El tocino i la velocitat

Imagineu-vos que viviu en una casa de muntanya (benaurats de vosaltres!) i que enmig del cru hivern us quedeu sense llenya per la llar de foc (i per, tant, no podeu fer carn a la brasa ni cargols, desgraciats de vosaltres!). Imagineu també que teniu un veí que viu en una casa del costat, que és economista però treballa des de casa, i li demaneu que us acompanyi al bosc a tallar una mica de llenya i carregar-la al cotxe. El veí accedeix amablement. Un cop la llenya ja és a casa vostra no se us ocorre cap altra manera de compensar el favor que donar-li un bitllet de 50 euros. El veí, probablement, adoptarà una expressió ofesa, rebutjarà el bitllet i marxarà a casa seva indignat. I vosaltres fent amics.

Imagineu-vos, però, que en la mateixa situació quan arribeu a casa li oferiu al veí una copa de bon vi, instal.lats còmodament al sofà de casa. Segurament, si no es tracta d'un abstemi integrista (o d'un al.lienígena, que ve a ser el mateix), l'economista acceptarà encantat, i potser, si hi ha "feeling", serà l'inici d'una bella amistat. En termes econòmics, el vostre veí sap millor que ningú que el preu d'una copa de vi és molt menor, per molt bo que sigui el nèctar, de 50 euros. Però, en aquest exemple, el que compta és el valor, no el preu (com aquella coneguda dita castellana: cualquier necio confunde valor y precio).

Tal com diu Dan Ariely en Les trampes del desig, la nostra vida transcorre simultàniament per dos mons paral.lels: el regit per les normes socials, inherents en la nostra naturalesa social i en la nostra necessitat de comunicació, i el governat per mercantilisme pur i dur, on l'intercanvi està perfectament definit (sobretot després de l'aparició de la moneda). L'error garrafal que heu comès en el primer exemple és barrejar els dos perfils. L'autor ho il.lustra clarament en el terreny sexual: per un quiqui amb la vostra parella no se us passarà pel cap (espero!) deixar 60 euros damunt la tauleta de nit, com tampoc esperareu d'un intercanvi sexual mercantil que el vostre partenaire us juri amor etern. Seria barrejar el tocino amb la velocitat.

Una cosa així sembla haver passat, segons van corroborant descobriments i teories antropològiques, en el concepte de "família". Aquest tipus d'organització no és res més que una manera d'adaptar-se a les circumstàncies de cada època històrica que a l'ésser humà li ha tocat viure. Segons José María Bermúdez, codirector dels jaciments d'Atapuerca, en l'època dels caçadors-recol.lectors, la visió remilgada de la família nuclear actual hagués estat un estrepitós fracàs adaptatiu (els homes morien joves, havien de garantir la seva herència genètica amb rapidesa: en un mitjà tan hostil la poligàmia era indispensable per perpetrar l'espècie). El naixement del concepte de família nuclear tal com la entenem en la actualitat, té l'origen en la societat burgesa universalitzada durant el segle XIX. És un altre model adaptatiu, mediatitzat per la necessitat de canalitzar herències, jerarquitzant la figura del patriarca i la preeminència del germà gran sobre el petit.

Però vet aquí que (con la Iglesia hemos topado) apareix el vernís religiós i el concepte d'amor etern per acabar de fer el sediment de la parella heterosexual (Adam i Eva), perpètuament unida per lligams emocionals que res tenen a veure amb propietats, expectatives socials o rols home-dona. Ja està l'embolic muntat. I encara que la història s'entesti a demostrar-nos que són les circumstàncies socials les que modelen les formes de convivència, que en la canviant societat nostra han de ser, necessàriament heterogènies, com heterogeni és el món en que vivim, nosaltres continuem monolíticament penjats de la nostra mitja taronja, encara que en el monolític això fos impensable.

Per això, en la sèrie Padre de Familia, un dels factors que més comicitat ens causa (apart de la immensa caricatura que representa de la societat occidental) és l'infinit enamorament que Lois professa pel talòs del Peter. Bé, això i Brian, l'intel.ligent gos que parla. La inversemblança és gairebé equiparable.

Repelús(a)

Llegeixo que el filòsof porteny Juan José Sebreli acaba de publicar un llibre escandalosament incorrecte en el marc de la societat argentina, titulat Comediantes y mártires. Amb un títol així d'eloqüent, Sebreli analitza la figura de quatre grans mites: Evita Perón, Carlos Gardel, Ernesto Guevara i (horror!) Diego Armando Maradona, desmuntant-los un per un. M'ha cridat l'atenció la descripció que fa del Che, com un "idiota polític". En psicologia, (i ara us remeto a l'entrada del 25 de maig de 2008, titulada "Vès que no sigui idiota", ostres! ara m'he fet ràbia a mi mateixa!), la connotació "idiota" es refereix a la nul.la capacitat en una o diverses o totes les facetes que tenim, potencialment, els éssers humans. I es veu que el Che, si hagués viscut prou per demostrar-ho, hagués estat un pèssim polític.

Al llarg de la història són innumerables els exemples de la nostra societat de ser fanàtica i mitòmana, encara que, paradoxalment, els antropòlegs coincideixen en què es tracta d'un tret característic dels pobles primitius i analfabets. En canvi, malgrat la globalització, la democratització de la cultura i la informació, sembla que ens és difícil desempallegar-nos d'aquesta tendència. La religió catòlica, a la que se li ha de reconèixer una capacitat adaptativa fora de mida, ha sabut canalitzar aquest vici nostre, i malgrat ser monoteísta, ha creat una rècola de sants i màrtirs per deslliurar-nos de la temptació del "becerro de oro". Fixeu-vos en els taxistes de més de 50 anys que porten una estampeta de Sant Cristòfol mentre escolten el Justo Molinero (per cert, aquest home es deu gastar en solàrium i Grecian 2000 el mateix que jo amb bolquers i farinetes).

Però la laïcitat tampoc es queda curta, i estic pensant en Marilyn Monroe, Andy Warhol, Elvis Preysler o Barack Obama (i aquí que cadascú incorpori els seus, yes we can). Els exemples tendeixen a l'infinit. Però us confesso que el cas de Maradona ultra-passa totes les meves menguades capacitats comprensives: el subjecte en qüestió és considerat un semi-déu (encara que jo li veig un machimbrat de Netol i enano d'escaiola), ha creat una religió pròpia amb milers de fidels, heroi nacional indiscutible i recent anomenat seleccionador del futbol argentí. Però la seva vida, a més de crack esportiu (com molts d'altres) ha estat un cúmul de politoxicomanies (recordeu "simplemente di no"?), conductes autodestructives, vanitat patològica, analfabetisme suprem i tendència irrefrenable a simpatitzar amb tot tipus de dirigents polítics de dubtosa credibilitat.

Ja ens avisava el lúcid Machado en Proverbios y Cantares:

La envidia de la virtud
hizo a Caín criminal.
¡Gloria a Caín! Hoy el vicio
es lo que se envidia más.


Perquè entre nosaltres...no heu sentit mai la punxada de l'enveja en intuir el vici dels altres?

Drogadets

Transcric una notícia breu de la Vanguardia d'ahir 8 de novembre:

"Los toreros piden luchar contra el dopaje de los toros.
Los toreros están preocupados por el comportamiento anómalo de algunos astados durante la lidia, que los vuelve imprevisibles y crea incertidumbre en los diestros. Podría deberse a la administración fraudulenta de algún tipo de fármacos, según se expuso en el Congreso Mundial Taurino de Veterinaria en Murcia, por lo que piden más control."



Amb un parell de trons, sí senyor. Trons d'una grandària poc menyspreable, a jutjar per la protuberància que aquests grans herois de La Fiesta llueixen carregada entre les cames, a vegades a la dreta, a vegades a l'esquerra (encara que ells es facin dir "diestros". Ai, el llenguatge sempre revela més del que diu..).

Fem anàlisi de text, vinga: als toreros els preocupa el comportament anòmal del bisho, que els torna imprevisibles (als bishos) i els crea incertesa (als toreros). Però... no és aquí on radica la gràcia d'aquest gloriós espectacle? La imprevisibilitat, la incertesa, la confrontació de dues forces de la naturalesa, un vestigi de la lluita dels gladiadors romans. La igualtat del combat fa atractiu l'espectacle, perquè ambdós tenen idèntiques possibilitats de guanyar o perdre...la vida.

Potser no és això, companys. Potser el que reivindiquen és que el comportament dels banyuts (bishos) no sigui tan imprevisible per a què l'espectacle pugui equiparar-se més a les merendoles dels lleons amb els cristians: tothom coneix el final, però coincidireu amb mi que això no resta ni un bri d'emoció a l'espectacle: l'acarnissament, la sang, la crueltat continuen garantides i això és el que importa. És tota una heretgia pensar que als cristians desgraciats que sortien a l'arena se'ls pugués donar alguna substància fraudulenta per fer més passadors els seus darrers moments. En canvi per a mi seria un consol històric (me'ls imagino, vestits amb parracs, sortint espitosos com uns Pocholos qualsevols, dient: "muchopocholosoyo. A este león me lo cargo con mi mochila, hey").

Precisament per evitar aquestes lamentables situacions se celebren els Congressos Taurins esmentats: al pobre toro que se li incauti una trista china se li assignarà el torero més barroer, que necessitarà més estocades de les habituals per a deixar-lo fora de combat, per viciós i drogadet *.

Que cap a la mort s'ha d'anar de cara, serè i amb dignitat, per molt banyut que siguis. Penseu que una de les ponències d'aquest darrer Congrés marcià (ai, murcià!) porta per títol: Filosofía de la Corrida de Toros. Segurament les fonts bibliogràfiques de la conferència es basaran en el famós llibre d'Alain de Botton.

I és que, en aquest món, qui no es consola és per que no vol.

* Drogadet: paraula molt usada per la meva estimada mare, fruit del castellanisme drogadicto, una màgica contracció de la "c" (drogadito), i una gloriosa traducció al català.

Em remunto als fenicis

Tots coneixem persones -en particular dones de més de seixanta anys- que quan ens expliquen alguna cosa d'allò més trivial (per exemple que abans-d'ahir van anar a fer-se receptes al CAP i es van trobar que els havien canviat el metge de capçalera), ens donen, enmig de l'explicació, un munt de dades paral.leles, aparentment aleatòries en el temps i l'espai, del tot innecesàries. Si no visquéssim en un món marcat per la tirania de la pressa, aquestes digressions florides són un tresor per elles mateixes (els científics en diuen "soroll"). Jo tinc una amiga que defineix aquesta caracerística molt bé: "És que la meva sogra, quan m'explica alguna cosa, se'm remunta als fenicis".

Tard o d'hora, si sou, com jo, persones més aviat verbals, acabareu incorporant aquesta característica, perquè la cosa es va incrementant amb els anys (com més edat tenim de sordejar, més soroll fem). Les converses informals, lluny de ser mers intercanvis de dades descarnades, esdevenen (afortunadament, perquè ens allunyen de la binarietat dels ordinadors) veritables remuntades als fenicis.

Aquesta setmana, ha aparegut publicat en la premsa científica un exemple de l'aplicació de la genètica a la història de la humanitat. Un equip internacional d'investigadors, amb participació de la universitat Pompeu Fabra, ha revelat que la petjada de la civilització fenícia és encara ben present en l'ADN de la població mediterrània actual. Aquest poble va representar el primer exemple de globalització econòmica i van ser, durant 3.000 anys, amos absoluts del comerç del Mare Nostrum, molt abans de l'aparició dels romans (val a dir que l'ADN va ser triat a travès del cromosa Y, perquè els comerciants fenicis eren majoritàriament homes, ja que, com sempre, les dones ens quedàvem a casa a cuidar de la canalla, mentre els nostres marcopolos se'ns anaven a fer el cràpula a Xipre, Sardenya o Eivissa i nosaltres, a la cuina preparant farinetes i netejant culs...ehem, perdoneu. M'estic remuntant als fenicis).

Aquest és un exemple de com es desmunten idees caducades de suposades pureses de llinatge i consanguinitat, quan les disciplines socials i els darrers avenços científics ens clarifiquen que aquest món en el qual vivim no és res més que una coctelera a la James Bond, shaken not stirred *, fruit d'un continu intercanvi de fluxes (en el més ampli sentit del terme) condemnada a conviure i entendre's sense remei.

I si no que m'ho preguntin a mi, que recentement vaig participar (enganyada, tot s'ha de dir) en una boda rociera. La cerimònia va ser oficiada en llengua castellana per un capellà amb un accent més català que el del Molt Honorable Jordi Pujol quan fa un discurs a la complutense. La núvia era una equatoriana inequívoca, en estat de bona esperança d'una catalaneta de curt pedigrí. A la sortida de l'església, quan els invitats esperàvem l'emocionant moment de tirar l'arròs als nuvis, el cor "Virgen de la Cabeza" va entonar (?) guitarra en ristre allò tan bonic de:

"A la blanca novia vehtidaaaaa...
ya la fue a buhca er noviooooo.
Y así loh doh san uníoooooo...
en er santo matrimonioooooo".

En aquell màgic moment, no em pregunteu per què, vaig girar la mirada cap a la Plaça Major, on un grup Casteller estava descarregant amb èxit rotund un Dos de Nou amb Folre i Manilles. Un veritable poti-poti.

Imagineu-vos per un moment que en lloc de ser un home i una dona els que es casaven, fossin una parella homosexual en vies d'adopció en qualsevol ajuntament de la Catalunya interior. Això és o no és mestissatge? Reina Sofia, vostè que és una experta en matrimonis, il.lumini'ns, si-us-plau.

Ara que, això dels Borbons, crec que és un altre tipus de contaminació acùstica.

* Pels analfabets funcionals, com una servidora: "barrejat, no agitat".

Tinc un col.lega micòleg...

Reprodueixo el primer paràgraf del text:

"Sus familiares y amigos no lo saben. De hecho, quizás ni ella misma lo sepa. Pero, créanme, corre por ahí una tal Rosa Peroy que, en contra de lo que puedan indicar las simples apariencias, es una auténtica escritora."

Aquest article es va publicar en català i castellà en el diari Segre el diumenge 26 d'octubre. He reproduït la versió castellana per la subtil al.lusió en la semblança fonètica a la coneguda novel.la de Tabucchi, Sostiene Pereira. No reprodueixo més, entre altres coses, com bé diu el sr. Souto, perquè no n'estic gaire segura que el que diu dels meus escrits sigui veritat. Però en tot cas, no sap prou bé el subidón que porto. Com ja he fet de paraula, li agraeixo des d'aquí la seva amabilitat. Perquè com diuen a la Bela Italia:

"e se non è vero, è ben trovato!"

(En l'entrada anterior, el Vila m'ha fet un comentari. Ara el Souto, aquest article. Vès que amb l'arribada dels bolets aquestes dues persones brillants no n'hagin menjat algun d'al.lucinògen. Juro que jo no he estat).

Lliure arbitri "tudlm"

Entro al pub musical tope underground de la muerte intentant aparentar una seguretat que fa més de deu anys que he perdut (els mateixos que fa que no entro sola per la nit en un pub tudlm). Però si alguna cosa et dónen els anys, apart de canes, arrugues, despenjament de la cara i de les mamelles, és la capacitat de fingir ser allò que no se és. I com que per a mi l'amistat és sagrada i una promesa, inquebrantable, m'enfundo uns pantalons pitillo (els pitillo no es posen: s'enfunden), uns botins de taló i cap a la guerra.

Prèviament, però, he passat per la llibreria. Cadascú té les seves estratègies per sobreviure: empassar-se una copa de conyac, fer-se un bany de sals perfumades, escoltar música clàssica versionada pel Luis Cobos (és viu, aquest home?) o empassar-se el darrer capítol de Hombres y Mujeres y Viceversa (aquesta darrera estratègia és infalible: si un se sent ridícul recupera immediatament la seva dignitat per greuge comparatiu). Jo, però, que sempre me les he donat d'intel.lectual, he anat a l'Abacus i m'he comprat un llibre el nom del qual m'ha semblat suggeridor: Storytelling, de Christian Salmon.

Amb el llibre a la bossa, com qui duu una pota de conill d'amulet, penetro en la foscor del local tudlm. Amb pas ferm damunt dels talons que han transformat el follet (bonica paraula) de 1,48 que en mi habita en una noia gairebé de passarel.la de 1,53, vaig cap a la barra on un barman que podria ser el meu fill em diu: -Hola! Què et poso?- Si m'arriba a tractar de vostè li estampo la bossa amb llibre inclòs (300 pàgines) a la cara. -Posa'm una aigua. Natural, si pot ser-. Ja ho veieu: vaig forta.

Pregunto pel Toni, el cap de programació d'actuacions del cafè tudlm amb qui m'he citat per lliurar-li un cd promocional del Quim Vila, a veure si d'una vegada aconsegueixo que actui a Lleida. Em diuen que el Toni trigarà una estoneta. Bueeeeeno. Pren-t'ho amb calma, Rosa. M'enfilo, no sense certa dificultat, al tamboret de la barra, creuo les cames sensualment i prenc el vas d'aigua, que pot passar perfectament per un talegasso de vodka.

Des de la meva solitària talaia contemplo l'escenari on un grup de músics de jazz fan proves de so. El tècnic, molt aprop meu, mou palanquetes i botons en un taulell ple de llumets de colors. Els músics proven instruments: El saxo vol que li pugin els greus, el guitarra diu: "puta mare". El bateria fa filigranes amb els plats i riu. Els músics deuen rondar la meva edat, un parell es veuen una cervesa i n'hi ha un que fuma. El local està mig ple (o mig buit, com el meu talegasso de vodka d'atrezzo), quan apareix el Toni en qüestió. Un altre que pot ser el meu fill (em surten il.legítims per tot arreu). Com que Lleida es un poble gran, resulta que al Toni li conec al pare i als seus dos germans grans, la qual cosa em dóna peu a la conversa i a la venuda de moto posterior.

Acabada la feina, salto al terra des del tamboret, li encaixo la mà al Toni (senyora fins el final) i me'n vaig cap a la sortida convençuda que, a excepció del Toni i del barman, he estat un invisible follet amb talons. Just a l'obrir la porta cap al carrer, m'adono que un dels músics, concretament, el bateria rialler, està fumant just al costat. -Ja marxes?- em pregunta, somrient. -Sssssí...- contesto incrèdul.la. -Però tornaràs més tard al concert, no? -He, he, i tant...després vinc. I surto del local convençuda de ser la reina del mambo.

Un cop a casa, amb el pijama i les sabatilles posades, convertida novament en la pigmea de sempre, començo a llegir Storytelling. La lucidesa de l'assaig em fa pujar els colors: un estudi sobre la inaudita capacitat dels grups creadors de tendències, des dels assessors polítics fins els publicistes, de crear històries per cadascun de nosaltres i fer-nos creure que som totalment lliures de ser com som, triar el que triem, moure'ns en una fictícia autenticitat dins de les grans mentides que ells reinventen contínuament per a nosaltres, mitjançant una gegantina "arma de distracció massiva".

Una altra vegada he caigut de quatre potes. Em consolo pensant que tota aquesta ficció on jo surto com la prota servirà per a fer venir el Vila a Lleida. En el cas contrari, em juro per Snoopy pujar-me el politono al mòbil de la Novena Simfonia de Beethoven passada pel sedàs de l'infumable Cobos. I que em pegui la bufetada cada cop que em truquin. Per imbècil.

En ocasions sóc porcota

Un altre estudi. Aquest, fet a Berlin després de 4.500 enquestes (poca broma), treu la palmària conclusió que els propietaris d'algunes races de gossos tenen moltes més possibilitats de tenir flirts durant el passeig que els d'algunes altres (golden retriever vs. pit-bull. Coco, t'estimo, però no m'has fet entrar dins les estadístiques). A Lleida, que no perdem ocasió de situar-nos a l'avantguarda, i més tractant-se de tocinos, vam aprofitar la Fira de Sant Miquel per presentar el porc vietnamita, que és una mascota nova que reuneix totes les potencialitats per a fer triomfar els seus amos: és exòtica (encara), pesa uns 30 quilos (com un gos mitjà), té caràcter juganer, (pernil) dolç i, ara ve quan el maten, necessita fer pipí i popó unes deu vegades al dia. Així qualsevol (vés que la Duquesa de Alba no guardi una porcada en el seu Exincastillo com a arma de destrucció massiva).

Això em fa pensar -apart que me n'he d'agenciar un sense falta per distreure'm de la crisi dels quaranta-, en la quantitat d'estudis absolutament inútils que omplen els mitjans de comunicació. Sondejos i estadístiques portats a terme de manera estricta parlant de les coses més banals. Sensatament, cal preguntar-nos, com faria Josep Pla: "escolti, però tot això, qui ho paga?".

Els exemples són interminables. Un altre: la Universitat de Nebraska ha conclós després de perdre el temps de la manera més idiota que la persona amb un tarannà nerviós i poruc vota més la dreta, mentre la persona calmada i liberal vota l'esquerra. Apart de tendenciós (qui vol identificar-se amb un poruc atacat dels nervis?), trobo que és molt difícil establir variables i agrupar-les aleatòriament (per què no nerviós i liberal?) i valorar-les, com si fos tan fàcil determinar el caràcter dels individus. A més: els que voten en blanc, què són: esquizofrènics, bipolars, indecisos o simplement descontents? I els que no voten (que n'hi ha un bon grapat), hem de concloure que són ectoplasmes que només es materialitzen no perpetrant el seu vot en època electoral? Com diria el nen del Sexto Sentido: en ocasiones veo abstencionistas...

Existeixen uns premis (els Annals Improbable Research), que cada any es concedeixen a l'estudi més idiota i absurd en cada disciplina. L'any 2007 dos investigadors de la Universitat de Barcelona varen rebre tan cobdiciat guardó quan varen demostrar (literalment) que les rates no distingeixen l'holandès del japonès sempre que escoltin els dos idiomes parlats al revés. Hi ha un estudi del per què als ocells picots (carpinteros) no els fa mal el tarro, des de Harvard s'ha investigat la forma en què s'arruguen els llençols, des de Tennessee s'estudiaren les possibilitats "d'interrompre el sanglot amb un massatge rectal dactilar", o l'indispensable treball sobre "l'efecte de la respiració forçada per un sol forat del nas sobre la capacitat cognitiva". I així fins a l'infinit.

Ben pensat, però, qui sóc jo per posar en entredit les conclusions que brillantíssims licenciats han emès després de cremar-se les celles durant mesos? Ara, quan acabi aquesta entrada, me n'aniré a la granja del costat de casa i, fent país, em regalaré una verra lleidatana (carent de traumes post-bèlics) de 200 quilos, ben visible, i me l'enduré a passejar pel carrer. A veure si amb una mica de sort un paleta com els d'antes, si és que encara en queden, em diu allò tan bonic de: "¡Niña, que no me entere yo que este culito pasa hambre!.

Sempre però, em quedarà el dubte si m'ho diu a mi...o a la truja. Si és la segona opció i tinc peremptòria necessitat d'un psicòleg i teràpia...escolti, tot això, qui m'ho paga?