No accepto calderilla

Avui quants n'hi tenim? Aquesta és la manera que té de preguntar, la mare d'una amiga meva, el dia del mes en el que estem. Avui en tenim quatre. Quatre de juliol, dia en què alguns celebren que van assolir, el llunyà 1776, la seva independència (no deu ser tan dolent, oi?).

Per celebrar que unos tanto y otros tan poco ahir me'n vaig anar de rebaixes. Amb un parell...d'amigues. Ja fa anys que vaig fer una promesa a santa Rita dient-li que jo no, mai més, per favor t'ho demano, aniria de rebaixes, i més el primer dissabte, i més en ple eix comercial. Però com que va ser un consell d'una persona estimada i santa Rita és patrona dels impossibles i l'amor tot ho pot i jo que, encara que tingui certes veleïtats intel.lectuals, sóc consumista com la primera, vaig dir amèn. I ja em teniu, a les sis de la tarda, assegudeta en un banc de la plaça Sant Joan, fent de guarda de seguretat de bosses farcides de roba i xurrupant un granissat de meló (a Lleida, en ple eix, hi ha una botiga especialitzada: per tres euros (tres!), t'omplen un vas enorme de gel i t'injecten una essència sintètica de meló, pinya, síndria o maracuyà. Però a 40 graus a l'ombra una no està per demanar el full de reclamacions).

A l'església de Sant Joan, just davant meu, se celebra un casament, amb anunci sonor de traca petadera. Assegudeta en el banc, com la Penélope del Serrat, jo m'ho miro en la distància: vestits llargs, maquillatges impossibles, la foto a la façana dels convidats dient lluíííís. Deu minuts més tard, quan el meu granissat és un vas ple de gel insípid, se m'apareix com una al.lucinació (però real, ho juro) una noia, rondant ja els trenta anyets, vestida de cap a peus de conill, amb orelletes i cueta incloses. Du un cistell de vímet farcit de preservatius. Darrera seu, la cohort inevitable d'amigues (a qualsevol cosa se li diu amic), amb orelletes i cua. Una d'elles,"l'atrevida" de la colla, suposo, trompeta en mà, va demanant la voluntat. La promesa/conill se'm planta al davant i m'allarga un condó. Darrera unes ulleres de miop de tota la vida, la seva mirada és una barreja de vergonya i súplica: és que me caso el sábado que viene...Sense treure'm la palleta de la boca i amb unes ulleres de sol enormes que amaguen la covardia del meu gest miserable li nego amb el cap i li dic: ho sento, no porto monedes. La futura divorciada, lluny de anar a molestar algú altre, s'envalentona i fent-se, suposadament, la graciosa em solta: también acepto billetes...

La meva resposta la va fer desistir i anar, ella i el seu sèquit, a buscar una altra víctima. I jo vaig quedar-me rumiant i fent-me preguntes sense resposta, que són la meua especialitat. I pensar que la gent munta projectes comuns per assolir la felicitat i es configuren un full de ruta que els donarà cohesió com a individu, com a parella, com a país...però finalment, després de quatre anys, després de vint, sempre arriben les rebaixes, les retallades i la tornada enrera. I no escarmentem. I mentre el conill dirà sí quiero (i m'hi jugo un pésol que ho farà en castellà), molta gent sortirà al carrer per dir que, un cop més, ens han venut la moto, i que no era un granissat de meló: era gel amb colorant.

I a tornar a començar. Per cert, dissabte en tindrem deu.