dijous, 20 de setembre del 2012

De calces, vergonyes i vils egoismes


Us contaré una anècdota sense importància que vaig viure l’altre dia, però que m’ha fet pensar que, molts cops, actes que semblen generosos amaguen el més vil dels egoismes. Condueixo per un carrer de Lleida que comunica amb una de les zones comercials més importants de la city. M’he apropat a la vorera i m’he aturat, baixant la finestra del copilot, després de veure una senyora caminant en la mateixa direcció que jo. La dona passa dels setanta anys, segurament vídua, vestida amb roba humil i amb un carret de compra.

-Senyora! La crido del cotxe estant, intentant no espantar-la. –Senyora!

La dona s’apropa lentament, mirant-me estranyada. Li faig un somriure de complicitat i quan ja la tinc molt a prop li dic fluixet:

-Arregli’s la faldilla pel darrera...la porta enganxada a la roba interior..

La dona canvia d’expressió. Alarmada, amb un cop de mà –la mateixa que aguanta una bosseta de farmàcia- posa al seu lloc el tros de roba que li deixava a la vista unes calces blanques de cotó i unes cames primes i venoses.

-Ai, filla! Quina vergonya si m’ha vist algú! Gràcies per avisar-me...

La dona, encara amb el gest esglaiat, continua el seu camí. Torno ha engegar el cotxe i la miro pel retrovisor, mentre els meus fills em fiten amb els ulls com a plats. Veig com encara articula el ‘quina vergonya’ amb els llavis, parlant amb ella mateixa.

La seva imatge va allunyant-se: el carret vell, la bosseta de la farmàcia, el caminar cansat i la gran solitud i desamparament que traspua. Quan ja l'he perdut de vista, mentre un silenci insòlit roman dins el cotxe, penso que l’avís que li he fet era pensant més en mi que en ella: si arribo a veure algú que se’n riu a la seva esquena, surto del cotxe i li etzibo un cop de puny. I a la meva edat, ja no estic per prendre mal.