En una entrevista radiofònica, Màrius Serra parlava de la publicació del seu nou llibre, l'excel.lent Quiet. L'autor, que resulta igualment seductor en la seva parla com en la seva escriptura (coincidència que, malauradament, no abunda en les nostres lletres), explicava amb la seva habitual ironia una visita que, acompanyat del seu fill Llullu, va fer a l'interior de la sumptuosa basílica de Sant Pere del Vaticà. Deia Serra que en la seva condició de no creient, l'espectacle de l'ostentació més desvergonyida del temple del catolicisme és un bon antídot per a qui tingui, en algun moment, la temptació d'apuntar-se a l'Església. I és que, habitualment, les grans religions, com qualsevol altra manifestació de poder, té, en la seva imatge corpòria, un tuf agitanat a lo Cigala, quan s'arremanga les mànigues i es desabotona la camisa per a dir-nos: "mira cuánto oro tengo, payo".
I és que des de l'aparició del comerç, allà a finals del neolític (vosaltres no havíeu nascut i jo era molt jove encara), la humanitat s'ha caracteritzat pel seu afany d'atresorar riqueses en forma de metalls preciosos i, en la seva derivació, la moneda. Ara que fa 10 anys de la instauració de l'euro -l'ebro, que diuen els gitanos del mercadet del dijous de Lleida-, i ja sembla que hem après que 50 euros no equivalen a 5.000 de les "antigues pessetes" (és que n'hi ha de noves, com els antics i nous sextercis?), sembla que li ha sortit un competidor al Totpoderós Dòlar. En aquesta època de crisi la tendència és tornar a invertir en valors segurs, i la compra d'or es reafirma (dinero, vil metal).
Però imaginem-nos per un moment, i espero que us agradi la idea, que vivim tots en una illa de la Micronèsia, anomenada Yap, situada en el bell mig del Pacífic Sud. Tots estem morenets, organitzem dances tribals, els homes aneu amb taparabos i les dones amb les tetes a la intempèrie. Ens posem flors al cap, ens pintem de colors la pell a la Festa Major, i anem dient "aloha" o similar als turistes embadalits que ens venen a veure. Però, ves per on, la felicitat perfecta no existeix: l'ílla en qüestió és absolutament carent de metalls (així de tranquil.lets i primitius viuríem, si no!). Deduirem, doncs, que ja que no tenim metall, no hi ha moneda, ni diners, ni comerç, ni possessions, ni rics ni pobres, i ens dediquem, absolutament deslliurats de l'avarícia, al dolce far niente, a menjar marisc sense haver de passar per La Sirena, al gaudi de la natura i a la pràctica del fornici. Doncs, no! Com que als humans ens agrada complicar-nos la vida, triem, a falta de res millor, un producte situat a 20 milles de distància: les pedres d'una gran cantera, ideals per a fabricar rodes de molins. Anar allà amb una canoa en ple mal oratge, extraure les pedres, tallar-les i portar-les novament implica un enorme esforç que augmenta de forma significativa el valor intrínsec de la pedra: JA TENIM MONEDA.
Cada pedra (Rai) té un valor diferent, en funció de la grandària, el temps esmerçat en donar-li forma, si té un forat al mig tipus Donut (les més preciades) o no...Convindreu amb mi que una cartereta de pell de Vuitton no serveix de gran cosa pel transport d'aquesta calderilla. Optem doncs, per deixar-la en el primer lloc que ens vingui bé, o en el pati del primer propietari. Com que no sabem llegir ni escriure, els convenis de transacció són purament verbals, però tenen el pes d'un document notarial. Una pedra equival a un tocino, una altra a una marranada (amb perdó), sencera. Quan les grans pedres, pels tifons i els terratrèmols freqüents en la nostra illa, van a parar al fons del mar, matarilerilerile, les tornem a localitzar, i un cop novament trobades, no se'ns passa pel cap molestar-nos a rescatar-les. Sabem que són allí, i el seu valor d'intercanvi continua intacte. Així, en la nostra illa paradisíaca on sempre anem mig en pilotes, continua havent-hi rics i pobres, influents i desgraciats, jerarquies i decalatge social. Igual que amb l'ebro.
I és que sempre, i mai millor dit, acabem combregant amb rodes de molins.
*Un cop rellegit aquest article, m'assembla que no val dos rais, vull dir, dos rals. Ja em perdonareu...
"Mi corazón
es un músculo sano
pero necesita acción."
Ariel Rot
M'ho vaig prometre a mi mateixa: "Rosa, que canses. Que els quatre benintencionats que et llegeixen no es mereixen aquest càstig. Que et pot llegir algun menor. Que el tema està gastat. Que quina culpa tenen que siguis una amargada..." Però aquí em teniu, amb l'escopeta carregada de bilis i una rialleta sardònica als llavis. Sou a temps de prémer "salir". Quedeu avisats.
Quaranta-set minuts de rellotge per fer-me una ecografia de cor. Us en han fet mai cap? Us col.loquen en una llitereta pensada per acollir elfs escarransits (ai, ja m'ha caigut el primer pet!), que per a mi no es problema, donada la meva baixa talla; us despullen de cintura cap amunt, que tampoc m'és obstacle, donada la meva baixa talla moral i us unten d'una espècie de gel llefiscós que sembla comprat en un sex-shop de barriada. El metge -seixanta anys, mirada circumspecta, barba blanca a lo Pare Noel (el segon pet!)- va passant una mena de lector de codi de barres per tot el meu tòrax i mira atentament una pantalla d'ordinador que jo no puc veure. En una habitació a les fosques i en silenci, només sento els batecs en estéreo del meu cor. Hi ha moments que el barbut apreta sota les costelles, em diu que no respiri, que em giri de costat. Jo no puc evitar la cantarella interior (no us passa que en moments de tensió us ve una melodia a contracor, mai millor dit?): "sho estaba esperando que cantes mi cansión". El metge em diu que faci força "como si quisieras ir de vientre". Bonic eufemisme. Em visualitzo a mi mateixa com a caganer nadalenc (m'ha caigut el tercer!) i m'hi esforço. "Ya hemos acabado", conclou el galè. Encara sort, perquè jo estava a punt de començar.
Una vegada asseguts a la taula de la consulta, escolto el diagnòstic: -Todas las pruebas son normales. No se observa ninguna cardiopatía. Las taquicardias responden a un típico cuadro de ansiedad-. Em mira als ulls. Li aguanto la mirada mentre li imagino un barret vermell al cap. M'escriu en una recepta "unas dosis muy suaves de lorazepam, ho ho hooo!" (quatre! quatre!) i em recomana vida contemplativa "dame pas y dame guerra y un dulse colocón".
Al sortir de la consulta, comença la meva vida contemplativa: truco a casa i em diuen que el petit té febre encara. Si m'afanyo encara el podré portar al pediatre i entrar a treballar sense retard. Em planto al CAP en mitja hora. La sala abarrotada de prole malalta, pares esgotats i estossegades inacabables. El nen, en contacte amb els dos graus sota zero de boira gebradora ha reviscolat "hase calor, hase calor". Una pediatra que fa la cara de necessitar més el lorazepam que jo m'etziba: -Un refredat molt fort amb complicació d'otitis dreta. Posa-li un humidificador a l'habitació. "Fum, fum, fum" -penso jo (cinco! Por el dallonses te la...!).
Novament enmig de la boira, directes a la farmàcia "esha tiene la reseta para estar mucho mejor". Pel camí, compro La Vanguardia. Un farmàceutic jove "sin truco, sin prisa, me entrega su sonrisa" em posa les pòcimes a dins una bossa: el lorazepam, l'antibiòtic pediàtric, les gotes per l'oïde...
Un cop a casa, l'intento posar al nen les gotetes dins de l'orella, que es resisteix. Observo que en la Contra de la Vanguardia hi ha una entrevista al Pare Noel on ens explica (ell!) que és originari del mont Korvatunturi (Mont de l'Orella). Això és un senyal, un càstig per riure'm de la màgia del Nadal. Aconsegueixo que les gotes penetrin en el korvatunturi del meu fill.
Després, pel celebrar-ho, em prenc un lorazepam acompanyat amb una copeta de Cabernet Sauvignon "que abras esa botesha y brindemos por esha y hagamos el amor en el balcón". Estic sota els seus efectes. Bon Nadal a tots (i...sis, el número diabòlic).
Fa uns dies un amic meu, amb el qual comparteixo la preferència a llegir un llibre a què em donguin una patada a la boca de l'estòmac, per exemple, em va proposar una mena de juguesca molt suggerent: ell em presentava un total d'onze títols de llibres (assajos, concretament), i jo havia d'endevinar, a partir d'aquesta minsa informació, la temàtica, el contingut, i, amb l'atreviment de la ignorància, fer-hi una crítica, positiva o negativa. Finalment, el declarava d'interès públic o el condemnava, inquisitorialment, a la foguera. El meu amic, per la seva banda, va fer el mateix exercici. Apriorisme en el sentit més literal de la paraula. Els títols eren assajos que existien realment, però que encara no estaven publicats.
Disculpeu-nos l'atreviment. No cal dir que, tant ell com jo, vam posar en marxa tots els mecanismes interiors de prejudicis assolats a base d'anys de tafanejar llibreries, mirar contra-portades, lectures entre línies i grans dosis -com no!- de mala llet. Quan vam comparar resultats, comprovàrem, divertits, un alt grau de coincidència en les nostres intuïcions. (Penseu que la majoria dels títols eren un sintagma sense verb, com "La sensibilitat de Kierkegaard en el noucentisme català", per posar un exemple inventat).
Aquest entreteniment no hagués estat possible si els títols corresponguessin a llibres de ficció. En ells, l'autor pot ser més críptic, més misteriós, confondre el lector i, conseqüentment, sorprendre'l més (cap a bé o cap a mal). A priori, què en diríeu de "Les fleurs du mal" o "Si menges una llimona sense fer ganyotes"?. No hi ha on agarrar-se, que diuen al poble.
Permeteu-me, doncs, un altre apriorisme. El dia 2 de desembre, Xavier Gabriel, l'inefable propietari de l'administració de loteria "La Bruixa d'or", de Sort, presentà, amb un parell de trons, sí senyor, el llibre Les tretze claus de la sort, en edició bilingüe, amb una tirada de gairebé 10.000 exemplars. Deixo a la vostra disposició el link amb la valoració de l'engendre. 17 euros de l'ala. Rescato, però, una perla que va pronunciar davant del respectable per -suposo-, incitar-lo a la compra (i transcric la cita literalment en castellà):
"Si vuelas en la escoba de la bruja no debes mirar atrás porque te puedes caer. De la misma manera, si ves envidias no mires atrás, ignórala".
Elevadíssima metàfora, de polièdrica interpretació. La granera serà, dic jo, la nau espacial on volarà el loter que no creu en la sort i que li permetrà obrir una altra administració de loteria en un planeta ignot on farà feliç els alienígenes per enveja de tots nosaltres, que haurem quedat enrere. O potser, a desgrat d'ell mateix, té una fiblada de seny i ens aconsella de manera subliminal que li atorguem al llibre el mateix tracte que la Santa Inquisició dispensava, injustament, a les dones acusades de bruixeria: una pira, un misto i no mirar enrere.
La meva intuïció, a priori, em decanta per la segona opció. No sé pas què pensarà el meu amic.
*Una precisió: si el futur astronauta hagués tingut la decència de presentar el llibre el dia 28, Sants Innocents, l'obtusa metàfora hagués esdevingut fina ironia. Però no hi ha on agarrar-se.
Imagineu-vos que viviu en una casa de muntanya (benaurats de vosaltres!) i que enmig del cru hivern us quedeu sense llenya per la llar de foc (i per, tant, no podeu fer carn a la brasa ni cargols, desgraciats de vosaltres!). Imagineu també que teniu un veí que viu en una casa del costat, que és economista però treballa des de casa, i li demaneu que us acompanyi al bosc a tallar una mica de llenya i carregar-la al cotxe. El veí accedeix amablement. Un cop la llenya ja és a casa vostra no se us ocorre cap altra manera de compensar el favor que donar-li un bitllet de 50 euros. El veí, probablement, adoptarà una expressió ofesa, rebutjarà el bitllet i marxarà a casa seva indignat. I vosaltres fent amics.
Imagineu-vos, però, que en la mateixa situació quan arribeu a casa li oferiu al veí una copa de bon vi, instal.lats còmodament al sofà de casa. Segurament, si no es tracta d'un abstemi integrista (o d'un al.lienígena, que ve a ser el mateix), l'economista acceptarà encantat, i potser, si hi ha "feeling", serà l'inici d'una bella amistat. En termes econòmics, el vostre veí sap millor que ningú que el preu d'una copa de vi és molt menor, per molt bo que sigui el nèctar, de 50 euros. Però, en aquest exemple, el que compta és el valor, no el preu (com aquella coneguda dita castellana: cualquier necio confunde valor y precio).
Tal com diu Dan Ariely en Les trampes del desig, la nostra vida transcorre simultàniament per dos mons paral.lels: el regit per les normes socials, inherents en la nostra naturalesa social i en la nostra necessitat de comunicació, i el governat per mercantilisme pur i dur, on l'intercanvi està perfectament definit (sobretot després de l'aparició de la moneda). L'error garrafal que heu comès en el primer exemple és barrejar els dos perfils. L'autor ho il.lustra clarament en el terreny sexual: per un quiqui amb la vostra parella no se us passarà pel cap (espero!) deixar 60 euros damunt la tauleta de nit, com tampoc esperareu d'un intercanvi sexual mercantil que el vostre partenaire us juri amor etern. Seria barrejar el tocino amb la velocitat.
Una cosa així sembla haver passat, segons van corroborant descobriments i teories antropològiques, en el concepte de "família". Aquest tipus d'organització no és res més que una manera d'adaptar-se a les circumstàncies de cada època històrica que a l'ésser humà li ha tocat viure. Segons José María Bermúdez, codirector dels jaciments d'Atapuerca, en l'època dels caçadors-recol.lectors, la visió remilgada de la família nuclear actual hagués estat un estrepitós fracàs adaptatiu (els homes morien joves, havien de garantir la seva herència genètica amb rapidesa: en un mitjà tan hostil la poligàmia era indispensable per perpetrar l'espècie). El naixement del concepte de família nuclear tal com la entenem en la actualitat, té l'origen en la societat burgesa universalitzada durant el segle XIX. És un altre model adaptatiu, mediatitzat per la necessitat de canalitzar herències, jerarquitzant la figura del patriarca i la preeminència del germà gran sobre el petit.
Però vet aquí que (con la Iglesia hemos topado) apareix el vernís religiós i el concepte d'amor etern per acabar de fer el sediment de la parella heterosexual (Adam i Eva), perpètuament unida per lligams emocionals que res tenen a veure amb propietats, expectatives socials o rols home-dona. Ja està l'embolic muntat. I encara que la història s'entesti a demostrar-nos que són les circumstàncies socials les que modelen les formes de convivència, que en la canviant societat nostra han de ser, necessàriament heterogènies, com heterogeni és el món en que vivim, nosaltres continuem monolíticament penjats de la nostra mitja taronja, encara que en el monolític això fos impensable.
Per això, en la sèrie Padre de Familia, un dels factors que més comicitat ens causa (apart de la immensa caricatura que representa de la societat occidental) és l'infinit enamorament que Lois professa pel talòs del Peter. Bé, això i Brian, l'intel.ligent gos que parla. La inversemblança és gairebé equiparable.
Llegeixo que el filòsof porteny Juan José Sebreli acaba de publicar un llibre escandalosament incorrecte en el marc de la societat argentina, titulat Comediantes y mártires. Amb un títol així d'eloqüent, Sebreli analitza la figura de quatre grans mites: Evita Perón, Carlos Gardel, Ernesto Guevara i (horror!) Diego Armando Maradona, desmuntant-los un per un. M'ha cridat l'atenció la descripció que fa del Che, com un "idiota polític". En psicologia, (i ara us remeto a l'entrada del 25 de maig de 2008, titulada "Vès que no sigui idiota", ostres! ara m'he fet ràbia a mi mateixa!), la connotació "idiota" es refereix a la nul.la capacitat en una o diverses o totes les facetes que tenim, potencialment, els éssers humans. I es veu que el Che, si hagués viscut prou per demostrar-ho, hagués estat un pèssim polític.
Al llarg de la història són innumerables els exemples de la nostra societat de ser fanàtica i mitòmana, encara que, paradoxalment, els antropòlegs coincideixen en què es tracta d'un tret característic dels pobles primitius i analfabets. En canvi, malgrat la globalització, la democratització de la cultura i la informació, sembla que ens és difícil desempallegar-nos d'aquesta tendència. La religió catòlica, a la que se li ha de reconèixer una capacitat adaptativa fora de mida, ha sabut canalitzar aquest vici nostre, i malgrat ser monoteísta, ha creat una rècola de sants i màrtirs per deslliurar-nos de la temptació del "becerro de oro". Fixeu-vos en els taxistes de més de 50 anys que porten una estampeta de Sant Cristòfol mentre escolten el Justo Molinero (per cert, aquest home es deu gastar en solàrium i Grecian 2000 el mateix que jo amb bolquers i farinetes).
Però la laïcitat tampoc es queda curta, i estic pensant en Marilyn Monroe, Andy Warhol, Elvis Preysler o Barack Obama (i aquí que cadascú incorpori els seus, yes we can). Els exemples tendeixen a l'infinit. Però us confesso que el cas de Maradona ultra-passa totes les meves menguades capacitats comprensives: el subjecte en qüestió és considerat un semi-déu (encara que jo li veig un machimbrat de Netol i enano d'escaiola), ha creat una religió pròpia amb milers de fidels, heroi nacional indiscutible i recent anomenat seleccionador del futbol argentí. Però la seva vida, a més de crack esportiu (com molts d'altres) ha estat un cúmul de politoxicomanies (recordeu "simplemente di no"?), conductes autodestructives, vanitat patològica, analfabetisme suprem i tendència irrefrenable a simpatitzar amb tot tipus de dirigents polítics de dubtosa credibilitat.
Ja ens avisava el lúcid Machado en Proverbios y Cantares:
La envidia de la virtud
hizo a Caín criminal.
¡Gloria a Caín! Hoy el vicio
es lo que se envidia más.
Perquè entre nosaltres...no heu sentit mai la punxada de l'enveja en intuir el vici dels altres?
Transcric una notícia breu de la Vanguardia d'ahir 8 de novembre:
"Los toreros piden luchar contra el dopaje de los toros.
Los toreros están preocupados por el comportamiento anómalo de algunos astados durante la lidia, que los vuelve imprevisibles y crea incertidumbre en los diestros. Podría deberse a la administración fraudulenta de algún tipo de fármacos, según se expuso en el Congreso Mundial Taurino de Veterinaria en Murcia, por lo que piden más control."
Amb un parell de trons, sí senyor. Trons d'una grandària poc menyspreable, a jutjar per la protuberància que aquests grans herois de La Fiesta llueixen carregada entre les cames, a vegades a la dreta, a vegades a l'esquerra (encara que ells es facin dir "diestros". Ai, el llenguatge sempre revela més del que diu..).
Fem anàlisi de text, vinga: als toreros els preocupa el comportament anòmal del bisho, que els torna imprevisibles (als bishos) i els crea incertesa (als toreros). Però... no és aquí on radica la gràcia d'aquest gloriós espectacle? La imprevisibilitat, la incertesa, la confrontació de dues forces de la naturalesa, un vestigi de la lluita dels gladiadors romans. La igualtat del combat fa atractiu l'espectacle, perquè ambdós tenen idèntiques possibilitats de guanyar o perdre...la vida.
Potser no és això, companys. Potser el que reivindiquen és que el comportament dels banyuts (bishos) no sigui tan imprevisible per a què l'espectacle pugui equiparar-se més a les merendoles dels lleons amb els cristians: tothom coneix el final, però coincidireu amb mi que això no resta ni un bri d'emoció a l'espectacle: l'acarnissament, la sang, la crueltat continuen garantides i això és el que importa. És tota una heretgia pensar que als cristians desgraciats que sortien a l'arena se'ls pugués donar alguna substància fraudulenta per fer més passadors els seus darrers moments. En canvi per a mi seria un consol històric (me'ls imagino, vestits amb parracs, sortint espitosos com uns Pocholos qualsevols, dient: "muchopocholosoyo. A este león me lo cargo con mi mochila, hey").
Precisament per evitar aquestes lamentables situacions se celebren els Congressos Taurins esmentats: al pobre toro que se li incauti una trista china se li assignarà el torero més barroer, que necessitarà més estocades de les habituals per a deixar-lo fora de combat, per viciós i drogadet *.
Que cap a la mort s'ha d'anar de cara, serè i amb dignitat, per molt banyut que siguis. Penseu que una de les ponències d'aquest darrer Congrés marcià (ai, murcià!) porta per títol: Filosofía de la Corrida de Toros. Segurament les fonts bibliogràfiques de la conferència es basaran en el famós llibre d'Alain de Botton.
I és que, en aquest món, qui no es consola és per que no vol.
* Drogadet: paraula molt usada per la meva estimada mare, fruit del castellanisme drogadicto, una màgica contracció de la "c" (drogadito), i una gloriosa traducció al català.
Tots coneixem persones -en particular dones de més de seixanta anys- que quan ens expliquen alguna cosa d'allò més trivial (per exemple que abans-d'ahir van anar a fer-se receptes al CAP i es van trobar que els havien canviat el metge de capçalera), ens donen, enmig de l'explicació, un munt de dades paral.leles, aparentment aleatòries en el temps i l'espai, del tot innecesàries. Si no visquéssim en un món marcat per la tirania de la pressa, aquestes digressions florides són un tresor per elles mateixes (els científics en diuen "soroll"). Jo tinc una amiga que defineix aquesta caracerística molt bé: "És que la meva sogra, quan m'explica alguna cosa, se'm remunta als fenicis".
Tard o d'hora, si sou, com jo, persones més aviat verbals, acabareu incorporant aquesta característica, perquè la cosa es va incrementant amb els anys (com més edat tenim de sordejar, més soroll fem). Les converses informals, lluny de ser mers intercanvis de dades descarnades, esdevenen (afortunadament, perquè ens allunyen de la binarietat dels ordinadors) veritables remuntades als fenicis.
Aquesta setmana, ha aparegut publicat en la premsa científica un exemple de l'aplicació de la genètica a la història de la humanitat. Un equip internacional d'investigadors, amb participació de la universitat Pompeu Fabra, ha revelat que la petjada de la civilització fenícia és encara ben present en l'ADN de la població mediterrània actual. Aquest poble va representar el primer exemple de globalització econòmica i van ser, durant 3.000 anys, amos absoluts del comerç del Mare Nostrum, molt abans de l'aparició dels romans (val a dir que l'ADN va ser triat a travès del cromosa Y, perquè els comerciants fenicis eren majoritàriament homes, ja que, com sempre, les dones ens quedàvem a casa a cuidar de la canalla, mentre els nostres marcopolos se'ns anaven a fer el cràpula a Xipre, Sardenya o Eivissa i nosaltres, a la cuina preparant farinetes i netejant culs...ehem, perdoneu. M'estic remuntant als fenicis).
Aquest és un exemple de com es desmunten idees caducades de suposades pureses de llinatge i consanguinitat, quan les disciplines socials i els darrers avenços científics ens clarifiquen que aquest món en el qual vivim no és res més que una coctelera a la James Bond, shaken not stirred *, fruit d'un continu intercanvi de fluxes (en el més ampli sentit del terme) condemnada a conviure i entendre's sense remei.
I si no que m'ho preguntin a mi, que recentement vaig participar (enganyada, tot s'ha de dir) en una boda rociera. La cerimònia va ser oficiada en llengua castellana per un capellà amb un accent més català que el del Molt Honorable Jordi Pujol quan fa un discurs a la complutense. La núvia era una equatoriana inequívoca, en estat de bona esperança d'una catalaneta de curt pedigrí. A la sortida de l'església, quan els invitats esperàvem l'emocionant moment de tirar l'arròs als nuvis, el cor "Virgen de la Cabeza" va entonar (?) guitarra en ristre allò tan bonic de:
"A la blanca novia vehtidaaaaa...
ya la fue a buhca er noviooooo.
Y así loh doh san uníoooooo...
en er santo matrimonioooooo".
En aquell màgic moment, no em pregunteu per què, vaig girar la mirada cap a la Plaça Major, on un grup Casteller estava descarregant amb èxit rotund un Dos de Nou amb Folre i Manilles. Un veritable poti-poti.
Imagineu-vos per un moment que en lloc de ser un home i una dona els que es casaven, fossin una parella homosexual en vies d'adopció en qualsevol ajuntament de la Catalunya interior. Això és o no és mestissatge? Reina Sofia, vostè que és una experta en matrimonis, il.lumini'ns, si-us-plau.
Ara que, això dels Borbons, crec que és un altre tipus de contaminació acùstica.
* Pels analfabets funcionals, com una servidora: "barrejat, no agitat".
