Pressing Catch a V&L

Fervents bloggers:

Espero que, com jo he fet, hagueu observat devotament la litúrgia que la Setmana Santa té a bé d'obsequiar-nos. Ja sabeu, tot allò que dóna tan bon rotllo: les professons (Via-Crucis dels docents, potser?), La Dansa de la Mort de Verges (o la soneta que fan venir les cançons d'un conegut vergenc), els encaputxats (que aguantant la ventada fan cua al tele-cadira de Baqueira Beret) i el recolliment i la meditació (contemplant Ben-Hur, Espartaco o la gore Roma tancats en l'apartamentet de la platja perquè el mal oratge de fora no permet res més).

Una veïna m'explica que la processó de Lleida d'aquest any (m'ha estat impossible de disfrutar-la perquè justament coincidia amb la meva hora de l'auto-flagel.lació, cachis!), pel nivell de decibel.lis i xerrameca del populatxo, més aviat s'assemblava a una rondalla de festa major, amb gegants i capgrossos, que a un contingut Pas dels Armats. -I és que s'ha perdut el respecte de tot, xiqueta!- s'exclama la veïna.

Però jo sé que no. Malgrat veus tendencioses ens vulguin fer creure en la progressiva laïcitat d'aquestes Santes Festes, tinc la prova concloent que encara hi ha esperança: deixo l'esponja amarada de vinagre amb la qual em xopo les ferides de l'esquena, agafo un retall de premsa que, amb cura, he guardat entre les pàgines del Camino, i li llegeixo en veu alta:

"Victorio & Lucchino. La pareja famosa de Sevilla de diseñadores de moda no volverá a vestir más a las imágenes de la cofradía de San Esteban. La junta de la hermandad ha decidido prescindir de ellos a raíz de su boda del año pasado. Mientras fueron pareja de hecho nadie puso impedimentos para que vistieran las imágenes de su cofradía de toda la vida, pero ha sido formalizar su relación y provocar de inmediato su exclusión como vestidores."


La veïna marxa alleugerida, com m'imagino que us sentiu vosaltres si encara no coneixíeu la notícia. I és que què es pensen aquests desviats, que a més de ser-ho, ho fan públic amb orgull. Almenys, si fossin pederastes...una debilitat la pot tenir qualsevol i la Casa del Senyor, com sempre, pot fer els ulls grossos...in secula seculorum. O és que no saben, que -i en escaient al.lusió a l'època dels romans- la dona del cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar.

I ara us he de deixar. Per acabar de celebrar tan sacre calendari m'he baixat el dvd de La Pasión según San Mateo, del Mel, que és mel. Em col.locaré el cilici, em faré unes crispetes al micro-ones i a disfrutar. Diuen que Joan Pau II -Déu el tingui en la seva glòria- quan va acabar de veure la cinta, exclamà: "Així va ser". Ves que no ho digués perquè, donada l'avançada edat del seu traspàs, ell ho visqués en primera persona. A veure...deixeu-me calcular...no. Jo, per poc, encara no hi era. Llàstima: un espectacle així, vist en directe, no deu tenir ni punt de comparació amb l"'SmackDown" de la Cuatro.

Rajoy rima amb Peroy...ningú és perfecte.

Perrea, perrea.

Lo baila el Sapatero
y también en Guashintón
y en medio Asebes amb
dos líneas de investigasión.

Lo baila la sequera
y la taja del canario
y el pepero de mallorca
cuando sale del armario.



Uno! Elscampsdegolf Dos! Totcollavall. Tres! Lacaspaguanta. Cuatro! Lesopesdall.


Elscampsdegolf.


Com sóc dona conscienciada
responent a la proposta
practico l'estalvi d'aigua
de l'alba fins a la posta.

Rego amb l'aigua de fregar
el cadàver del gerani
i al canari, amb taps de vodka
li reempleno el dispensari.

A l'oficina em fan mobbing
perquè em dutxo un cop al mes.
me'n vaig a fer uns quants forats...
i m'oblido de l'estrés!



Totcollavall.


Avui el George m'ha trucat
m'ha dit que no pari el carro
que em perdona allò d'Irak
Ja sóc l'amo del cotarro.

Si Ell és amb mi, és ben cert
que no tindrem adversaris
malgrat em quedin quatre anys
i a Ell dos telediaris.


Lascaspaguanta


L'Acebes, segons em diuen,
aguanta com un jabato.
No serà un Àngel caigut...
lo Zaplana paga el pato.



Lesopesdall


Ens diu el senyor Ariely,
economista israelià
que per ser del tot feliços
hem d'evitar comparar.


Si el veí va en un Ferrari
i de vacances a París
jo amb l'Orbea a picar pedra
i més feliç que un anís.

• Fonts bibliogràfiques: Calçotada amb vi de raïmat i quatre copitxueles mal comptades d'oporto. Perdó.
  

Ara que els aumellers ja estan florits...

¿Adónde voy?





Finalment, els vaig descobrir. A la farmàcia me'ls van lliurar presentats en un cartró dur, dins d'un tubet de plàstic amb tap de rosca. Una parella de cilindrets grocs, adaptables i rentables, fets de "polímers sintètics" (redundant, no?) que prometien ser la solució a les meves angoixes. Els vol per l'aigua? -preguntà la farmacèutica-. No. Els vull per no sentir res. Res de res.

Aquella nit mateix els vaig provar. Asseguda al llit, amb la camisola posada, vaig introduir-me'n un a l'orella dreta. Cargolant-me'l i apretant, com els pintors quan tapen amb pasta els forats de les parets. Després l'esquerra. Vaig escoltar uns moments: el cap alerta, les mans damunt de la falda. No és que no sentís res. Em sentia A MI: la respiració regular, l'aire passant pels bronquis, els batecs del cor, el bombolleig de la sang. No era una sensació agradable al començament. Vaig tancar el llum, vaig arraulir-me sota els llençols. En la foscor, m'invaí la sensació que la resta del món es col.lapsava dintre de mi. A fora no hi havia res. Només un buit protector. Reconfortada, vaig adormir-me dolçament.

Set hores ininterrompudes de son. A l'obrir els ulls, amb claror de dia, l'aïllament continuava. Vaig mirar per la finestra: la festa havia tingut lloc com tots els anys, a uns escassos cent metres de casa. Les tendes de campanya, les ampolles buides, els cotxes dispersats, els cossos adormits damunt el terra...n'eren testimoni. La gran diferència era que jo havia romàs aliena a tot. No havia tingut lloc res en la meva vida excepte la plàcida nit de son profund i reparador. Fou just en aquell moment que vaig prendre la Gran Decisió: des d'aquell dia els taps passaven a formar part de la meva anatomia...i de la meva vida.



El psiquiatre m'ha diagnosticat un tipus especial de Síndrome de Diògenes: en tinc centenars, milers...inventariats exhaustivament en un armari de casa, tancat amb clau.

Enteneu-me: jo no li vull cap mal al jovent: que visquin la vida, que disfrutin, que no es traumatitzin per res...però ara sé que mai més dormiré amb els bigots de la Patti fent-me pessigolles al clatell.

I és que jo visc (o moro, o dormo) al costat del Senglar Rock.

Les americanes del Xavi

Aquesta setmana se celebra al CCCB de Barcelona un festival: The Influencers. Un dels més il.lustres invitats és Alan Abel. Sabeu qui és? Us en faig cinc cèntims: aquest home, mestre de formació, porta més de quaranta anys tendint trampes intel.ligents adreçades a les cúpules del poder, als creadors de tendències, als grans grups de comunicació, que, malgrat la insistència, continuen caient en les seves enginyoses bromes. Va ser fundador de la SINA (sigles en anglès de la Societat contra la Indecència dels Animals Despullats), va crear una "Escola de Captaires" en plena crisi econòmica dels 70', va ser representant de l'organització "Ciutadans contra l'Alletament matern", per ser el causant de la fixació oral, addicció al tabac i -fot-li fort- homosexualitat. Inclús va aparéixer en un documental d'una prestigiosa cadena americana com l'home posseïdor del penis més petit del món. És com el nen d'aquell famós conte de Hans Christian Andersen, el primer representant del Políticament Incorrecte, quan s'atreveix a exclamar en veu alta que el rei va, literalment, en pilota picada. En opinió seva, els periodistes haurien de ser més acurats en l'exercici de la seva professió i "desafiar cada mil.límetre d'evidència", com els forenses del CSI.

Irrefutable. A mi m'agrada que em deslliuri'n del mal de l'aborregament. Que em desasnin. Per això, em declaro públicament fundadora de la PAX (no confondre amb la cella de PAZ): Plataforma pel recolzament de les Americanes del Xavier Sala i Martín. En un sucós article a la Vanguardia, el controvertit economista estableix un interessant paral.lelisme entre els debats electorals dels seus admirats EEUU i els de l'estat espanyol. En un moment del debat del dilluns, Zapatero va ensenyar un gràfic on suposadament es reflectia l'evolució del preu de la vivenda, tot dient que "va arribar al màxim històric amb el PP i amb el PSOE ha anat decreixent". Qualsevol desgraciat que s'hagi comprat un pis en els darrers anys o pagui una hipoteca, com jo mateixa, sap que amb el mandat de ZP els preus es van enfilar als nivells més alts des de la darrera glaciació. Però, tal com ens fa notar el sr. Sala, el "presi del talante" utilitzà el vell truc d'ensenyar les taxes de creixement que, efectivament, eren més altes amb l'Aznar. La qual cosa no vol dir que amb el PSOE fossin negatives. Continuaven sent positives...però menys. Al Mariano se li va quedar (encara més) cara d'atontat de les bombes, possiblement perquè ell tampoc va saber interpretar el gràfic.

Sr. Sala, de debò, li agreixo el detall de comunicar-nos que el rei va despullat. Però a vostè no se li acudeixi mai treure's la roba: les seves corbates i americanes són mel.

Ah! De ben segur més d'una mentida també fou servida en el debat dels canditats per Barcelona ofert per TV3. Un debat a sis bandes (el Cuní és candidat per ell mateix) que va tenir molt seguiment mediàtic. Perquè com diu Abel "la clau és que tots volem creure, encara que sigui la cara de Jesucrist apareixent en una torrada". Som crèduls de mena, i ens pensem que si treballem dur, ajudem les velletes a travessar el carrer i escoltem amb devoció els debats electorals...serem recompensats. Però la vida no és una ciència exacta. Cadascú té un número i quan li toca...Per això, no cal amoïnar-s'hi tant i fer com Abel, que ja va publicar el seu propi obituari (enganyant a The New York Times), i va tenir més espai que l'inventor del pack de sis (com els del debat de la Teletrés), que també va morir aquell dia.

Esternocleidomastoideo & me

En periodes previs a eleccions i referèndums jo tinc un cuquet de la consciència que m'informa sobre l'estat de la qüestió. Tots (tots?) tenim un baròmetre interior, una mena de Pepito Grillo diminut a dins que, amb veu de Barrufet (si tu barrufes jo tambeeee), ens indica que anem pel camí correcte o no. L'Eduard Punset, que és el meu pensador de capçalera -i mai millor dit perquè aquest il.lustre senyor tot ho situa al cap-, ens diu que qualsevol pensament, per més elaborat que sigui, comença amb un determinat estat emocional. Primer, fou l'emoció. Sembla que aquestes teories es confirmen en totes les fascetes de la nostra vida, (la recerca del benestar, l'acceptament del proïsme...) i en aquesta línia se situa la tesi de Drew Western, autor d'un llibre de recent publicació: The political brain. Pels que no sigueu tan afortunats com jo i no domineu l'anglès (a més de 350 llengües més, entre elles el bantú-dialecte-ampurdanès) us diré que, segons el senyor Western, que deu ser, indiscutiblement, gran admirador de John Wayne, les "persones humanes", a l'hora de dipositar el nostre vot a l'urna (lletja paraula), ens deixem portar, en un 80%, per les emocions que la imatge dels candidats en ha suscitat al llarg de la campanya i el 20% restant pels temes pròpiament tractats en els debats i pel programa electoral de cada partit.

Ves que aquest bon home encara no faci curt. O potser jo no arribo a ser persona humana. Però a mi el meu cuquet interior no m'abandona mai. Us el presento: és el meu Esternocleidomastoideo. Jo li dic Deo, que és més curt i li dóna una connotació sobrenatural molt estimulant. El Deo, doncs, se'm manifesta plenament en tots els periodes pre-comicis. Ara el tinc d'un manifestat que fa por. Quan circulo amb el cotxe i vaig mirant a banda i banda de la carretera les banderoles amb les cares dels candidats, la bèstia comença a sortir del seu aletargament. A banda dreta el PP: el Mariano, que per aconseguir fer aquella rialla el pobre fotògraf li haurà lligat aquella immensa llengua amb una goma de pollastre com un botifarró per tal de encabir-li dins la boca, i la Nadal (vaig conéixer un gripau blau, un gripau blau, babau). A banda esquerra, el PSOE: el Jose Luis, que per molts ullets blaus que li vulguin ressaltar jo li continuo veient cara de Mr. Bean, i la Chacon (per què li hauran tret les ulleres per a la foto i no li han dissimulat la mirada de miop?). Torno a mirar cap a la dreta: el Duran amb una enganxina del Chin-Chan a la calba (culet-culeeeet). El Deo rugeix. A l'esquerra: El Sirera (a aquest no li fa falta cap mena d'atrezzo). Els udols del Deo se senten per tota la comarca.

Arribo penosament a casa, amb l'única possibilitat de mirar al front, i m'empasso senceret el debat Solbes-Pizarro, extreient-ne la sàvia conclusió que el cuquet de la consciència el Solbes el té a l'ull dret i el Pizarro...o no té cuquet o no té consciència. El Deo ha passat de cridar a intentar estrangular-me directament. Estic a punt de l'asfíxia quan en el debat del Manuel Campo Vidal, el Rajoy solta allò de: "miré ushté: quiero que en mi paíhs la niña que nazca tenga deresho...). El Deo i jo decidim anar al metge.

I, com a cada campanya pre-electoral, acabo amb un volant a les mans, tot esperant que el cel.lador ens cridi per fer una placa al pobre Deo, els esgarips del qual se senten per tota la sala de radiologia. I, com sempre, ens prometem mútuament que el nostre vot anirà a parar al primer canditat que ens asseguri que el personal administratiu de l'ICS (que per molta bata blanca que dugui té tanta idea de medicina com l'actor que fa de House) ens atendrà amb un mínim d'amabilitat. I, per no perdre el costum, el nostre vot quedarà desert.

Au, Deo, reiet, paciència...el dia 10 tot haurà acabat.

Estic perturbada...fem un cine?

Agafo La Mañana (anada d'olla 1 -A.O.1-: "mañana" és una paraula que em fa molta gràcia. Ma-ña-na. Proveu-ho. Fa riure. És com "pechuga". Pe-chu-ga) i miro la cartellera de les pinícules per anar al cine. He d'anar al cine perquè m'ho ha manat el metge. El psicoanalista, concretament. "Vos, sabés..., debés mirar de distraerte, casanilar esa furia interior que vos yevás en el inconsieeeente, darle salida hasia fuera, entendés flacaaaa? Coge el auto y vete al shopping, o a visionar algun film y olvidaaate de ese rencor que te reconcome tu superego, oís?". La rancúnia del que parla el Rafel (sí, el psicoanalista es diu Rafel, és d'Aubesa i ens coneixem des de que teníem quatre anys, però quan et fa asseure al divà parla portenyo, diu que dóna credibilitat. A.O.2), la rancúnia, dic, és deguda a que hisenda encara NO m'ha tornat els diners de la declaració de l'any passat. Fa mesos que espero l'ingrés dels meus calés. Truco dia sí dia també i la veu enregistrada sempre em respon impàvida: "La devolución de su importe está lista para ser efectuada". La darrera vegada que sento aquesta frase pel mòbil em veig a mi mateixa asseguda dins del meu auto, davant de la delegació d'hisenda preparant, amb la careta angelical de la mainadera de La mano que mece la cuna, un bonic còctel molotov (A.O.3). Quan ja abaixo la finestreta per tal de fer punteria, sento per la ràdio la cançó del Chiqui-Chiqui, que té tots els números de representar-nos a Eurovisión, restant absolutament embadalida per la seva gran qualitat, moment que aprofita un urbano per escopir-me un "aquí no es pot aparcar", sense adonar-se que l'ampolla que duc a la mà dreta no és precisament d' aigua de Bezoya (que rima amb...xirimoia -A.0.4). Tinc aquí un estrany moment de lucidesa on crec necessitar l'ajut del meu psicoanalista d'Aubesabuenosaires. I vet aqui la raó per la qual estic mirant la cartellera.

És difícil triar la pel.lícula en qüestió, donada l'amplitud de l'oferta. Temptada estic d'anar a veure el meu Johnny Depp, que protagonitza l'última de Tim Burton (A.O.5) "Sweeney Tood. El barbero diabòlico de la calle Fleet". Una estètica neogòtica per a un entranyable barber que degolla els seus clients i els converteix en carn picada per a fer deliciosos pastissos, però dubto que sigui el tipus d'història més convenient per equilibrar el meu convuls estat d'ànim. Continuo el repàs: "Pozos de ambición", amb Daniel Day-Lewis (que últimament té tendència a disfressar-se, i no només en el cel.luloide: mireu què guapo que se'ns posa per a fer rodes de premsa A.O.6). Aquesta va d'un magnat del petroli que de tant en tant li agafen brots de psicòpata assassí. Potser que tampoc. Següent: "No es país para viejos", dels Coen (A.O.7). D'aquesta ja m'és igual l'argument. Mireu la foto del Bardem. Guardeu-me de mentir però amb aquest perrucot que li han col.locat sembla talment que li hagi caigut al cap un gat des d'una teulada.

Quan ja estic a punt de claudicar i anar a perpetrar un altra acció a qualsevol edifici recaptatori de l'Estat, visualitzo la pel.lícula perfecta per evitar caure en la temptació. Feliç i contenta, me'n vaig a veure l'última de Rambo.

Coincidireu amb mi en que és la més idònia per retornar-me la pau espiritual i reconcil.liar-me amb hisenda. L'únic dubte que tinc és si seré capaç de aprehendre la profunda complexitat de l'argument. Ja us ho explicaré a l' A.O.8.

Se'n té o no se'n té

Ho recordo amb claredat. Tinc 8 anys. Des de la tribuna de casa veig sortir una veïna del seu portal. La dona, de mitjana edat, és coneguda pel seu costum de maquillar-se i vestir-se contravenint la discrecció. Camina amb fermesa, desafiant les mirades (masculines i femenines) que -creu ella- són fruit del seu atractiu irresistible. El que ella no veu, però jo sí, és que, els transeüts, un cop han quedat enrera, esclaten en una riallada mal reprimida. Ella aixafa fort la vorera (pisa morenaaaa, pisa con garbooo..!), i al darrera deixa un núvol de persones que comenten en veu baixa i s'aguanten les llàgrimes de tant riure. Quan passa per davant de casa ho entenc tot: la dona porta la faldilla de vol enganxada, en un lateral, dins de les calces beige, de forma que el seu caminar és un lluïment de cul flonjo, cames amb varices i mitjonets de mitja fins als genolls. És just en aquell moment de la meva infantesa que sóc sabedora d'un fet que condicionarà, i no poc, la resta de la meva vida: sóc portadora del virus de LA VERGONYA ALIENA. Si patiu aquest mal, que es pot manifestar en graus molt diversos, ja en coneixeu la simptomatologia. Només us diré que vaig anar-me'n directa al llit, vaig adoptar la posició del lot i em vaig tapar amb la vànova, formant una figura vagament piramidal que va romandre immòbil fins que ma mare, preocupada, va venir a preguntar-me si em trobava bé.

He arribat a la conclusió, després d'anys d'atacs indiscriminats d'aquesta dolència, que es tracta d'una subtil estratègia que la mare naturalesa ha desenvolupat per mantenir l'equilibri de forces en aquest estrany món que habitem. Si un individu està cometent un ridícul tan espantós que si en fos conscient es produiria en ell una combustió espontània, aquest mecanisme adaptatiu fa que el mal rotllo es diversifiqui immediatament cap a altres víctimes que, per proximitat física o visual, n'estan sent espectadors, provocant en ells una sensació de calorada i rubor malaltís talment com si en fossin els protagonistes. És com una Llei de Vasos Comunicants de "fer la pena", un Ying/Yang de l'abochornamenta, com un Feng-shui del tierra, trágame. El ridícul no augmenta ni disminueix, només es transforma i -afegiria- canvia cruelment de víctima.

Afortunadament, no tothom té aquest estrany virus innoculat: només som uns quants els elegits. És -i que em perdonin els físics- com els materials que són bons o mals conductors de l'energia elèctrica. També -i que em perdonin els biòlegs- té un component genètic: bona part dels membres de la meva família el pateixen.

Us diré tres ocasions en les quals he sentit vergonya aliena d'una manera contundent:

* A l'institut, contemplant a contra-cor una escala en hi-fi. El guaperetes de la classe feia, pletòric, de Miguel Bosé: samarreta blanca ajustada, pantalons texans gastats, mocador vermell a la butxaca de darrera, micròfon en ristre, coregrafiant: "morir de amooooor, despacio y en silencio sin sabeeeer...", conscient que la majoria de les nenes se'l miraven babejant. Al tercer "morir de amoooor", la improvisada tarima que fa d'escenari cau com vulgar castell de naips i el nostre Miguelito se'ns queda assegut al terra, damunt de totes les fustes, sense soltar el micròfon, amb cara de póquer. La música continua: "si todo lo que he dado te llegó a tieeeempoooo".

* A la facultat, al despatx del professor de Geografia Física, una companya treu de la bossa un porta-mapes. Enganxada a l'extrem, oscil.la una compresa Evax con alas d'aquestes que portem les dones per si hom cas, en una bosseta de colors, tota mona. El professor (jove i atractiu, per més inri), no es pot aguantar el riure. Jo no sé on posar-me.

* A les bodes, en general (ai, quin mal!): des de la tallada de corbata, el pastís de dos ous i una pastanaga a la núvia, la irrupció de la inefable Tuna o, en el seu defecte, El Mariachi, el tiet borratxo que es dedica a tocar el cul a totes les dones, núvia inclosa, fins els "que se besen los novios, los padres de los novios, los cuñados con las primas, las suegras con los camareros"...

Suposo que ja us heu fet una idea. Ara que tothom afegeixi les seves pròpies experiències. L'únic que ha canviat, amb els anys, és la meva capacitat de dissimular el mal tràngol. A part d'un lleu rubor, ningú diria que estic passant una crisi. Amb una excepció: les campanyes electorals.


Aleshores tots els meus recursos d'adult es desmoronen, corro a buscar la vànova d'ossets que la meva mare encara em té guardada i, immòbil com una esfinx, espero que alguna ànima caritativa em pregunti: "et trobes bé?".