Anar just de pell

Aquests dies els veïns del davant són a la platja. Ella, que em coneix i sap que a mi em va -una mica- la marxa, m'ha demanat que li tregui a passejar el seu gos, un beagle mascle, l'Alp, més bo que el pa. El que faig doncs, és, de bon matí, treure primer la Coco, tornar-la a casa i, encabat, trec l'Alp. Quan l'Alp em veu deixar la gossa ja es prepara pel seu torn: s'aixeca i remena lentament la cua curta. Canvio de gos i m'allunyo, notant al clatell la mirada gelosa i implorant de la Coco que, des de dalt les escales de casa sembla dir-me: "traïdora".

L'Alp avança pel camí de terra com un veritable detectiu (en castellà hi ha una paraula molt gràfica: sabueso. Els del Manifiesto amb mi estaran contents). Des del moment que tanquem la porta de casa posa el musell pegat al terra, olorant els rastres dels altres gossos i fent pixadetes aquí i allà, defensant territori. En el silenci del matí, només trencat pel murmuri de les aigües de la sèquia propera, sento amb claredat el gruny-gruny que surt de les seves narius, mentre avança amb la cua horitzontal, el cos llarg i gruixut i les potes curtes i musculades, com si fos un tracció quatre rodes. De tant en tant s'atura un segon per olorar alguna cosa amb delectació, però continua avançat al moment següent, com si alguna tasca peremptòria l'estigués esperant. Mai augmenta la velocitat ni emprèn cap cursa, talment com si funcionés amb corda. L'Alp té els ulls rodons i fora de les òrbites, que li donen un aspecte de boig simpàtic. Amb el cap cot, els ulls li sobresurten encara més del crani, com còniques antenes, pendents del que passa al seu voltant. Mai fa cap intent d'allunyar-se de mi, acceptant l'hora del retorn amb estoica indiferència. En la vorera del camí, sense cap concepte d'impudícia, ajup les potes de darrera i es posa a fer caca. En aquell moment, degut a que la seva pell es tensa més del normal i n'hi fa falta un superàvit per alleugerir budells, el pren prestat de la pell del gland, de manera que durant aquells trenta segons, el penis li lluu, vermell i brillant, amb total impunitat. Les primeres vegades l'observava amb incredulitat, i ell m'aguantava la mirada, treient encara més els ulls cap a fora, com si em digués: "què vols, xiqueta, a mi no em sobra res. Tot ho tinc en la mida justa" (aquesta circumstància em fa venir al cap un acudit molt conegut que té com a protagonista la Sara Montiel (*)).

Quan el retorno, després de posar-li aigua i pinso, deixo d'interessar-li. Mentre menja amb delit m'observa com entro a casa i li faig festes a la Coco, que m'acull com si fos una pecadora que finalment retorna penedida dels seus adulteris. A l'Alp li rellisca que li torni a posar les banyes: "jo ja t'he utilitzat, ara ves-te'n amb qui vulguis".

El procedir de l'Alp em captiva en la mesura en què es distancia del temperament de la meva gossa: ella galopa pel camí traspuant llibertat, s'allunya i em repta a que la cridi, torna a venir i em fa una festa, gaudint del moment de manera irreflexiva, panteixant eufòrica, egoïsta i consentida. A diferència del seu veí, s'allunya púdicament per fer caca, malgrat li sobri pell per tot arreu, i es resisteix com una nena malcriada quan la crido per tornar a casa.

I és en aquests pensaments matiners quan considero que el procedir dels dos animals són formes ben diferents d'encarar la vida: prudent i a ras de terra l'una, evitant cap ensurt i lliure de vergonyes limitants, i esbojarrada i perillosa l'altra, menjant-se la vida a mossegades imprudents però sense abandonar la coqueteria del qui mira per la seva imatge. O més que dues maneres de ser responguin més aviat a dos estadis de la vida, la vellesa i la joventut, i potser jo, que amb 41 anys em situo en l'injust terme mig no sàpigui ben bé cap on tirar.

Tal vegada la solució rau en ser un creuament genètic d'ambdós vessants, el resultat del qual fos un petaner cautelós i esborrajat, púdic i sense prejudicis, egoïsta i alliberat, ingenu i de tornada de tot. I amb un petit, però (convindreu amb mi, molt necessari), superàvit de pell.



* Si algú de vosaltres no coneix el contingut de l'acudit en qüestió, estaré encantada de transmetre-li en "petit comité". Aquí em fa vergonya...

Post (mani)festum, pestum (*)

El "Manifiesto por la lengua común" (i jo afegiria:"y ¡olé!") està portant cua. El contingut del manifiesto és tan conegut com previsible: una grollera utilització de l'idioma amb finalitats polítiques i econòmiques, que sempre van de la mà, que intenta fer pressió a una oposició que mira de projectar una imatge més centrista i moderada (si es veiessin amb els meus ulls..), i que posa en pràctica aquella metafòrica frase, que no per pertànyer al castellà més castís deixa de tenir una plàstica bellesa: "a río revuelto, ganancia de pescadores". A més, van buscat col.leguilles arreu, que els doni més cachet al tema, encara que més d'un els ha dit que Sant Pere és bon home (la RAE i molts intel.lectuals gens sospitosos de ser nacionalistes, com el catedràtic lleidatà José Álvarez Junco).
Alguns signants d' aquest -com el podríem anomenar...honorós intent de salvar una llengua que usen més de 500 milions de persones i que és l'idioma més parlat després del...xinès mandarí! de la perillosa amenaça que constitueix la seva convivència amb els "fagocitants" català, euskera i gallec?- alguns signants, deia, m'han sorprès molt, d'altres, no tant.

Només us diré que aquesta nit el meu esperit Carvalhil s'ha despertat del seu embotament i m'ha tret del llit a les dues de la matinada. He pujat les escales fins les golfes amb una mà agafant-me la blanca camisola fins els peus i amb l'altra prenent un canelobre tipus llanterna que em vaig comprar al xinos, formant una estampa digna dels millors contes de Poe. Poc a poc, en la penombra, he anat amuntegant els llibres de José Antonio Marina, coronant tan bonic (i alt) castell amb La Teoria de los Sentimientos, de Carlos Castilla del Pino. Abans de tornar, sonàmbula, a embotir-me dins del sobre, Carvalho m'ha fet deixar els mistos amb els que em fumo els caliquenyos (me estoy quitaaaando...) al costadet de tan preuat material, deixant-ho tot curiós i llest per la perpetració que pensava portar a terme ara mateix.

Abans, però, de començar a fer senyals de fum, i per completar la litúrgia, jo, que no tinc cap Biscúter que em cuini, m'he menjat, per allò de tenir alguna cosa a l'estómac abans d'atacar el Beefeater, unes barretes de pa torrat l'envoltori del qual indica que són made in Valencia. Els ingredients de tan saborosa menja estan escrits en ES (espanyol, la llengua moribunda), EN (anglès, una altra que tal), FR (francès) DE (alemany) i VA (valencià!). Transcric (quan ho llegiu feu-me el favor de pronunciar-lo a la manera de Raimon, no oblideu les erres finals):

VA: PANS ESPECIALS AMB PIPES/INGREDIENTS: farina de blat, oli vegetal, pipes de gira-sol i llevat natural. Este producte pot contenir mostres de cacauet, de sèsam i derivats. Una volta obert, conservar en lloc fresc i sec. Per poder apreciar millor les seues qualitats es recomana consumir-lo abans de cinc dies. Fabricat a Espanya.

Sense complexos. Jo proposo que per les Olives Arbequines (que, per cert, combinen a la perfecció amb el Beefater) el nostrat fabricant faci constar això:

LLE: AULIVES D'ARBECA SELECCIONADES AMB LA MÀXIMA QUALITAT/INGREDIENTS: aulives collides pal pagès d'Arbeca, aigua i sal. Pot portar mostres de préssics d'Aitona i mansanes de Torrelameu. Una vegada aubert lo pot, conservar en lloc fresc. Ambasat a Aspanya. Vés quin remei.

I així, fer d'aquesta llengua nostra potencialment tan perillosa un cúmul de diversitats folclòriques. I els del Manifiesto es faran uns farts de riure. Perquè, continuant amb els llatinismes, ja ens ho deia Juli Cèsar: (*) Divide et vinces.

La baldufa i les seves circumstàncies

Llegeixo amb especial interès les cròniques de Pilar Rahola des de Nova York (qui pugués!). Copsa des d'una escena quotidiana d'unes fashion victims passejant per la Cinquena Avinguda, fins la trajectòria de la campanya electoral de Barack Obama. Aquesta darrera es titula "El pensamiento pendular de Obama" i la Pilar (no puc treure'm del cap l'actor Cesc Casanovas imitant-la al "Polònia") es fa ressò dels continus canvis de criteri que el polític ha anat palesant des de l'inici de la seva candidatura. Diu Rahola que una periodista de Vanity Fair va qualificar Obama de empty box, que es podria traduir com una "bonica caixa de nadal plena de no-res" i enumera alguns temes claus en els quals Obama ha anat canviant de parer segons les circumstàncies electorals. En un moment del lúcid article, la periodista escriu: "además se ha mostrado favorable a la pena de muerte y su posición respecto a Irán dando un giro de 360º".

Donar voltes al voltant d'un mateix, a condició que el moviment no es faci molt ràpidament (i sobrevingui el mareig), és la manera més sàvia d'estar en concordància amb les lleis que regeixen l'univers. Des de les micropartícules fins els planetes i sistemes solars, tot sembla rotar (amb perdó) sobre el seu propi eix i al voltant dels altres, articulant un aparell format per peces el moviment de les quals es retroalimenten infinitament, formant un ens perfecte, que dirien els clàssics.

Jo no pertanyo a la generació que jugava amb baldufes, però tinc (5!) germans més grans que jo que em feien mestres demostracions de l'art de llençar-la lluny i fort. I jo, que en aquella època també era una baldufa (o així em deien) observava embadalida el seu perfecte gir, el seu trajecte gràcil i imprevisible pel terra del menjador, i esperava, no sense ansietat, el moment una mica frustrant en el qual la peça acolorida de fusta, cansada de ser objecte de la meva mirada obsessiva anava aminorant els girs, perdent la verticalitat i la decisió inicials i finalment, cloent una lenta agonia, jeia derrotada per les circumstàncies.

Sou lliures de buscar el paralel.lisme de la baldufa en la trajectòria de molts polítics, jo només apunto que això de donar tombs contínuament forma part de l'essència humana, que, com cantava en temps de la meva adolescència Franco Battiato, cerca un "punt de gravetat permanent". O vés que Obama no s'inspiri en els clàssics monistes fent un mad mix amb Battiato i, més que buscar un punt de gravetat, busqui un punt electoral per arribar a la presidència i allí continuar girant, girant, i entrar a formar part de la inacabable espiral que formen els annals (amb dues n) de la Història (amb h majúscula).

I així en lloc de tenir un candidat pendular, tenir, vés per on, un candidat baldufer, que és com han de ser els polítics comme il faut, ecològicament integrats en el sistema. Però a mi no em foteu gaire cas. Jo encara estic buscant el meu punt gravitatori, encara que el fet de no trobar-lo...me la pendula bastant. Paraula de baldufa.

Això és la guerra!

"Tenir fills és la guerra". Aquesta metafòrica afirmació és l'eix gravitacional al voltant del qual gira un assaig de la francesa Corinne Maier (recordeu, "Bon dia, peresa"?) que és titula "No kid: 40 buenas razones para no tener hijos". L'autora, mare de dos fills, fa una anàlisi enginyosa i divertida de la maternitat, a la seva manera tan francesa com en el seu anterior llibre, on llença flashos crítics i desmotivadors contra el treball en les grans empreses, proclamant l'individualisme i la ineficàcia com a sabotatge, encara que ella pertanyi a una casta d'endollats en el funcionariat francès, treballant en una privilegiada mitja jornada que li permet: a) riure's del mateix sistema empresarial que la protegeix, b) criar dos fills sense més impediments que "donar ordres de tant en tant" i c) compaginar sense complicacions la vida familiar i la laboral, tenint temps per dedicar-se al psicoanàlisi i a l'escriptura.

És en aquest sentit, si prenem la lectura no amb ànim polemitzador, sinó simplement "amusant" i irònic, que podem gaudir d'algunes perles, no exemptes de raó, tenint en compte aquest corrent nyonyo-paidòfil que la nostra societat està travessant (els fills com a paradigma d'una felicitat impostada i absurda, que prediquen molts famosos i no pocs coneguts meus). En cito algunes, amb permís de l'Imma Monsó, que les treu a la llum en un magnífic (com gairebé tots) article seu a La Vanguardia: " Tenir un fill és la millor manera de no haver de plantejar-se el sentit de la vida, perquè tot gira al voltant seu. Respondre a la qüestió del sentit de la vida reproduint-se equival a traspassar el problema a la generació següent". O la meva preferida: " Un dels efectes més obvis de l'arribada d'un nen a la família és tornar completament idiotes a uns simpàtics pares que sense ell no haurien passat de simplement imbècils".

L'objecció que tal vegada podria fer-li a la Corinne, jo que conec parelles voluntària i involuntàriament amb fills, parelles voluntària i involuntàriament sense fills, dones soles amb fills adoptius, individus al.lèrgics a la maternitat i paternitat, parelles homosexuals en vies d'adopció mentalment i econòmica exhausts per les repetides fecundacions in vitro a les que han estat sotmesos, que, entre tots ells, hi podem trobar: els que es qüestionen The Meaning of Life, dit a la manera Monthyphytiana, els que només pensen en el que faran per sopar aquesta nit, els que són completament idiotes, senzills imbècils o bellíssimes persones.

Aquesta nova tendència childfree (lliure de fills), tal com apunta la meva admirada paisana Monsó, és que presenta un falsa controvèrsia: tenir fills, com enamorar-se o suicidar-se, forma part d'una opció personal que no pot ser objecte de debat (encara que l'exemple de l'enamorament no deixa de sorprendre'm: és realment una opció que escollim, ponderem, dominem?).

Un darrer incís, a risc de fer aquesta entrada excessivament llarga per als pocs que us preneu la paciència de llegir-la: l'asseveració de "els fills com a batalla" m'ha remès a un assaig de recent aparició del lingüista valencià Jesús Tuson, on analitza la metàfora com a tresor inalienable de la nostra capacitat humana verbal. Com ens recorda Tuson, per dissort, la nostra parla va plena d'expressions bèl.liques o de referències violentes. En el tema que ens ocupa, diem que afusellem amb la mirada a un fill adolescent que, amb les seves respostes feridores acaba per desarmar-nos o derrotant-nos malgrat la nostra condició de pares, en la qual ens atrinxerem per conservar la jerarquia, encara que els nostres descendents ens torturin amb els seus xantatges, dividint la família en bàndols i sotmetent-la a setges, treves i pírriques victòries.

Jo, amb permís vostre, continuaré fent la mili amb els meus fills, que, sense ser afortunadament l'única, és una de les raons que articulen el meu Meaning of Life, assumint el risc que em titllin de carrinclona.

I, continuant amb les perles de Maier, "on la glorificació de la maternitat és la resposta per afrontar una vida miserable: és millor ser molts", jo afegiria aquí una altra metàfora que sempre m'ha fet molta gràcia: "Mengeu merda, amics. Cinc mil milions de mosques no poden equivocar-se".

Amb els dallonses per corbata

Ja coneixeu l'anècdota. El ministre d'Indústria apareix un dia al Congrés dels Diputats amb camisa abotonada fins al penúltim botó (per a que no se li vegi la medalla de la First Communion, suposo), americana i ...sense corbata! El President Bono, que no recordo mai si és del PSOE o del PP, li'n regala una al poc polit ministre. Aquest, potser amb altres paraules, li diu que se la fiqui on li càpigui, i, com a resposta, l'obsequia amb un termòmetre. I és que s'ho saben passar de bé aquests polítics..! Són com nens que intercanvien cromos al pati de l'escola, aprofitant que tot ens va de cara i no existeix crisi (perdó! volia dir recessió!) i, com dirien Els Pets, que vingui l'agost.

A mi, segons quins homes m'agraden molt habillats amb corbata i americana. I també m'agraden despullats -potser més- segons quins (coincideixen, normalment). Per tant, un altre cop, el meu criteri és del tot irrellevant.

M'ha semblat molt entretingut, però, el repàs històric que, arrel d'aquesta importantíssima notícia, han fet alguns mitjans de comunicació tot cercant l'origen d'aquesta coneguda peça de vestir. Sembla haver-hi antecedents en els oradors romans (que es posaven un mocador al coll per prevenir el mal de goleta, pobres), en els soldats croates del segle XVII, la qual formava part del seu uniforme militar (una mica com les panyoletes del nostrat moviment Escolta), fins a l'inici del segle XX, on va adoptar-se com a símbol de pertànyer a una certa elit social o cultural. He trobat a faltar una explicació que, un molt admirat professor meu d'antropologia, ens donà sobre l'extensió de l'ús de la corbata entre els homes occidentals: el seu acabament sempre té forma de fletxa, la qual assenyala, indefectiblement, cap als genitals masculins (i si l'usuari és de baixa estatura gairebé la fletxa s'hi acomoda al damunt), convertint-se en un símbol de virilitat inqüestionable. Per aquesta raó, el moviment juvenil dels seixanta va intentar desfer-se de la peça amb els mateixos arguments que la dona va voler deslliurar-se del sostenidor, malgrat aquest últim acompleix una funció antigravitatòria més que encomiable.

Cada cop més els polítics prescindeixen de posar-se-la (i, en aquest sentit, Bargalló fou pioner) responent a criteris de sostenibilitat medioambientals i qüestionant que l'ús de la corbata sigui, necessàriament, sinònim d'anar mudat, expressió ben lleidatana, per altra banda. De tota manera, si el despendre's d'aquest tros de roba vol dir apujar una mica el termòstat i no haver de posar-se el plumífer per entrar segons en quins locals en plena canícula, ja està bé.

Sigui com sigui, la climatització en els locals públics (i també en les nostres llars) ja ha estat adoptada com una necessitat primordial. I sinó, que els hi preguntin als clients i treballadors del Zara de Lleida, que, ahir, primer dissabte de rebaixes, tenia l'aire condicionat espatllat. Com que sóc de voluntat feble, vaig contravenir la meva autoimposada norma de no entrar mai en aquests llocs en cap de setmana, i ja em veieu a l'entrada dels emprovadors d'home, plens a vessar. De dins sortia una olor a lleó engabiat que un trist ventiladoret al terra no podia dissipar. De tant en tant, passava un dependent tot anguniós tirant ambientador en sprai a dreta i esquerra (us heu preguntat mai per què gairebé tots els dependents masculins del Zara porten un anell de plata al polze dret? i per què gairebé tots simulen tenir pluma?). Mentre contribuïa a que l'aroma de Pierre Cardin fes l'aire més irrespirable encara, anava dient: "me muero, me muero..!". Jo, a qui el Gran Faedor no ha dotat d'una gran intel.ligència ni d'una gran bellesa, però sí d'una pituitària proporcional a la grandària del meu nas, vaig haver d'abandonar el local abans de caure rodona a terra, i obligar així a desgrat seu ( i meu) el pobre dependent a fer-me el boca-boca. Perquè allí, entre els efluvis humans i químics, vàrem contribuir tristament al canvi climàtic, més encara que si l'aire condicionat hagués funcionat de moderada manera.

A quants graus deuríem estar allí dins? Ja m'hagués agradat tenir en aquell moment el termòmetre que li han regalat al sr. Bono, amb l'esperança que la mala llet del ministre no hagi arribat a l'extrem de regalar-li de mercuri (que estan prohibits per la seva alta toxicitat) i sí digital. Perquè si es tracta del primer cas, ja visualitzo al president del Congrés amb el termòmetre a l'aixella (o en qualsevol altre lloc imaginable del cos ) i dient: "Eg que egsto no pita".

"Pos ja no t'ajunto!"

"Et boicotejaré l'equip de cricket en el tour per Anglaterra", diu Gordon Brown ( marrón) a Robert Mugabe (bastant marrón, també). Ui, quina por. És com dir: "com que no et portes bé, cinc minuts al racó de pensar!" i acte seguit comprar-li al marrón l'últim videojoc del catxes del Vin Diesel (Ajax Petroli?) destrossant els carrers de Johannesburg, posem per cas.

I és que les bones intencions dels polítics contrasten amb els interessos econòmics. Tots tenim un ull Truebil molt pràctic, que, en el moment necessari, ens ajuda a mirar cap a un altre costat. Parlant de petroli, la petrolera BP, mines de platí, jaciments de diamants...aquests són exemples de per què al món desenvolupat (que ranci aquest adjectiu!) li ha sobrevingut una lleugera tendència a l'estrabisme. I no serà que la història no ens hagi alliçonat sobre la qüestió.

Albert Sánchez Piñol, que no té res d'estràbic, abans d'escriure La pell freda ja s'havia donat a conéixer en diverses publicacions d'antropologia (ell és especialista en Àfrica). El seu assaig Pallassos i Monstres és especialment clarivident. Recordeu Amin Dada, Bokassa, Macías, Obiang? Sánchez Piñol ens repassa la tragicòmica vida de tots ells, i el que és pitjor, de les seves atrocitats. Un cito un trosset de pròleg:

"Eren pallassos, però també monstres. I en el monstre l'extravagància és inseparable de l'espant. Els seus súbdits van conèixer tot l'espectre dels horrors. Si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l'existència. Però eren reals. Per això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren i tal com són".


I vet aquí que ara s'exhibeix, amb tot el seu esplendor, un altre pallasso monstruós. Però només se'ns acut castigar-lo sense sopar, o recriminar al nonagenari Mandela per què no pren partit. Com al supermercat del meu poble. Ara que fa bo, cada matí es passeja un padrí per la zona de les caixes i es dedica a repassar, darrera d'unes ulleres de montura metàl.lica i unes cataractes considerables (té mèrit la cosa) totes les mamàs que estiguin de bon veure. L'altre dia, després de preguntar-li a la noia que anava davant meu el seu nom ("Marta", respongué ella, tement-se el pitjor) li digué: "senyora, vostè té unes popes molt grosses". Quan fou conscient de la hilaritat que provocà el seu comentari ens mirà a totes i cada una de nosaltres i digué, amb una rialleta entremaliada: "és que jo m'hi fixo molt".

Deixeu doncs Mandela tranquil, bastó en mà, vestit amb saharianes ètniques i tractant la reina d'Anglaterra de tu. Com diria Pujol, a ell ja no li toca. El més trist és que no sorgeixin Mandeles joves per tot arreu, sense bastons, ulleres ni cataractes...i que s'hi fixin molt.

MEM (M'han Encolomat una Moto)

Condueixo, en homenatge a Fernando Trueba, amb un ull a la carretera i l' altre al retrovisor interior del cotxe, controlant que el petit no s'adormi (o no farà la migdiada i ja no podré puntejar l'extracte del banc). La ràdio m'informa de les darreres notícies just en el moment que m'entra un missatge al mòbil. En l'impasse d'un semàfor compassiu el llegeixo: el col.lega que fa el torn del matí m'ha enviat un correu electrònic (Catalunya Arràdiooooo..!). Quan arribi a casa el llegiré, però abans he de passar pel Caprabo i comprar polvos per la rentadora. Aquell de darrera s'adorm. Que li donin pel sac a la roba: me'n vaig a casa i l'espavilo. L'agafo en braços i entro a casa just en el moment que sona el telèfon fixe: ma mare. Mentre hi parlo llegeixo els mails, miro si tinc comentaris al bloc. Amb l'ull Truebil vigilo el petit que, espavilat tot d'una, li estira les orelles a la pobra gossa, que em mira resignada i remena la cua. L'he de portar a vacunar. A veure demà...Ma mare m'explica no se què del podòleg i jo miro les trucades rebudes. He de calentar la sopa. Quina pudor sento. M'ajupo: "T'has fet caca?". L'ull Truebil descobreix un borrissol amb solera sota el sofà. Mentre reflexiono sobre la conveniència de deixar-lo que esdevingui un borrissol pota negra o retirar-lo, truquen a la porta. Intento interrompre a ma mare el seu soliloqui, salvar-li la vida al gos i no ensumar gaire, tot agafant en braços a la Gran Caca. Obro la porta: la cartera em porta un certificat d'hisenda...

Aquesta és una de les múltiples versions de la vida multitasca que s'ha apoderat del món occidental en els darrers anys, aparellada amb l'aparició de les noves tecnologies. Estímuls i informació visual i auditiva alhora, que arriben al cervell i passen per una mena de coll d'ampolla, retardant la velocitat de resposta en uns milisegons (d'aquí el perill de conduir i parlar pel mòbil, per exemple). La meva és una multitasca femenina, una de les més xungues (inclou els estímuls olfactius: l'overbooking del meu neo-córtex és de jutjat de guàrdia).

Per tant, la mateixa tecnologia que tant ens ajuda ens fagocita al mateix temps, ja que els canvis evolutius són molt més lents que els tecnològics. Hi ha, però, un motiu d'esperança: l'espècie humana està accelerant la capacitat d'adaptació, i tot, per haver adoptat en un moment de la història la posició bípeda. A més de tots els avantatges d'adequació al medi que això va representar, va obligar les femelles homo sapiens a tenir les caderes menys amples, estretant el canal del part. Els nadons humans són fetus encara, perquè neixen prematurament. El seu crani s'acaba de desenvolupar a l'exterior i això fa que sigui molt més plàstic per adoptar els nous estímuls tecnològics tan vertiginosos en les seves neurones.

Com us heu quedat? Això vol dir que les properes generacions tindran més capacitat de resposta a tot aquest allau informatiu que és la nostra quotidianitat. I a més, tenim els mems, unitats d'informació cultural que es transmeten horitzontalment (entre germans i amics). Probablement, la tecnologia ja forma part d'aquestes unitats en el nadó, que les rep i les incorpora.

El gran problema és que jo no sóc un nadó, ni tan sols pertanyo a la generació Google. Jo em vaig quedar en la Nocilla, i a mi, aquest mem de la tecnologia em sona a pujada de camisa. I, per la meva condició de femella-successora-de-Lucy, resulta que, a més de suportar estoicament la doble jornada, he d'anar ben depilada, lliure de cel.lulitis, sospirar pel guaperes de torn, vestir-me amb les últimes tendències, córrer desesperada al cinema a veure Sexo en Nueva York i sentir-me identificada amb les protas.

Sabeu què us dic? Que si voleu anar tirant...jo ja faré cap.