A l'alienígena Gurb li sorprenia la complexitat del mecanisme que els humans utilitzaven per a desplaçar-se, ja que per a conduir un automòbil és necessari utilitzar les quatre extremitats. Jo, que comparteixo la perplexitat de l'extra-terrestre del planeta Mendoza, i que utilitzo el cotxe bàsicament per imperatiu legal, i que considero que la carretera és la cosa més xunga que hi ha, i que quan passo de 130 a l'autopista ja m'encomano a Sant Cristòfol i a tota la rècola de sants que tinc per l'ocasió, no puc evitar de fixar-me en els anuncis televisius de cotxes: en una pantalla col.lapsada per un trànsit ideal, el cotxes són sempre nous i en els accidents mai passa res (a excepció de les campanyes de la Dirección General de Tráfico). Partint de la base que hi ha tants tipus d'anuncis de cotxes com classes de conductor (fantasmes, enrotllats, joves, carrosses, sexistes, daltònics, prudents o subnormals), s'ha d'afegir que al fabricant se li presuposa una certa previsió per a evitar accidents i per això els cotxes porten uns frens d'agafa't fort, però malgrat tot, i amb bon criteri, al conductor sempre se'l sap imprudent, per això, inclús en els models més senzills, els cotxes porten incorporat l'airbag, artilugi que sovint no s'infla en el moment convenient, a vegades s'infla en el moment més inconvenient però el que segur que sempre acaba inflant és el preu de sortida del vehicle.
En aquests temps en què la recerca de la seguretat total, sense fissures, s'ha convertit en l'objectiu principal dels nostres polítics, a Lleida, que com sabeu som a l'avant-guarda de tots els avenços (el famós trident Lleida, Nova-York i Tòquio), en la cavalcada dels Reis (dels Reixos) d'enguany, l'Ajuntament ha cregut convenient equipar tots els caramels que ses Majestats i acòlits llencin des dels tractors (perdó, carrosses reials), amb una espècie de coixí d'aire per a evitar que es repeteixin els succesos de cavalcades anteriors: que a més d'un li han hagut de posar punts al cap per culpa d'un caramelasso reial. La primera conseqüència que se'n pot extreure d'aquest fet és que Melcior, Gaspar , Baltasar i tota la trouppe són considerats uns imprudents en essència, malgrat els seu amor incondicional als nens, les seves exhortacions al bon comportament de grans i petits, i la seva aura daurada de bonhomia.
Però jo penso que el risc ha de ser inherent a la devoció. Si us declareu monàrquics, encara que només sigui un cop l'any, assumiu-ne les conseqüències: i si no voleu acabar amb un trep al caparró poseu-vos un casc homologat. Però els caramels han de ser caramels, purs i DURS, perquè en el cas contrari, desvirtuem el tema: és com si a la Patum de Berga o als diables de Cervera el foc i els petards fossin d'atrezzo, als carnestoltes de Río de Janeiro les mulates anessin habillades amb vestit de bus i escafandra o els salts d'esquí del dia u de gener els efectuessin des del rasca-culs del parc del costat de casa meva. O sigui, que a les verdes i a les madures. A mi, com cada any, els reis em portaran carbó, sense airbag i de mentida.
Visca la República.
En aquests temps en què la recerca de la seguretat total, sense fissures, s'ha convertit en l'objectiu principal dels nostres polítics, a Lleida, que com sabeu som a l'avant-guarda de tots els avenços (el famós trident Lleida, Nova-York i Tòquio), en la cavalcada dels Reis (dels Reixos) d'enguany, l'Ajuntament ha cregut convenient equipar tots els caramels que ses Majestats i acòlits llencin des dels tractors (perdó, carrosses reials), amb una espècie de coixí d'aire per a evitar que es repeteixin els succesos de cavalcades anteriors: que a més d'un li han hagut de posar punts al cap per culpa d'un caramelasso reial. La primera conseqüència que se'n pot extreure d'aquest fet és que Melcior, Gaspar , Baltasar i tota la trouppe són considerats uns imprudents en essència, malgrat els seu amor incondicional als nens, les seves exhortacions al bon comportament de grans i petits, i la seva aura daurada de bonhomia.
Però jo penso que el risc ha de ser inherent a la devoció. Si us declareu monàrquics, encara que només sigui un cop l'any, assumiu-ne les conseqüències: i si no voleu acabar amb un trep al caparró poseu-vos un casc homologat. Però els caramels han de ser caramels, purs i DURS, perquè en el cas contrari, desvirtuem el tema: és com si a la Patum de Berga o als diables de Cervera el foc i els petards fossin d'atrezzo, als carnestoltes de Río de Janeiro les mulates anessin habillades amb vestit de bus i escafandra o els salts d'esquí del dia u de gener els efectuessin des del rasca-culs del parc del costat de casa meva. O sigui, que a les verdes i a les madures. A mi, com cada any, els reis em portaran carbó, sense airbag i de mentida.
Visca la República.
El noi de la foto, que ens dedica aquesta rialla sardònica, mirada de nen entremaliat, posat guitarrer i sabatilles de Fido Dido és el QUIM VILA. Però el Quim és un munt de coses més: és un compositor amb una solidíssima formació musical, autor de cançons amb connotacions jazzístiques, la lletra de les quals són fruit d'un enginy i i una capacitat d'aprehensió de la realitat realment fora del comú. Si això no fos prou, el Quim és un excel.lent monologuista: a cavall entre la fiblada irònica del mestre Capri i el corrossiu discurs de Pepe Rubianes, el Quim, sense deixar de tenir una empremta molt personal, es mou entre el difícil equilibri de l'actor teatral que monologa a l'escenari i unes acuradíssimes interpretacions musicals, acompanyat d'una banda de joves i solvents músics. I tot això ho fa traspuant naturalitat, barrejant enmig d'un acurat guió falques improvisades, espontànies, desternillants.