diumenge, 4 de juliol del 2010

No accepto calderilla


Avui quants n'hi tenim? Aquesta és la manera que té de preguntar, la mare d'una amiga meva, el dia del mes en el que estem. Avui en tenim quatre. Quatre de juliol, dia en què alguns celebren que van assolir, el llunyà 1776, la seva independència (no deu ser tan dolent, oi?).
Per celebrar que unos tanto y otros tan poco ahir me'n vaig anar de rebaixes. Amb un parell...d'amigues. Ja fa anys que vaig fer una promesa a santa Rita dient-li que jo no, mai més, per favor t'ho demano, aniria de rebaixes, i més el primer dissabte, i més en ple eix comercial. Però com que va ser un consell d'una persona estimada i santa Rita és patrona dels impossibles i l'amor tot ho pot i jo que, encara que tingui certes veleïtats intel.lectuals, sóc consumista com la primera, vaig dir amèn. I ja em teniu, a les sis de la tarda, assegudeta en un banc de la plaça Sant Joan, fent de guarda de seguretat de bosses farcides de roba i xurrupant un granissat de meló (a Lleida, en ple eix, hi ha una botiga especialitzada: per tres euros (tres!), t'omplen un vas enorme de gel i t'injecten una essència sintètica de meló, pinya, síndria o maracuyà. Però a 40 graus a l'ombra una no està per demanar el full de reclamacions).

A l'església de Sant Joan, just davant meu, se celebra un casament, amb anunci sonor de traca petadera. Assegudeta en el banc, com la Penélope del Serrat, jo m'ho miro en la distància: vestits llargs, maquillatges impossibles, la foto a la façana dels convidats dient lluíííís. Deu minuts més tard, quan el meu granissat és un vas ple de gel insípid, se m'apareix com una al.lucinació (però real, ho juro) una noia, rondant ja els trenta anyets, vestida de cap a peus de conill, amb orelletes i cueta incloses. Du un cistell de vímet farcit de preservatius. Darrera seu, la cohort inevitable d'amigues (a qualsevol cosa se li diu amic), amb orelletes i cua. Una d'elles,"l'atrevida" de la colla, suposo, trompeta en mà, va demanant la voluntat. La promesa/conill se'm planta al davant i m'allarga un condó. Darrera unes ulleres de miop de tota la vida, la seva mirada és una barreja de vergonya i súplica: és que me caso el sábado que viene...Sense treure'm la palleta de la boca i amb unes ulleres de sol enormes que amaguen la covardia del meu gest miserable li nego amb el cap i li dic: ho sento, no porto monedes. La futura divorciada, lluny de anar a molestar algú altre, s'envalentona i fent-se, suposadament, la graciosa em solta: también acepto billetes...

La meva resposta la va fer desistir i anar, ella i el seu sèquit, a buscar una altra víctima. I jo vaig quedar-me rumiant i fent-me preguntes sense resposta, que són la meua especialitat. I pensar que la gent munta projectes comuns per assolir la felicitat i es configuren un full de ruta que els donarà cohesió com a individu, com a parella, com a país...però finalment, després de quatre anys, després de vint, sempre arriben les rebaixes, les retallades i la tornada enrera. I no escarmentem. I mentre el conill dirà sí quiero (i m'hi jugo un pésol que ho farà en castellà), molta gent sortirà al carrer per dir que, un cop més, ens han venut la moto, i que no era un granissat de meló: era gel amb colorant.

I a tornar a començar. Per cert, dissabte en tindrem deu.

8 comentaris:

Jo ha dit...

Borinot i atontat com sóc, no he caigut en la metàfora política fins que la descripció de la promesa transvestida de conill (o potser a l'inrevés) no m'ha fet pensar immediatament en el transvestit per excel·lència dels nostres temps, això és, el Sapastrero... i òbviament he reconegut en el teu personatge un polític català del qual no en diré el nom per conveniència i discreció.

Vejam doncs si t'he interpretat correctament:

- Vet aquí que els partits catalans (representats per tu i les teves amigues) varen anar a obtenir un nou Estatut, acceptant ja d'entrada que seria un miserable, vil, menyspreable, fastigós i vomitiu saldo de rebaixes. Per acabar de donar èmfasi a aquesta voluntat inequívoca d'aceptar gat per llebre ens deixes anar un detall més: el teu personatge és capaç de pagar una morterada per un got d'aigua barrejada amb algun tipus de subproducte químic o quirúrgic, i empassar-se'l com si fos... un suc de meló! I tot això posant-hi bona cara!

- La ceremònia del casament simbolitza els debats estatutaris entre Catalunya i Espanya. Per acabar de donar-nos-en una pista als més rucs subratlles que tot plegat està “ple de petardos”. Com no associar immediatament aquesta paraula amb personatges com el Rajoy, la Cospedal, la de la Vega, la Chacón, el Guerra i, en fí, a tots aquells que constitueixen el magma polític denominat PPSOE... és a dir, amb el Congreso de los Diputados en ple!

- En aquestes apareixen el Sapastrero i el seu sèquit transvestits de conilles del Play-boy intentant ensarronar-te venent-te un preservatiu a canvi de pela llarga. Dius que la teva resposta “el va fer desistir”, però lògicament hem de suposar que és perque vas acceptar. I d'aquesta manera culmina la teva brillant metàfora, perque aixó efectivament és el que varen fer la majoria dels polítics catalans amb el nyap denominat “nou Estatut”: voler fer veure que ells en realitat s'havien mantingut ferms, i que els trileros, cagamandúrries, desgraciats i cabrons (perdó, però és que sóc de poble) són els altres.

Alguns es preguntaran què simbolitza el preservatiu. Però jo, que et conec, sé que en la teva perspicàcia ens vols suggerir que ens volen donar pel sac, i pagant nosaltres.

Senzillament brillant i genial, per variar.

I sí, dissabte en tindrem deu. Com no tindré altra cosa que fer, segurament m'arribaré a Barcelona a les rebaixes.

Rosa Peroy ha dit...

Estimat Jo:

Primer de tot, benvingut de nou al meu bloc que és el teu (ja tardaves!).

I en segon lloc: no me n'he adonat del brillant de la meva metàfora fins que he llegit la teva interpretació...què en sóc de genial, collons...

Una cosa que segur que intueixes però que la teua naturalesa prudent ha fet a bé de no esmentar, és que, efectivament...els condons estaven CADUCATS...(havien estat fabricats el 1979, durant l'estatut de Sau).

"O tempora, o mores..."

Gràcies, Jo, com sempre.

CLUB DE LECTURA I.E.S VILADECAVALLS ha dit...

Doncs a mi els alumnes quan els pregunto si saben quin dia es hoy (perquè jo els parlo en castellà, vès), em contesten: hoy somos veinticinco, o hoy somos trece ( bueno, ells diuen treze). Clar, una servidora docent els faig la brometa, i segons el dia que marca el calendari oficial els dic: pues sí, somos veinticinco en esta clase, sin embargo hoy es día veintinco también, qué casualidad!. O bé: sí, somos trece ( o treze) los que vamos a aprobar este examen, pero hoy es el día trece.
I així...
Avorrida y monòtona seria la meva vida si no fora per aquestes petites menudències...
Però avui em dirien: hoy somos cuatro ( ells dirien quatro), y jo els hauria de dir: sí, somos cuatro gatos ( o quatre conills) los que aún creemos que algun día podremos decidir sobre nuestro proyecto auton.... Però tant fa, hauria d'acabar dient que hoy es cuatro.
Cuatro cuartos.
Cuatro mosqueteros.
Cuatro plumas.
Cuatro líneas
Cuatro cerdos ( òstia, perdó)

Em fa tanta ràpbia no saber estar a l'alçada dels vostres comentaris brillants...

Majorette

Rosa Peroy ha dit...

Per favor t'ho demano, Majorette!!!

No olbides (així, amb b alta), que las Peroy SEMOS dibinas de la muerte...

Ha mi me hase ravia no saber cantar como tu.

Manel Roqueta. ha dit...

Hola Rosa, jo no entraré en la, per a mi, ingent tasca de desxifrar metàfores ja que mi podria enganxar els meus delicats ditets. El que sí que em veig en cor de fer és un símil gastronòmic. Vamo a ver, en cuina hi ha un ingredient que per a mi és bàsic, imprescindible, determinant (metàfores no, però adjectius, no vegis) i que moltes vegades ens passa desapercebut o no li donem la importància que té. Em refereixo al rellotge, al temps. Cinc segons, deu, o cinc minuts o mitja hora de més o de menys poden convertir un plat de suculent a mediocre. Una truiteta la passes cinc segons i perd aquella cremositat que la fa sublim. El temps és determinant en la elaboració d'un plat excels.
Tal que así penso que passa amb Catalunya. La sentència del TC representa una passa enrere?, segur que sí. Tanmateix si comparem quina és la situació actual de Catalunya amb la de fa quatre dies (35 anys en la vida d'un poble són això, quatre dies) hem avançat molt. Fa 35 anys demanàvem llibertat, amnistia i l'Estatut. Hem d'avançar més?, i tant!, venim de lluny i hem d'arribar lluny, però, aquí és on entra en escena el rellotge culinari de Catalunya, caldrà temps, molt de temps. Hem de ser generosos amb els qui vindran després, els hem de deixar un país tan fort, tant democràtic que es puguin plantejar sense trasbalsos qualsevol escenari; qualsevol. Però per arribar aquí caldrà molt de temps, molta paciència. Com per fer un bon sofregit.
Per cert, parlant de cuina, ja m'he començat a menjar els eriçons i em sembla que m'agradaran.
Salutacions selvàtiques.

Mariví ha dit...

Les despedides de solters i solteres actuals són de les rucades més grans que ens pot tocar viure. Són un espectacle insultant per als qui els veuen i vergonyant per als qui participen en aquesta mena de cutre performance. Sobretot per al/la protagonista, que si no va ben beguda el paper que ha representar s'acosta a l'infinit del patetisme.

Rosa, vas fer molt bé de no donar-li res, i te'n posaré alguns motius:

- Segurament l'actuació no va ser del nivell dels actors de carrer. Per tant, si no fas bé la feina, no cobres.

- El look que portava devia fer tant goig, que és possible que hagis d'anar a un psicòleg perquè et convenci que pots tornar a menjar un bon conill a l'ajillo.

- Vas fer bé en dir-li que no tenies monedes en lloc de dir-li que no els hi donaries ni que t'ofeguessin amb una tona de gel amb colorant de meló. Sols una salvedat: quan et va dir que acceptava bitllets, jo li hauria tret la Visa... o li hagués fotut un joc d'òsties, fent-li el favor de la seva vida.



P.D.: I després ens queixem que en lloc de la Castanyada ara se celebra Halloween. Al cantó de las 'despe, això és 'pecata minuta'.

Rosa ha dit...

Manel!

Sabies que els eriçons són un plat suculent???

Els vaig mejar al cinegut restaurant "La Gamba" de Palamós...record inoblidable.

Ets la nostra metàfora política de Ferran Adrià...

Bon appetit!

Rosa ha dit...

Ei, Mariví!

Està bé aquest paral.lelisme que fas amb el Halloween i la castanyada de tota la vida.

De fet, aquell gest d'allargar-me el condó és una mica aquella frase anglosaxona que, com tantes d'altres hem importat aquí: "Trick or treat". Al meu barri, venen cada any una dotzena de crios amb aquesta cantarella...jo no els obro mai al porta...