dimarts, 30 d’octubre de 2007

La practicitat del Jalogüin

Cars bloggeros:

Ja ha tingut lloc. Com aquells malsons recurrents típics de les ments neuròtiques que a força de repetir-se s'acaben fent realitat, l'amenaça silenciosa que planava per damunt de tots els nostres caps d'endeutats ha obrat: PUGEN ELS INTERESSOS DE LES HIPOTEQUES.

Avui m'ha arribat una carta del banc notificant-me amb eufemismes diversos que a partir de l'any que ve l'hipotecon amb el qual els vaig obsequiar es convertirà en l'hipotecorron amb el que ara em castiguen. Donat doncs que a partir de 2008 la meva situació socioeconòmica serà de misèria recalcitrant i fent bona la dita que la millor fugida és l'atac, el meu cervell malatís s'ha posat en acció, aprofitant la proximitat de la vigília de Tots Sants (encara que la meva idea de "santa" en té ben poc).

Quan era jovenota (pleistocè, any amunt any avall) celebràvem Castanyades memorables a l'institut (birra, moscatell -barrejat, Deú meu com no vaig morir!-, fum i musicota). Era el més proper a l'actual "botellón" que he conegut. La Castanya estava assegurada.

Però com diu la cançó:"El tiempo pasa y nos vamos poniendo viejos" i vet aqui que la Castanyada és susbtituïda (americaaaanooos, os saludamos con alegriaaaa) pel Halloween. Al carrer on visc des de fa anys, els nens del veïnat (tan monos!) es dediquen a disfressar-se de Vart Daders, Frankesteins i alegries diverses i, amb la benedicció dels seus pares amatents, es dediquen a anar de casa en casa tot entonant allò tan nostrat de"Trick or Treat". Teòricament se'ls ha d'obrir la porta amb somriure beatífic i obsequiar-los amb caramels, xupa-xups, Peta-zetas, xocolatines i si es tracta de pre-adolescents, altres substàncies que els puguin fer feliços. A mi, com ja sabeu, Nostro Senyor em donà un caràcter més aviat irascible i poc donat a la participació d'aquestes activitats lúdico-festives. Els nens, alertats pels seus preocupats progenitors, a l'arribar a la meva porta passen, sàviament, de llarg.

I us he contat tot això perquè penso solventar la meva paupèrrima situació pecuniària passant-me a l'enemic. Demà em disfressaré, encara no tinc molt clar si de Angel Acebes o de Mercedes Milà i aniré casa per casa declamant "Money or Murder" armada amb una efectiva serra mecànica que tinc guardada per l'ocasió. Començaré per la bonica vivenda del director del banc i ves a saber on acabaré. I com algú se'm posi xulo n'armaré una que al seu costat "La matanza de Texas" semblarà "Sonrisas y lágrimas". Per si de cas, si demà a la nit us truquen a la porta, no obriu. Quan se'm gira el cervell no conec ningú. Després no em digueu que no us vaig avisar. I és que, convindreu amb mi, que en aquest món no hi ha res més perillós que un contribuent -molt més, encara més- escanyat.

4 comentaris:

Josep Jaume ha dit...

Ostxiqueta, tu, quina idea més bona!
Ara que he decidit deixar-me la melena ( que no desmelenar-me, de moment) del color ala de mosca, et vinc que ni pintada per fer-te d'acompanyant aquesta nit. A veiam què t'assemblen les següents llars:

a) La casa dels reis (i no precisament els d'Orient). Els amenaçarem ensenyant-los un misto.

b)La casa del director general de les obres de l'AVE. El convencerem prometent-li deixar de fer atemptats contra el funcionament del nou tren Xu-Xú, si es retrata com cal.

c) La casa de Joan Manuel Serrat, perquè m'ho deu després d'haver-me passat la vida escoltant-lo embadalida, i perquè si comptés la mà de peles que m'he gastat en casets, discs i entrades, i les canviés per euros al nivell de vida actual, gairebé faria les paus amb el banc.

Bé, jo ja he començat la llista. Espero idees, però no vadeu, que és per avui!!

Rous, ets un crack.

Rosa Peroy ha dit...

En aquest comentari signat per "Josep Jaume" s'hi veu la mà inequívoca de la "Majorette".

Germana bloggera: què tal si mos disfressem de Magdalena Álvarez?

Quant a les teves propostes, és semblen totes molt adequades. A casa dels reis la Sofia es cagaria al damunt. La petita, vull dir. A la casa del Juanma també podríem anar vestides de torets de lídia i anar fotent empitonades amunt i avall. Després anem a casa del Sabina, li fotem tot lo patrimoni (que no deu ser minso) mentre el mantenim "a ratlla" i deixem que "s'inspiri").

Això és pecat?

Josep ha dit...

Parlant de castanyades us explicaré com va habitualment la meva.

Juro que no ho faig per presumir ni per donar enveja, però és el que hi ha:

- 22.00 h. Acabo de sopar. Faig una estona de zapping. Puc fer-ho amb total llibertat, perquè el meu fill no hi és per emprenyar-me. Se n’ha anat de cap de setmana.

- 22.30 h. Fa mig hora que veig el Tomate a la tele, o alguna cosa similar. He pogut concentrar-me per captar fins els detalls més fascinants, perquè per sort la meva filla no hi és per destorbar-me. Ha anat a sopar amb el novio.

- 23.00 h. ¡Hora de començar la festa!. La cosa pinta bé: tinc una safata de panellets i una ampolla de moscatell. Per sort no l’he de compartir amb ningú. I és que la meva bona consort ha marxat fa estona a Manresa a assajar amb el grup de Gospel, i ara deu estar celebrant la castanyada amb uns xicots molt majos que hi ha per allà.

- 23.30. M’he fotut mitja ampolla i em sento optimista. Dec ser d’aquells que sempre veuen l’ampolla mig plena. Per cert que acaba de marxar el gat, que m’havia estat acompanyant durant la vetllada. Em poso Topionic en unes esgarrinxades que m’ha fet el molt cabró.

- 23.45 h. Em fa una mica de mal la panxa. Segurament han estat els panellets, que estaven una mica florits. Em prenc una aspirina i me’n vaig a dormir. M’aixeco al cap d’una estona perque tinc cagarrines.

- 03.50 h. Em desperto perquè acaba d’arribar la meva santa esposa, que fa soroll amb un matasogres. Com és habitual, porta una ampolla de cava, de la que va fent xarrupades mentre canta i tira confetti damunt del llit. Al menjador sento gent i musica a tot volum (puc distingir els greatest hits de Georgie Dann). Segurament ha vingut amb vint o trenta amics del grup de Gospel.

- 04.15 h. Em poso els taps per les orelles i finalment puc conciliar la son.

Josep ha dit...

Algunes puntualitzacions

Voldria fer algunes puntualitzacions que afecten detalls de la meva castanyada, que vaig postejar el passat 31.

El motiu no és altre que satisfer les demandes de determinat membre femení de mitjana edat de la meva família que si bé no té (com es veurà) en la tolerància una de les seves virtuts, tampoc no té la falta de força física entre els seus defectes.

Som-hi doncs.

Tema botelles de whisky. Segons sembla havia esmentat una ampolla de moscatell amb la qual vaig celebrar la castanyada. Es tracta d’una lamentable confusió, ja que en realitat em referia a una altra beguda esperituosa, específicament malt whiskey de la casa Cardhu (i en nombre de dos ampolles). Crec que es tracta d’un detall que afegeix poca cosa al relat, i que faig constar només per satisfer un vehement desig de la persona abans esmentada.

Tema brasileres. Segons sembla, quan la meva musculosa consort va tornar (abans d’hora) de l’assaig de Gospel jo estava a punt de ser víctima de l’assalt de dos lladres silenciosos de sexe no masculí. Per la descripció que en fa la meva atlètica esposa podria tractar-se de dues immigrants d’algun país americà de parla portuguesa que es trobaven en un estat de necessitat econòmica molt extrem, com es feia avinent per la migradesa (i en algun cas absència) de la seva vestimenta. Dóno doncs les gràcies a Déu per haver salvat la vida, però he de manifestar la meva indignació: Vet aquí com protegeixen els Mossos d’Esquadra les nostres vides i hisendes, que són víctimes de robatoris i espolis a qualsevol hora del dia o de la nit. ¡Saura dimissió !

Cas Georgie Dann. Acabava el meu relat esmentant un gran terrabastall al menjador i musica de Georgie Dann a tot volum. Em ratifico en tot, només amb algunes puntualitzacions. La cridòria era deguda, com vaig saber posteriorment, a un enèrgic enfrontament de la meva esposa amb les assaltants a què he fet referència. Quant a la musica de Georgie Dann a tot volum, segons sembla ja sonava a l’arribada de la meva dolça muller. És un fet al qual no trobo cap explicació, fora d’algun malfuncionament del reproductor de CD, o més versemblablement un fenòmen paranormal.

Malauradament en el seu moment no vaig recordar aquests detalls, ja que com recordareu vaig ser víctima d’una intoxicació per ingestió de panellets en mal estat que, a més de conseqüències gàstriques, m'ha provocat lacks de memòria. I és que, segons opinió facultativa... ¡M’haurien provocat un principi de delirium tremens!
Un cop més he de fer arribar la meva queixa a les institucions públiques, en aquest cas la Conselleria de Comerç, que hauria de vetllar per la salubritat de productes tan nostrats. ¡Huguet dimissió!