El foc per fer bonic

Aquest matí he vist una brigada municipal que posava garlandes al meu carrer. Quilòmetres de cinta de coloraines que feia ziga-zaga entre els fanals, acompanyant les senyeres que també fa poc que onegen, aquest any més brillants que mai.

La festa major d’estiu, com en la majoria dels pobles de Catalunya, se celebrarà aquest proper cap de setmana. Sergi Pàmies citava Francesc-Marc Àlvaro en un recent article a La Vanguardia. Àlvaro, en el pregó de Vilanova va dir que “la festa també és una manera de plantar cara a la por i al desànim; una manera d’expressar que no ens deixem vèncer per les dades més negatives ni els auguris més descoratjadors”. Hi estic d’acord. Cada any, malgrat que el fenomen sigui cíclic i inclús forçat, el jovent d’aquí i de poblacions properes no es perd l’esdeveniment. Els matrimonis joves amb fills aprofiten les minifiretes instal·lades, la gent gran s’hi passeja. Tothom qui hi vol anar troba el seu espai.

Em meravella, i no voldria caure en la demagògia, la capacitat dels humans per, malgrat l’adversitat, reservar un espai per a la diversió, el festeig pel simple fet de festejar, el ball i la gresca per se. En el mateix moment que el camionet anava engalanant el carrer, el 324 emetia les imatges distorsionades de la darrera matança de civils a Damasc. La certesa que les víctimes ho eren per un atac d’armes químiques –per l’absència de sang i violència física- donava a les imatges un to encara més esfereïdor. Piles d’homes, dones i nens de totes les edats jeien aparentment desplomats en un segon. Els meus ulls escrutaven les figures infantils. Cossos prims i allargassats, amb genolls plens de crostes de jugar pel carrer, idèntics als genolls del meu fill de set anys, que en qualsevol moment vindrà per darrera i em farà un petó, mentre escric això.

Però la música de l’orquestra arribarà aliena, com el meu fill, al que succeeix enfora. D’aquesta matèria estem fets: riure i plor, joia i aniquilació, vida i mort. Amb aquesta contradicció els humans ens hem anat fent grans. I no cal flagel·lar-nos la consciència per ser capaços d’admirar un castell de focs artificials, com un exercici de catarsi col·lectiva que tan gregàriament necessitem. Gaudim de l’espectacle i això ens fa més humans. Ara bé, aquest any, si em permeteu, prendré més fort que mai la mà del petit mentre al cel de la nit es dibuixen formes amb llums de colors. Em serà difícil no recordar les fràgils figures desplomades ja per sempre en un altre i absurd racó del món. I pensaré que els genolls pelats que la pantalla distorsionava eren els meus de fa ja massa anys, són els del meu fill i ho seran, com una cicatriu inesborrable, de tots i cadascun de nosaltres. I agrairé la sort d’observar-lo bocabadat al meu costat. I em maleiré, contradictòriament, en comprovar que sempre els toca als mateixos i constatar que, com en un despertar sobtat d’un malson, nosaltres som, per sort, al costat de la pantalla on el foc que cau és per fer bonic.

Dents blanques a la biblioteca

Aquest dies d’agost privats de vacances, un dels petits luxes que em permeto és sortir de bon matí a passejar la gossa. L’animal aprofita la fresca de la matinada per córrer lliure pels herbassars i els camps dels afores. És el seu moment de felicitat. Quan la llengua li toca a terra de pur esgotament la crido, la lligo i enfilem el camí totes dues a l’altra banda del poble, per comprar la premsa.

A l’arribar a la plaça que envolta la biblioteca, sé el que em trobaré. Els observo dissimuladament, matí rere matí. Catorze o quinze joves subsaharians -cap d’ells deu passar dels vint-i-cinc anys- han fet nit als durs bancs de pedra que envolten la plaça. Un d’ells, -al mes de maig quan comencen a venir-, em va demanar, amb timidesa i educació, si li podia donar una manta. És un dels integrants del grup.

La majoria dels nois ja estan desperts quan nosaltres passem. Quinze figures fosques com el carbó recolzades al mur blanc de la plaça, esperant que un pagès passi amb el cotxe i els ofereixi un dia de feina de recollida al tros. Hi ha dies que passo tan aviat que alguns encara dormen, embolicats en mantes regalades amb càrrec de consciència. La gossa i jo guardem un silenci respectuós per no despertar-los. Altres ja s’han llevat i aprofiten per fer-se una toilette precària. Es renten les dents blanquíssimes a la font. Es posen crema hidratant a les cames, es canvien la roba i la renten per a què el sol inclement del migdia els eixugui la muda. Alguns, concentrats, fan les seves pregàries. Són silenciosos, no et miren als ulls, et cedeixen el pas.

A vegades passa el pagès i s’atura amb el cotxe. Se n’apropen dos o tres. Negocien en castellà. No puc sentir les quantitats que acorden. Són dos o tres minuts de regateig. El final, però, sempre és el mateix. Els tres nois pugen al cotxe. Ja tenen feina per avui, sigui quin sigui el preu ofert. S’acomiaden dels seus companys amb un gest a la mà i una rialla de triomf. Els altres resten recolzats, esperant el seu torn, si és que es presenta. Rere ells, bosses plenes de roba, un matalàs en forma de tub, coixins rescatats dels contenidors, xancles de goma, ampolles d’aigua de plàstic, tot disposat de manera ordenada, neta.

Em miren passar en silenci i no sóc capaç d’endevinar què pensen. No es veuen preocupats; senzillament, estan allí, esperant. Disposats però sense angúnia. Em pregunto de quina manera han arribat aquí, d’on treuen la serenitat, la discreció. M’aventuro a pensar que la seva joventut els dóna l’energia de tirar endavant. L’esperança de sortir-se’n. I com sempre –entre inútils i tòpiques reflexions sobre la inoperància del sistema i les flagrants injustícies socials que només ens permetem els qui no hem de dormir a la intempèrie-, em sobrevé aquella punxada de culpa i vergonya, que només apaivago de manera maldestra donant-los una altra manta, o portant-los aigua envasada, o oferint-los una rialla de bon dia, malgrat que les meues dents no es vegin, ni de bon tros, tan blanques com les seues.

De calces, vergonyes i vils egoismes

Us contaré una anècdota sense importància que vaig viure l’altre dia, però que m’ha fet pensar que, molts cops, actes que semblen generosos amaguen el més vil dels egoismes. Condueixo per un carrer de Lleida que comunica amb una de les zones comercials més importants de la city. M’he apropat a la vorera i m’he aturat, baixant la finestra del copilot, després de veure una senyora caminant en la mateixa direcció que jo. La dona passa dels setanta anys, segurament vídua, vestida amb roba humil i amb un carret de compra.

-Senyora! La crido del cotxe estant, intentant no espantar-la. –Senyora!

La dona s’apropa lentament, mirant-me estranyada. Li faig un somriure de complicitat i quan ja la tinc molt a prop li dic fluixet:

-Arregli’s la faldilla pel darrera...la porta enganxada a la roba interior..

La dona canvia d’expressió. Alarmada, amb un cop de mà –la mateixa que aguanta una bosseta de farmàcia- posa al seu lloc el tros de roba que li deixava a la vista unes calces blanques de cotó i unes cames primes i venoses.

-Ai, filla! Quina vergonya si m’ha vist algú! Gràcies per avisar-me...

La dona, encara amb el gest esglaiat, continua el seu camí. Torno ha engegar el cotxe i la miro pel retrovisor, mentre els meus fills em fiten amb els ulls com a plats. Veig com encara articula el ‘quina vergonya’ amb els llavis, parlant amb ella mateixa.

La seva imatge va allunyant-se: el carret vell, la bosseta de la farmàcia, el caminar cansat i la gran solitud i desamparament que traspua. Quan ja l'he perdut de vista, mentre un silenci insòlit roman dins el cotxe, penso que l’avís que li he fet era pensant més en mi que en ella: si arribo a veure algú que se’n riu a la seva esquena, surto del cotxe i li etzibo un cop de puny. I a la meva edat, ja no estic per prendre mal.

"Escriu alguna cosa, ni que sigui una nota de suïcidi"

Aquesta tendra frase és una de les moltes, carregades de mala llet, de Gore Vidal, assagista i novel·lista nord-americà. mort recentment. Des de la seva obra i la seva actitud vital disparava contra tot i tothom, sense amagar les seves enveges i defectes ni avergonyir-se de res del seu passat. Amb la seva particular òptica va girar com un mitjó la política i la societat americanes, i per extensió, el modus vivendi occidental, per treure'ns la miopia des d'una perspectiva culta, erudita, rigorosa, gairebé marcial, que traspuava la formació militar rebuda en la seva joventut. Va encarar-se amb coratge amb una societat homòfoba quan l'homosexualitat era una tara insalvable. Aquest enfant terrible, junt amb el seu íntim enemic Capote, els tenia ben posats. En les seves fotos, inclús les més recents, conserva la mirada reptadora d'un "aquí estic jo" que aclapara. Em direu que això és molt fàcil quan s'és un escriptor consagrat viu, un mite, però per aconseguir això, fa falta tota una vida d'anar contracorrent -sempre amb vent de cara, que diria el poeta- i sortir-ne il·lès. O, almenys,  no gaire malferit. Per sort, aquesta mirada lúcida, aquesta insòlita capacitat d'observació i la plasmació en la seva prolífica literatura, va romandre intacta fins al final. Ara, amb motiu de la seva mort, sortiran els grans panegírics amb les habituals frases que un escriptor no mor mai, perquè perviu en la seva obra. I un be negre amb potes rosses, que diria ma mare. Es moren ben morts, com nosaltres. Només es conserven vius –un altre tòpic- en la memòria dels qui els recorden. En el cas dels artistes,  escriptors o altres personalitats notòries -si als polítics se’ls pot qualificar d’això darrer-, es mantindran vius en la memòria de més gent que el meu avi patern, persona exemplar, però anònima. Però, lamento decebre-us, aquesta és una qüestió de quantitat, no de qualitat.

Potser perquè la vida, sobretot per a les persones anònimes com jo, és una cadena de coses gairebé sense transcendència que quan s’ajunten, tanmateix, es converteixen en allò que ets -i tems ser-, m’ha encantat un petit llibre que de tan fresc i senzill deixa petjada. Francesco Piccolo, guionista i escriptor italià, ens composa un retaule de les petites vivències que formen part de la quotidianitat de les nostres vides, amb l’agudesa i l’observació de qui sap donar el tomb precís a les coses, perquè deixin de ser allò que fem i es converteixin en allò que som. En Momentos de inadvertida felicidad, Piccolo ens fa un inventari, a vegades en un relat breu, a vegades en una frase, de moments de les nostres vides normals, des del soterrat terrorisme conjugal fins a les microciutats que es creen en la cua d’un supermercat. A cops naïf, a cops profund, però sempre intel·ligent, Piccolo  llista, es diria que aleatòriament,  retalls de vida fins a formar un calidoscopi on emmirallar-nos i, si sobrevivim al que veiem, dibuixar-nos un ampli somriure de complicitat. I amb permís de Vidal, cal escriure alguna cosa, ni que sigui que no t’agraden els pijames amb botons.

UN GOS O UN LLOP?

Un llop passava per un mal moment. Era hivern i feia fred i humitat. Feia temps que no menjava. Un dia especialment difícil va creuar-se amb un gos grassonet, satisfet i la mar de content i van començar a xerrar. El llop va preguntar-li com s’ho feia per sortir-se’n tan bé i el gos va contestar-li que el seu amo l’alimentava cada dia, el portava al veterinari, li donava un aixopluc…era una vida molt confortable. “Hauries de trobar un amo que et cuidi!” Va recomanar el gos al llop. “Escolta, doncs sí que sembla una bona idea…Ho faré”, va contestar el llop raquític…però aleshores va veure que el gos duia quelcom al voltant del coll i va preguntar-li: “Què és això que portes?”. És el meu collar. L’amo l’hi enganxa la cadena i em té controlat. Forma part del tracte.” El llop no va dubtar-ho ni un instant: “Queda’t amb el teu amo. El meu esperit és lliure! No en vull saber res, d’això que m’expliques”. I se’n va anar.

Els gossets grassonets que nosaltres som tenim algunes icones que fan que, en el seu contacte, ens facin sentir que hem mutat a llops salvatges, que algú ens ha deslliurat del collar controlador, que el tracte castrador es trenca per moments, que, encara que sigui en la nostra cànida i aconformada imaginació, pugem a l’escenari, lliures de corretges i som com ells, com els llops atractius i lliures que fan del gospel el cant de sirena que apresa tota ànima ensinistrada i li retorna, per un moment, la llibertat perduda.

Àvids, doncs, d’aquesta llibertat, entrem al Teatre Principal, el diumenge a la tarda. El preu de l’entrada fa girar cua (i mai més ben dit!) a més d’un gosset. Els que hi entrem pensem que pagarà la pena…tornar-nos llops, altre cop, com sempre que el mascle alfa de tots ells, el Reverend, fa la presentació del grup i comencen a sonar les privilegiades veus. Els gossets grassonets esperem la catarsi promesa. Però estem molt lluny de l’escenari, la nostra oïda canina ja no és el que era i el cor de bells llops se sent massa allunyat, la melodia no se’ns adreça, es queda a meitat de camí i la distància sembla creixent en les pauses entre cançons. “Podeu ballar, podeu cantar, podeu callar i podeu marxar, si voleu”, diu entre bromes el qui sap arrossegar-nos, quan vol, a l’estat més pur de llibertat. No serà avui. Un grassonet assegut al meu costat li diu a una grassoneta: “sí, això! Ara marxarem després de fer-nos pagar 30 euros per barba”. Barba? Penso jo. Ah, clar! són schnauzers petitets…amb ínfules de llop.

Però les ganes hi són. Siguem marilyns, rottweilers, llebrers o pequinesos, tots ens emmirallem en l’escenari esperant el miracle. Els collars es tensen, les corretges volen trencar-se…el crescendo en l’expectació sembla confirmar-se quan els gossets poc habilidosos es posen a ballar un calypso, intentant emular l’elegància en els moviments dels llops que són una mica massa amunt, una mica massa lluny.

El calypso dura molt poc. Novament als seients, els gossos, que estem ensinistrats però encara ens queda un rastre d’intuïció, ens adonem que avui no podrà ser. Ens limitem a escoltar i a gaudir les magnífiques interpretacions dels llops i les llobes: Laia, Alice, Blanca, Sara, Rocio, Enric, Encarna, Sílvia, Marta, Elisabeth, Àngels, Georgina…sense poder evitar un punt d’envenja i desil.lusió. Ni el tema intepretat a capella, Soon I will be done, fa desgranar la simpatia al Ramon, aquella que feia riure no només al públic de gossets, sinó als bells llops que la cantaven. Avui la canten menys lliurement. I els gossets ja no sabem on enmirallar-nos.

Hem disfrutat de la qualitat, però no de la catarsi. Finalment (després d’uns escassos setanta minuts), cada espècie retorna al seu hàbitat i cada raça a la seva llar, per acabar de passar el diumenge.

Jo, malgrat veure’m més grassoneta i cànida que mai, no em puc substreure a la bellesa de les veus i la música. I gairebé oblido els vestits-davantals que portaven els magnífics llops per a la mise en scène. I sé que la propera ocasió que tingui tornaré a escoltar-los i, aquest cop sí, em sentiré més lloba i més lliure que mai.

Voltors

Són sempre allà. Tal vegada n'hi hagi pocs, però la seva capacitat de fer mal és infinita. Els trobareu on menys sospiteu: un llunyà company de feina, un amic de la infantesa, aquell client que ja no recordàveu, un veí, un ex-soci.

Són allà. Instal.lats en la seva pròpia mediocritat. I com diu un amic meu, analfabets i satisfets, alhora, d'aquesta seva condició. De tan analfabets, ignorants. Perillosos sense pensar-ho gaire: el més destructiu dels perills.

Són aprop. I, si us descuideu, en un moment de confiança, de son, de cansament, els seus ulls miops injectats en sang us veuran. Enlairaran les seves ales i volaran en cercles damunt vostre. I deixaran anar tot allò que només poden excretar: la seva immundícia, que put a enveja i rancúnia.

Són aquí. I vosaltres creureu que un bon paraigua us aixoplugarà de tant verí.

Però no cal: deixeu que la metzina us penetri, us foradi. I no passarà res més. Anireu fent, com tots els altres, i de cua d'ull veureu com tornen a allunyar-se, alleugerits de pes.

Però seran allà. Engreixant d'immundícia.

I volaran cap aquí. Per tornar a la càrrega.

Almenar té àngel

Entrem a l'ésglesia de Santa Maria d'Almenar, aquest diumenge a la tarda. Algú ens ha dit que l'actuació comença a dos quarts de set de la tarda, però és a les set. Aquests minuts de més ens permetem posar-nos a primera fila i observar amb deteniment l'espai on ens trobem: una gran nau de planta de creu llatina, que ens recorda que Almenar fou una plaça important en la reconquesta (la sarraïna Al-menara). Els origens àrabs, la construcció gòtica, els elements barrocs i neoclàssics -sabíeu que aquest passat març l'Església ha estat declarada bé d'interès nacional?- fa un aiguabarreig de sentiments que culminen amb el so de les primeres veus, que des de la part posterior de la capella, comencen a sentir-se. Els cantants, vestits com els antics esclaus africans, avancen pel passadís, on, a banda i banda, veiem marededéus ploroses i santcrists policromats. La meua ment, malaltissa i heretge, no pot evitar el curtcircuit d'aquesta visió amb el so d'unes veus càlides que veneren la joie de vivre malgré tout (heus ací la França) i les icones cristianes, doloroses i resignades.

Els integrants del cor es van col.locant a l'altar, sense deixar de cantar. Darrera seu, amb el seu etern somriure -ben bronzejat, aquest cop-, el director Ramon Escalé, els dirigeix, canta i fa les introduccions dels temes. La sintonia, en l'ampli sentit del terme, va creixent a mesura que es van desgranant les cançons: Oh, Mary, don't you weep, The deep River, His eye is on Sparrow...fins a culminar amb l'arxiconegut Oh Happy Day.

Realment, és un dia feliç. Perquè tant és si estem en un poliesportiu, en una discoteca o en un lloc de rés (no confongueu amb "res", que per a nihilista ja em teniu a mi), quan la música està ben dirigida, ben sentida i ben interpretada, no coneix fronteres ni constrenyiments físics.

Al sortir, contemplem el magnífic campanar, culminat per l'àngel d'or que ens assenyala, amb determinació celestial, un lloc indeterminat, que és allà on les nostres ànimes se situen, amb la ciutat sarraïna als nostres peus, en plena Festa Major.

Al-menara, la reconquesta, les marededéus barroques, els focs artificials, l'Àfrica negra, el Bages...voleu més mestissatge? Els de l'Esclat Gospel Singers, un altre cop, ho fan possible. I per molts anys.

Per cert, sabíeu que els almenarencs van disposar de moneda pròpia durants els segles XIII, XIV i XV? Doncs l'espectacle del diumenge, a més de ser gratuït, no es paga amb quartos.