dissabte, 1 de novembre de 2008

Em remunto als fenicis


Tots coneixem persones -en particular dones de més de seixanta anys- que quan ens expliquen alguna cosa d'allò més trivial (per exemple que abans-d'ahir van anar a fer-se receptes al CAP i es van trobar que els havien canviat el metge de capçalera), ens donen, enmig de l'explicació, un munt de dades paral.leles, aparentment aleatòries en el temps i l'espai, del tot innecesàries. Si no visquéssim en un món marcat per la tirania de la pressa, aquestes digressions florides són un tresor per elles mateixes (els científics en diuen "soroll"). Jo tinc una amiga que defineix aquesta caracerística molt bé: "És que la meva sogra, quan m'explica alguna cosa, se'm remunta als fenicis".

Tard o d'hora, si sou, com jo, persones més aviat verbals, acabareu incorporant aquesta característica, perquè la cosa es va incrementant amb els anys (com més edat tenim de sordejar, més soroll fem). Les converses informals, lluny de ser mers intercanvis de dades descarnades, esdevenen (afortunadament, perquè ens allunyen de la binarietat dels ordinadors) veritables remuntades als fenicis.

Aquesta setmana, ha aparegut publicat en la premsa científica un exemple de l'aplicació de la genètica a la història de la humanitat. Un equip internacional d'investigadors, amb participació de la universitat Pompeu Fabra, ha revelat que la petjada de la civilització fenícia és encara ben present en l'ADN de la població mediterrània actual. Aquest poble va representar el primer exemple de globalització econòmica i van ser, durant 3.000 anys, amos absoluts del comerç del
Mare Nostrum, molt abans de l'aparició dels romans (val a dir que l'ADN va ser triat a travès del cromosa Y, perquè els comerciants fenicis eren majoritàriament homes, ja que, com sempre, les dones ens quedàvem a casa a cuidar de la canalla, mentre els nostres marcopolos se'ns anaven a fer el cràpula a Xipre, Sardenya o Eivissa i nosaltres, a la cuina preparant farinetes i netejant culs...ehem, perdoneu. M'estic remuntant als fenicis).

Aquest és un exemple de com es desmunten idees caducades de suposades pureses de llinatge i consanguinitat, quan les disciplines socials i els darrers avenços científics ens clarifiquen que aquest món en el qual vivim no és res més que una coctelera a la James Bond,
shaken not stirred *, fruit d'un continu intercanvi de fluxes (en el més ampli sentit del terme) condemnada a conviure i entendre's sense remei.

I si no que m'ho preguntin a mi, que recentement vaig participar (enganyada, tot s'ha de dir) en una boda rociera. La cerimònia va ser oficiada en llengua castellana per un capellà amb un accent més català que el del Molt Honorable Jordi Pujol quan fa un discurs a la complutense. La núvia era una equatoriana inequívoca, en estat de bona esperança d'una catalaneta de curt pedigrí. A la sortida de l'església, quan els invitats esperàvem l'emocionant moment de tirar l'arròs als nuvis, el cor "
Virgen de la Cabeza" va entonar (?) guitarra en ristre allò tan bonic de:

"A la blanca novia vehtidaaaaa...

ya la fue a buhca er noviooooo.

Y así loh doh san uníoooooo...
en er santo matrimonioooooo".

En aquell màgic moment, no em pregunteu per què, vaig girar la mirada cap a la Plaça Major, on un grup Casteller estava descarregant amb èxit rotund un Dos de Nou amb Folre i Manilles. Un veritable poti-poti.

Imagineu-vos per un moment que en lloc de ser un home i una dona els que es casaven, fossin una parella homosexual en vies d'adopció en qualsevol ajuntament de la Catalunya interior. Això és o no és mestissatge? Reina Sofia, vostè que és una experta en matrimonis, il.lumini'ns, si-us-plau.

Ara que, això dels Borbons, crec que és un altre tipus de contaminació acùstica.

* Pels analfabets funcionals, com una servidora: "barrejat, no agitat".

3 comentaris:

Majorette ha dit...

Disculpa'm, Rous, si aprofito el teu blog per explicar com sempre alguna tragèdia pedagògica. I disculpa'm si ,com sempre, em remunto als fenicis, però és que jo ja estic arribant a l'edat de dir allò que em passa pels dellonses, a qui em passi pels deixonses i quan em doni la realíssima ( i no em refereixo pas a Sa Majestat).

Corregia.
Sempre corregeixo amb moltes ganes els relats dels alumnes.M'hi concentro i miro de disfrutar-ho. És el moment de combregar amb l'alumnat. Ells et confessen els sentiments més profunds i tu els escoltes i els guardes els seus secrets.
“Mi madre es la mejor”- diu un dels textos-. “ Me quiere muchísimo”- m'emociono, té dotze anys.
“Conoció a mi padre a los diecisiete años, y se casaron a los veintitrés”- em nego a transcriure les faltes d'ortografía, antes doblá que partía.
“ Tuvieron dos hijos”- com jo, quina monada- “Primero a mí y luego a mi hermana”- jo també, ai!
I llavors ho llegeixo:
“Tanto mi hermana como yo somos POSTIZOS”.
Deixo el bolígraf a sobre de la llibreta i em trec les ulleres. Algú em pot explicar això?, pregunto als silenciosos companys de departament de llengües. No obtinc resposta dels sessuts professors concentrats en l'ordinador, fotocopiadora o actes d'avaluació . No repeteixo la pregunta, perquè crec que ja entenc el que em vol dir l'alumne. M'ha volgut explicar a la seua manera innocent que ell i la seua germana havien estat adoptats per una parella exemplar, que els estimava de debó.
Amb el cor ple d'amor maternal, continuo la lectura.
“Mi padre nació en Colombia y mi madre en Catalunya”- ai, ai ai...- “Por eso yo soy mitad español y mitad colombiano, o sea, postizo,como mi hermana.
AAAAAAAAH, VALE!
Donde dije digo quise decir Diego, y donde dije postizo, quise decir... mestizo.
Si estava claríssim.
Qui no s'entén és perquè no vol. Quina importància tenen les paraules? El que de veritat importa és el que volem dir.
Si en un restaurant demanem pinya en euríbor, l'obligació del cambrer és entendre'ns
Si Catalunya demana la Impertinència que facin el favor de donar-nos-la ja, òstia!
I a mi què, si la darrera pel.lícula de l'Almogàver és una merda.
I si mi vecino se ha comprado un coche muy lujurioso, pues mejor pa' él.
Jo sempre he cregut que caminar els diumenges pel matí és una cosa molt pederasta.
Una de les races canines més perilloses és el Rock baile
Y este vestido me encanta porque me esteliriza muncho.

Bloggers del món, perdoneu-me

Rosa Peroy ha dit...

Sí, Majorette, sí.

Tu ja te'n pots ben fotre. Però lo teu home t'ha regalat un anell de 24 quilots, que li ha costat un porró d'ebros sense fer cap aspamiento. I tu l'has guardat a l'asmari.

I aluego t'enfades perquè l'urbano t'ha posat una munta per aparcar lo cotxe a un baden i perquè t'has saltat un maforo en roig en una retonda.

Amos, hombre. Així cualquiera.

r0x ha dit...

alicia:

SIUSPLAU, ROSA, JAJAJA NO TINC TEMPS PER ESCRIURE GUAY

MIRA AIXO I FES-NE UNA ENTRADA

http://www.youtube.com/watch?v=hzE-BqmYDy4


PERO SENCER, A PARTIR DEL MINUT 2 HI HA UNA SORPRESA, WEI!! JAJAJAJAJ