dimecres, 7 de novembre de 2007

Potser no Karl





Bloggeros meus:



Occident es fa vell. Com ja es ben sabut, l' esperança de vida s'allarga cada cop més. En només un segle s'ha multiplicat per dos i si a l'any 1900 vivíem una mitjana de 35 anys (no ho trobeu increïble?), ara ens n'anem als setanta-cinc sobrats (en el cas de les dones afegiu-ne set, més que res per donar pel sac).

Els experts ja ens han posat la por al cos: si no es fa alguna cosa, la viabilitat econòmica del nostre sistema de pensions aviat farà figa (els autobusos de l'Imsermo semblaran el metro en hora punta, sempre que l'Imserso no hagi fet figa també). Per posar-hi remei, comença a circular el concepte de "Jubilació flexible", que sota eufemístics epígrafs (no es pot renunciar al potencial humà disponible de la gent gran, ni a la seva experiència, ni a la seva contribució social) intenta crea una tendència (molt ben pensada, no us penseu, les tendències les crea algú molt interessat en què sorgeixin, no apareixen per generació espontània) per a que retardem la jubilació més enllà dels setanta, això sí, sempre fruit d'una decisió voluntària, mai forçosa. Un bon grapat de països ha començat a promoure modalitats de jubilació paulatina i molts d'ells -atenció- estan eliminant els incentius a la jubilació anticipada (on és la lliure elecció, aqui?).

Per tant, resulta que haurem de traballar més per culpa d'aquesta mania nostra de conservar-nos estupendament, i si no, mireu el meu amic Karl, que després de perdre 400 quilos i fer-se 300 lipossuccions se li ha quedat el mateix tipet que al Mick Jagger (un altre, també). Però no ens enganyem: em jugo la jubilació d'un any que malgrat les ulleres fashion, l'smoking i la faixeta "chic" aquest bon home ha d'anar a fer pipi tres vegades en una hora perquè pateix de la pròstata, té les cames com un mapa de l'Ebre i afluents per causa de les varices, artrosi als genolls, porta un sonotone a l'oïda dreta, necessita ulleres de cul de vas per llegir la portada del "Qué me dices", per explicar qualsevol cosa es remonta a les guerres púniques perquè té lapsus de memòria, li surten pèls del nas i de les orelles i ha de portar sempre una caixeta de Viagra a la butxaca i un desfibrilador cardíac per si ha hagut sort i de la caixeta n'ha pogut fer ús.

Per això em pregunto: quan jo sigui una honorable velleta productiva de 75 anys...podré faltar a la feina de manera recurrent i sense represàlies per anar a mirar-me la presió, alicatar-me la dentadura postissa, fer-me audimetries periòdiques, anar al neuròleg, vacunar-me de la grip i posar-me pròtesis per totes les juntures? S'enfadarà en meu cap (que serà un jovenet de 34 anys) si arribo tard perquè ja no m'han renovat el carnet de conduir i vinc xino-xano, mangala en mà? I si no me'n recordo de fer el que havia de fer? Em faran descomptes especials a la farmàcia per les Tena Lady?

Ai, no sé. A mi que em sembla que fem més anys perquè els avenços mèdics i científics fa que ens puguem sargir la mar de bé. Sense que es noti gaire. Sargidets i fent força goig.

No, Karl?

2 comentaris:

Majorette ha dit...

Ens portaran amb autocar cap a la feina, un cop ens hagin recollit del geriàtric, ens hagin desconectat de la màquina d'oxígen i ens hagin posat els macro bolquers?

Ens recolliran, un cop acabada la jornada laboral, per tal d'anar-nos deixant per grupets a la llar d'avis corresponent, on ens rebran infermeres de més de vuitanta anys, que ens donaran el sopar amb mans tremoloses, abans que els celadors de torn de nit, que tindran potser noranta-cinc anys, ens posin al llitet de baranes?

I durant els trajectes diaris a la feina ens posaran, perquè hi arribem contents i optimistes, cançons com ara: "Diviérteteeeeee, que la vida es muy largaaaaa" o bé: "I s'agafen de les mans els joves amaaaaaants.....", o: ¡No pares, sigue, sigue!, o també: La vida pasa y nos estamos poniendo buenooooooos...?

I com recordons podrem trobar un motiu per demanar la baixaaaaaaa?

Estic pensant que potser em dedicaré a cuidar els néts.

Josep ha dit...

Aquesta obsessió per perllongar la vida laboral més enllà del que és recomanable no és nova. De fet, es tracta d’una de les obsessions de la humanitat, juntament amb la millora de la imatge física.

És ben curiós de veure que com en totes les èpoques històriques s’han obtingut els mateixos resultats. Sembla ben bé que en això no hi ha hagut cap tipus de progrés.
Vegeu, si no, aquests dos exemples, clicant:

a) El cas d’una persona que després d’una carrera brillant encara que curta en el món de l’alta política, ara sembla no tenir altra cosa que fer que distreure els turistes que visiten London. I jo pregunto: haurem de trigar tant a jubilar-nos?
Aquí

b) I vet ací un altre cas d’un individu que també ha estat sotmés com l’anterior a diverses operacions dedicades a millorar la seva estètica... amb un resultat ben similar al que acabem de veure. Sembla que no passin els segles!.
Aquí

Penso que a tots ens aniria molt millor si fessim com d’altres, que arribada l’hora del merescut descans després d'una exitosa vida laboral (com ara la nostra), es jubilen i passen l’estona entre acudits i alegria, dedicats als seus hobbys. Per cert que en aquest cas l'aspecte físic té notòries semblances amb els anteriors:
Com aquest