dimecres, 13 de febrer del 2008

VEO MUÈRTO!!! (o ser professor de secundària)


L'alumne està dret al passadís, aguantant la bronca de la cap d'estudis i alguna professora indignada que s'hi ha afegit.
Un cop més s'havien fet destrosses poca-soltes als lavabos com: pegar patades a les portes, trencar les baldes, llençar per terra tot el paper higiènic, esquitxar el terra d'aigua fins que el servei es convertia en una escena de Muerte en Venecia... i altres fets que mostraven refinada intel.ligència.
- Ja n'estem farts de tu!- s'exclama la cap-. Et podries dedicar a fer la feina que et toca, segur que tots hi sortiriem guanyant.
- YO NO HE SÍO!- diu l'adolescent.
El Jonathan and company pertanyen al substrat cultural dels que tenen allò més bàsic: moto, mòbil de darrera generació, xupa de pell; no tenen en canvi coses poc importants: educació, cultura, llibres, hàbits ; i els manca totalment allò que no té cap importància: algú que els eduqui.
És pràcticament inútil mirar de raonar amb ell. Roman sorrut amb expressió venjativa contra les dues úniques persones que li planten la canya en aquest món.
- YO NO HE SÍO!
- Doncs ja em diràs qui ha estat!- perd la paciència la professora més anyenca.
- QUE YO NO HE SÍO ! POQUE YO NO 'TABA!!
El miren amb la paciència als peus i pensen que un cop més el brètol se'n lliurarà del càstig per falta de testimonis.
Però llavors, el Diable, o Deu, vés a saber, parla per ell:
- YO NO 'TABA!! Y ADEMÁ... HABÍAN MÁ!!!
MAJORETTE

5 comentaris:

Rosa Peroy ha dit...

Benvolguda Majorette:

Malgrat sembli contradictori, la darrera frase "habian ma", a mi em consola. Si ell fos l'únic representant d'aquesta joventut tan cultivada i amb aspiracions...qui caram ens pagaria la jubilació?

Em sento reconfortada.

Amb el teu permís, blogger, publicaré altres anècdotes teves, de la teva tasca docent (i decent) que tan amablement em fas arribar. Són mel.

Ja saps que jo no sóc d'eixe món.

Majorette ha dit...

A risc de semblar que llenço pedres contra la meua teulada vull dir que deditjo que les coses canvïin, perquè està clar que això de l'ensenyament públic no funciona com hauria de funcionar.

Però, vés per on, avui la major part dels docents estem fent vaga ( jo m'incloc)perquè no acceptem els canvis que ens proposen.

Quo vadis?

Jo ha dit...

Recepta per a l’èxit empresarial

Ja fa anys que la pobra gent de Toyota, o de Sony, fa esforços per millorar els seus productes. Tanmateix les claus per a la bona gestió, l’èxit i els resultats són ben a la vora de casa, com avui acrediten els meus companys d’ofici que es manifesten a Barcelona contra la llei de bases de l’educació.

Vet aquí si no la recepta que tan bons resultats dóna en els nostres instituts. És el que podriem anomenar soufflé del funcionari:

- Cent grams de tranquil•litat. A l’hora de contractar, cal assegurar al treballador un lloc de treball vitalici. Així no s’ha de capficar per les cabòries de la feina, ja que de ben segur té d’altres coses en què pensar. I és que la pau interior que dóna el tenir la vida resolta possibilita assolir els rendiments més extrems. Fixem-nos si no en el cas del Ronaldinho.

- Almenys dos-cents grams d’essència de cara dura. Ho aconseguim fent que mantingui sou i feina amb independència dels resultats obtinguts. Per tal d’evitar problemes, malentesos i temptacions (sempre hi ha perepunyetes), de fet ni tan sols s’ha de definir què és un resultat. Amb dos-cents grams n’hi haurà prou, però n’hi ha que en posen fins a dos quilos, o dues tones si es vol que quedi més picant.

- Quilo i mig de pringadura. Cal assegurar que al seu voltant hi hagi alguns treballadors que facin (infructuosament) per esmenar les petites mancances (si es pot considerar que ho són) com ara arribar tard a la feina sistemàticament, no preparar materials, estar de baixa una setmana cada dos mesos i, en definitiva, no fotre brot . Aquests són per exemple els que faran el seu treball quan està de baixa. Això sí, han de cobrar el mateix. Són els pringats, vaja.

- Un parell de litres de suc de drets adquirits, de manera que per si un cas algú (per exemple la direcció, si arribés a existir) qüestionés lleus imperfeccions com les esmentades abans, s’asseguri que no li pugui retreure res. Cal tenir present que això podria alterar el seu equilibri psíquic, i comportar un baixa perllongada. A més a més seria injust. Tal i com ell mateix ens diria: “S’està cometent una gran injustícia! Jo treballo amb tota la dedicació.... i ADEMÁ HABIAN MÁ!”

Qui pot dubtar que amb aquesta recepta s’assoleix el soufflé més gustós. Jo, per exemple, tinc el goig, el privilegi i la fonda satisfacció de menjar-ne generoses raccions diàriament.

Aplicada per Toyota es fabricarien vehicles d’una seguretat i unes prestacions acollonants, amb motors a reacció, trenta-dos airbags i un litre i mig cada cent quilómetres. Sony ja faria teles en 3D, amb les que gaudiríem, i com! de les pel•lícules d’art i assaig que passen a les tres de la matinada. La Sagrada Família estaria acabada, i fins i tot! el TGV ja hauria creuat Barcelona.

Quin orgull que hi hagi qui defensi aquests valors culinaris a les nostres contrades.

Com diria el Maragall (l’altre): Visca Catalunya!

la Kose ha dit...

Tot comença aquí:
Un altre alumne, més petit. Tot just acaba de fer els tres anys i fa dos mesos que ha començat a l’escola. Té un nom indefinit, de nen, de nena, de gos o de hàmster. És mínim. Comparat amb l’extintor de la paret en fa la meitat.
També, com el Jonathan, està plantat al mig del passadís i la mestra amatent intenta fer-lo entrar a la classe. Té una veu de pito comparable a la de l’aquella entranyable actriu del “Señoritoooo!. La dicció és sorprenentment clara i el vocabulari que empra fa creure que “Veo muerto!”
- No vull entrar. Avui no volia venir. Ja li he dit a la mare. Truca-la per telèfon i que em vingui a buscar
- Passa, carinyo! No veus que els teus companys t’esperen. Avui farem moltes coses divertides, jugarem i cantarem.
- Però jo no vull. Vull anar a casa a mirar la tele i a jugar amb el pare al seu ordinador. A més les joguines que tens no m’agraden i jo només vull jugar amb els cotxes i els altres nens me’ls toquen.
- Podràs jugar amb els cotxes amb els altres nens.
- La mare m’ha dit que jugaré jo sol. No vull que els altres em molestin.
La conversa s’allarga al passadís amb la cara de la mestra desencaixada, fins que al final, no pot més i l’agafa pel braç i l’obliga a entrar a l’aula que els altres nens i nenes han convertit en un camp de batalla.
El nen plora amb la seva veu de soprano incontrolada i la mestra és a punt de la depresió.

Al final del dia, a la sortida, la mare del patufet cridaire s’apropa a la mestra i pregunta com ha anat. La mestra fa un intent d’explicar-li però el nen agafa la iniciativa i exclama: Demà no vindré. La senyoreta no em deixa fer res i m’he fet pipí a sobre i m’ha renyat.
La mare posa cara de preocupació i mira a la mestra amb desaprovació mentre diu: Pensava que sabries motivar-lo més. I marxa amb el seu “retoño” al braç que mira a la pobra mestra amb cara de “muñeco diabólico” a punt de fer girar el cap 360º.

la Kose ha dit...

Ah! I ara una altra de pares:
Un nen, de sis anys. Diagnosticat pels pares com "hiperactiu". Les conseqüencies de la seva malatia són: insults constants als companys i mestres, tirada de pedres al cap dels altres a l'hora del pati, gestos ofendosos a tothom(aixecar el dit del mig del la mà dreta o esquerra o totes dues alhora, fer botifarres, ...), trencar els full de treball seus i dels companys, riure quan el renyen i treure la llengua, i evidentment, no fer res, no aprendre res i desinteressar de tot.
Els mestres intenten parlar amb els pares i fer-los col·laborar amb la difícil feina que tenen davant. Els pares no volen ni sentir-ho i com a resposta porten a la tutora una fotocòpia d'un article publicat a la prestigiosa revista "Pronto" de títol "Rojas Marcos: yo también fui un niño hiperactivo". NO COMMENT