dijous, 22 de novembre de 2007

LleidaPorc(a)


Aquest dies, com veieu en la publicitat, se celebra a Lleida mon amour una fira internacional (poca broma) sobre tot el relacionat amb el sector porcí. Com sabeu, les comarques de Lleida són les primeres en número de caps de bestiar de tot l'estat espanyol (3,1 milions, la meitat dels "efectius" de tota Catalunya).
Com sabeu, Lleida té una històrica tradició ramadera en el sector porcí i es constitueix com un "passadís" econòmic que uneix granges, indústria i comerç exterior. La fira serà de caràcter bienal, prenent com a referència la que se celebra a Hannover (ignoro si l'Ernest de ídem ha estat invitat a la inauguració. De fet no se l'ha vist per enlloc. Però també el van invitar a la boda del príncep d'Astúries i tampoc va sortir de l'hotel, o sigui que a la millor està en alguna habitació vip de l'hotel Comtes d'Urgell amb una bossa de gel al cap, demanant Gelocatils i una palangana).
Jo cada dia passejo la Coco al voltant de les sis de matí. Encara és nit fosca. Però no cal tenir vista de sioux per saber que hi ha granges de porcs ben aprop. Segons l'època de l'any i si bufa o no depèn quina dolça brisa, la ferum de purins (en diem "purins" a les dejeccions sòlides porcines que a vegades es reutilitzen per adobar els camps) és tan aclaparadora que trobo a faltar la mascareta d'oxígen per no caure rodona a terra. Em pregunto com la nàpia del gos pot romandre impertèrrita. Aquest és el peatge olfactiu que els lleidatans hem de pagar per viure en una zona dedicada majoritàriament al sector primari. Al cap del temps, com passa també amb el perfum, la pituitària se t'acaba acostumant i hasta t'agrada. Fa pàtria, com la boira.
Però al que no m' acostumaré mai és que enmig d'aquest agradable microclima, amb la consciència una mica atrofiada, al voltant de dos quarts de set l'ajuntament m'apagui els llums dels fanals perquè fa ecològic (sort que d'aqui dos dies engegaran les de nadal vint-i-quatre hores seguides). No m'acostumaré tampoc que, a causa de la meva ceguesa imposada, xafi una merda de gos/cavall que estava al bell mig de la vorera, perquè l'amo de la bèstia confiava trobar bossetes dispensadores en el pipi-can que es va col.locar en periode pre-electoral i que, com que ja estem en periode post, ningú s'ha encarregat de reposar. I me'n vaig cap a casa amb la bota empastifada fins al turmell, cagant-me (jo també), en les ínfules estalviadores de l'ajuntament, en el cap-de-cony que no és bo de posar-se una bossa de plàstic a la butxaca, en les eleccions, les festes nadalenques i els purins radioactius.
I concloc que a Lleida som molts porcs, però en som més, molt més, de tocinos.

2 comentaris:

Josep ha dit...

Com ja m’ha passat altres cops, però en aquest especialment, he llegit el teu post i m’he posat a aplaudir fins i tot amb les orelles.

Les granges de porcs són l’atentat mediambiental més important que hi ha després de Txernobil. En èpoques estivals no es pot ni anar a l’Urgell, les Garrigues o zones de la Noguera, entre altres. I això només en terres lleidatanes.

L’estiu passat, per exemple, amb un grup d'amics varem fer un circuit de dos dies en BTT per l’Urgell i la Noguera .

Quan vàrem arribar a Artesa de Segre, després de 70 Km. en un dia i en ple mes d’agost, no vam tenir moral ni de prendre una cervesa en una terrassa de bar. La fortor ambiental era tan intensa que hagués tingut el mateix sabor que un vas de purins.

Només ens vàrem poder evadir dormint, però per poques hores. A les 7 del matí ja estàvem desperts, però no pel piular dels ocells sino per la ferum dels pixats de porc fermentats que, en aquelles hores, escampen pels camps del voltant.

Suposo que ho fan a l’hora de la fresca ja que a mig matí ni tan sols el tractorista podria sobreviure sense escafandra autònoma.

Aquell mateix dia, al capvespre, amb un fons de cel rogent, els sis ciclistes ens vàrem reunir a la serra de Rubió sota una olivera seca, i en comprovar que ni tan sols el vent es podia emportar aquella empudegamenta, vam jurar que mai més tornarien a anar a Artesa.

Majorette ha dit...

Fa més de vint-i-cinc anys que visc lluny de la Terra Ferma.
Marcada estic pels records d'infantesa: el carrer Major, amb les rajoles de colors que relliscaven quan plovia; el Baratillo, aparador a l'aire lliure d'una alçada de quatre pisos, amb desitjades pilotes gegants de colors amb les quals mai cap nen no hi jugaria; el castell, el perfil del qual vigilava els viatgers, els padrins que pujaven pel carrer de Cavallers i les mares que sortien del Mercat del Pla...

I així podria anar seguint.
Però hi ha tres records que he procurat esborrar, amb èxit relatiu, del racó de la memòria on dorm el bagul dels oblits : les monges, la boira i l'olor de porcs.

Estem els lleidatans tocats per la pudor, igual que els moradors de l'Empordà ho estan per la Tramuntana?

Si el Serrat ens fes una cançó, hauria d'escriure: Llevo tu luz y tu hedor por donde quiera que vaya?

Si els monjos de Montserrat obrissin una sucursal a les comarques lleidatanes per fabricar un licor aromàtic, l'hauríen d'etiquetar Pestilències del Segrià?

Quedeu-vos tranquils. Mai no em podré treure aquesta ferum del racó on la pituitària comença a esvalotar-se per enviar al seu propietari arcades, ascos, principis de lipotímia i espasmos respiratoris quan cal. Mai no podré, perquè si ho faig, deixaria pas a una altra olor que lluita per envair la meva intimitat, per apropiar-se de la meva aura i tornar-la de color verd marronós i que empeny la brisa del matí per fer-s'hi el seu lloc: l'olor de l'abocador d'escombreries que es troba a deu km. de casa nostra.

Com poden sobreviure les persones que es van comprar un terreny, després es van fer una casa i un dia van veure com una muntanya de merda creixia als seus nassos molt més de pressa que els seus fills?