dimarts, 18 de maig del 2010

Quines coses...



Acabo de llegir la novel.la Les coses, de Georges Perec. Perec és -i perdoneu-me el to col.loquial, però això de tornar a escriure en el meu bloc em fa sortir la vena incorrecta- amb la seva trajectòria vital i la seva literatura el que anomenaríem un friqui.

Perec va morir jove, als 44 anys, just quan un escriptor pot començar a donar el millor d'ell mateix. La seva novel.la emblemàtica és La vida, instruccions d'ús, del 1978, on descriu amb minuciosat perecquiana la quotidianitat en un immoble parisenc, des de l'òptica d'un observador exterior, impertèrrit, que ens narra com van els seus habitants d'un pis a l'altre movent-se talment com un cavall d' escacs. Perec fou, juntament amb Bolaño, un dels grans fundadors de la novel.la experimental (li interessà el lligam existent entre la llengua i les matemàtiques, i escrigué textos prescindint de la vocal e, tan utilitzada en francès).

Les coses és el seu roman premier. La publica amb 27 anys i ens demostra que a aquesta edat ja ha fugit de les trames convencionals amb les quals es confeccionava la literatura de la seva generació. Ja coneixeu la llista: algú es fica en un embolic i després se'n surt; algú perd alguna cosa i la recupera; algú és víctima d'una injustícia i es revenja; el cas commovedor de Ventafocs; algú comença a anar costa a baix i així continua; dos s'enamoren, i molta altra gent s'entreposa; una persona virtuosa és acusada falsament d'haver pecat o d'haver comés un crim; una persona s'enfronta a un desafiament amb valentia, i té èxit o fracassa; algú inicia una investigació per a conéixer la veritat d'un assumpte...El llistat és interminable. Us invito a que cadascú afegeixi, a la manera perecquiana (enumerant entre punts-i-comes, pausadament, gairebé exasperant, com qui no vol la cosa), la resta de trames per a fer més completa la llista.

I què succeeix quan no ocorre res? Que una servidora vostra acaba per recordar-se dels orígens de la seua fascinació per les trames no convencionals i recorda quan descobrí que es podien construir llibres lliures, d'estructures inèdites, amb associacions i cavil·lacions entorn a centres absents...però que formen un tot ple de sentit i intencionalitat. Perec professa el seu amor per la literatura a la seva manera: prosa continguda, gairebé assèptica, sense diàleg, altament descriptiva i, sense voler-ho atrapa el lector situant-lo al bell mig de la trama, obligant-lo a prendre partit: Jérôme i Sylvie són una parella de petit-burgesos parisencs que es guanyen la vida fent enquestes publicitàries, però que somien una vida plena d'opulència i luxes cars i rars...que mai podran assolir. Però la seva existència, els millors anys de la seva vida, estan mediatitzats per aquest anhel material mai assolit.

En el fons, Les coses és una radiografia punyent de la nostra societat de consum i dels perversos mecanismes que subjuguen els homes i dones en aquest món nostre que, ara menys que mai està preparat per deslliurar-se del més superflu.

Ahir llegia a La Vanguardia que el ciutadà actual, globalitzat i consentit, acostumat a estirar més el braç que la màniga, no està preparat per afrontar la crisi econòmica (sí, finalment resulta que HI HA crisi), i no troba la manera d'apretar-se el cinturó perquè ha oblidat allò que els nostres pares i avis tenien tan inculcat: la cultura de l'estalvi.

Potser cal recuperar autors com Perec i tornar a disfrutar de les coses, però les petites, les que no es paguen amb diners...i anar fent. Per cert, el llibre de Perec us el deixaran en qualsevol biblioteca pública...





18 comentaris:

Unknown ha dit...

Segurament, la decisió de reobrir el bloc sigui una de les més importants que hagis pres en la teva vida recent. Llegir ens ampara i aiopluga, ens fa de refugi i suport quan ens sentim sols o desencisats, però escriure és un pas endavant. Escriure és mullar-se i comprometre's, hi ha el risc d'errar, però també de fer feliços els altres. Rosa, suposo que molta gent et felicitarà pel teu coratge; l'aposta que has fet és arriscada, però valenta, com crec que ha de ser la vida, encara que massa sovint ens empenyem en ser 'doucement' covards. Tot allò que no canvia, que no evoluciona, té una tendència natural a finir.
I tu, ara, demostres que estàs més viva i amb més ganes de viure que mai...
La ressenya, senzillament impecable, crec que aviat et demanaré el llibre... em fa mandra anar a la Biblio. I, per cert, coincideixo amb tu que els bons escriptors comencen a treure el millor d'ells als 40. Perec se'n va anar prematurament, als 44 anys, aquella edat tan bonica que no tenim ni tu ni jo.

Rosario Curiel ha dit...

Feliç retorn al teu estat natural: és a dir, a l'embadaliment lletraferit que et fa escriure perquè és un vici que t'agrada rematadament però que no (espero) et mata. Crec també que la teva reflexió sobre el llibre i la situació en general de la "res publica" (tu i la teva gentil i genial mirada cal·lidoscòpica)ens retorna l'estat d'intel·ligència necessària que avui en dia és tan escadusser. I, dit això, me'n vaig a sobredosificar-me de Perec i d'altes "bèsties". Salutacions, Rosa.

innerspeaker ha dit...

Rous,

Quina agradable sorpresa veure reeixir en el comentari del teu blog 2010 el teu fi intel.lecte literari.
Difícil em serà fer un comentari a la teva alçada i al de la Mariví , però m'arriscaré abans que la retallada de sou sigui tal que hagi de prescindir de la vida on line ( deu meu, què serà de nosaltres!).
Sempre he envejat la capacitat que alguns éssers humans tenen de cometre una acció que mai no ha estat feta ni tan sols pensada per ningú més. No espereu d'aquesta reflexió meua cap lucidesa: em refereixo, per exemple, a la primera persona que va ferrar un ou; a l' agosarada modistilla que va retallar les faldilles de la dona fins al perico; a aquell que va tenir la valentia de menjar per primera vegada un tros de formatge florit; a la primera vídua que va decidir no portar dol perquè havia decidit no fer-se invisible abans d'hora; al primer treballador que va pensar que podria demanar un dia a la setmana de festa; al primer que escrigui allò que mai s'escriurà.

Com veus, ho faig com tu aconselles, entre punt i comes i sense pressa, com el tal Perec.
Li envejo, doncs, la capacitat de no deixar-se ofegar pel mar de trames que sempre han donat resultat. I com que em provoques, un cop més utilitzaré el meu bagatge d'anècdotes a les aules i t'explicaré què em va contestar una alumna de segon d'ESO fa unes setmanes quan li vaig preguntar pels seus gustos literaris amb la finalitat de recomanar-li alguna lectura. Em va contestar: pues a mi lo que me gusta son los libros que hablen de violaciones y eso. Ho vaig tenir fàcil. Ella es referia al sexe explícit, com no, i vaig poder contentar-la amb el primer llibre que li vaig posar a les mans. No penso dir quin.

Perdona'm Rous, per no conèixer millor el Perec. Disculpa'm per no ser capaç de comentar com mereixes la teva entrada. Prometo llegir alguna cosa d'ell per poder fer un comentari més digne la propera vegada, però t'he de confessar que poques vegades he admirat tant un escrit com el que vas fer tu fa poc més d'un any, no l'oblidaré mai. Enmig del mar de mediocritats, serà sempre una balsa per no enfonsar-se.

Lectors, no us perdeu OBSCENITAT (divendres sant, 10 d'abril de 2009)

Fins sempre

la kose ha dit...

Ja era hora noia!
Feliç retorn i agradable retrobament!
La primera vegada que vaig sentir parlar de Perec va ser en una xerrada de Màrius Serra a Barcelona. En Serra, un apasionat de la llengua i les matemàtiques ens va explicar el treball d'alguns autors que havien escrit obres amb característiques, podríem dir, peculiars. En Perec i altres realitzaven textos de 50000 paraules o més on s'eliminava l'ús d'una vocal. Si no recordo malament, en Serra en dia lipogrames o alguna cosa semblant.
Com bé dius, en aquell moment vaig qualificar-lo de friqui i "pocafeina" i no vaig tenir curiositat, per llegir res seu.
Ara, després de l'entrada que acabo de llegir, es desperta la meva curiositat i, dquan acabi la Marivi, em poso a la cua del prèstec del llibre o el demanaré a la biblio ( a l'estiu).
Realment en comptes de friqui hauríem de qualificar-lo de privilegiat per la seva capacitat d'estalviar una e, així pel morro, sense cap necessitat. I en moments com els d'aquesta crisi potser la lectura de la seva obra ens encomanarà la capacitat de fer estalvis, no amb les paraules, precisament.

Rosa, quanta raó tens quan recomanes gaudir de les petites coses i anar fent, així poc a poc i dia a dia.

Em sumo a la recomanació de la lectura d'OBSCENITAT. Senzillament, brillant.

Rosa Peroy ha dit...

Mariví...

Gràcies per esperonar-me...jo també crec que quan s'ho val, cal assumir el risc. I si molt m'apures, podem ser "doucement" arriscats...

Pel que fa a l'edat, efectivament, ni tu ni jo, en tenim 44. La Vanguardia d'avui publica un sondeig segons el qual les persones assolim el màxim grau de benestar als 73!!!! Ui, que n'has de menjar de sopa, encara...bullabesa, si pot ser.

Rosa Peroy ha dit...

Ben trobada, Rosario!

Amb la rapidesa que m'has contestat em sento en deute!

Realment Perec té aquella cosa que tant ens agrada als que llegim: presuposa que el lector, és, com a mínim, igual d'intel.ligent que ell. I això és escàs en aquests temps que corren...

Estem en contacte, alomadre.

Rosa Peroy ha dit...

Estimada Alice/Majorette:

Trobava a faltar la inequívoca petjada genètica perfavortudemano...

Si vols que et sigui franca, apart de l'alegria que m'ha suposat llegir el teu comentari, m'ha fet venir una gana horrible. M'assembla que, seguint els teus exemples, i a la manera perecquiana em faré per sopar dos (dos!) ous ferrats; fregiré dos (dos!) pebrotets; i l afegiré dos (dos!) trossos de Roquefort...mmmm...

Realment, s'han de tenir un parell (dos!9 d'ous per menjar formatge putrefacte...però és tan bo...s´´on aquelles petites coses que t'alegren el dia. Com el teu comentari, sister.

Rosa Peroy ha dit...

Kose, altra petjada biològica d'alt voltatge.

Realment, tinc sort amb aquest parell de germanotes que nostrosenyor m'ha donat.

Quan parlaves de l'exercici de suprimir una vocal en un text, he intentat fer un esforç per aconseguir algun fragment amb sentit...per exemple, substituir la "i", que en català s'empra força.

A veure:

"Em sento realment afalagada en veure la resposta que ha generat el fet que tornés a posar un post en aquest bloc"

Intento transmetre la mateixa idea sense la "a".

Voy:

"Em sento feliç de veritat en veure el positiu ressò que flueix del post que he escrit"

Forçadet, no?

Kose, ets un solet...(mira, ni la "i" ni la "a").
escrit en el bloc

Unknown ha dit...

Sobretot, no oblidis mai el "doucement", i continuant amb els gal·licismes de l'Astèrix, això de la bullabesa ja fa dies que em balla pel cap... si no fos perquè ja comença a fer calor. Potser millor una 'vichysoisse', que també es francesa i apeteix més de cara a l'estiu.
Per cert, t'anunció en rigorosa exclusiva que et continuaré esperonant... 'obviamente'

la kose ha dit...

Sento decepcionar-te Rous. El text sense la "a" et falla en la paraula veritAt, que si la vista no em falla i tampoc la memòria conté una preciada A. Però no hi ha cap problema (aceptamos pulpo como animal de compañía) com de veritats n'hi ha de completes i n'hi ha que són a mitges, aquesta la deixem en la segona categoria i la donem per bona. Una altra solució és substituir-la per la paraula una mica forçadeta "veres". Així:

"Em sento feliç de veres en veure el positiu ressò que flueix del post que he escrit"

au, salut! que marxo a treballar
Kose

Rosa Peroy ha dit...

Touchée, sister.

És que no puc tenir germanes tan llestes, collons...i diuen que tot això s'hereta...

tere ha dit...

Hola Rosa, que contenta tornar a poder llegir el teu bloc.
m´agrada retrobarte.

Rosa Peroy ha dit...

Tere, reina!!!

Mira què en som...havíem de trobar-nos aquí una altra vegada, com si visquéssim tan lluny!

Quan ens veiem?

Manel Roqueta. ha dit...

Ei! benvinguda altre cop al món; la barra lateral del meu bloc estava trista, pansida, et trobava a faltar. Feliç retorn Rosa. Una abraçada selvatana.

Rosa Peroy ha dit...

Manel, quina alegria!

Espero poder tenir continuïtat i acolorir una mica més la part lateral del teu bloc...per cert, l'he trobat canviadíssim..!

Hi ha alguna novetat que jo no sàpigui? Ja m'explicaràs...

Una abraçada ponentina.

Jordi Hermes ha dit...

Hola Rosa maca i bloquera,
Suposo que ni que sigui una mica per sobre, com qui no vol la cosa, em sento un xic al•ludit amb això de Les coses. M’alegro que la teva reincorporació al bloc es faci a partir d’aquesta novel•leta (i ho dic per les dimensions físiques, no pas per la seva vàlua o importància).
Permet-me alguns comentaris a propòsit del teu bloc que mai més pot descansar. Dius que Perec és un “friqui”. Ficaries la mà al foc i diries que mai, ningú, t’ha qualificat a tu de “friqui”? Jo, per mi mateix, no seria tan agosarat. A més no tinc clar que no sigui un afalagament més que no pas un insult.
Fas referència a Bolaño: precisament la seva 2666 és l’altra cara de la moneda de Les coses pel que fa a dimensions. Ara, la seva lectura és un plaer (a mi em va fer pensar una mica en Rayuela). Els quatre personatges són genials i sucosos... gairebé com el punt de mira en els assassinats i violacions. Un tema del tot actual, com el de Perec.
Una trama per a la teva novel•la: “a algú que li agrada llegir escriure i no troba mai el temps i finalment s’abandona”... i s’acaba decidint per un bloc genial.

Ves per on, aquestes són les meves primeres paraules lligades –i, com sempre, sense substància– des de fa molt de temps, un 29 d’abril a l’entorn d’unes cloïsses i d’unes ostres.

Caram! Disculpa’m
Un petó

Jordi

Rosario Curiel ha dit...

Cap deute, amiga. Ja sabem quin foc es cou a l'intel·lecte, i com és de bo el resultat del gaudi d'una bona lectura. La meva rapidesa obeeix a l'estimació que et professo i a la teva clarividència: i cap d'aquests motius es poden obviar.

A re-llegir, alomadre.

Rosa Peroy ha dit...

Hola, Jordi!

Efectivament, et pots considerar directament al.ludit: la teva sàvia recomanació del llibre de Perec m'ha servit per reobrir el bloc. Espero haver estat a l'alçada...

Pel que fa a això de considerar-se friqui, estic d'acord amb tu que no deixa de ser una mena d'afalac. I es pot ser un friqui camuflat: d'apariència més o menys normal: no cal anar amb barbes de boc o vestit de Hare Krishna, per no considerar-se d'eixe món...al més d'una part d'eixe món.

Jordi: benvingut al bloc dels friquis disfressats. Que el meu bloc és el teu, si és que hi ha blocs d'algú. Espero que continuïs volent formar part.

Moltíssimes gràcies! Un petó.