy Birthday wei!!!!!

T'estimo molt

Alicia

alice ha dit...

DEU MEU!!!!!! ACABAVA AMB V!!
Perdona'm, és molt tard, aghhhhhhhhhh papa no em matis

Jordi ha dit...

Per molts anys Rosa!! 42 tacos?? Cap problema, és la flor de la vida per una persona alegre i ditxaratxera com tu. Diuen que ser o no ser jove és una qüestió de actitud, no?. Jo, en canvi, estic a punt de fer-ne 37 i quan hi penso m'agafa com un mal rotllo...Sóc dels de l'ampolla mig buida, què hi vols fer...

Gràcies per tornar. Ja se't trovaba a faltar.

Rosa Peroy ha dit...

Alice de mis amores:

Efectiviwonder, allò que vas veure pel carrer devia ser un especimen despistat de la sèrie "V", que a meitat dels 80 va aterrar, en 31 naus espacials al nostre planeta, en "son de paz". I una merda! sota la seva aparença de cabells cardats i quilos de laca, s'amagaven un éssers intel.ligents, sàdics i insaciables que veien al nostre planeta per berenar-se la humanitat.

Aquest alienígena que tu has vist deu ser un pària que s'ha de contentar a "fer veure" que es menja periquitos. En realitat, és ella la que sobreviu a base d'alpiste, no ho dubtis.

Gràcies pel teu bonic regal, peshosha.

Rosa Peroy ha dit...

Ai, Jordi!

Gràcies pels les teues boniques paraules...és el tercer regal que rebo!

Per molt alegre i ditxaratxera, faria ara mateix un pacte amb satanàs per tenir els teus anys, noi!

Déu meu! Dorian Gray! Sal de mi cuèrpo!!!

jordisouto ha dit...

Mira que en són de majos els de EL PAIS. El diumenge li van encomanar a un dels seus col·laboradors habituals que fes un bonic article amb motiu de l'aniversari de la nostra benvolguda Rous. Es titula "El bache" i aquí en deixo un extracte:

"Dicen que a los cuarenta se produce un bache. Un bache, Dios santo: lo que se produce es un socavón espeluznante. El cuarentañero no se enamora, apenas folla, apenas bebe cerveza, jamás tira una croqueta a un ventilador; de la vida se acuerda, pero dónde está. Vive encajonado entre unos hijos demasiado niños y unos padres demasiado viejos: cuida de los hijos, pero se siente culpable de no cuidar suficiente de los hijos; cuida de los padres, pero se siente culpable de no cuidar suficiente de los padres."

El text integre el podeu trobar a
http://www.elpais.com/articulo/portada/bache/elpepusoceps/20090208elpepspor_3/Tes

Rosa Peroy ha dit...

Benvolgut Jordisouto:

Gràcies pel teu bonic regal d'aniversari. Encara que m'ha estat impossible reeixir en el link que tan amablement has apuntat, et diré que totes les característiques dels quarentins s'acompleixen perfectament en la meva persona.

Però què sabràs tu, ànima càndida. Amb 28 anyets recent fets la teva vida és una festa, com diu Salvat Papasseit.

Ai, juventud, divino tesoro..!

Majorette ha dit...

Resposta al fragment de l'article de diari cedit amablement per Jordisouto:

Dicen que a los cincuenta todo cede ante la gravedad. Pero es mentira, los cincuenta permiten flotar como si estuvieras entrenando para iniciar tu primer vuelo espacial.
Las cincuentonas ya no tienen que preocuparse por quedarse embarazadas, se comen las croquetas que les da la gana, salen con las amigas, no son esclavas de la moda. Ya no tienen que cuidar de los hijos aunque les sigan planchando las camisas. Se sienten lo suficientemente jóvenes como para volver a enamorarse y son lo suficientemente viejas para decir siempre lo que piensan.Ya no tienen remordimientos por lo que hicieron ni están ya resentidas por lo que no pudieron ser.
Pueden culpar a los demás de lo que les venga en gana, no necesitan aparentar ser unas jovencitas y pueden permitirse el lujo de tener el hobby que siempre mantuvieron en secreto.
Son valoradas en su trabajo y aún ven de lejos la vejez.
Y nadie, nadie, podrá arrebatarles lo que han vivido. Y lo que les queda...

jordisouto ha dit...

Aquest cutre-editor del blogger no em deixa posar el link tot sencer i me'l talla:

http://www.elpais.com/articulo/
portada/bache/elpepusoceps/
20090208elpepspor_3/Tes

L'article és de Javier Cercas i surt a la revista del Pais d'ahir (EPS para los amigos)

Rosa Peroy ha dit...

A vore, jordisouto, a vore si et puc ajudar...



article Javier Lejos

Montse ha dit...

Esta mañana cuando conducía hacía mi trabajo, (cual marmota de la foto, ya ves que no eres la única),escuchaba una canción de Ricardo Arjona, "Sra. de las cuatro décadas". En un fragmento de la canción dice, "pongale vida a sus años", por cierto, esta misma frase la utiliza Esther Tusquets en su novela "Bingo", y yo me pregunto: ¿como se puede poner vida a los años sin incumplir contratos y mandamientos celestiales varios? Sea como fuere, estoy dispuesta a ponerle toda la vida posible a nuestros años, y espero que sea juntas. Moltes Felicitats. T'estimo.

Rosa Peroy ha dit...

Querida marmota:

Estoy de acuerdo contigo. Pongamos vida a los años, muchos cafeses, muchos sobres de sacarina y algún que otro oporto (que diuen que l'esperit de vi conserva, tu!

I, en confiança (de pelleringa a pelleringa): jo també t'estimo, sultana.