dissabte, 24 de novembre de 2007

LleidaPorc(a) II. La seqüela.

Continuo amb el tema marrano.

'Anys vuitanta. Quarts de set del matí d'un dia de juliol. Dos homes joves circulant amb un Seat 131 Supermirafiori de color taronja per una carretera comarcal, plena de corbes, de les comarques de ponent. Els dos nois van a pescar a un embassament proper. Circulen amb els fars encesos, velocitat constant, finestres abaixades per on penetra la fresca matinera. De repent, davant d'ells apareixen els llums d'un camió que circula a 40 kms/h. Frenada brusca. Quan s'hi apropen, l'estela de pudor inequívoca els informa que el camió va ple de porcs. En direcció contrària van passant turismes de manera ocasional. Les corbes constants fan difícil l'avançament. El camió va tirant restes de palla empastifada per tot arreu. Alguns trossos entren dins del Seat. Això i sobretot la penetrant ferum els obliga a pujar les finestres. En un moment donat veuen pel lateral dret del camió que la mà del conductor els indica amb la mà que poden avançar, fent un moviment d'aleteig de papallona. Agraït, el conductor del cotxe comença l'avançament disposat a agrair-li la deferència al camioner amb un cop de clàxon. Quan ja ha envaït el carril contrari veu que un turisme s'apropa frontalment. Amb una ràpida maniobra el noi torna a col.locar-se darrera del camió evitant una col.lisió imminent. El conductor del cotxe que els creua els amonesta prement llargament la botzina. Els dos homes, recuperant-se de l'ensurt, comenten que tal vegada el camioner no havia vist el vehicle. Al cap d'uns minuts de circulació lenta, ferum, calor i corbes el camioner torna a repetir el gest amb la mà. Els dos homes, no tan confiats, situen l'automòbil al mig de la carretera abans de començar l'avançament. En direcció contrària s'apropa veloçment un altre vehicle. Temps just de tornar-se a situar a la dreta. Aquest situació es repeteix diverses vegades: el camió els indica pas lliure i ells, cautelosos, comproven que la indicació és imprudent. Al cap de tres quarts d'hora eterns, quan la claror del dia els permet albirar una distància adequada, inicien l'avançament per iniciàtiva pròpia, en un moment en què veuen que l'altre carril està lliure. Els dos homes, molt emprenyats amb el comportament incívic -gairebé homicida- del camioner, esperen estar a la seva alçada en la carretera per increpar-lo i proferir-li els insults més grollers del seu repertori. Quan finalment poden veure amb claredat el lateral del camió amb tots els porcs amuntegats i recolzats en les reixes, descobreixen que el que confonien amb una mà humana donant indicacions és l'orella d'una enorme berra que dormita ajaguda al sòl del camió.'
Us juro per Snoopy que aquesta història és rigorosament certa (bé, potser m'he inventat el color del cotxe). Vist això, he de contradir al meu admirat Sergi Pàmies quan diu que la realitat mai supera la ficció.
I per acabar, una mica de caspa. Vet aqui la lletra d'una cançó de "Los payasos de la tele" de fa 30 anys com a mínim. Vol ser una mostra de les excel.lències de la criança porcina:
El cerdo se coge,
se le da piñones,
castañas bellotas
y nos da jamones.
Nos da mantequita,
rabo y orejita,
rica morcillita
y un buen chorizón.
El cerdo se coge,
se le da piñones,
castañas, bellotas,
y nos da jamón.
És ben clar que no van tenir en compte els danys col.laterals.

3 comentaris:

Josep Jaume ha dit...

Més o menys és el que vivia cada estiu quan el pare em "pujae" cap al poble. Recordo perfectament que m'adormia amb la galta aixafada contra el raspós cinturó de seguretat (amb la boca oberta, el rollo de la baba i el percal que comporta..algun dia t'ho explicaré)i de repent, la ferum, la fortor, l'aulor de l'Aubagés. I ja ve lo típic "Ja hi som??" "No Alícia, encara som a Seròs".
El que em sembla increible és que encara no hagués notat aquella inconfusible olor. En fin. No és que us vulgui ofendre als de ponent, però jo vaig viure tota la vida enganyada pensant que aquella olor no era dels porcs. Dels porcs animals, vull dir.
Ja ens entenem, suposo.
Era més bonic abans! Quan la calor et matava i no existia l'aire acondicionat i l'Ibiza vermell del pare no tenia cinturó de seguretat..! Què us he de dir.

Algun dia faré un retrospective explicant tot el que m'inspirava l'Aubagès fa uns anys i oj vaisa cagá.
Un besito de la filla de la Georgina!

Josep Jaume ha dit...

Sóc la Majorette, però escric com Josep Jaume perquè aquest genial cracker, o hacker, o freackier o com se digo, em descofigura el meu papar de bloggie cada vegada que utilitza el meu ordinador

Resposta a l'Alícia, que escriu com Josep Jaume, pels mateixos motius(menjar tots a la mateixa taula té aquests inconvenients):

Ai, filla, no anaves pas desencaminada quan percebies la, diguem-ne, olor de Lleida:

-En què es diferencien un camió ple de porcs d'un camió ple d'homens?

-En la matrícula.

Rous, ara és el moment de fer referència a la famosa història:

Els porquets immobiliaris.
de Josep Rey ( que també menja a la meua taula)

Som qui som.

Josep ha dit...

El primer cotxe que varem tenir a casa va ser un Seat 600 de quarta mà.

A l'estiu, per tal que no s'escalfés massa el motor i haguessim de parar, calia engegar a tope la calefacció i, amb aquest petit ajut, podiem anar tirant.

Les finestretes de davant, això sí, baixades a tope. Les de darrera, com sabeu, eren fixes.

Si anaves al darrera d'un camió de porcs, no tenies prou potència per avançar. Aleshores l'única estratègia possible era pujar els vidres de davant.

A l'agost.

Amb 40 graus de Les Garrigues.

Amb la calefacció a tope.

No creieu que això pot provocar danys cerebrals irreparables?