dilluns, 6 d’agost de 2012

"Escriu alguna cosa, ni que sigui una nota de suïcidi"



Aquesta tendra frase és una de les moltes, carregades de mala llet, de Gore Vidal, assagista i novel·lista nord-americà. mort recentment. Des de la seva obra i la seva actitud vital disparava contra tot i tothom, sense amagar les seves enveges i defectes ni avergonyir-se de res del seu passat. Amb la seva particular òptica va girar com un mitjó la política i la societat americanes, i per extensió, el modus vivendi occidental, per treure'ns la miopia des d'una perspectiva culta, erudita, rigorosa, gairebé marcial, que traspuava la formació militar rebuda en la seva joventut. Va encarar-se amb coratge amb una societat homòfoba quan l'homosexualitat era una tara insalvable. Aquest enfant terrible, junt amb el seu íntim enemic Capote, els tenia ben posats. En les seves fotos, inclús les més recents, conserva la mirada reptadora d'un "aquí estic jo" que aclapara. Em direu que això és molt fàcil quan s'és un escriptor consagrat viu, un mite, però per aconseguir això, fa falta tota una vida d'anar contracorrent -sempre amb vent de cara, que diria el poeta- i sortir-ne il·lès. O, almenys,  no gaire malferit. Per sort, aquesta mirada lúcida, aquesta insòlita capacitat d'observació i la plasmació en la seva prolífica literatura, va romandre intacta fins al final. Ara, amb motiu de la seva mort, sortiran els grans panegírics amb les habituals frases que un escriptor no mor mai, perquè perviu en la seva obra. I un be negre amb potes rosses, que diria ma mare. Es moren ben morts, com nosaltres. Només es conserven vius –un altre tòpic- en la memòria dels qui els recorden. En el cas dels artistes,  escriptors o altres personalitats notòries -si als polítics se’ls pot qualificar d’això darrer-, es mantindran vius en la memòria de més gent que el meu avi patern, persona exemplar, però anònima. Però, lamento decebre-us, aquesta és una qüestió de quantitat, no de qualitat.

Potser perquè la vida, sobretot per a les persones anònimes com jo, és una cadena de coses gairebé sense transcendència que quan s’ajunten, tanmateix, es converteixen en allò que ets -i tems ser-, m’ha encantat un petit llibre que de tan fresc i senzill deixa petjada. Francesco Piccolo, guionista i escriptor italià, ens composa un retaule de les petites vivències que formen part de la quotidianitat de les nostres vides, amb l’agudesa i l’observació de qui sap donar el tomb precís a les coses, perquè deixin de ser allò que fem i es converteixin en allò que som. En Momentos de inadvertida felicidad, Piccolo ens fa un inventari, a vegades en un relat breu, a vegades en una frase, de moments de les nostres vides normals, des del soterrat terrorisme conjugal fins a les microciutats que es creen en la cua d’un supermercat. A cops naïf, a cops profund, però sempre intel·ligent, Piccolo  llista, es diria que aleatòriament,  retalls de vida fins a formar un calidoscopi on emmirallar-nos i, si sobrevivim al que veiem, dibuixar-nos un ampli somriure de complicitat. I amb permís de Vidal, cal escriure alguna cosa, ni que sigui que no t’agraden els pijames amb botons.

2 comentaris:

Josep Ramon Ribé Setó ha dit...

Les persones anònimes són les que fan la història, encara que se'ns vulgui fer creure que els protagonistes són uns altres. Una cosa semblant passa amb la quotidianitat, amb la diferència que són els ulls experts -com els de Gore i Piccolo- els que ens mostren la realitat. Hi ha moments a la vida on cal trencar miralls per descobrir el món que s'hi amaga darrere. Potser ha arribat l'hora d'ensorrar més murs...

Rosa Peroy ha dit...

...i mirar més enllà.

Gràcies pel teu bonic comentari, Ribé.

Ensorrem els murs?