diumenge, 16 de novembre de 2008

Repelús(a)




Llegeixo que el filòsof porteny Juan José Sebreli acaba de publicar un llibre escandalosament incorrecte en el marc de la societat argentina, titulat Comediantes y mártires. Amb un títol així d'eloqüent, Sebreli analitza la figura de quatre grans mites: Evita Perón, Carlos Gardel, Ernesto Guevara i (horror!) Diego Armando Maradona, desmuntant-los un per un. M'ha cridat l'atenció la descripció que fa del Che, com un "idiota polític". En psicologia, (i ara us remeto a l'entrada del 25 de maig de 2008, titulada "Vès que no sigui idiota", ostres! ara m'he fet ràbia a mi mateixa!), la connotació "idiota" es refereix a la nul.la capacitat en una o diverses o totes les facetes que tenim, potencialment, els éssers humans. I es veu que el Che, si hagués viscut prou per demostrar-ho, hagués estat un pèssim polític.

Al llarg de la història són innumerables els exemples de la nostra societat de ser fanàtica i mitòmana, encara que, paradoxalment, els antropòlegs coincideixen en què es tracta d'un tret característic dels pobles primitius i analfabets. En canvi, malgrat la globalització, la democratització de la cultura i la informació, sembla que ens és difícil desempallegar-nos d'aquesta tendència. La religió catòlica, a la que se li ha de reconèixer una capacitat adaptativa fora de mida, ha sabut canalitzar aquest vici nostre, i malgrat ser monoteísta, ha creat una rècola de sants i màrtirs per deslliurar-nos de la temptació del "becerro de oro". Fixeu-vos en els taxistes de més de 50 anys que porten una estampeta de Sant Cristòfol mentre escolten el Justo Molinero (per cert, aquest home es deu gastar en solàrium i Grecian 2000 el mateix que jo amb bolquers i farinetes).

Però la laïcitat tampoc es queda curta, i estic pensant en Marilyn Monroe, Andy Warhol, Elvis Preysler o Barack Obama (i aquí que cadascú incorpori els seus, yes we can). Els exemples tendeixen a l'infinit. Però us confesso que el cas de Maradona ultra-passa totes les meves menguades capacitats comprensives: el subjecte en qüestió és considerat un semi-déu (encara que jo li veig un machimbrat de Netol i enano d'escaiola), ha creat una religió pròpia amb milers de fidels, heroi nacional indiscutible i recent anomenat seleccionador del futbol argentí. Però la seva vida, a més de crack esportiu (com molts d'altres) ha estat un cúmul de politoxicomanies (recordeu "simplemente di no"?), conductes autodestructives, vanitat patològica, analfabetisme suprem i tendència irrefrenable a simpatitzar amb tot tipus de dirigents polítics de dubtosa credibilitat.

Ja ens avisava el lúcid Machado en Proverbios y Cantares:

La envidia de la virtud
hizo a Caín criminal.
¡Gloria a Caín! Hoy el vicio
es lo que se envidia más.


Perquè entre nosaltres...no heu sentit mai la punxada de l'enveja en intuir el vici dels altres?



3 comentaris:

Majorette ha dit...

Fa uns quinze dies vaig demanar als alumnes de 1r de la ESO que expliquessin per quines persones sentien admiració, les prenien com a model o els agradaria semblar-se.
Sempre em fa por fer aquesta pregunta. Per experiència sé que els seus models no són precisament la mare Teresa de Calcuta ni Stephen Hawkins.Però si s'ha de fer, s'ha de fer. Endavant.
-Per a mi la meva persona ideal- comença la Judith- és la XXXRRRZZTPEO, perquè és molt bona cantant.
Us juro que el nom que em va dir em va sonar així. Ho sabia, la cantant del segon. Perquè al segon següent vaig sentir:
-Dons el meu ideal és el cantant RRRRUUUTTZZZITPOM, perquè s'ha fet famos i té molts diners.

I així van anar escopint noms dels herois dels videoclips, triumfitos i altres ideals tant efímers com productius. Amb timidesa, vaig demanar que reflexionessin i pensessin si seria possible que citessin algú que no fos del món de l'espectacle ni del cinema. I al segon següent un núvol de mans s'alçaven per cridar una sèrie de noms que no penso reproduir però que feien referència al món del futbol. Menys mal, vaig pensar, no han dit el nom de cap torero. Qui no es contenta és perquè no vol.
-Cal ser famós per ser important? Només podem tenir com ideal algú que ha fet molts diners?- dic jo.
Es fa el silenci i llavors s'alça una mà.
-Doncs jo- diu el Martí, perquè després critiquin els homes- admiro la meva mare, perquè treballa moltes hores, sempre ho té tot a punt i a sobre té temps per llegir.

Satisfeta, miro d'animar els altres perquè continuin, i per art de màgia, comencen a desfilar els noms dels tiets solters, de les gemanes grans que tene un munt de novios, dels avis marxosos...
-Doncs jo admiro el meu germà perquè fa el que li dóna la gana, no estudia ni traballa i no l'afecta gens el que diguin els altres-acaba una nena amb l'aplaudiment general.
El conec. És un dels gamberrini de quart.
I llavors demano que escriguin a la seva llibreta els noms de les seves persones ideals i prego al Deu Maradona perquè faci que s'emmirallin en herois futbolístics, cantants del moment, i barbies de moda.
I quan surto de classe un noi em diu fluixet: Jo volia dir que admiro al Che Guevara, però no m'he atrevit.

Aaaaaah, bueeeeeno.
Encara que hagués estat un idiota polític.

Rosa Peroy ha dit...

Dóna gràcies, Majorette, que no t'hagin anomenat estrelles del cini prono, com Rocco Sigfredi o Nacho Vidal.

L'altre dia vaig sentir una entrevista per la arràdio del Nacho Vidal. El seu coeficient intel.lectual crec que podria equiparar-se al del tristament traspassat Floquet de Neu. Això sí, té una tranca com el tió del nadal (bueno, no ho sé, a mi m'ho han dit), i fornica molt. El "target" ideal per ser admirat per la nostra joventut.

Hòstia, què gran que m'he vist ara.

bartomeu ha dit...

Amb aquestes opinions,m’esteu acabant de decidir a enviar un currículum al Bagdad de Barcelona.
Tal i com es presenta el futur,en vista també a ser mitjanament famós,i sobretot a guanyar-me la vida dignament,crec que es el millor que se m’ acudeix.
Vocació no me’n falta i si cal,al vespre em quedaria a fer hores extres.
Ara parlaré amb el meu cacauet....................