dijous, 19 de maig de 2011

UN GOS O UN LLOP?

Un llop passava per un mal moment. Era hivern i feia fred i humitat. Feia temps que no menjava. Un dia especialment difícil va creuar-se amb un gos grassonet, satisfet i la mar de content i van començar a xerrar. El llop va preguntar-li com s’ho feia per sortir-se’n tan bé i el gos va contestar-li que el seu amo l’alimentava cada dia, el portava al veterinari, li donava un aixopluc…era una vida molt confortable. “Hauries de trobar un amo que et cuidi!” Va recomanar el gos al llop. “Escolta, doncs sí que sembla una bona idea…Ho faré”, va contestar el llop raquític…però aleshores va veure que el gos duia quelcom al voltant del coll i va preguntar-li: “Què és això que portes?”. És el meu collar. L’amo l’hi enganxa la cadena i em té controlat. Forma part del tracte.” El llop no va dubtar-ho ni un instant: “Queda’t amb el teu amo. El meu esperit és lliure! No en vull saber res, d’això que m’expliques”. I se’n va anar.

Els gossets grassonets que nosaltres som tenim algunes icones que fan que, en el seu contacte, ens facin sentir que hem mutat a llops salvatges, que algú ens ha deslliurat del collar controlador, que el tracte castrador es trenca per moments, que, encara que sigui en la nostra cànida i aconformada imaginació, pugem a l’escenari, lliures de corretges i som com ells, com els llops atractius i lliures que fan del gospel el cant de sirena que apresa tota ànima ensinistrada i li retorna, per un moment, la llibertat perduda.

Àvids, doncs, d’aquesta llibertat, entrem al Teatre Principal, el diumenge a la tarda. El preu de l’entrada fa girar cua (i mai més ben dit!) a més d’un gosset. Els que hi entrem pensem que pagarà la pena…tornar-nos llops, altre cop, com sempre que el mascle alfa de tots ells, el Reverend, fa la presentació del grup i comencen a sonar les privilegiades veus. Els gossets grassonets esperem la catarsi promesa. Però estem molt lluny de l’escenari, la nostra oïda canina ja no és el que era i el cor de bells llops se sent massa allunyat, la melodia no se’ns adreça, es queda a meitat de camí i la distància sembla creixent en les pauses entre cançons. “Podeu ballar, podeu cantar, podeu callar i podeu marxar, si voleu”, diu entre bromes el qui sap arrossegar-nos, quan vol, a l’estat més pur de llibertat. No serà avui. Un grassonet assegut al meu costat li diu a una grassoneta: “sí, això! Ara marxarem després de fer-nos pagar 30 euros per barba”. Barba? Penso jo. Ah, clar! són schnauzers petitets…amb ínfules de llop.

Però les ganes hi són. Siguem marilyns, rottweilers, llebrers o pequinesos, tots ens emmirallem en l’escenari esperant el miracle. Els collars es tensen, les corretges volen trencar-se…el crescendo en l’expectació sembla confirmar-se quan els gossets poc habilidosos es posen a ballar un calypso, intentant emular l’elegància en els moviments dels llops que són una mica massa amunt, una mica massa lluny.

El calypso dura molt poc. Novament als seients, els gossos, que estem ensinistrats però encara ens queda un rastre d’intuïció, ens adonem que avui no podrà ser. Ens limitem a escoltar i a gaudir les magnífiques interpretacions dels llops i les llobes: Laia, Alice, Blanca, Sara, Rocio, Enric, Encarna, Sílvia, Marta, Elisabeth, Àngels, Georgina…sense poder evitar un punt d’envenja i desil.lusió. Ni el tema intepretat a capella, Soon I will be done, fa desgranar la simpatia al Ramon, aquella que feia riure no només al públic de gossets, sinó als bells llops que la cantaven. Avui la canten menys lliurement. I els gossets ja no sabem on enmirallar-nos.

Hem disfrutat de la qualitat, però no de la catarsi. Finalment (després d’uns escassos setanta minuts), cada espècie retorna al seu hàbitat i cada raça a la seva llar, per acabar de passar el diumenge.

Jo, malgrat veure’m més grassoneta i cànida que mai, no em puc substreure a la bellesa de les veus i la música. I gairebé oblido els vestits-davantals que portaven els magnífics llops per a la mise en scène. I sé que la propera ocasió que tingui tornaré a escoltar-los i, aquest cop sí, em sentiré més lloba i més lliure que mai.