dimarts, 8 de març de 2016

Elles, les XY

Servidora de vostès ha parit dos fills. Quan dic “fills” no és un masculí genèric. Dos mascles. Dos XY. Quan vaig saber-ne el sexe, en ambdós casos, no vaig sentir ni decepció ni alegria. Com qualsevol mare de certa edat, allò que em preocupava era que fossin criatures sanes, que mengessin i creixessin i, després dels bolquers, haver de comprar calces rosa de la Barbie o calçotets blaus del Winnie the Poh era la darrera de les meus preocupacions.

Em llevo a les sis i obro l’ordinador. El doodle del google em saluda amb un ‘Feliç Dia Internacional de la dona #OneDayIWill’. Facebook em rep amb ‘It’s International Women’s Day!’. Twitter bull amb el hastag #FelizDíadelaMujer. Mentre navego per la xarxa sentint-me ‘reina por un día’ oblido per un moment la inacabable jornada de feina que m’espera avui. L’XY de 18 anys s’aixeca i amb una barbuda cara de son em fa petó de bon dia. Mentre s’escalfa el bol de llet al microones prepara l’entrepà seu i de son germà. Vaig a despertar l’XY de deu anys. Sota uns llençols dels Minions posats a l’inrevés descobreixo un cap despentinat que es belluga.
– Holaaaaa... mamiiiiii..!

A mi, com a la majoria de les dones de la meua generació, no és necessari que ens dediquin una data. La nostra vida quotidiana es composa de 365 Dies Internacionals de la Dona. Els XY que viuen amb mi donen fe. Per culpa de –o potser gràcies a- què han vist sa mare matinar cada dia i arribar tard de la feina amb cara de cansada, han hagut d’adoptar els hàbits que els han anat fent més autònoms com a individus. Sense que cap dels tres ho hagués de verbalitzar, la consigna ‘col·laborar i donar poca feina’ és la que ens ha fet funcionar durant anys. Els XY –primer un, després l’altre- estenen la roba, preparen el dinar, van a comprar, passen l’escombra i tenen cura de la gossa. I ho fan tant si sóc a casa com si no.

Em porten una Saldeva a la tauleta de nit quan m’estiro al llit perquè m’ha vingut la regla. El gran fa de GPS quan en alguna excursió dominical m’equivoco -donat el meu nul sentit de l’orientació- de carretera. No són nens excepcionals. Han hagut de pujar així. I servidora de vostès ha deixat de sentir-se culpable per no poder dedicar-los més hores, perquè dubto que aquesta generació -a casa en tinc dos exemplars-  que ha estat testimoni i ha viscut la impossible conciliació de la dona a la vida laboral, menystingui la intel·ligència i la vàlua de les seues futures companyes i col·legues. Brecht deia que les revolucions es produïen en els carrerons sense sortida. Però la vida, com les idees, sempre troben escletxes per enfortir-se. I les mentalitats (masculines i femenines, sense trampes lingüístiques de postureig alternatiu) es forgen en el dia a dia.

Mentre acabo d’escriure aquest article em diuen adéu, carregats amb les motxilles. El petit em xiuxiueja que ahir, canviant-se els llençols, va posar els Minions de cap per avall. Que a la tarda ho arreglarà. I que ha posat els llençols del Mickey Mouse “que són de nen petit” a rentar.

I ens anem fent grans XX i XY plegats. Ai, perdó. Plegades

6 comentaris:

Lali Sunyer ha dit...

Fantàstic article, jo he tingut dues XX i he intentat educar- les de manaera que cap XY les pugui acollonir, però de ben segur que si tothom eduqués els XY com tu aniriem millor. Enhorabona Rosa!

Mireia ha dit...

Ets la meva ídol, Rosa. Tant forta com sensible. Gràcies per escriure com ho fas. Una abraçada!

Rosa Peroy ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Rosa Peroy ha dit...

A tu per llegir-me i ser tan amable! Petons!

Rosa Peroy ha dit...

A tu per llegir-me i ser tan amable! Petons!

Rosa Peroy ha dit...

Moltes gràcies, Lali! Una abraçada! XD