Servidora de vostès ha parit dos fills. Quan dic
“fills” no és un masculí genèric. Dos mascles. Dos XY. Quan vaig saber-ne el
sexe, en ambdós casos, no vaig sentir ni decepció ni alegria. Com qualsevol
mare de certa edat, allò que em preocupava era que fossin criatures sanes, que
mengessin i creixessin i, després dels bolquers, haver de comprar calces rosa
de la Barbie o calçotets blaus del Winnie the Poh era la darrera de les meus preocupacions.
Em llevo a les sis i obro l’ordinador. El doodle
del google em saluda amb un ‘Feliç Dia Internacional de la dona #OneDayIWill’.
Facebook em rep amb ‘It’s International Women’s Day!’. Twitter bull amb el hastag #FelizDíadelaMujer. Mentre
navego per la xarxa sentint-me ‘reina por un día’ oblido per un moment la
inacabable jornada de feina que m’espera avui. L’XY de 18 anys s’aixeca i amb
una barbuda cara de son em fa petó de bon dia. Mentre s’escalfa el bol de llet
al microones prepara l’entrepà seu i de son germà. Vaig a despertar l’XY de deu
anys. Sota uns llençols dels Minions posats a l’inrevés descobreixo un cap
despentinat que es belluga.
– Holaaaaa... mamiiiiii..!
A mi, com a la majoria de les dones de la meua
generació, no és necessari que ens dediquin una data. La nostra vida quotidiana
es composa de 365 Dies Internacionals de la Dona. Els XY que viuen amb mi donen
fe. Per culpa de –o potser gràcies a- què han vist sa mare matinar cada dia i
arribar tard de la feina amb cara de cansada, han hagut d’adoptar els hàbits
que els han anat fent més autònoms com a individus. Sense que cap dels tres ho
hagués de verbalitzar, la consigna ‘col·laborar i donar poca feina’ és la que
ens ha fet funcionar durant anys. Els XY –primer un, després l’altre- estenen
la roba, preparen el dinar, van a comprar, passen l’escombra i tenen cura de la
gossa. I ho fan tant si sóc a casa com si no.
Em porten una Saldeva a la tauleta de nit quan
m’estiro al llit perquè m’ha vingut la regla. El gran fa de GPS quan en alguna
excursió dominical m’equivoco -donat el meu nul sentit de l’orientació- de
carretera. No són nens excepcionals. Han hagut de pujar així. I servidora de
vostès ha deixat de sentir-se culpable per no poder dedicar-los més hores, perquè
dubto que aquesta generació -a casa en tinc dos exemplars- que ha estat testimoni i ha viscut la
impossible conciliació de la dona a la vida laboral, menystingui la
intel·ligència i la vàlua de les seues futures companyes i col·legues. Brecht
deia que les revolucions es produïen en els carrerons sense sortida. Però la
vida, com les idees, sempre troben escletxes per enfortir-se. I les mentalitats
(masculines i femenines, sense trampes lingüístiques de postureig
alternatiu) es forgen en el dia
a dia.
Mentre acabo d’escriure aquest article em diuen
adéu, carregats amb les motxilles. El petit em xiuxiueja que ahir, canviant-se
els llençols, va posar els Minions de cap per avall. Que a la tarda ho
arreglarà. I que ha posat els llençols del Mickey Mouse “que són de nen
petit” a rentar.
6 comentaris:
Fantàstic article, jo he tingut dues XX i he intentat educar- les de manaera que cap XY les pugui acollonir, però de ben segur que si tothom eduqués els XY com tu aniriem millor. Enhorabona Rosa!
Ets la meva ídol, Rosa. Tant forta com sensible. Gràcies per escriure com ho fas. Una abraçada!
A tu per llegir-me i ser tan amable! Petons!
A tu per llegir-me i ser tan amable! Petons!
Moltes gràcies, Lali! Una abraçada! XD
Publica un comentari a l'entrada