Harmonia i miopia

Recordo una celebrada frase d'un personatge de l'Astèrix de la meua infantesa. En una de les històries, un jove centurió romà volia modernitzar les caducades estratègies militars romanes per acabar amb l'irreductible poblat gal. Després de nombrosos intents no reeixits, el jove militar, esgotat, s'asseu en un pedra i, aguantant-se les llàgrimes, diu: He nacido demasiado tarde en un mundo demasiado antiguo. Ho deia en castellà, perquè els meus Astèrix parlaven en castellà. Ara ja fa temps que parlen en un normatiu català, entre d'altres llengües minoritàries (inclús n'hi ha editats en llatí...o tempora o mores!).

Jo m'afegeixo a l'estat d'ànim del pobre centurió. Inclús afegiria: ...y en un cuerpo demasiado obsoleto (i aquí no em refereixo només a les xacres pròpies de la meua edat provecta). M'explico: dos prestigiosos pediatres anglesos han publicat un llibre titulat Mismatch, que en anglès vol dir alguna cosa així com disharmonia, o falta de concordància. La idea principal és que l'evolució tecnològica ha provocat uns canvis socials tan impactants que el nostre cos, preparat per a la vida de fa 10.000 anys, no porta gaire bé.

Ahir la premsa es feia ressò de la creació del primer "ésser viu per ordinador". Quan es produeixen avenços així, a tots els comitès de bioètica (des dels d'Obama fins els del Vaticà), se'ls encenen les alarmes. I és que no donem l'abast...sembla que la modernitat se'ns posi estupendament, però, segons els autors, portem un desajust important entre el nostre cos anatòmicament demodé i el nostre estil de vida. Sembla que el famós "complexe de Peter Pan" es pot explicar per aquesta via: fa 10.000 anys, la invenció de l'agricultura va comportar, paradoxalment, entre molts avantatges, alguns inconvenients: els periodes d'escassetat nutricional per les males collites van fer que l'edat de la primera menstruació de les nenes es retardés fins els 17 anys (les nòmades, que s'anaven buscant la vida, la tenien entre els 10 i 12 anys). També la ramaderia va provocar més malalties infeccioses (és el que té viure amb porcs). Els agrupaments socials van anar augmentant fins els concepte de ciutat. Sembla que el nostre cervellet està adaptat per viure en comunitats de, com a màxim, 150 persones. Un número més gran de contactes ens aclapara (ai, el facebook!). Per tant, fa 200 anys, sabem que la pubertat arribava tard i en ciutats superpoblades. Arribà la Il.lustració i les millores higièniques: vàrem començar a viure millor i amb més salut, ergo, la pubertat va tornar a avançar-se als 12 anys.

I és aquí, segons els autors, on es produeix la discordància: en una societat tan complexa com l'actual, on les regles socials són cada cop més sofisticades, la maduració mental s'ha anat retardant fins els 25 anys. La pubertat física s'ha avançat, però la psicològica s'ha retardat: heus ací la síndrome de Peter Pan.

Hi ha altres exemples de com el nostre cos de l'any de la maria castanya s'adapta malament a la vie d'aujourd'hui. Obesitat i diabetis per dietes hipercalòriques en cossos no preparats pel sedentarisme, resistència als antibiòtics, deformacions en la columna vertebral per una bipedestació forçada (que m'ho diguin a mi, que tinc una escoliosi de llibre!)...

Menció apart us mereixeu els miops, que en el meu cercle més íntim en tinc un grapat: l'ull humà evolucionà per mirar la llunyania en la recerca de possibles amenaces (des d'un mamut fins la pujada sobtada d'un riu), però no per estar llegint amb llum artificial (de fet, a la tribu d'inuits d'Alaska, fa cent anys, ningú era miop; ara, que s'han modernitzat, el 90% d'ells ho són en menor o major grau).

Estimats Rompetechos meus (ho sento: aquest no té versió catalana): que sapigueu que la vostra miopia és de les benignes. N'hi ha que són molt més perverses, com segons quines plataformes ultranosequè. A aquests tipus de col.lectius els recomanaria observar dues hores diàries l'horitzó, que és el que ja no fan els inuits, els pobres. Deixar d'observar-se el melic i mirar cap endavant, cap al futur, no seria una mala mesura.

I al meu admirat Krahe..., parlant de modernització...com no se li acut utilitzar el microones? El forn convencional està, realment, demodé...

Quines coses...

Acabo de llegir la novel.la Les coses, de Georges Perec. Perec és -i perdoneu-me el to col.loquial, però això de tornar a escriure en el meu bloc em fa sortir la vena incorrecta- amb la seva trajectòria vital i la seva literatura el que anomenaríem un friqui.

Perec va morir jove, als 44 anys, just quan un escriptor pot començar a donar el millor d'ell mateix. La seva novel.la emblemàtica és La vida, instruccions d'ús, del 1978, on descriu amb minuciosat perecquiana la quotidianitat en un immoble parisenc, des de l'òptica d'un observador exterior, impertèrrit, que ens narra com van els seus habitants d'un pis a l'altre movent-se talment com un cavall d' escacs. Perec fou, juntament amb Bolaño, un dels grans fundadors de la novel.la experimental (li interessà el lligam existent entre la llengua i les matemàtiques, i escrigué textos prescindint de la vocal e, tan utilitzada en francès).

Les coses és el seu roman premier. La publica amb 27 anys i ens demostra que a aquesta edat ja ha fugit de les trames convencionals amb les quals es confeccionava la literatura de la seva generació. Ja coneixeu la llista: algú es fica en un embolic i després se'n surt; algú perd alguna cosa i la recupera; algú és víctima d'una injustícia i es revenja; el cas commovedor de Ventafocs; algú comença a anar costa a baix i així continua; dos s'enamoren, i molta altra gent s'entreposa; una persona virtuosa és acusada falsament d'haver pecat o d'haver comés un crim; una persona s'enfronta a un desafiament amb valentia, i té èxit o fracassa; algú inicia una investigació per a conéixer la veritat d'un assumpte...El llistat és interminable. Us invito a que cadascú afegeixi, a la manera perecquiana (enumerant entre punts-i-comes, pausadament, gairebé exasperant, com qui no vol la cosa), la resta de trames per a fer més completa la llista.

I què succeeix quan no ocorre res? Que una servidora vostra acaba per recordar-se dels orígens de la seua fascinació per les trames no convencionals i recorda quan descobrí que es podien construir llibres lliures, d'estructures inèdites, amb associacions i cavil·lacions entorn a centres absents...però que formen un tot ple de sentit i intencionalitat. Perec professa el seu amor per la literatura a la seva manera: prosa continguda, gairebé assèptica, sense diàleg, altament descriptiva i, sense voler-ho atrapa el lector situant-lo al bell mig de la trama, obligant-lo a prendre partit: Jérôme i Sylvie són una parella de petit-burgesos parisencs que es guanyen la vida fent enquestes publicitàries, però que somien una vida plena d'opulència i luxes cars i rars...que mai podran assolir. Però la seva existència, els millors anys de la seva vida, estan mediatitzats per aquest anhel material mai assolit.

En el fons, Les coses és una radiografia punyent de la nostra societat de consum i dels perversos mecanismes que subjuguen els homes i dones en aquest món nostre que, ara menys que mai està preparat per deslliurar-se del més superflu.

Ahir llegia a La Vanguardia que el ciutadà actual, globalitzat i consentit, acostumat a estirar més el braç que la màniga, no està preparat per afrontar la crisi econòmica (sí, finalment resulta que HI HA crisi), i no troba la manera d'apretar-se el cinturó perquè ha oblidat allò que els nostres pares i avis tenien tan inculcat: la cultura de l'estalvi.

Potser cal recuperar autors com Perec i tornar a disfrutar de les coses, però les petites, les que no es paguen amb diners...i anar fent. Per cert, el llibre de Perec us el deixaran en qualsevol biblioteca pública...

Amb els pensaments a l'esquena

Feu-me el favor de barrufar la següent entrada amb veu de Barrufet. Barrufeu-vos els dos forats del nas, si convé; és per donar credibilitat. Espero que barrufeu de la lectura...


Odiat i vilipendiat per mig món civilitzat, aquí em teniu: posicionat estratègicament en el replà d'una casa de poble, en un racó mig d'amagat, condemnat a suportar in eternum un sac de pensaments morats, flors que acaben d'esclatar amb l'arribada de la primavera amb tot el seu impúdic esplendor, contrastant amb la meva ridícula expressió d'encantat, perquè l'escultor (escultor?) que va fer-me el motlle es va quedar descansat el malparit; amb la mala fama que tenim ja m'hagués pogut donar un aire que fes una mica menys de grima, almenys per a que la veïna que viu a la casa del costat, aquella pobra que tot just és una mica més alta que jo i treu a passejar un gos cada matí, no hagués de reprimir, el dia que em va descobrir, un crit d'ensurt, o de fàstic, o què sé jo, a l'advertir la meva absurda presència i aparença de ridícul Atles fent-se càrrec de la bola d'un món en forma de sac de pensaments, subtil metàfora dels nostres dies, quan els propis pensaments -no les flors, els altres-, ha de fotre-se'ls un a l'esquena (tot m'ho foto a l'esquena, jo, i vosaltres també, creieu-me), i més tractant-se de mi: mig metre de nan pota-curt, amb barbes mal resoltes de Moisès escaiolat i escanyolit, que no poden ocultar uns llavis sensuals, lascius, diria jo, que serien l'enveja de la Carmen de Mairena i la duquessa d'Alba juntetes, per no parlar de les mans, manetes molsudes de bebè sobre-alimentat, però que s'agafen amb fermesa, malgrat tot, al munt de pensaments que, comptat i debatut, és el que em permet parlar ara amb vosaltres (i el vostre sac de pensaments fa que em pogueu escoltar, creieu-me), que per aquesta raó, la veïneta del costat -i el diminutiu no és per morbo, és que és baixeta, la pobra, per això hi ha feeling entre nosaltres, encara que ella no té barba, m'assembla-, després d'incorporar la meva insòlita presència al seu propi sac de pensaments, al tercer o quart dia, va començar a mirar-me amb curiositat primer, després amb simpatia, diria jo, perquè una altra cosa no, però ulls de bon jan (bon nan!) sí que els faig, mireu-me bé, inspiro tendresa, sóc un tros d'escaiola tendra, malgrat el que diguin, que sap lluir els seus pensaments amb orgull, i els rega, i els adoba, aprofitant qualsevol oportunitat, escoltant converses, llegint els números i lletres de les matrícules dels cotxes que circulen lentament pel carrer poc transitat, i sobretot, -moment àlgid!- quan freguen el terra del replà i posen fulles esteses d'exemplars antics del diari Segre, llavors faig l'agost: baixo els ullets sense que ningú em vegi i llegeixo, absorbeixo, incorporo, contrasto, em posiciono (jo! que sóc bàsicament estàtic, em posiciono! quina fantàstica paradoxa!), fins que la veïna em va enxampar, que és petita però no cega, i es va adonar, perquè entre sonats ens entenem, de la meva ànsia lectora, i de saber coses i fruir-les, i des d'aleshores que em passa, entre els barrots de la barana, llibres que ella ha llegit i li han agradat i li han fet florir més pensaments, i mentre escriu concentrada en un ordinador portàtil, em va passant les pàgines dels llibres dissimuladament, com qui no vol la cosa, i si passa algú pel carrer torno a aixecar la mirada i a fer cara de no veure tres en un ruc, fins que s'allunya el perill i sant tornem-hi: els darrers llibres de Màrius Serra, Margarit, Tusset, Benedetti, Roth...el meu sac de pensaments està que peta, i la dosi periòdica de periòdic: les fulles del Segre per tot el replà, una catifa de llavors de pensaments que prometen grans coses, com quan alguna fulla llegida fa que em senti agraït de ser un nan apalancat i estàtic, perquè l'oferta dels nans viatgers de tren, per exemple, i amb tots els respectes per la indiscutible qualitat de Rodoreda i Oller i per les benintencionades campanyes de foment de la lectura, sembla que és pelet més totxo que la meva, o això és el que diu la veïneta, que no deixa de ser la meva mentora...però, entre nosaltres i com que una cosa no treu l'altra us diré que és una mica marranota: ella no frega mai el terra del seu replà. Creieu-me.

Sóc una puput i ja m'esteu emprenyant (*)

* (in)adaptació absolutament lliure del títol de la famosa pinícula de Milos Forman.

Condueixo per una carretera secundària que conec bé. Estreta i plena de revolts: vaig en segona. Contemplo el paisatge primaveral que se m'obre a banda i banda: extensions de fruiters, camps de cereals, xops, petits estanys. El sol del migdia em fa apreciar el color vermell-brut del tractor que s'apropa per l'altra banda. Un subjecte vestit de Nike de dalt a baix corre (ara ja no es diu "fer footing"!) per l'altra. M'aturo. Passa el pagès suat que ve d'ansufatar. Passo la malla suada que va a infartar. Continuo. La veu de Serrat tremola dins el cotxe: "Cremant núvols passa el sooool..!"

Ja fa estona que vaig amb el nas tocant el volant (per a mi es una posició natural, recordeu que no arribo al metre cinquanta) i miro cap amunt. Al girar una corba les veigs, finalment: un estol d'orenetes (aurenetes, en lleidatà) emprèn el vol i s'allunya. Respiro alleugerida: la natura continua el seu ritme, imperturbable a tot. Com cada any, celebro l'onírica i ornitològica visió fent de rapsoda: baixo el volum del Juanma per un moment i entono "Volverán las oscuras golondrinas/a tu balcón sus nidos a colgar". I això que des de segon de B.U.P. sento un lleuger odi pel Gustavo Adolfo, que, no sé si us heu adonat, té nom de prota de culebrot venezolà.

Contenta pel meu descobriment continuo fent camí. Ara només falten les puputs i passi-ho-bé al fred, malgrat que cada cop arriben més tard i en menys quantitat, perquè són unes bestioletes especialment sensibles a la contaminació, i les basses infestades de purins i pesticides no els donen gaire bo, a les meues reines. I això que elles no són un exemple d'higiene, precisament: la puput és feliç aniuant en les seves pròpies dejeccions, i els ornitòlegs la localitzen amb facilitat per la pudoreta que desprèn. La femella, per si fos poc, defensa qualsevol amenaça als seus pollets tirant un líquid nauseabund, com una mofeta alada. Són aus especialment sensibles a la contaminació acústica i em pregunto si la posta en funcionament d'un aeroport proper no acabarà de dissuadir-les. Com en el flim abans esmentat, qualsevol factor que distorsioni el seu modus vivendi (sigui un horripilant frenopàtic, sigui un niu amb pollets cagats), pot generar un canvi sobtat de comportament.

Arribo a casa fent aquest elevat paral.lisme mental i obro el diari. Com cada dia, l'alarmisme econòmic, les xifres d'atur esfereïdores i la inacció política em trepanen el cervell. Tanco les pàgines farta, sentint-me més puput que mai, molesta per tot aquest brogit que ve de dalt i que no puc controlar. A no ser que, continuant amb la concordança amb la pe.li guanyadora de tants Òscars, m'acabin fent, com al prota, una compassiva lobotomia.

I és que ja ho diu aquell que també té un nom compost i que no es gasta els calers en logopedes: aquest mal no vol soroll.

OBSCENITAT

Omplim les sales d'espera de l'U.C.I. fermant-nos en la nostra estanqueïtat, els més afortunats. Els altres, impunement desarmats.

Bates verdes obsessivament repetides, refusades, substituïdes, salvaguardant una asèpsia impossible i enganyada.

Sales blanques, sons de màquines connectades que no sé -no vull- interpretar.

Cos exangüe, que respon -cada cop menys- els nostres xiuxiuejos de fills tristos i resignats, que et canten, sense alegria, les mateixes cançons que tu ens vas fer aprendre de ben petits: dormilega, dormilega, sempre-sempre estàs de pega...

Escoltem els dictàmens diaris dels metges vestits amb un verd menys ridícul i més argumentat que el nostre. Rostres ensinistrats des del primer trimestre de carrera per donar notícies, mesurant, distanciant amb una empatia (pathos: patiment) que no em crec.

Nosaltres, els sis, interpretem sense entendre, cadascun igualment perdut i orfe (orfes..!), mentre les nostres vides segueixen i busquen camí, a palpentes.

Imminent. Aquesta és la paraula emprada, de fonètica feridora i significat dispers...minuts, hores, dies...

Trucada al mòbil que porto sempre al pantaló, a la butxaca, a les mans suades, a qualsevol hora, en qualsevol circumstància. M'avanço a la seva cantarella, per qualsevol motiu. Odio ja aquest politò. El canviaré.

Ambigüetat, ansietat, angoixa.

Trànsit, mamà. Sento enveja de tothom que no t'ha perdut.

Tot perdut, menys la teva memòria.

LoPaunomtrau

Quina alegria quan la Purificació (la que porta tot allò de l'Associació Femenina) em va dir que mos ho organitzéssem pal dissabte. Què en feia de dies que ho esperava. Sort que m'ho va dir amb temps, la Puri, perquè al Pauet l'he d'anar mentalitzant, que de gràcia no li'n fa gens ni mica. A més vai estar a l'aguait per quan vingués la Marteta (la cartera, que és molt bona noia però com no s'agarro uns quants quilos aquesta no troba nòpbio, t'ho dic jo), i portés la propaganda. És que jo al Pauet no li hai dit res dels secsibois. Com se m'entero no em deixa sortir de casa...i amb la il.lusió que tinc...

La Pilarin, la Marta i jo ("las tres sudamericanas" mos fem dir...si mos ho sabem passar bé, naltres!) ja hem trucat per reservar. Barat, no és, no. Però és una vegada l'any, conxo! I mira que a la Femenina se n'organitzen moltes de coses, que si t'apuntes a tot és un no parar: que si curs de pintar amb aquarel.les, que si de decoració fensuí, que si una xerrada de la "menopausa" (jo lo retiro ja l'hai passat fa dies, i gràcies a Déu em trobo la mar de bé; a la Marta, que se'n va cap als cinquanta-cinc encara li fa lo tonto i quan li agarren les calors se mos ha d'assentar sigo on sigo i esperar que se li passo a cop de vano).

Què us estava dient...que me'n vai d'una cosa a l'altra...ai sí! Que durant l'any estem molt entretingudes. I no només fem coses al Local. Aquest any hem anat a Roma, que només per veure la bendisió urbietorbi del Papa ja va valer la pena les catorze hores d'autocar d'anada i catorze més de tornada. I fem el mondongo(*). I organitzem desfiles de moda, que aquet any vai sortir per la botiga de talles grans i no és par res però jo encara fai molt goig. Ja li vai dir al Pauet que vingués a veure'm però es va estimar més quedar-se amb lo carajillo i la botifarra. Amb ells què els hi expliques. Los homes d'anquesta edat són així.

La Montserrat, que se mos va quedar par vestir sants, però és la més animada de totes, va veure la propaganda a la porta de la botiga de calces aquella tan moderneta de l'entrada del popble. Allí hi anem quan volem comprar fils pal punt de creu. I encara sort, que sino par quatre fils hauríem de baixar a Lleida. La Montserrat és una artista. Ara li està fent un joc de llençols a la neboda que se li casa. Ho hauríeu de veure. L'altre dia la vai acompanyar a comprar un fil de color mostassa per fer el ribet del raïm que està brodant (jo em penso que aquets llençols semblaran més aviat unes astovalles, però no vai gosar a dir-li res, que la Montserrat té mal pronto). La noia de les calces es va estar ben bé un quart d'hora per trobar-li el color que li casés a la Montse (què més voldria ella: casar-se...ai). La noieta aquella és agradapble. Dic noieta però ja està granadeta, però com que és primeta i va molt moderneta a simple vista enganya, però quan la veus d'aprop anda que no se li noten les arrugues..! (per cert, pal popble es diu que no li va gaire bé la venta...m'assembla que pixava de molt alt amb tanta modernor, aquesta!).

Pos lo que us deia. Que ja m'estic preparant pal dissabte. I si al Pau no li fa gràcia que s'hi posi fulles de llaurer. L'altre dia li vai dir que em portés al cini a veure aquella pinícula que surten los mateixos artistes del Titanic, que tracta d'un matrimoni que està passant per una crissis (oi, lo Titanic...lo menos l'hai vista sis vegades...i sempre acabo amb unes ploreres..!). Pues no hi va haver manera: "a mi no em marejos", em va dir.

Pues apa. Ja m'he comprat uns tejanos (que jo sóc molt avançada) i una brusa picanteta a la botiga de l'Asensión. Lo divendres ja m'hai agarrat hora a la Fina, la perruquera, par que em tenyisso i em dixo pentinada. I lo mateix dissabte, quan vingo del tros, al Pauet lo faré feliç amb caragols a la llauna per dinar i costelletes. I abans de la migdiada li hauré de fer un apanyo, que si no ho troben a casa ho busquen a fora. I em dirà, abans de marxar, com cada any: "Pos si tu no ets una dona treballadora", com si per la feina de casa, i tenir-lo content amb ell, no em meresqués un jornal.

I a disfrutar.

L'únic que em fa una mica d'angúnia és lo dibuix que han posat a la propaganda. Que pot donar pistes (que jo vec Lo cor de la Ciutat i sé que les malifetes sempre es paguen) del que li va passar al pobre secsiboi de l'any passat. Que ho vam haver de fer per a que no ens denunciés als Mossos. Si aneu al Turó de la Carena, la terra encara es veu remoguda.

(*) Matança del Porc.

Probablement, Déu ha mort, Nietzche ha mort...

...i a mi em falten unes (espero que moltes) tardes.
Així que, a disfrutar-les.

Cada 2 de febrer se celebra en una petita localitat de Pennsylvania el Groundhog Day, el dia de la marmota. Es tracta d'una celebració molt concurrida en què s'espera que Phil (?), la bestioleta protagonista, surti de la lloriguera per observar la seva reacció. Si la marmota s'espanta de la seva pròpia ombra (per tant, el sol lluu) i entra cap dins per tornar-se'n a dormir com una ídem (l'ensurt no deu ser gaire gros), es dóna per fet que l'hivern durarà sis setmanes més. Si, en canvi, el dia està nublo, que diu una coneguda meva, i no es projecta la seva ombra, donem l'hivern per acabat. I tan amples.

Aquesta tradició tan fonamentada científicament (de fet, la marmota l'encerta un 28% de les vegades, bastant més que la majoria dels tiradors de tarot), té tant predicament que és retransmesa per nombrosos mitjans de comunicació, com un Obama for President Day qualsevol. En el cas de la marmota, l'inqualificable barret de l'Aretha Franklin és substituït per les pintes amormonades dels organitzadors. La tradició és àmpliament seguida tan pels amants del folclore anglosaxó com pels hotelers de la zona, que veuen en la perllongació de l'hivern (com aquest any), unes setmanes més de negoci. En aquest cas, doncs, la marmota li guanya la partida al meteoròleg. Fixeu-vos en la bestiola de la foto: no em negareu que no té cara de dir (com l'Obèlix de la meva infantesa, que parlava en castellà): "Estos humanos estan majaretas".

En la pel.lícula Atrapat en el temps, el prota (Bill Murray, que sempre fa cara d'anar mal cagat, el pobre), es veu immers en un inacabable dia de la marmota. Cada jornada es repeteix, com en un bucle infinit, recollint el que els antics grecs anomenaven "l'etern retorn de l'idèntic", tradició recollida per Nietzche i reflectida en no pocs contes de Borges. I jo avui, que fa tants dies que no escrivia res en aquest bloc (de la qual cosa segur que m'esteu molt agraïts), decideixo solemnement instal.lar-me en el meu particular Groundhog Day.

I és que avui, guardeu-me de mentir, si l'actor James Dean no hagués conduït un buga molón i no s'hagués fotut de cap, celebraria el seu 78è aniversari. I jo, que encara no m'he fotut de cap, en faig 42. I també em sento una rebel sense causa que reivindica l'etern retorn de l'idèntic. I intentaré fer contínues rèpliques de mi mateixa, a risc de semblar una mutant com la Tita Cervera o la Cher...o la marmota de la foto. L'únic problema que veig és que penetrar en aquest bucle quirúrgic, de sueros, drenatges i sondes, és el pitjor dia de la marmota que un acompanyant d'hospital pugui viure. I us ho dic jo, que ja porto gairebé un mes.

Pensant-ho millor, em quedo amb la metàfora de l'aigua d'Heràclit i deixaré que el riu del temps flueixi sense possibilitat de retorn. Mentrestant, quedeu tots invitats al meu aniversari. Aprofito una invitació que m'han fet arribar recentment, d'un col.legi privat molt conegut de Lleida. Juro que és tal qual (fixeu-vos en la darrera línia):

FIESTA DE CUMPLEAÑOS DE:

Sergi
Andrea
Pablo
Maria
Paula

El Sábado 31 de Enero a las 11 h., te esperamos en el Indiana Bill.

Lista de regalos en TOY PLANET (Rovira Roure)(*)

* Jo canvio els regals del Toy Planet per uns comentariets vostres al bloc. On vas a comparar!

Què voleu. 42 anys i lo més calent a l'aigüera (d'Heràclit).